Música al cos

Tot sovint sento dins del meu cap una tonada que es repeteix. Bé, no sempre és la mateixa, va a temporades. De forma involuntària quan vaig pel carrer o quan m’estic sense fer res la musiqueta torna, dura un temps i després desapareix. Alguns cops em molesta, altres vegades m’afegeixo a la seva cançó. 
Sembla clar que la música ha vingut de fora i que dins meu només hi ha el seu ressò. Però també podria ser que les persones tinguéssim música dins i que per això la que ve de fora troba fàcilment la manera de mantenir-se viva en nosaltres.
On hi ha vida, hi ha música: els batecs del nostre cor o la nostra respiració són sonors, es fan sentir en tot el cos, marquen o segueixen el ritme amb què vivim les nostres experiències, la seva intensitat evoluciona segons el nostre estat d’ànim i, encara, prenen mil sonoritats diferents en les nostres trobades amb els altres. Òrgans, experiències, estats d’ànim, idees... interpreten tots alhora una composició musical –la nostra història- com si fossin els membres d’una orquestra.
El nostre cos, els nostres moviments i processos vitals són un instrument musical. Però un instrument que està íntimament connectat a cadascú de nosaltres. El que li pugui passar a un violí o un timbal em pot saber greu però no ho visc; i si una flauta rep un cop el flautista no se’n sent però si jo forço la veu per cridar em fa mal el coll.
Una de les característiques del cristianisme és entendre el cos com un auxiliar gairebé extern a la persona: tot és la raó o la voluntat. Però l’evangeli no parla pas d’això: la vida és corporal, els gestos valen tant com les paraules i les idees, al final Jesús ofereix el seu cos i és ell amb un cos renovat que ressuscita...
La seva realitat corporal no ho és tot però si una dimensió fonamental. No és una simple eina externa. Igualment jo sóc el meu cos -no només- i donant-lo em dono, exposant-lo m’exposo... Jesús no va lluitar contra el cos sinó que el va posar al servei dels altres: va tocar els malalts, va allargar la mà als que no podien caminar i va partir el pa amb els pobres. Tampoc no va rebutjar els desigs del cos, sinó que va concentrar-se en el desigs de pau i solidaritat, d’estimació i de respecte.
També Jesús insisteix en el fet que el nostre cos, o la nostra corporalitat, és un temple. En aquell temps hi havia gent convençuda que la religió demanava construir grans edificis. Però tornem-hi: Jesús no parla d’un temple desconnectat de mi, independent de la meva vida, sinó la possibilitat de ser jo mateix espai d’acollida i de pregària.
Cadascú, amb la seva corporalitat, és expressió de la presència de l’Esperit. Déu no és fora, com la música, abans que res és dins nostre i la nostra corporalitat és el santuari on fa ressonar la seva veu.

Neu càlida

La neu acabada de caure té un tacte molt especial. Encara que és freda i, si hi jugues prou estona, les mans et queden insensibles, és flonja i lleugera com el plomissol, gairebé càlida.
Tot i que aquest estat dura ben poc. La neu nova es troba en un punt d’equilibri molt delicat: els minúsculs cristalls de glaç que la formen es fonen ràpidament quan puja la temperatura o poc a poc es van endurint si el fred persisteix. Resulta una experiència tan singular que al cap del temps fins i tot pots dubtar de si aquella sensació agradable era real o només va ser una il·lusió.
L’experiència de Déu, és rara i efímera com el tacte càlid dels flocs de neu. I pot passar que el seu record se’ns desdibuixi: fàcilment hom pot menysprear-la i considerar que no va ser més que un engany momentani, fàcilment hom pot sobrevalorar-la i pretendre que aquesta experiència ho justifiqui tot.
L’experiència religiosa és d’una fragilitat extraordinària i s’escapa al que podem dir amb paraules però no és no-res. És un crit silenciós, la llum d’una estrella remota, una pista que ens convida a decantar-nos cap a una direcció concreta, una proposta que espera la nostra resposta. Depèn de nosaltres. Podem passar de llarg sense fixar-nos-hi, podem donar-li credibilitat i poc a poc descobrir si ens porta a algun indret nou o interessant. Una pista o un indici no ho diu tot d’entrada i cal continuar fent camí i cercant.
La fe no és del tot madura sense acceptar el valor limitat de les pistes que segueix: acceptant el seus límits es converteixen en un recurs imprescindible per guiar el propi camí. En canvi oblidar que es tracta d’una experiència limitada i considerar aquesta experiència com una resposta ja completa i definitiva sobre nosaltres o sobre Déu pot portar a comportaments fanàtics que ens impedeixen veure res més.
En aquest sentit les millors expressions de l’experiència autèntica de Déu solen ser desconcertants i paradoxals, com la calidesa de la neu. Arribem a conclusions com aquestes: que allò que has viscut de forma casual és alhora un missatge de Déu; que no et pots quedar aturat perquè tot depèn de tu, sense deixar d’esperar-ho tot de Déu; que has de confiar en tu mateix encara que siguis l’únic que veu una determinada cosa i alhora acceptar que els altres també tenen raó; que ja has trobat Déu i que per això segueixes lluitant per trobar-lo...
Més enllà del que és fàcil de definir i d’encaixar en els nostres conceptes hi ha situacions que ens desborden i que ens obren a una perspectiva totalment nova, que, si ens deixem portar, ens omplen de sorpresa i d’alegria -com un nen que toca per primera vegada la neu acabada de caure- i ens fan créixer i avançar.