L’Evangeli de tu a tu

Hi ha molta gent que no té cap problema en decidir per ella mateixa què pensa, què vol, com s’han de fer les coses o qui ha de governar però no és tan fàcil trobar persones que s’atreveixin a llegir i pensar sobre qüestions de fe per si mateixes.
Encara que hi ha una llarga tradició cristiana d’estudi de les escriptures, també s’ha prohibit la lectura directa de la Bíblia en algunes èpoques. Llegir i rellegir els Evangelis és una forma de conèixer Jesús, una manera de dialogar amb ell i trobar pistes per no quedar-te estancada en el camí de la fe.
El treball amb les escriptures avança gràcies a tres grups d’accions que, en principi, segueixen un cert ordre encara que ja veuràs que cada text pot ser diferent. Es tracta d’entendre, de reflexionar i de fer-ne vida.
Per entendre n’hi ha prou amb llegir amb calma i atenció per no deixar-se cap detall important. Més d’una vegada et sorprendrà el que diu el text, sobretot si ho compares amb les idees que habitualment corren. Més endavant potser et serà necessari fer servir altres recursos: investigar paraules que tenen un significat específic; buscar informació sobre personatges o fets històrics o costums jueus; aprofundir sobre la idea general del llibre, no només d’un fragment que aïllat pot mancar de sentit; etc... Tot allò que et pugui ajudar a saber bé què diu el text serveix per aquest primer objectiu.
Reflexionar no depèn tant dels textos com d’allò que et puguin arribar a suggerir. Imagina que tu formes part de la història o que la situació és actual. Hi ha una distància entre tu i el text que cal escurçar d’alguna manera. Sigui com sigui, considera que les paraules que llegeixes estan escrites pensant en tu. Amb el teu permís tot allò que el text digui et farà sentir incomoditat, alegria, interès, desconcert, rarament et resultarà indiferent. Deixa’t qüestionar o animar però no corris a treure conclusions. Valora bé a què val la pena fer cas i a què no.
El potencial de les paraules de Jesús no s’esgota en fer-se entendre o en suggerir noves idees son capaces també de transformar i enriquir la teva vida. Fer-ne vida vol dir que d’alguna manera les paraules de l’Evangeli passen a formar part de la teva història. Ja sigui perquè recordar i repetir alguns fragments t’ajuda a pregar, a sintonitzar amb la mentalitat de Jesús o a experimentar una major pau; o perquè n’has tret una indicació concreta sobre què has de fer o què és més important i t’esperona, et motiva, fa que no t’aturis.
Seria un error pensar que l’Evangeli només són paraules boniques o que es tracta només d’un llibre de receptes sobre com cal actuar, és això i molt més. Algunes vegades les paraules que has llegit se’t quedaran com una espina clavada ben endins i trigaràs un temps a trobar-hi resposta.
Conèixer un text fa més fàcil la reflexió però com més hi reflexiones més preparada estàs per entendre tots els seus detalls i matisos. Hi ha textos que els entendràs ràpidament i altres que fins i tot amb l’ajuda d’experts mai no acabaràs d’entendre del tot. En alguns moments de la teva vida una paràbola et farà reflexionar durant hores i anys després no et dirà res. No importa entendre-ho tot, ni reflexionar més o menys, n’hi ha prou amb viure a fons algun boci de l’Evangeli que t’hagi cridat l’atenció per mantenir oberta la teva relació amb Jesús. Cercar en l’Evangeli no és mai una qüestió que puguis donar per tancada, es tracta de no deixar d’escoltar i de provar de respondre sense conformar-te amb el que ja creus saber o ja creus fer bé. Com amb qualsevol amistat, vaja.

Paraules prestades

Una eina clau de la nostra tradició religiosa és la paraula. Els textos de la Bíblia, sobretot els dels Evangelis, són un element bàsic de referencia per a la fe. Caben mirades diverses sobre què és ser cristià però totes parteixen de Jesús i de les informacions sobre ell recollides en els Evangelis.
Gràcies als textos evangèlics ens podem acostar a l’experiència de Jesús i reprendre-la. En el cas de la pregària, podem agafar les seves paraules en préstec per aprendre a pregar. Repetint el que ell va dir ens acostem als seus sentiments més profunds.
De l’experiència viscuda per Jesús neixen les seves paraules. Tornant a dir les seves paraules podem accedir en certa manera a la seva experiència. A condició, clar, que les paraules de Jesús connectin amb alguna experiència similar viscuda per nosaltres. Les paraules de Jesús son la forma d’expressió dels seus sentiments religiosos i poden servir també per donar forma als nostres. Potser et sembli que allò que llegeixes a l’Evangeli no té cap relació amb allò que estàs vivint però tard o d’hora, si insisteixes, descobriràs una expressió de Jesús que encaixa com anell al dit amb la teva experiència actual.
Les emocions i els sentiments són difícils de definir (tampoc no cal que t’ocupis a fer-ho) però és bo saber-los-hi posar nom i saber-los distingir. No és el mateix estar trista que sentir ràbia, encara que de vegades apareguin juntes. I es molt diferent llegir la ràbia que sents com a força per millorar, que percebre-la com a desig de venjança. Les emocions son com son però el sentit que prenen pot ser divers i depèn de les paraules que fem servir per interpretar-les.
Les paraules sàvies de la nostra tradició (salms, cançons, pregàries...) et posen en contacte amb milers de creients que han fet el mateix camí que tu i són una escola per aprendre a donar forma a les emocions i als sentiments religiosos i no tan religiosos. Jesús també va aprendre a pregar amb paraules prestades, sobretot dels salms de l’Antic Testament, que son una col·lecció de pregàries cantades. Aquests salms son encara avui la base principal de moltes de les pregàries de les comunitats de religioses i religiosos.
Les claus que ofereix Jesús als seus deixebles per aprendre a pregar es troben al parenostre. D’entrada destaca que Déu és pare i se li pot parlar de tu a tu, en segona persona del singular. No el tracta ni de vós ni de vostè, ni d’omnipotent, ni de res de tot això. És un Déu proper. Parlar a Déu de vós, com fan tantes pregàries, és una forma no gaire cristiana de fer pregària i potencia un sentiment de respecte distant i poruc que no encaixa amb la mentalitat de Jesús.
El parenostre parla també d’un Regne de germanes i germans que és molt més ampli que les esglésies cristianes, que es va obrint pas entres nosaltres a la recerca d’un món just i que ens uneix a tota la humanitat. Convida a viure el present i a estar pendent només del pa de cada dia, sense buscar res més, ni voler-se assegurar el futur. Centra tota l’atenció en perdonar, en superar les ofenses, en unir les persones, en refer els lligams trencats... aquesta sembla ser la única tasca que ens ha d’importar. I ho planteja d’una forma molt arriscada: demana que Déu ens perdoni, ens aculli, ens estimi com nosaltres ho fem. Preferiria que fos a l’inrevés. Per acabar Jesús proposa que vetllem per no caure en la temptació: els problemes hi son, no ens podem estalviar les dificultats, però preguem per superar-los sense rendir-nos, sense desanimar-nos.
El parenostre defineix el sentit dels principals sentiments religiosos segons Jesús. Acceptar i repetir les seves paraules és deixar-se amarar per aquests sentiments. “Només” et cal patir per: confiar en Déu, esperar i treballar per un món just, viure al dia, reconciliada i en pau amb tothom, decidida a tirar endavant malgrat tot.

Pregària solidària

La persona religiosa demana perquè confia en Déu i se sap limitada. Tot i que només pots descobrir les teves limitacions si en algun moment has portat fins al límit les teves possibilitats. Demanar sense motiu podria ser simplement un mal costum fruit de la peresa. El primer pas per aprendre a demanar doncs és provar d’anar més enllà d’on ara ets i descobrir què passa. També es podria dir que allò que encara no has trobat a faltar no té sentit demanar-ho.
Hi ha molts problemes que no necessiten una especial intervenció de Déu per solucionar-se i esperar que ho arregli Ell podria ser una excusa per no fer res. N’hi hauria “prou” amb fer l’esforç d’arribar a un acord entre les persones implicades. Déu mateix, segons Jesús, dona per vàlides les solucions a que puguin arribar les persones per si soles: Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.
Moltes peticions que se solen fer en les pregàries -perquè hom creu que pregar és només demanar- se centren en necessitats bàsiques: salut, alimentació, seguretat, protecció... Però quin sentit pot tenir demanar pa pels pobres si jo en tinc de sobres? I quin sentit podria tenir demanar justícia pel tercer mon si jo gaudeixo de productes que els compro a ells a un preu injust?
Davant d’un problema, la fe pot alimentar l’esperança que hi ha solució, o ajudar a mantenir la confiança en un mateix i en els altres malgrat les dificultats però la fe no té perquè ser directament la solució. En aquests cassos no té gaire sentit demanar res a Déu si primer no ens ho hem plantejat seriosament nosaltres. Les demandes que és refereixen a un bé col·lectiu són responsabilitat de tots. Millor que demanar és treballar, cercar, espavilar-se... per canviar allò que està a les nostres mans.
En altres cassos Jesús apunta que tampoc no val la pena demanar a Déu allò que Ell ja sap que necessitem. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
Crec que el valor principal que té demanar és que ens ajuda a posar-nos al costat dels altres. Compartir el seu dolor i les seves preocupacions és deixar que el seu mal ens afecti, sentir la seva tristesa i la seva por, encara que sigui a distància. Pregar per les necessitats dels altres, deixar-los entrar en el teu espai de silenci i d’intimitat, et fa més empàtica, més humil, més solidària, més humana. És una manera de mantenir viu el teu lligam amb la resta de persones. Fes lloc en el teu espai interior pel patiment dels altres per compartir també amb ells la teva esperança.

Pregar amb la vida

Què pots fer en el silenci que no podies fer mentre hi havia soroll? Després de posar pau a la teves presses pots ocupar-te de tu mateixa. La vida parla, et parla, i a tu et cal escoltar, acollir, entendre mínimament, abraçar, acceptar i integrar el que t’està dient abans de respondre. És tracta de perdre la por i deixar confiadament que la teva vida sigui allò que ja és ara i aquí.
La vida de vegades és sorprenent, altres repetitiva, amigable o dura, il·lusionant o feixuga però sempre plena de persones que estan al teu costat si tu els ho permets i de detalls que conviden a confiar. I també, és clar, de dificultats i de dolor. No raonis, no busquis explicacions, no donis voltes a les idees... acull-la i accepta-la (ni que volguessis no ho podries canviar-la), no et resisteixis a viure el que estàs vivint, deixa que ressoni dins teu amb tots els seus matisos i dona gràcies.
Sorprendre’s, admirar, alegrar-se, beneir, agrair... és la primera resposta que podem donar a la vida, és la forma més bàsica de fer pregària i l’origen de qualsevol recorregut espiritual. Les persones que ens acompanyen i tot allò que tenim, que ens passa, que som... ens ha estat donat. Sense tot això no podríem ser ni fer res. No pots deixar-ho passar! Adreça’t a la vida, i al misteri que s’hi amaga, i dona’ls la benvinguda dient gràcies.
De les poques pregàries que coneixem de Jesús la majoria son d’agraïment. En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.” Els antics llegien habitualment en veu alta, encara que només fos per a un mateix, també pregaven en veu alta i els companys podien sentir què es deia. Aquí se’ns explica que Jesús agraeix l’atenció de la gent senzilla després d’uns dies de predicació. Però no només diu gràcies, tot ell sembla profundament feliç i satisfet d’aquesta situació que s’ha produït.
Pregar amb la vida és aprendre a donar gràcies per tot en tot moment. Així doncs dona gràcies al final del dia, dona gràcies per les persones que t’has trobat, per les coses que has aprés o que has pogut fer; dona gràcies al final d’un projecte o d’una etapa, al completar una feina o a l’acomiadar-te; dona les gràcies a les persones directament; dona gràcies en tota situació a la vida i al seu autor; i, quan estiguis perduda, cerca de què pots donar gràcies, per petit que sigui el motiu que trobis serà una excusa suficient per reconciliar-te amb la vida.
Abraça amb força i tendresa les persones i els regals que la vida ja t’ha donat i no facis massa cas de tot allò que podria ser. Si no dones primer per bona la vida que t’has trobat a les mans no podràs de cap manera respondre als reptes que la mateixa vida et planteja i et plantejarà. Créixer, aprendre, assumir riscos, acompanyar, actuar generosament, estimar només et serà possible si aplegues l’únic combustible de què disposes: la poca o molta felicitat que hagis viscut. Fer teves totes les alegries per petites que siguin és també l’antídot contra el cansament, el ressentiment o la ràbia que imperceptiblement es van acumulant en les lluites del dia a dia.
Després de donar gràcies, si encara en tens necessitat, pots queixar-te de tot allò que no funciona o demanar allò que trobis a faltar. La vida, i el seu creador, tot ho escolten, encara que van al seu propi ritme quan es tracta de respondre.

Prendre distància

Amb el nas ficat en les feines del dia a dia fàcilment es perd de vista l’horitzó i el cel i el paisatge. I caminar molt sense saber on vas és una forma de no anar enlloc. Després d’uns dies de feina intensa Jesús proposa als deixebles: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. A part del valor curatiu del descans, serveix per recuperar les forces, la proposta de Jesús d’anar sols i en un lloc despoblat reforça la necessitat de prendre distància de tant en tant de les ocupacions i de les persones amb qui estem.
La nostra sensibilitat funciona per contrast: percebem la fredor perquè el nostre cos està calent, el silenci perquè s’atura el soroll, la festa perquè habitualment els dies són laborables i les persones estimades quan ens n’allunyem. Sense introduir canvis o variacions en la nostra vida difícilment percebrem què estem vivint. Això és important: saber què estàs vivint no es un qüestió de pensar del tipus sé que soc a la muntanya, sinó de percebre l’escalfor del sol, el pas del vent, l’olor de l’herba, els crits dels ocells, el verd dels arbres... que em situen realment a la muntanya.
De vegades és suficient una estona de viatge en metro o contemplar el cel en silenci abans d’anar a dormir per saber on ets. En altres ocasions et pot convenir fer alguna cosa més. Igual que el teu cos es tensa pels teus neguits, es cansa perseguint els projectes que et proposes o s’accelera amb les teves il·lusions... també pot funcionar a la inversa: el ritme serè i centrat de la teva activitat física pot fer que tota tu entris en una dinàmica de més pau personal i puguis prendre distància del dia a dia.
Aquesta serenitat la pots trobar fent algun treball manual com pintar parets, modelar fang, remoure la terra, fer un pastís, cosir o fer mitja... També passejant, a peu o en bicicleta, fent esport suau o practicant alguna de les disciplines mil·lenàries que ens han ensenyat els savis d’Orient. Poc a poc t’adonaràs que la teva vida ha recuperat el ritme que li és propi i que perceps més olors, sons, figures i altres sensacions personals que abans se t’escapaven.
L’entorn adequat també facilita aquesta presa de distància de l’activitat quotidiana, retrobar-te amb tu mateixa i assaborir la vida. Destaca per sobre de tot la trobada amb la natura, una trobada lúdica i gratuïta, s’entén que sense objectius pràctics com assolir un cim o identificar diversos tipus d’arbres. I també l’art: contemplar la pintura o escoltar musica o aprofitar els espais arquitectònics concebuts per facilitar el silenci, ja sigui un recó de la teva habitació o recorrent el claustre d’un monestir pensat per caminar llargues estones, seguint el ritme regular de les arcades, sense sortir del lloc on els monjos i les monges s’han compromès a viure permanentment.
Encara que alguns diguin que tot això no és una experiència directament religiosa, cal dir que no és fàcil assenyalar on comença l’experiència religiosa autèntica perquè està profundament barrejada amb el conjunt de la vida. En qualsevol cas sense aquesta presa de distància no és possible endinsar-se en el terreny de la fe que és sempre un espai alternatiu i una visió diferenciada d’allò que és comú i habitual.

Sí, el cos

Per fer silenci o pregària o meditació o tenir cura del teu món interior, el cos és imprescindible. Potser et semblarà que les postures, els gestos, les músiques o els ambients recollits són una raresa exòtica o una moda copiada de les religions orientals... Durant molt de temps el cristianisme ha sospitat del cos, l’ha menystingut i ha pretès prescindir d’ell pel que fa a l’espiritualitat. Però al principi no era pas així.
Jesús i els primers cristians pensen en la persona sencera. No serà fins més tard, quan el cristianisme faci seva la filosofia de Plató, que hom tractarà per separat cos i ànima: el cos amb prevenció, mirant de controlar-lo o de silenciar-lo; i l’ànima amb un interès purament intel·lectual, massa sovint mancat de sentit de la realitat.
Cal dir que molts excessos religiosos i alguns fanatismes neixen de l’espiritualisme desencarnat, d’imaginar una ànima immortal que ha d’allunyar-se d’aquest món i de la vida i que només amb les seves idees ja en té prou per acostar-se a Déu. Amb aquesta maniobra els sentiments, les necessitats, els desigs i els impulsos queden desatesos i la persona desconnectada del món real i de la resta de persones i lluny del Déu de Jesús.
En la Bíblia, en el relat de la creació, el narrador recalca diverses vegades que Déu observa el món creat i tot allò que en forma part i veu que és bo: els continents i els oceans, el sol i la lluna, els animals i les plantes, l’home i la dona. Igualment quan Jesús és presenta ressuscitat als deixebles, tot i que no és igual que abans, conserva les ferides de la crucifixió. Déu l’ha ressuscitat tot sencer: el seu missatge i el seu cos ferit, la seva història i els seus vincles personals, tota la persona de Jesús. Potser no és fàcil d’explicar què és la resurrecció però està força clar que la resurrecció inclou d’alguna manera el cos, que Déu estima i salva també el cos.
A un nivell molt general, el primer pas per cuidar la dimensió espiritual de la persona és tenir una mínima salut física, emocional i relacional. Sense estar descansada, suficientment alimentada, guarida de malalties, en condicions socials bàsicament justes i asserenada mentalment cap persona no pot començar a ocupar-se del seu món interior. Més endavant sí que la cura espiritual podrà enriquir i consolidar la salut en conjunt.
En un pla més concret els evangelis recorden aspectes externs o físics dels moments de silenci de Jesús. Es retira a llocs deserts, el silenci ambiental és important; fa llargues estones de pregària, hores o dies, i parla de vetllar, es tracta de dedicar-hi temps; prega a terra, potser estirat, potser agenollat i amb el front tocant a terra, adopta una posició que l’ajuda a pregar; critica les pregàries en públic i la xerrameca buida: bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu, i recomana silenci, com sol ser la pràctica de la meditació; també ensenya alguna pregària senzilla, gens retòrica, fàcil de recordar, centrada en només dues idees, Pare i Regne, que es repeteixen sempre en les poques pregàries que coneixem de Jesús.
Sí: cal una certa salut física, psíquica i social per poder-se ocupar de l’espiritualitat. I sí: hi ha un ambient físic, algunes posicions corporals i gestos, una forma de callar, algunes repeticions bàsiques que giren al voltant d’unes poques idees i un temps apropiat, més llarg que curt, que ajuden a créixer interiorment, fer pregària o meditació... tal com ho feien Jesús i els primers cristians.

Fer silenci

Quan estàs cansada i atabalada, fer silenci resulta una experiència reparadora: a mesura que passa el temps tot va tornant al seu lloc. Com les aigües enterbolides del riu després de la tempesta que recuperen, amb el pas de les hores, la seva transparència i es pot tornar a veure la sorra o les pedres del fons i els peixos que hi neden.
Tancada a casa o passejant per la natura, el silenci, la calma, la tranquil·litat fan possible que et retrobis amb tu mateixa. En el teu món interior hi ressonen amb força els ecos dels esdeveniments que vius i dels milers de missatges que t’arriben sense que tinguis temps de desxifrar-los. Com passa amb alguns menjars o begudes, part del seu gust no el descobreixes fins al final de tot i sense aturar-te i deixar de menjar mai no els podries assaborir realment. Sense un temps de silenci perdem l’oportunitat que els fets i les paraules ens diguin res.
Més enllà del silenci reparador i de l’exercici d’escoltar el món que t’envolta, el silenci també posa al descobert els sorolls de les lluites que es produeixen en el teu interior: dubtes, somnis, pors, alegries... Sí, també ressonen dins teu i tot sovint el soroll exterior els tapa. Hi ha neguits que necessiten sortir a la superfície, esclatar com les bombolles del most que fermenta per arribar a ser vi, cercar el seu lloc i que es pugui separar allò que és fonamental d’allò que ja no serveix i més val que el vent s’ho emporti lluny. És fàcil entendre per què algunes persones que passen per moments complicats prefereixen el soroll de fora abans que descobrir l’ebullició del seu mon interior.
Pren nota: el silenci, a part de ser un espai de descans, és també un espai de treball. El silenci té una funció constructiva, és imprescindible per adonar-te de per quin moment passa la teva vida i tenir cura de tu mateixa. Ja hem dit que la consciència no només és capaç de detectar el més mínim detall de maldat sinó també de descobrir qualsevol indici de bondat o de valor positiu, en les teves opcions de futur, en els qui t’envolten i en els teus desigs més íntims... A condició que cap soroll no interfereixi la teva percepció interior o que l’aigua estigui reposada i tot el fang hagi quedat al fons.
Però encara cal parlar d’un altre possibilitat en el camí del silenci: el silenci també pot ser un espai sense cap utilitat immediata, un temps que no soluciona ni millora res, gratuït, és a dir religiós, un espai que té valor per si mateix. Es tracta d’un silenci místic on no escoltes res amb l’ajuda del silenci sinó que atens el silenci mateix.
Si el descans del silenci reparador és imprescindible per a la salut i també escoltar el món i escoltar-te a tu mateixa amb aquell silenci constructiu ho és per tal de recordar qui ets i on estàs... el silenci gratuït et posa en diàleg amb alguna cosa més i t’obre les portes a una nova dimensió, la possibilitat de dialogar amb el misteri. Sovint la feinada de buidar el teu món interior de soroll t’ocupa la major part del temps; només de tant en tant et poses a endreçar aquest espai per orientar-te... i què et queda per fer l’experiència de silenci de debò?
Els antics romans feien servir grans arcs de pedra per indicar una frontera o l’arribada a una ciutat important. Els cristians a l’edat mitjana van construir també arcs d’entrada a les esglésies per indicar una cosa semblant: el pas a una altra dimensió. Dins l’edifici es respira un ambient alternatiu: la llum, les imatges, la música, la forma de comportar-se parlen d’un món diferent, del món de Déu. També dins de cadascú de nosaltres hi ha un arc o una porta, que el nostre cristianisme occidental sembla haver oblidat, que ens permet accedir a l’espai en que Déu habita.

Acompanya

Vius en un món de persones, cadascuna diferent única i irrepetible, però totes connectades d’una manera o altra. Així doncs la teva vida està lligada a la seva: pots viure i actuar sabent que tot allò que fas les afecta o fer veure que ho ignores. També pots tenir cura de que el treball que facis els sigui una ajuda i no un entrebanc.
Caminar amb responsabilitat al costat d’altres no es limita a reconèixer i valorar la seva dignitat com a persones, sinó que sovint demanarà de tu alguna feina extra per ajudar als que han quedat per una causa o altra al marge del camí. No importa qui són sinó que es troben en problemes, aquest és l’únic criteri vàlid: primer els que s’han quedat enrere.
Servir és posar-se a disposició dels altres. Però què pots donar als altres de bo que no sigui alguna cosa de tu? El teu temps, el teu saber, el teu interès, la teva alegria, la teva astúcia, el teu bon humor, la teva paciència, la teva capacitat de sorprendre’t... Posar-te a disposició dels altres també és una bona manera de ser tu mateixa amb tot allò de bo que tens.
Al final de l’evangeli de Lluc, després de la crucifixió de Jesús, hi ha un relat que fa una mena de resum de com Jesús ha compartit el seu camí amb els altres:
Dos deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Jesús els preguntà: “De què parleu entre vosaltres tot caminant?” Li contestaren: “Del cas de Jesús de Natzaret.” Aleshores Jesús, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: “Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.” I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. (Lluc 24,13-33)
Per ser mínimament útil als altres, que potser et necessiten, cal anar-los a trobar, no esperar que vinguin, i posar-se al seu costat, compartir el camí que fan al seu ritme, no al teu. Millor començar per preguntar i escoltar en silenci què diuen abans que formular teories o donar lliçons que deixin clar qui ets i quantes coses saps. Són ells que han d’anar descobrint i expressant què necessiten i només aleshores mirar de fer la teva aportació.
Jesús els parla de les escriptures però relacionades amb els seu problema: estan tristos per la crucifixió del seu mestre (el mateix Jesús). Moltes vegades la solució neix de la mateixa vida, per això cal rellegir la pròpia experiència, trobar aquelles pistes que poden aportar llum i connectar-les amb noves perspectives que obrin pas a alternatives que poden resoldre els problemes actuals. Les solucions que no encaixen amb la vida real no solucionen res.
Sigui com sigui l’objectiu final és que les persones afectades puguin reintegrar-se a la vida quotidiana amb la màxima normalitat, que tornin a seure al voltant de la taula com un més. Un cop superada la situació problemàtica ja no els caldrà més la teva ajuda i hauràs de saber retirar-te, per a que ells se n’adonin que són prou forts per seguir fent camí sols. Els dos que fugien discretament morts de por tornen ara decidits cap a Jerusalem tot i ser de nit.

Una casa per a tots

La natura és molt més que un rebost o un magatzem i valorar-la només per la seva utilitat immediata és una ingenuïtat que, a la llarga, posa en perill la seva supervivència i la nostra. Si no és té cap tipus de cura o d’atenció amb el funcionament dels processos naturals que fan possible disposar de recursos per a viure, al final desapareixeran. La natura és capaç d’oferir remei a les nostres necessitats de forma constant no per ser infinita sinó perquè es renova. Precisament l’explotació a gran escala dels recursos naturals ha posat al descobert els seus límits.
Respectar i tenir cura de no interrompre o alterar els cicles naturals és la única manera de conservar-los. Molts d’ells no els podem recrear pel nostre compte. Més encara la natura ja avui està en molts llocs patint greus situacions de degradació al costat de les persones que hi viuen. No es pot esperar que la natura estigui al nostre servei infinitament, ella també ha de ser servida i atesa.
Cal reaccionar. Si no ho fem, el respecte pels drets de les persones mai no serà complet: la terra, la natura, és la casa comú de la humanitat passada, present i futura i de tots els éssers vius. Cada element de la terra té valor per si mateix i a la vegada pels que hi viuen, hi han viscut o hi viuran.
El domini exercit sobre la natura al llarg dels darrers segles i les recerques científiques que s’han dut a terme han produït en moltes persones una pèrdua del sentiment de por i d’admiració. Pot ser bo perdre la por als llamps o a les malalties però creure que la natura no ens pot descobrir res de nou ni acostar-nos al misteri perquè ja ho sabem tot és un error. Només que t’aturis uns moments a contemplar el cel o les muntanyes, o a imaginar els capil·lars finíssims que porten oxigen fins a les últimes cèl·lules del teu cos... fàcilment podràs retrobar la sensació de sorpresa i fascinació.
Vivim voluntàriament enganyats: mentre podem sentir encara una admiració sincera per la bellesa natural que tenim al davant, ens beneficiem d’una cursa per la millora constant de les condicions de vida -al primer món- que camina cap a la destrucció del planeta. Les fotografies que fas i comparteixes de postes de sol increïbles, cascades paradisíaques o papallones exuberants són fetes amb una tecnologia elaborada amb minerals fruit del saqueig i de l’explotació...
Si volem trobar solucions sinceres forçosament haurem de viure de forma més pobra, més austera, més assenyada... i treballar per corregir el mal que s’ha fet i encara es fa. La llibertat no és viure d’esquena a la realitat sinó assumir de cara les complicacions. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres, proposa Jesús.
Per acceptar realment que la natura és la casa comú de tots no n’hi ha prou amb reconèixer els altres i les seves diferències, sinó que també cal admetre que hem de compartir la gestió de la casa, que allò que decidim no ho podem decidir sols, que el seu futur i el nostre estan lligats i que ens cal aprendre a caminar en companyia.

Sense ingenuïtats

Treballar al servei dels altres ens afecta sempre d’una manera o altra. Moltes situacions complicades només es poden superar amb una dedicació extra i una més gran implicació personal. Però aleshores sàpigues que corres el risc de que els esforços de dies o d’anys s’acumulin en forma d’un cansament que no acabes d’entendre, o que arribis a sentir-te responsable d’allò que no pots fer i que les dificultats de cop et superin... Si es dóna el cas caldrà que aprenguis a prendre distància i acceptar que fas moltes coses bé però que tens els teus límits i que et convé descansar, revisar el que fas i com ho fas, o demanar ajuda.
Més encara: el servei, la lluita contra el dolor, l’atenció, l’interès pels altres, sobretot pels que s’ho passen pitjor, no és només una qüestió personal de si et compliques més o menys la vida. Com es cura una malaltia o com s’educa una persona amb un trastorn de conducta no són una qüestió personal. Servir, en aquests casos, no depèn només de la bona fe que tu tinguis o del teus esforços, l’èxit de la teva intervenció dependrà dels teus coneixements i de la teva formació. No pots pretendre resoldre temes complexos i delicats sense una bona preparació professional, sense un equip organitzat o sense una previsió intel·ligent.
Jesús ho planteja així als deixebles quan els envia a predicar: Jo us envio com ovelles enmig de llops, sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms. Les dificultats són serioses, no és pot actuar ingènuament, per transformar situacions que porten mesos, anys o segles enquistades, cal intervenir amb astúcia. També amb delicadesa, respecte i totes les atencions a les persones però preparat per allò que es va a fer.
Cal conèixer bé les situacions problemàtiques i les seves causes, cal estudiar a fons les possibles solucions, cal estar pendents de cada cas particular, cal triar entre les diverses opcions la millor, cal dur-les a terme de forma organitzada i eficient pas a pas al costat dels afectats, cal revisar els resultats i les conseqüències... I tot això té sentit perquè hi ha una preocupació sincera pels destinataris de la intervenció.
Hi ha solucions que podràs aportar personalment per la teva forma de ser, per exemple; altres seran fruit de la teva preparació professional; n’hi haurà d’altres que només seran possibles de dur a bon terme si t’organitzes en grup i es fa una bona planificació; i encara d’altres naixeran de la superació confiada de moments dolorosos que sense saber ben bé com evolucionen favorablement. La vida mateixa, en definitiva, és la mestra que et portarà dia a dia a buscar noves respostes més enllà del que ja creus saber o controlar.

Utopies no, gràcies

Jesús anuncia el Regne. Aquest concepte és el nucli de la seva predicació: el Regne és a prop, convertiu-vos! En les paràboles parla també del Regne: és com un tresor, com un banquet, com un camp sembrat o una vinya. I tothom qui vulgui pot entrar-hi: pobres, gent que s’estima la justícia, perseguits, els que saben perdonar, els de cor net...
T’has fixat que Jesús dedica molta més atenció a fer la llista de qui són els convidats més que no pas explicar en què consisteix aquest Regne? El seu punt de partida no és un projecte abstracte fet per tècnics i especialistes al qual les persones s’hauran d’adaptar, sinó que parteix de les situacions i conflictes de les persones reals i concretes a les que cal oferir alternatives.
Per Jesús són més importants les persones que els programes i les idees. Per ell Déu, més que defensar el valor en general de la solidaritat, del respecte, de la pau o de la igualtat, s’interessa per la Judit, pel David o per la Raquel en concret. Déu és Déu de persones, i no s’ocupa de la idea abstracta de la dignitat humana sinó de la dignitat concreta dels malalts, dels marginats, dels famolencs que està malmesa.
La forma de fer de Jesús comença per detectar les situacions escandaloses que degraden el valor de les persones, per passar després de la indignació a la construcció d’una contraproposta amb solucions efectives: atenció mèdica, inclusió social, repartiment just dels recursos.
Servir a les persones sempre és en concret i al seu costat. En canvi segons alguns projectes filosòfics i polítics de caire utòpic sembla com si calgués prescindir de les persones concretes per poder fer un suposat món perfecte on les persones comptin realment. I molts cops ni es resolen els problemes reals ni s’integra a les persones en eI projecte.
Jesús destaca de vegades que el Regne ja està present, ja ha arribat, i altres cops subratlla que està pendent de completar-se. No segueix un pla tancat, ni cada pas és el resultat d’un procés calculat, la construcció del Regne s’ha posat en marxa però és una història amb un recorregut i un final oberts perquè és participatiu, i tot dependrà de les persones que en formin part. És, per força, incomplet i inacabat, és una línia de treball a la que altres podran afegir les seves aportacions i completar-la.
El treball pel Regne està marcat per les urgències, pels problemes del moment que demanen resposta immediata... Tot allò que es possible de fer cal fer-ho ara. No hi ha una planificació general, ni prioritats inamovibles, hi ha diversos fronts als que donar resposta i línies d’acció diverses per resoldre les necessitats de cada grup humà. Aquestes necessitats són les prioritats que defineixen l’agenda del Regne i cada moment històric, cada època, cada entorn té les seves.
A mesura que el Regne avança va desplegant noves formes d’acció davant dels nous reptes, va incorporant noves sensibilitats i va guanyant nous col·laboradors. La dinàmica del Regne és inclusiva, té per objectiu rescatar tots aquells que no compten per a la societat i convertir-los en protagonistes de les seves vides.
El Regne és servei, i com qualsevol servei, està sempre a disposició de qui vulgui, a punt per adaptar-se, replantejar-se i refer-se. Per tot això cap imatge, cap idea és prou bona per explicar com serà la seva conclusió... és un secret que només Déu coneix. Per la teva part et cal veure si t’hi apuntes i què pots fer-hi, encara que està ple de persones que hi col·laboren sense saber-ho.

Lluitar contra el dolor

Per Jesús hi ha un únic motiu que justifica complicar-se voluntàriament la vida:  ser solidaria. Buscar-te complicacions perquè sí no té cap ni peus, en canvi assumir les conseqüències, de vegades doloroses, de compartir la sort dels altres és una forma de fer més lleuger el pes que carreguen.
Jesús dedica gran part de la seva vida a acompanyar les persones que pateixen a causa de malalties, a causa del rebuig social i religiós, a causa d’injustícies econòmiques... Al final ell mateix acaba exclòs de la societat, condemnat a mort com els pitjors delinqüents, a la creu.
Alguns han vist en el patiment de Jesús a la creu una mena de declaració a favor del dolor, com dient que patir és bo, que obeir Déu vol dir acceptar sense més el dolor. Però aquesta visió de la creu neix d’una lectura incompleta de la seva història. Jesús s’indigna i es planta davant del dolor en molts moments de la seva vida, la creu és la conseqüència del seu enfrontament amb les causes del patiment: autoritats que es desentenen del poble, costums socials i creences religioses que generen marginació, abusos econòmics... La mort de Jesús és la conseqüència acceptada però no buscada de la seva forma de viure.
Quan Jesús es posa en camí cap a Jerusalem ja sap que pot acabar malament i així ho explica als seus deixebles que no ho acaben d’entendre. Jesús no va a Jerusalem perquè el matin sinó per completar la seva feina, dur la seva predicació, la seva proposta, al cor d’una societat i una religió jueva que pretén transformar. Assumeix les dificultats i els perills del seu viatge però no els busca expressament ni quan diu: no convé que un profeta mori fora de Jerusalem. Es tracta d’una ironia, ens realitat als de Jerusalem els convindria escoltar els profetes i fer-ne cas en comptes de matar-los.
Una cosa semblant passa amb la llista de persones a qui Jesús anomena feliços: feliços els pobres, feliços els qui ploren, feliços els qui tenen fam i set, feliços els perseguits... Però, feliços? De debò? Pel fet de passar-ho malament? Ja s’ha dit alguna vegada, que no es tracta de complaure’s en el mal i el dolor com si això ens fes millors. Han d’alegrar-se perquè la situació en la que es troben pot ser superada, el Déu que predica Jesús vol que aquestes problemàtiques es resolguin i les persones puguin compartir els bens de forma justa, riure’s de les dificultats o disposar d’un entorn on viure amb dignitat.
El discurs de Jesús és un reconeixement de que hi ha persones que pateixen, no es pot fer veure que no hi són, i una reivindicació de la seva dignitat. Però és, també, l’afirmació -potser boja o desmesurada- d’una confiança radical i d’una esperança sense límits en que les dificultats i el dolor poden ser superats, i que, per tant, té sentit embrutar-se les mans per lluitar-hi en contra. Malgrat les pèrdues, el cansament, la violència, la injustícia establerta, la mort... podem confiar en que vindran temps millors.
Jesús mantindrà fins al darrer moment a la creu la seva esperança i els seus seguidors podran descobrir en la seva mort encara un darrer servei: mor entre altres condemnats, és fa solidari de la seva condemna i de totes les condemnes a mort. Qualsevol que estigui en desacord amb la mort de Jesús a la creu entendrà també que allà s’hi estan denunciant tantes morts injustes i la injustícia mateixa de la pena de mort.

Responsables

Els motius pels quals una persona actua amb sentit de servei poden ser diversos però tard o d’hora es troben confrontats amb la prova del dia a dia i difícilment els arguments poc sòlids la superen. El servei directe a les persones o bé et despulla de prejudici i de manies i et fa més humana i més valenta o et deixa fora de joc. Ningú no es manté fent un servei al llarg dels anys si no té motius ben fonamentats per fer-lo. Fins i tot, en moltes ocasions, malgrat tenir unes conviccions clares convé fer alguna aturada per recuperar forces.
Somiar amb canviar-ho tot sol ser font de decepcions. El servei és, tot el contrari, concret i real, efectiu i present, encara que sovint resti invisible. El servei és un bany de realisme i una immersió en la vida concreta que t’obliga a ser tu mateixa de forma ben real sense màscares, posant en joc els teus recursos sense reserves.
Quan Jesús veu que molta gent s’apunta a seguir-lo els pregunta: Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Si algú s’imagina que fer un servei l’ajudarà a quedar bé o que li facilitarà sentir-se satisfet o que resoldrà els seus problemes personals no fa un càlcul gaire encertat. Servir vol dir posar-se a disposició dels altres i això vol dir cedir el control sobre el propi temps, renunciar al protagonisme i acceptar de no saber fins a quin punt s’aconseguiran els objectius plantejats.
Per altra banda hi ha qui considera que servir és una forma de tranquil·litzar la consciència. Però més aviat cal tenir clar tot el contrari: tot i que jo no soc la causa de cap malaltia, ni he contaminat amb productes tòxics cap espai natural, ni soc responsable que l’atur augmenti, i molts d’aquest mals ja existien abans que jo nasqués... sé que sense alguna mena d’esforç meu tot això seria pitjor.
Ja s’ha dit, la qüestió no és el sentiment de culpa, la culpa és només un avís,  la culpa pot despertar-nos però la feina ben feta demana voluntat de construir no de castigar-se, recerca de solucions no complaença en la pena. Sentir-se culpable i conformar-s’hi és un carreró sense sortida que accentua el nostre dolor i fa perdre de vista el patiment dels altres. La indignació i el desacord amb les injustícies, en canvi, porten al reconeixement del dolor dels que s’ho passen malament i activen processos de canvi, no dinàmiques de lamentació.
Ves a saber perquè ens sentim inclinats a ajudar en un primer moment però al final és el respecte per les persones allò que t’ha d’importar. És el desacord amb el mal i el dolor que castiga persones concretes allò que t’impulsarà a tenir-ne cura. Les coses que no funcionen i les situacions injustes t’empenyen, si tu et deixes, a donar resposta, aviven el teu interès i desperten el teu enginy.
I sí, hi ha mals que semblen dominar-ho tot i no sabem si mai podrem frenar-los. En sentit estricte no són culpa nostra, són mals estructurals que es perpetuen independentment del que les persones vulguem, són el resultat de segles d’accions individuals que ara no es poden aturar amb una simple intervenció personal. Són inèrcies que s’han instal·lat i ens semblen normals: la contaminació, les injustícies socials, la falta d’investigació de certes malalties... Però hi ha qui continua contribuint al seu creixement i qui s’hi planta en contra. Servir és plantar-se en contra dels mals actuals, és assumir voluntàriament responsabilitats, tan si et toquen com si no, pel bé d’algú que en pateix les conseqüències.

Perdre el temps junts

Tenir cura dels altres sembla que ha de consistir principalment en ser-los útil però prioritzar la utilitat encaixa malament amb les relacions interpersonals, quan no les fa impossibles. I si a la base del servei no hi ha un cert sentit de gratuïtat, no d’eficiència o d’obtenció de resultats, tot són malentesos.
Qualsevol servei o qualsevol ajuda ha de partir d’una mínima experiència prèvia d’entesa i complicitat. Voler ser la solució sovint no soluciona res. Alguns es presenten com a experts, com a tècnics o com a savis i, moltes vegades, n’hi ha prou amb escoltar i fer costat, posar-se al costat, ni passar davant i deixar l’altre enrere, ni seguir-lo o perseguir-lo pendent de tot allò que fa.
Seure a l’ombra junts, mirant cap a l’horitzó, tot prenent alguna beguda fresca i parlant sense presses... és una manera fantàstica de perdre el temps. És el context adequat per parlar de qualsevol cosa, inclús de qüestions de les que costa parlar. No importa l’edat, ni els estudis, ni l’orientació sexual, ni la professió, ni la cultura, ni el coeficient intel·lectual... només deixar-se portar per la confiança que es va generant.
Algunes vegades, fins i tot veient-se cada dia, poden passar anys fins que les persones arriben a connectar o a sincerar-se, a renunciar als prejudicis i barreres i començar a parlar amb el cor a la mà d’allò que hom realment necessita. Passar temps junts, perdre el temps junts, és gratuït, no arregla res però ho acaba transformant tot i aleshores tot és possible i qualsevol solució que es plantegi pot ser la bona.
Si vols ser d’alguna ajuda i treballar al servei de les persones en la teva professió, sigui la que sigui, o col·laborant com a voluntària en algun projecte solidari o atenent algú de la família que depèn de tu pensa primer que ets inútil o inadequada per resoldre la vida dels altres. La seva vida és seva. I abans de fer res cal que acceptis la seva diferència, les seves negatives, els seus dubtes, la seva ximpleria, els seus errors, el seu dret a decidir i a equivocar-se... per poder alegrar-te també amb les seves alegries i els seus encerts.
Jesús passa moltes hores amb persones de tot tipus parlant, escoltant, guarint-les. Compartir la vida de la gent el posa en condicions de fer alguna cosa útil. Els seus miracles criden l’atenció perquè les solucions ràpides i espectaculars són atractives però mai no fa res sense que abans les persones concretin què demanen: Què vols que faci per tu?
L’espectacle dels miracles amaga qüestions importants que s’entenen millor quan observem la trobada de Jesús amb persones a les que no fa res d’especial, llevat de parlar amb elles. Aquest és el cas d’una dona samaritana amb la que es trobada Jesús un dia calorós prop d’un pou. Després de parlar una estona ella s’adona que ha descobert alguna cosa important i corre cap al poble a explicar-ho als seus veïns. La dona reacciona com si efectivament s’hagués produït un miracle.
El contacte personal de qualitat és el que canvia les persones, és el tipus d’ajuda que cal per superar situacions difícils i és la única via per trobar solucions útils per a les persones.

Déu inútil

En les nostres relacions podem fixar-nos en la utilitat, com solem fer amb els objectes, o destacar el valor que hom té per si mateix com a persona. Això també val per reflexionar sobre la forma de tractar Déu. Encara que, en aquest punt, cal dir que les nostres explicacions seran només aproximacions i que amb prou feines serviran per aclarir alguns malentesos que corren sobre Ell.
El tipus d’equívocs que més es troben en parlar de la divinitat són els que fan referència a la seva utilitat. Se la considera l’origen del moviment, la causa de tot, la ment ordenadora que estableix les lleis de la natura, la justificació de la moral o la solució final de la història de la humanitat. I encara hi ha els que s’enfaden perquè no intervé prou clarament per resoldre els greus problemes que ens afecten: la fam, la guerra o la destrucció del planeta.
En tots els casos Déu seria la peça que falta en algun trencaclosques, un motor o un mecanisme necessari pel moviment, una idea aclaridora o l’argument definitiu per tancar una discussió i saber qui té raó.
Per Jesús però Déu no compta per la seva utilitat sinó per ser tal com és. I, igual que un paisatge o una pintura o una música o un amic, és no utilitzable, inútil. Déu, un quadre, un amic potser poden arribar a ser d’alguna ajuda en algun moment però bàsicament són com són i per això tenen valor.
Déu és únic, amb una vida pròpia, i capaç de relacionar-se tu a tu. Jesús parla sovint de dialogar amb Ell, dels lligams afectius amb Ell i d’Ell amb les persones, també de la impossibilitat de preveure què farà o d’entendre’l del tot. Amb Jesús Déu es presenta com a ésser personal lligat a experiències personals, no a coses o teories: és el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob... Un Déu de persones que no s’amaga, que es deixa trobar però que no es presta a ser utilitzat o manipulat. Déu no és la clau de cap teoria, no és una eina, no és el mitjà per a res.
Només al marge d’objectius utilitaris o pràctics és possible experimentar el Déu autèntic. Pels jueus la manera d’estar a prop de Déu és el descans religiós del dissabte, un dia no productiu, un temps no pràctic, d’inactivitat col·lectiva. També Jesús s’allunyava de tant en tant de la gent i de l’acció per trobar moments de repòs, estones sense cap urgència, gratuïtes, per estar amb Déu o amb els deixebles.
Les hores d’aturada i de quietud, el temps en que no estàs treballant tu mateixa per obtenir algun resultat, ni estàs pendent d’aconseguir res de ningú, ni de Déu tampoc, els moments sense presses ni condicionants són els adequats per gaudir de la bellesa, cultivar l’amistat o descobrir alguna cosa de la divinitat. Només en aquesta dimensió inútil o gratuïta és possible detectar detalls que solen passar desapercebuts en el dia a dia, descobrir tot allò que de debò importa de tu, dels altres o de Déu.
El Déu de Jesús està associat a una manera d’entendre el món en la que es valora per sobre de tot les persones. La defensa que fa Jesús de la personalitat de Déu per sobre de la seva utilitat és també una defensa del valor de totes les persones, un valor que no depèn de la seva utilitat o productivitat sinó del fet de ser elles mateixes, úniques i irrepetibles.

Servir

Ens movem dins d’una xarxa de relacions que conformen el nostre món, el món en el que vivim. Aixequem una pedra amb l’ajuda d’un company per construir una casa o anotem en un paper les propostes que s’han fet durant una reunió de treball. Les nostres accions ens posen en contacte amb objectes i persones i creen aquestes relacions: amb la pedra, amb el company, amb el paper, amb els participants a la reunió...
Les trobades, reaccions, topades, complicitats, projectes, recerques, col·laboracions que es produeixen amb persones i objectes ens mantenen en forma, ens ensenyen, ens posen a prova, ens alimenten, ens obren nous horitzons, ens alegren o entristeixen i ens fan viure milers d’altres experiències que van conformant i enriquint la nostra vida. La nostra història personal té la forma que té de resultes del nostre diàleg, o la nostra interacció, amb les persones i els objectes que ens envolten.
És impossible no formar part d’aquesta xarxa de relacions però sí que pots triar com hi participes. Hi ha dues maneres de fer-ho: o bé acceptes tractar l’altre de tu a tu, és a dir, d’igual a igual o bé planteges una relació desigual en la què tu actues i l’altre simplement rep la teva acció. La primera sol ser el tipus de relació que hi ha entre persones, la segona respon a l’esquema habitual de relació amb els objectes. En la segona, l’objecte és un mitjà per aconseguir algun objectiu, té valor per la seva utilitat. En la primera, en canvi, tractem l’altre com algú que té valor per si mateix, sense mirar la utilitat o el benefici.
No hi ha un tercer tipus de relació, per exemple, amb els animals. O els tractem com objectes i els fem servir per menjar-ne la carn, la llet o els ous, i aprofitem la seva pell o les seves plomes; o bé tenim amb ells una relació de tu a tu, de confiança i de respecte: ens fan companyia, passegem amb ells i treballem junts, ja siguin cavalls, gossos, papagais o dofins.
En el moment que es tracten les persones com si fossin coses i es fan servir de mitjans per aconseguir alguna benefici es produeix un problema greu de falta de reconeixement del seu valor. Hom sembla considerar que viu en un món d’objectes on tot allò que està a l’abast es pot utilitzar per al que convingui. Jesús denúncia aquesta forma de fer: Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor.
Servir és tot el contrari: es tracta de saber reconèixer en qualsevol de les nostres accions les persones que es veuran afectades per elles. Cal redactar un informe? No es tracta d’omplir pàgines sinó de que sigui útil a qui l’ha de llegir. Fabriquem sabates? No es tracta de cuir o de fil sinó de servir a qui les ha de calçar. Vas pel carrer? No es tracta d’anar ràpida o lenta sinó de fer compatible el teu desplaçament amb el dels altres que també hi passen.
Facis el que facis, encara que només tractis amb objectes, recorda que vius en un món de persones i que tot allò que fas les afecta, que d’una manera o altra elles són destinatàries de la teva influència i que quan camines al costat d’un igual no hi ha neutralitat possible: o acompanyes o et tornes un entrebanc més dels que ha de superar.

Deslliga

Jesús crida els deixebles i els convida a tirar llac endins, a emprendre un viatge sense por, cercant nous horitzons, lliures d’amarres i de seguretats. Tira mar endins tu també, no et quedis a port mirant com altres fan camí, que res no et privi de cercar, d’aprendre, de descobrir, d’escoltar i seguir el teu cor, de viure i actuar com creus.
No et refiïs de les solucions aparentment fàcils i arrisca’t. Si t’equivoques ja tornaràs a començar amb més coneixement. Recorda que no vas a la recerca d’una incerta felicitat futura sinó que la vida ja ha posat a les teves mans alguna mena de riquesa que t’omple i que ara has decidit posar-la a treballar per treure tot el partit al teu viatge.
Sentir que avances, que de dins teu neix la força que et mou i la il·lusió que et guia i que estàs a punt per encarar les tempestes més fosques és tastar d’alguna manera la plenitud de Déu. Desplega les veles i deixa que el seu vent et porti però estigues a punt per si cal remar -amb un somriure als llavis- per poder continuar la ruta.  
Jesús es mou lliurement decidit a fer allò que creu, convida a fer com ell i, quan cal, intervé per remoure els entrebancs que impedeixen a les persones de viure i actuar amb llibertat:
Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: “Dona, quedes lliure de la teva malaltia!” Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu. Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: “Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte.” El Senyor li contestà: “Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?” (Lluc 13,10-16)
Jesús deslliga aquesta dona de la malaltia i li retorna la seva llibertat. Dir que és un miracle és poc. De fet es tracta d’un alliberament integral: tant del cos com de la seva capacitat moral. La discussió posterior ho destaca: el problema més greu sembla ser haver-se saltat la llei que prohibeix treballar en dissabte. El bé de la dóna demana desobeir la llei per curar-la. Són la malaltia i la llei conjuntament les que la mantenen sotmesa, inclinada, sense poder posar-se dreta com correspon a la dignitat de tota persona.
Jesús parla de llei com una càrrega pesada que els experts posen sobre l’espatlla dels altres, d’un pes feixuc que impedeix avançar. La llei més aviat ha de defensar els drets de tothom: dret a la vida, a la llibertat, a la integritat, a opinar, a equivocar-se... i garantir que les persones poden fer camí en condicions.
La llei és útil per marcar els mínims de convivència i respecte però les decisions sobre com créixer i avançar personalment cal que tu mateixa les trobis en el teus desigs més profunds, cap llei per bona que sigui podrà respondre per tu. Desfés-te d’excuses i pors, de pressions i de rutines i escolta què et diu el teu cor. És una forma de créixer sense límit: cercar com acostar-se al desig que batega en Déu.

Bon humor

Hi ha persones que quan es troben amb situacions difícils esperen esquivar-les mirant cap a un altre costat. Està clar que això no resol res. Una via per superar aquesta mena de situacions que no tenen fàcil solució és canviar de perspectiva, provar d’enfocar-ho de forma diferent. Encara que no puguem canviar els fets sí que és possible canviar la forma en com ens els prenem.
De vegades el resultat és sorprenent: allò que resultava feixuc o dolorós pot arribar a fer riure. En això precisament consisteix la ironia, en capgirar les coses, en dir just el contrari d’allò que és i relativitzar allò que considerem normal o que sempre hem tingut per cert.
Pots riure dels teus defectes, de les teves manies, de les situacions que et desborden... Fixa’t que tots els acudits i totes les bromes són sobre temes que preocupen seriosament. També hi ha qui els fa servir com una arma per atacar a algú encara que això no sol ajudar a millorar.
La fe i la ironia estan relacionades. Si la fe és acceptar que la realitat pot ser diferent de com la veiem a simple vista, la ironia prova de mirar el món cap per avall. Son dues maneres de fer crítica o de posar en dubte allò que està establert, de renovar la nostra mirada sobre els fets i ajudar-nos a anar més enllà.
Als textos de l’evangeli hi ha alguns exemples d’ironia que solen passar desapercebuts. Algunes persones s’adrecen a Jesús i li diuen rabí -que vol dir mestre- però moltes vegades són persones que el volen posar en evidencia per desacreditar-lo; altres vegades són els deixebles que li diuen mestre quan estan a punt de dir o fer una ximpleria. Ho fan Pere i, més endavant, Judes quan ajuda a detenir Jesús.
Però la millor ironia es troba a la llista de promeses que fa Jesús als deixebles com a premi per haver-lo acompanyat: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.
Persecucions? Vaja quin premi! Jesús primer i més tard bona part dels seus seguidors seran perseguits, detinguts, interrogats, empresonats i, alguns, executats. Encara que ser perseguit pugui ser un signe d’autenticitat, de confirmació que hom parla i actua en nom de Déu com els va passar als antics profetes, no és exactament un premi.
La relació amb Déu sovint resulta contradictòria i desesperant. Com pot ser que tenir fe pugui ser tan perjudicial? Hi ha situacions límit que més val prendre-se-les amb bon humor, somriure i confiar.

Trobar sentit

Al capdavall, quina importància té saber com ha començat una conversa, un enamorament, una baralla o un projecte? Tenir un bon motiu pel qual valgui la pena de continuar (o deixar-ho estar) sí que és importat de debò. Ja ho hem dit, en prendre una decisió mirem d’endevinar què és millor encara que no en tinguem una seguretat absoluta, per això a mesura que la tirem endavant ens caldrà descobrir pistes que ens confirmin que anem bé.
Poc a poc aniràs trobant que allò que fas té sentit, un cert sentit, potser diferent del que tindria per altres persones, més o menys discutible però també raonable. En definitiva que vius bé un projecte, un treball, una relació: aprens, creixes, confies, t’interesses, hi dediques esforços, superes dificultats...
El teu estat d’ànim és un bon termòmetre per mesurar l’encert de les teves decisions, molt més que les teves opinions i els teus arguments. Un símptoma clar de que alguna cosa no funciona seria que et fixessis més en els defectes, en els mals, en els problemes i en els inconvenients; que qualsevol fet esdevingués una excusa per queixar-te o que, en comptes de percebre com el teu desig es renova dia a dia, passessis arrossegant-te amb disgust per tot allò que fas.
Si la situació que vius ha perdut dinamisme et caldrà recercar-ne els motius. Potser has passat per alt alguna dificultat o t’has acomodat o hi ha indicis suficients per saber que has arribat a un final d’etapa. De moment, mentre no trobis una alternativa millor, mentre no arribi el moment de canviar que de vegades es fa esperar, és molt possible que el teu malestar es mantingui. Però no et complaguis en el seus símptomes i no t’hi conformis. No et deixis atrapar en el cercle viciós de la queixa constant, de la critica sense mesura, o del mal humor.
Jesús aconsella quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara… Mentre fas una aturada o passes per un moment delicat o estàs fent endreça de la teva vida, no es tracta de cridar l’atenció, no es tracta de fer pena com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen sinó de fer camí en silenci per completar el procés de renovació personal en el que estàs ficada.
Deixar-se portar per la ràbia, carregar contra els altres o complaure’s en els problemes i les fallades són formes de resistir-se a un canvi que convé encarar, de defugir la feina, a voltes dolorosa, de fer net i tornar a començar. Ens costa acceptar el fracàs, el final d’una època o els moments de renovació. I cal una certa humilitat per reconèixer que no som perfectes, que no ho tenim tot fet i acceptar que estem en camí.
Una fórmula per no quedar-se encallada és agusar el teu sentit crític i cercar de descobrir el més mínim indici de bondat, de bellesa o de generositat al teu voltant. L’alegria de les coses petites sol ser la millor cura per aixecar-se i tornar a caminar amb confiança.