Aquest matí, cap al final del meu tomb amb
bicicleta, m’ha sorprès el perfum d’unes mates d’espígol. L’olor
d’espígol sempre m’ha agradat. Em transporta a experiències de la meva
infància, dels estius al Penedès, d’excursions per la muntanya... Sembla
impossible que una glopada d’olor que dura només uns instants pugui
resumir i encadenar tantes i tantes experiències.
No és fàcil explicar com és el nostre món interior però sí podem dir que les experiències se sumen i es reforcen i que hi ha sensacions i sentiments que poden semblar momentanis però que no ho són i acaben per dibuixar prioritats ben definides que donen consistència a la nostra història personal.
Així trobem vivències puntuals que resumeixen i expliquen qui som, què ens interessa o què esperem. Un sol dia amb els seus diversos moments pot contenir la totalitat de la nostra vida. Com diu el salm, als ulls de Déu mil anys són com un dia... i un sol dia mil anys. L’experiència cristiana també queda ben definida pels moments puntuals que l’alimenten i la van concretant durant la jornada. Aquí vull repassar els elements que han donat i donen consistència a la meva fe. Ressegueixo les vint-i-quatre hores d’un possible dia qualsevol...
Me’n vaig a dormir, em fico al llit, penso molt poc en el dia que vindrà i em fixo en el dia que acaba i en dono gràcies. M’adreço a Déu, espero que ell sabrà escoltar-me, però també m’asseguro que em quedi ben viu i ben clar el record dels detalls de bondat i de generositat de les persones amb que m’he trobat. Si volem estimar és l’únic record que val la pena d’esforçar-se per conservar.
M’adormo amb facilitat, encara que de tant en tant també tinc malsons. No he trobat encara una resposta clara que resolgui totes les meves pors. Entenc que hi ha coses que no depenen de mi i no serveix de res insistir. En aquest punt només puc confiar sense entendre: tot està en mans de Déu.
Em llevo, em dutxo, esmorzo i surto cap a la feina repetint alguna cançó de Taizé o del grup Kairoi en veu molt baixa o xiulant. Encara que a voltes perdo el fil la música torna i m’acompanya tot el camí fins que arribo a la sala de professors de l’escola. Algunes vegades durant el dia sento que la melodia es repeteix i m’alegra pensar que en algun racó dins meu es respira pau.
A primera hora del matí és quan millor treballo i aprofito per preparar les classes de religió, les celebracions que fem amb els alumnes o bé alguna sessió de formació de la parròquia. Sovint hi ha un text o altre de l’evangeli que convé rellegir. Sempre que torno a un mateix fragment hi trobo nous matisos, se m’acudeixen noves reflexions o entenc més bé què diu. És la millor forma que conec d’estar a prop de Jesús i de no acomodar-me a una imatge feta a la mida dels meus gustos. Sense l’evangeli la meva vida seria una altra.
Pel passadís em saluden alguns alumnes. Els més trastos mai no perden l’oportunitat i sempre són els primers d’acostar-se. A classe no és fàcil encertar què els pot convenir, ni tampoc està massa clar que les notes que els posem siguin justes... però aquí al passadís, com hauria de ser sempre, la relació tu a tu passa al davant de tot. Si alguna cosa ens fa tirar endavant a tots és la proximitat personal. Espero que aquesta trobada mínima els sigui profitosa, espero saber estar al seu costat i no perdre la capacitat de confiar. Sé que les relacions personals sinceres poden canviar el món.
A classe, quan puc explicar-me, m’ho passo fantàsticament bé. Treballant amb la paraula, parlant o escrivint, sóc molt feliç. Compto que aquesta és la meva vocació, la vida no m’ha indicat altra cosa. No necessito tantes hores de classe com faig per ser feliç, però em calen per arribar a final de mes. Tocar de peus a terra és imprescindible per a una experiència de fe equilibrada.
Tinc tendència a revisar una i altra vegada alguns esdeveniments. Passo hores i hores donant voltes a les idees. Dubto, m’enfado, analitzo tots el detalls possibles, cerco informació, discuteixo amb mi mateix o amb algun voluntari imaginari... La raó és una màquina trituradora. Amb el temps he après que no n’hi ha per tant, que tot i, possiblement, tenir raó en algunes qüestions això no m’ajuda a avançar. Passejar amb bicicleta o sortir a fer un tomb són recursos per trencar aquesta espiral i fer un parèntesi que m’ha salvat la vida més d’una vegada. Alguns cops fins i tot trobo temps llargs per al silenci i la meditació.
Quedem amb els amics per sopar. Fem pregària i sopem junts un cop al mes, compartim la fe i l’amistat. Aquetes trobades són una sort increïble, no conec gaires experiències tan semblants al darrer sopar de Jesús. Són sagrament de sagrament, com l’eucaristia és sagrament de Jesús i Jesús ho és del Pare.
Poc abans d’anar a dormir trec un moment el cap per la finestra, miro el cel i aspiro amb els ulls tancats l’aire de la nit... és dels pocs retalls de bellesa natural de què puc disposar a ciutat. Empassar-me l’aire net i fresc em fa sentir viu. La respiració és una pregària sense paraules, la més bàsica, un sí a la vida i a l’Esperit que l’anima.
Depèn d’èpoques hi ha recursos que m’han ajudat més que altres. En qualsevol cas el pas del temps no els desgasta: van servir a d’altres abans que a mi, em són útils ara i serviran més endavant. Són com les petites flors seques de l’espígol que malgrat haver passat trenta o quaranta anys encara fan olor quan les fregues amb els dits.
No és fàcil explicar com és el nostre món interior però sí podem dir que les experiències se sumen i es reforcen i que hi ha sensacions i sentiments que poden semblar momentanis però que no ho són i acaben per dibuixar prioritats ben definides que donen consistència a la nostra història personal.
Així trobem vivències puntuals que resumeixen i expliquen qui som, què ens interessa o què esperem. Un sol dia amb els seus diversos moments pot contenir la totalitat de la nostra vida. Com diu el salm, als ulls de Déu mil anys són com un dia... i un sol dia mil anys. L’experiència cristiana també queda ben definida pels moments puntuals que l’alimenten i la van concretant durant la jornada. Aquí vull repassar els elements que han donat i donen consistència a la meva fe. Ressegueixo les vint-i-quatre hores d’un possible dia qualsevol...
Me’n vaig a dormir, em fico al llit, penso molt poc en el dia que vindrà i em fixo en el dia que acaba i en dono gràcies. M’adreço a Déu, espero que ell sabrà escoltar-me, però també m’asseguro que em quedi ben viu i ben clar el record dels detalls de bondat i de generositat de les persones amb que m’he trobat. Si volem estimar és l’únic record que val la pena d’esforçar-se per conservar.
M’adormo amb facilitat, encara que de tant en tant també tinc malsons. No he trobat encara una resposta clara que resolgui totes les meves pors. Entenc que hi ha coses que no depenen de mi i no serveix de res insistir. En aquest punt només puc confiar sense entendre: tot està en mans de Déu.
Em llevo, em dutxo, esmorzo i surto cap a la feina repetint alguna cançó de Taizé o del grup Kairoi en veu molt baixa o xiulant. Encara que a voltes perdo el fil la música torna i m’acompanya tot el camí fins que arribo a la sala de professors de l’escola. Algunes vegades durant el dia sento que la melodia es repeteix i m’alegra pensar que en algun racó dins meu es respira pau.
A primera hora del matí és quan millor treballo i aprofito per preparar les classes de religió, les celebracions que fem amb els alumnes o bé alguna sessió de formació de la parròquia. Sovint hi ha un text o altre de l’evangeli que convé rellegir. Sempre que torno a un mateix fragment hi trobo nous matisos, se m’acudeixen noves reflexions o entenc més bé què diu. És la millor forma que conec d’estar a prop de Jesús i de no acomodar-me a una imatge feta a la mida dels meus gustos. Sense l’evangeli la meva vida seria una altra.
Pel passadís em saluden alguns alumnes. Els més trastos mai no perden l’oportunitat i sempre són els primers d’acostar-se. A classe no és fàcil encertar què els pot convenir, ni tampoc està massa clar que les notes que els posem siguin justes... però aquí al passadís, com hauria de ser sempre, la relació tu a tu passa al davant de tot. Si alguna cosa ens fa tirar endavant a tots és la proximitat personal. Espero que aquesta trobada mínima els sigui profitosa, espero saber estar al seu costat i no perdre la capacitat de confiar. Sé que les relacions personals sinceres poden canviar el món.
A classe, quan puc explicar-me, m’ho passo fantàsticament bé. Treballant amb la paraula, parlant o escrivint, sóc molt feliç. Compto que aquesta és la meva vocació, la vida no m’ha indicat altra cosa. No necessito tantes hores de classe com faig per ser feliç, però em calen per arribar a final de mes. Tocar de peus a terra és imprescindible per a una experiència de fe equilibrada.
Tinc tendència a revisar una i altra vegada alguns esdeveniments. Passo hores i hores donant voltes a les idees. Dubto, m’enfado, analitzo tots el detalls possibles, cerco informació, discuteixo amb mi mateix o amb algun voluntari imaginari... La raó és una màquina trituradora. Amb el temps he après que no n’hi ha per tant, que tot i, possiblement, tenir raó en algunes qüestions això no m’ajuda a avançar. Passejar amb bicicleta o sortir a fer un tomb són recursos per trencar aquesta espiral i fer un parèntesi que m’ha salvat la vida més d’una vegada. Alguns cops fins i tot trobo temps llargs per al silenci i la meditació.
Quedem amb els amics per sopar. Fem pregària i sopem junts un cop al mes, compartim la fe i l’amistat. Aquetes trobades són una sort increïble, no conec gaires experiències tan semblants al darrer sopar de Jesús. Són sagrament de sagrament, com l’eucaristia és sagrament de Jesús i Jesús ho és del Pare.
Poc abans d’anar a dormir trec un moment el cap per la finestra, miro el cel i aspiro amb els ulls tancats l’aire de la nit... és dels pocs retalls de bellesa natural de què puc disposar a ciutat. Empassar-me l’aire net i fresc em fa sentir viu. La respiració és una pregària sense paraules, la més bàsica, un sí a la vida i a l’Esperit que l’anima.
Depèn d’èpoques hi ha recursos que m’han ajudat més que altres. En qualsevol cas el pas del temps no els desgasta: van servir a d’altres abans que a mi, em són útils ara i serviran més endavant. Són com les petites flors seques de l’espígol que malgrat haver passat trenta o quaranta anys encara fan olor quan les fregues amb els dits.
