Quan estàs cansada i atabalada, fer
silenci resulta una experiència reparadora: a mesura que passa el temps
tot va tornant al seu lloc. Com les aigües enterbolides del riu després
de la tempesta que recuperen, amb el pas de les hores, la seva
transparència i es pot tornar a veure la sorra o les pedres del fons i
els peixos que hi neden.
Tancada a casa o passejant per la natura, el silenci, la calma, la tranquil·litat fan possible que et retrobis amb tu mateixa. En el teu món interior hi ressonen amb força els ecos dels esdeveniments que vius i dels milers de missatges que t’arriben sense que tinguis temps de desxifrar-los. Com passa amb alguns menjars o begudes, part del seu gust no el descobreixes fins al final de tot i sense aturar-te i deixar de menjar mai no els podries assaborir realment. Sense un temps de silenci perdem l’oportunitat que els fets i les paraules ens diguin res.
Més enllà del silenci reparador i de l’exercici d’escoltar el món que t’envolta, el silenci també posa al descobert els sorolls de les lluites que es produeixen en el teu interior: dubtes, somnis, pors, alegries... Sí, també ressonen dins teu i tot sovint el soroll exterior els tapa. Hi ha neguits que necessiten sortir a la superfície, esclatar com les bombolles del most que fermenta per arribar a ser vi, cercar el seu lloc i que es pugui separar allò que és fonamental d’allò que ja no serveix i més val que el vent s’ho emporti lluny. És fàcil entendre per què algunes persones que passen per moments complicats prefereixen el soroll de fora abans que descobrir l’ebullició del seu mon interior.
Pren nota: el silenci, a part de ser un espai de descans, és també un espai de treball. El silenci té una funció constructiva, és imprescindible per adonar-te de per quin moment passa la teva vida i tenir cura de tu mateixa. Ja hem dit que la consciència no només és capaç de detectar el més mínim detall de maldat sinó també de descobrir qualsevol indici de bondat o de valor positiu, en les teves opcions de futur, en els qui t’envolten i en els teus desigs més íntims... A condició que cap soroll no interfereixi la teva percepció interior o que l’aigua estigui reposada i tot el fang hagi quedat al fons.
Però encara cal parlar d’un altre possibilitat en el camí del silenci: el silenci també pot ser un espai sense cap utilitat immediata, un temps que no soluciona ni millora res, gratuït, és a dir religiós, un espai que té valor per si mateix. Es tracta d’un silenci místic on no escoltes res amb l’ajuda del silenci sinó que atens el silenci mateix.
Si el descans del silenci reparador és imprescindible per a la salut i també escoltar el món i escoltar-te a tu mateixa amb aquell silenci constructiu ho és per tal de recordar qui ets i on estàs... el silenci gratuït et posa en diàleg amb alguna cosa més i t’obre les portes a una nova dimensió, la possibilitat de dialogar amb el misteri. Sovint la feinada de buidar el teu món interior de soroll t’ocupa la major part del temps; només de tant en tant et poses a endreçar aquest espai per orientar-te... i què et queda per fer l’experiència de silenci de debò?
Els antics romans feien servir grans arcs de pedra per indicar una frontera o l’arribada a una ciutat important. Els cristians a l’edat mitjana van construir també arcs d’entrada a les esglésies per indicar una cosa semblant: el pas a una altra dimensió. Dins l’edifici es respira un ambient alternatiu: la llum, les imatges, la música, la forma de comportar-se parlen d’un món diferent, del món de Déu. També dins de cadascú de nosaltres hi ha un arc o una porta, que el nostre cristianisme occidental sembla haver oblidat, que ens permet accedir a l’espai en que Déu habita.
Tancada a casa o passejant per la natura, el silenci, la calma, la tranquil·litat fan possible que et retrobis amb tu mateixa. En el teu món interior hi ressonen amb força els ecos dels esdeveniments que vius i dels milers de missatges que t’arriben sense que tinguis temps de desxifrar-los. Com passa amb alguns menjars o begudes, part del seu gust no el descobreixes fins al final de tot i sense aturar-te i deixar de menjar mai no els podries assaborir realment. Sense un temps de silenci perdem l’oportunitat que els fets i les paraules ens diguin res.
Més enllà del silenci reparador i de l’exercici d’escoltar el món que t’envolta, el silenci també posa al descobert els sorolls de les lluites que es produeixen en el teu interior: dubtes, somnis, pors, alegries... Sí, també ressonen dins teu i tot sovint el soroll exterior els tapa. Hi ha neguits que necessiten sortir a la superfície, esclatar com les bombolles del most que fermenta per arribar a ser vi, cercar el seu lloc i que es pugui separar allò que és fonamental d’allò que ja no serveix i més val que el vent s’ho emporti lluny. És fàcil entendre per què algunes persones que passen per moments complicats prefereixen el soroll de fora abans que descobrir l’ebullició del seu mon interior.
Pren nota: el silenci, a part de ser un espai de descans, és també un espai de treball. El silenci té una funció constructiva, és imprescindible per adonar-te de per quin moment passa la teva vida i tenir cura de tu mateixa. Ja hem dit que la consciència no només és capaç de detectar el més mínim detall de maldat sinó també de descobrir qualsevol indici de bondat o de valor positiu, en les teves opcions de futur, en els qui t’envolten i en els teus desigs més íntims... A condició que cap soroll no interfereixi la teva percepció interior o que l’aigua estigui reposada i tot el fang hagi quedat al fons.
Però encara cal parlar d’un altre possibilitat en el camí del silenci: el silenci també pot ser un espai sense cap utilitat immediata, un temps que no soluciona ni millora res, gratuït, és a dir religiós, un espai que té valor per si mateix. Es tracta d’un silenci místic on no escoltes res amb l’ajuda del silenci sinó que atens el silenci mateix.
Si el descans del silenci reparador és imprescindible per a la salut i també escoltar el món i escoltar-te a tu mateixa amb aquell silenci constructiu ho és per tal de recordar qui ets i on estàs... el silenci gratuït et posa en diàleg amb alguna cosa més i t’obre les portes a una nova dimensió, la possibilitat de dialogar amb el misteri. Sovint la feinada de buidar el teu món interior de soroll t’ocupa la major part del temps; només de tant en tant et poses a endreçar aquest espai per orientar-te... i què et queda per fer l’experiència de silenci de debò?
Els antics romans feien servir grans arcs de pedra per indicar una frontera o l’arribada a una ciutat important. Els cristians a l’edat mitjana van construir també arcs d’entrada a les esglésies per indicar una cosa semblant: el pas a una altra dimensió. Dins l’edifici es respira un ambient alternatiu: la llum, les imatges, la música, la forma de comportar-se parlen d’un món diferent, del món de Déu. També dins de cadascú de nosaltres hi ha un arc o una porta, que el nostre cristianisme occidental sembla haver oblidat, que ens permet accedir a l’espai en que Déu habita.
