Deslliga

Jesús crida els deixebles i els convida a tirar llac endins, a emprendre un viatge sense por, cercant nous horitzons, lliures d’amarres i de seguretats. Tira mar endins tu també, no et quedis a port mirant com altres fan camí, que res no et privi de cercar, d’aprendre, de descobrir, d’escoltar i seguir el teu cor, de viure i actuar com creus.
No et refiïs de les solucions aparentment fàcils i arrisca’t. Si t’equivoques ja tornaràs a començar amb més coneixement. Recorda que no vas a la recerca d’una incerta felicitat futura sinó que la vida ja ha posat a les teves mans alguna mena de riquesa que t’omple i que ara has decidit posar-la a treballar per treure tot el partit al teu viatge.
Sentir que avances, que de dins teu neix la força que et mou i la il·lusió que et guia i que estàs a punt per encarar les tempestes més fosques és tastar d’alguna manera la plenitud de Déu. Desplega les veles i deixa que el seu vent et porti però estigues a punt per si cal remar -amb un somriure als llavis- per poder continuar la ruta.  
Jesús es mou lliurement decidit a fer allò que creu, convida a fer com ell i, quan cal, intervé per remoure els entrebancs que impedeixen a les persones de viure i actuar amb llibertat:
Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: “Dona, quedes lliure de la teva malaltia!” Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu. Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: “Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte.” El Senyor li contestà: “Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?” (Lluc 13,10-16)
Jesús deslliga aquesta dona de la malaltia i li retorna la seva llibertat. Dir que és un miracle és poc. De fet es tracta d’un alliberament integral: tant del cos com de la seva capacitat moral. La discussió posterior ho destaca: el problema més greu sembla ser haver-se saltat la llei que prohibeix treballar en dissabte. El bé de la dóna demana desobeir la llei per curar-la. Són la malaltia i la llei conjuntament les que la mantenen sotmesa, inclinada, sense poder posar-se dreta com correspon a la dignitat de tota persona.
Jesús parla de llei com una càrrega pesada que els experts posen sobre l’espatlla dels altres, d’un pes feixuc que impedeix avançar. La llei més aviat ha de defensar els drets de tothom: dret a la vida, a la llibertat, a la integritat, a opinar, a equivocar-se... i garantir que les persones poden fer camí en condicions.
La llei és útil per marcar els mínims de convivència i respecte però les decisions sobre com créixer i avançar personalment cal que tu mateixa les trobis en el teus desigs més profunds, cap llei per bona que sigui podrà respondre per tu. Desfés-te d’excuses i pors, de pressions i de rutines i escolta què et diu el teu cor. És una forma de créixer sense límit: cercar com acostar-se al desig que batega en Déu.

Bon humor

Hi ha persones que quan es troben amb situacions difícils esperen esquivar-les mirant cap a un altre costat. Està clar que això no resol res. Una via per superar aquesta mena de situacions que no tenen fàcil solució és canviar de perspectiva, provar d’enfocar-ho de forma diferent. Encara que no puguem canviar els fets sí que és possible canviar la forma en com ens els prenem.
De vegades el resultat és sorprenent: allò que resultava feixuc o dolorós pot arribar a fer riure. En això precisament consisteix la ironia, en capgirar les coses, en dir just el contrari d’allò que és i relativitzar allò que considerem normal o que sempre hem tingut per cert.
Pots riure dels teus defectes, de les teves manies, de les situacions que et desborden... Fixa’t que tots els acudits i totes les bromes són sobre temes que preocupen seriosament. També hi ha qui els fa servir com una arma per atacar a algú encara que això no sol ajudar a millorar.
La fe i la ironia estan relacionades. Si la fe és acceptar que la realitat pot ser diferent de com la veiem a simple vista, la ironia prova de mirar el món cap per avall. Son dues maneres de fer crítica o de posar en dubte allò que està establert, de renovar la nostra mirada sobre els fets i ajudar-nos a anar més enllà.
Als textos de l’evangeli hi ha alguns exemples d’ironia que solen passar desapercebuts. Algunes persones s’adrecen a Jesús i li diuen rabí -que vol dir mestre- però moltes vegades són persones que el volen posar en evidencia per desacreditar-lo; altres vegades són els deixebles que li diuen mestre quan estan a punt de dir o fer una ximpleria. Ho fan Pere i, més endavant, Judes quan ajuda a detenir Jesús.
Però la millor ironia es troba a la llista de promeses que fa Jesús als deixebles com a premi per haver-lo acompanyat: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.
Persecucions? Vaja quin premi! Jesús primer i més tard bona part dels seus seguidors seran perseguits, detinguts, interrogats, empresonats i, alguns, executats. Encara que ser perseguit pugui ser un signe d’autenticitat, de confirmació que hom parla i actua en nom de Déu com els va passar als antics profetes, no és exactament un premi.
La relació amb Déu sovint resulta contradictòria i desesperant. Com pot ser que tenir fe pugui ser tan perjudicial? Hi ha situacions límit que més val prendre-se-les amb bon humor, somriure i confiar.

Trobar sentit

Al capdavall, quina importància té saber com ha començat una conversa, un enamorament, una baralla o un projecte? Tenir un bon motiu pel qual valgui la pena de continuar (o deixar-ho estar) sí que és importat de debò. Ja ho hem dit, en prendre una decisió mirem d’endevinar què és millor encara que no en tinguem una seguretat absoluta, per això a mesura que la tirem endavant ens caldrà descobrir pistes que ens confirmin que anem bé.
Poc a poc aniràs trobant que allò que fas té sentit, un cert sentit, potser diferent del que tindria per altres persones, més o menys discutible però també raonable. En definitiva que vius bé un projecte, un treball, una relació: aprens, creixes, confies, t’interesses, hi dediques esforços, superes dificultats...
El teu estat d’ànim és un bon termòmetre per mesurar l’encert de les teves decisions, molt més que les teves opinions i els teus arguments. Un símptoma clar de que alguna cosa no funciona seria que et fixessis més en els defectes, en els mals, en els problemes i en els inconvenients; que qualsevol fet esdevingués una excusa per queixar-te o que, en comptes de percebre com el teu desig es renova dia a dia, passessis arrossegant-te amb disgust per tot allò que fas.
Si la situació que vius ha perdut dinamisme et caldrà recercar-ne els motius. Potser has passat per alt alguna dificultat o t’has acomodat o hi ha indicis suficients per saber que has arribat a un final d’etapa. De moment, mentre no trobis una alternativa millor, mentre no arribi el moment de canviar que de vegades es fa esperar, és molt possible que el teu malestar es mantingui. Però no et complaguis en el seus símptomes i no t’hi conformis. No et deixis atrapar en el cercle viciós de la queixa constant, de la critica sense mesura, o del mal humor.
Jesús aconsella quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara… Mentre fas una aturada o passes per un moment delicat o estàs fent endreça de la teva vida, no es tracta de cridar l’atenció, no es tracta de fer pena com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen sinó de fer camí en silenci per completar el procés de renovació personal en el que estàs ficada.
Deixar-se portar per la ràbia, carregar contra els altres o complaure’s en els problemes i les fallades són formes de resistir-se a un canvi que convé encarar, de defugir la feina, a voltes dolorosa, de fer net i tornar a començar. Ens costa acceptar el fracàs, el final d’una època o els moments de renovació. I cal una certa humilitat per reconèixer que no som perfectes, que no ho tenim tot fet i acceptar que estem en camí.
Una fórmula per no quedar-se encallada és agusar el teu sentit crític i cercar de descobrir el més mínim indici de bondat, de bellesa o de generositat al teu voltant. L’alegria de les coses petites sol ser la millor cura per aixecar-se i tornar a caminar amb confiança.