Per fer silenci o pregària o meditació o tenir cura del
teu món interior, el cos és imprescindible. Potser et semblarà que les
postures, els gestos, les músiques o els ambients recollits són una
raresa exòtica o una moda copiada de les religions orientals... Durant
molt de temps el cristianisme ha sospitat del cos, l’ha menystingut i ha
pretès prescindir d’ell pel que fa a l’espiritualitat. Però al principi
no era pas així.
Jesús i els primers cristians pensen en la persona sencera. No serà fins més tard, quan el cristianisme faci seva la filosofia de Plató, que hom tractarà per separat cos i ànima: el cos amb prevenció, mirant de controlar-lo o de silenciar-lo; i l’ànima amb un interès purament intel·lectual, massa sovint mancat de sentit de la realitat.
Cal dir que molts excessos religiosos i alguns fanatismes neixen de l’espiritualisme desencarnat, d’imaginar una ànima immortal que ha d’allunyar-se d’aquest món i de la vida i que només amb les seves idees ja en té prou per acostar-se a Déu. Amb aquesta maniobra els sentiments, les necessitats, els desigs i els impulsos queden desatesos i la persona desconnectada del món real i de la resta de persones i lluny del Déu de Jesús.
En la Bíblia, en el relat de la creació, el narrador recalca diverses vegades que Déu observa el món creat i tot allò que en forma part i veu que és bo: els continents i els oceans, el sol i la lluna, els animals i les plantes, l’home i la dona. Igualment quan Jesús és presenta ressuscitat als deixebles, tot i que no és igual que abans, conserva les ferides de la crucifixió. Déu l’ha ressuscitat tot sencer: el seu missatge i el seu cos ferit, la seva història i els seus vincles personals, tota la persona de Jesús. Potser no és fàcil d’explicar què és la resurrecció però està força clar que la resurrecció inclou d’alguna manera el cos, que Déu estima i salva també el cos.
A un nivell molt general, el primer pas per cuidar la dimensió espiritual de la persona és tenir una mínima salut física, emocional i relacional. Sense estar descansada, suficientment alimentada, guarida de malalties, en condicions socials bàsicament justes i asserenada mentalment cap persona no pot començar a ocupar-se del seu món interior. Més endavant sí que la cura espiritual podrà enriquir i consolidar la salut en conjunt.
En un pla més concret els evangelis recorden aspectes externs o físics dels moments de silenci de Jesús. Es retira a llocs deserts, el silenci ambiental és important; fa llargues estones de pregària, hores o dies, i parla de vetllar, es tracta de dedicar-hi temps; prega a terra, potser estirat, potser agenollat i amb el front tocant a terra, adopta una posició que l’ajuda a pregar; critica les pregàries en públic i la xerrameca buida: bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu, i recomana silenci, com sol ser la pràctica de la meditació; també ensenya alguna pregària senzilla, gens retòrica, fàcil de recordar, centrada en només dues idees, Pare i Regne, que es repeteixen sempre en les poques pregàries que coneixem de Jesús.
Sí: cal una certa salut física, psíquica i social per poder-se ocupar de l’espiritualitat. I sí: hi ha un ambient físic, algunes posicions corporals i gestos, una forma de callar, algunes repeticions bàsiques que giren al voltant d’unes poques idees i un temps apropiat, més llarg que curt, que ajuden a créixer interiorment, fer pregària o meditació... tal com ho feien Jesús i els primers cristians.
Jesús i els primers cristians pensen en la persona sencera. No serà fins més tard, quan el cristianisme faci seva la filosofia de Plató, que hom tractarà per separat cos i ànima: el cos amb prevenció, mirant de controlar-lo o de silenciar-lo; i l’ànima amb un interès purament intel·lectual, massa sovint mancat de sentit de la realitat.
Cal dir que molts excessos religiosos i alguns fanatismes neixen de l’espiritualisme desencarnat, d’imaginar una ànima immortal que ha d’allunyar-se d’aquest món i de la vida i que només amb les seves idees ja en té prou per acostar-se a Déu. Amb aquesta maniobra els sentiments, les necessitats, els desigs i els impulsos queden desatesos i la persona desconnectada del món real i de la resta de persones i lluny del Déu de Jesús.
En la Bíblia, en el relat de la creació, el narrador recalca diverses vegades que Déu observa el món creat i tot allò que en forma part i veu que és bo: els continents i els oceans, el sol i la lluna, els animals i les plantes, l’home i la dona. Igualment quan Jesús és presenta ressuscitat als deixebles, tot i que no és igual que abans, conserva les ferides de la crucifixió. Déu l’ha ressuscitat tot sencer: el seu missatge i el seu cos ferit, la seva història i els seus vincles personals, tota la persona de Jesús. Potser no és fàcil d’explicar què és la resurrecció però està força clar que la resurrecció inclou d’alguna manera el cos, que Déu estima i salva també el cos.
A un nivell molt general, el primer pas per cuidar la dimensió espiritual de la persona és tenir una mínima salut física, emocional i relacional. Sense estar descansada, suficientment alimentada, guarida de malalties, en condicions socials bàsicament justes i asserenada mentalment cap persona no pot començar a ocupar-se del seu món interior. Més endavant sí que la cura espiritual podrà enriquir i consolidar la salut en conjunt.
En un pla més concret els evangelis recorden aspectes externs o físics dels moments de silenci de Jesús. Es retira a llocs deserts, el silenci ambiental és important; fa llargues estones de pregària, hores o dies, i parla de vetllar, es tracta de dedicar-hi temps; prega a terra, potser estirat, potser agenollat i amb el front tocant a terra, adopta una posició que l’ajuda a pregar; critica les pregàries en públic i la xerrameca buida: bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu, i recomana silenci, com sol ser la pràctica de la meditació; també ensenya alguna pregària senzilla, gens retòrica, fàcil de recordar, centrada en només dues idees, Pare i Regne, que es repeteixen sempre en les poques pregàries que coneixem de Jesús.
Sí: cal una certa salut física, psíquica i social per poder-se ocupar de l’espiritualitat. I sí: hi ha un ambient físic, algunes posicions corporals i gestos, una forma de callar, algunes repeticions bàsiques que giren al voltant d’unes poques idees i un temps apropiat, més llarg que curt, que ajuden a créixer interiorment, fer pregària o meditació... tal com ho feien Jesús i els primers cristians.
