Tenir cura dels altres sembla que ha de
consistir principalment en ser-los útil però prioritzar la utilitat
encaixa malament amb les relacions interpersonals, quan no les fa
impossibles. I si a la base del servei no hi ha un cert sentit de
gratuïtat, no d’eficiència o d’obtenció de resultats, tot són
malentesos.
Qualsevol servei o qualsevol ajuda ha de partir d’una mínima experiència prèvia d’entesa i complicitat. Voler ser la solució sovint no soluciona res. Alguns es presenten com a experts, com a tècnics o com a savis i, moltes vegades, n’hi ha prou amb escoltar i fer costat, posar-se al costat, ni passar davant i deixar l’altre enrere, ni seguir-lo o perseguir-lo pendent de tot allò que fa.
Seure a l’ombra junts, mirant cap a l’horitzó, tot prenent alguna beguda fresca i parlant sense presses... és una manera fantàstica de perdre el temps. És el context adequat per parlar de qualsevol cosa, inclús de qüestions de les que costa parlar. No importa l’edat, ni els estudis, ni l’orientació sexual, ni la professió, ni la cultura, ni el coeficient intel·lectual... només deixar-se portar per la confiança que es va generant.
Algunes vegades, fins i tot veient-se cada dia, poden passar anys fins que les persones arriben a connectar o a sincerar-se, a renunciar als prejudicis i barreres i començar a parlar amb el cor a la mà d’allò que hom realment necessita. Passar temps junts, perdre el temps junts, és gratuït, no arregla res però ho acaba transformant tot i aleshores tot és possible i qualsevol solució que es plantegi pot ser la bona.
Si vols ser d’alguna ajuda i treballar al servei de les persones en la teva professió, sigui la que sigui, o col·laborant com a voluntària en algun projecte solidari o atenent algú de la família que depèn de tu pensa primer que ets inútil o inadequada per resoldre la vida dels altres. La seva vida és seva. I abans de fer res cal que acceptis la seva diferència, les seves negatives, els seus dubtes, la seva ximpleria, els seus errors, el seu dret a decidir i a equivocar-se... per poder alegrar-te també amb les seves alegries i els seus encerts.
Jesús passa moltes hores amb persones de tot tipus parlant, escoltant, guarint-les. Compartir la vida de la gent el posa en condicions de fer alguna cosa útil. Els seus miracles criden l’atenció perquè les solucions ràpides i espectaculars són atractives però mai no fa res sense que abans les persones concretin què demanen: Què vols que faci per tu?
L’espectacle dels miracles amaga qüestions importants que s’entenen millor quan observem la trobada de Jesús amb persones a les que no fa res d’especial, llevat de parlar amb elles. Aquest és el cas d’una dona samaritana amb la que es trobada Jesús un dia calorós prop d’un pou. Després de parlar una estona ella s’adona que ha descobert alguna cosa important i corre cap al poble a explicar-ho als seus veïns. La dona reacciona com si efectivament s’hagués produït un miracle.
El contacte personal de qualitat és el que canvia les persones, és el tipus d’ajuda que cal per superar situacions difícils i és la única via per trobar solucions útils per a les persones.
Qualsevol servei o qualsevol ajuda ha de partir d’una mínima experiència prèvia d’entesa i complicitat. Voler ser la solució sovint no soluciona res. Alguns es presenten com a experts, com a tècnics o com a savis i, moltes vegades, n’hi ha prou amb escoltar i fer costat, posar-se al costat, ni passar davant i deixar l’altre enrere, ni seguir-lo o perseguir-lo pendent de tot allò que fa.
Seure a l’ombra junts, mirant cap a l’horitzó, tot prenent alguna beguda fresca i parlant sense presses... és una manera fantàstica de perdre el temps. És el context adequat per parlar de qualsevol cosa, inclús de qüestions de les que costa parlar. No importa l’edat, ni els estudis, ni l’orientació sexual, ni la professió, ni la cultura, ni el coeficient intel·lectual... només deixar-se portar per la confiança que es va generant.
Algunes vegades, fins i tot veient-se cada dia, poden passar anys fins que les persones arriben a connectar o a sincerar-se, a renunciar als prejudicis i barreres i començar a parlar amb el cor a la mà d’allò que hom realment necessita. Passar temps junts, perdre el temps junts, és gratuït, no arregla res però ho acaba transformant tot i aleshores tot és possible i qualsevol solució que es plantegi pot ser la bona.
Si vols ser d’alguna ajuda i treballar al servei de les persones en la teva professió, sigui la que sigui, o col·laborant com a voluntària en algun projecte solidari o atenent algú de la família que depèn de tu pensa primer que ets inútil o inadequada per resoldre la vida dels altres. La seva vida és seva. I abans de fer res cal que acceptis la seva diferència, les seves negatives, els seus dubtes, la seva ximpleria, els seus errors, el seu dret a decidir i a equivocar-se... per poder alegrar-te també amb les seves alegries i els seus encerts.
Jesús passa moltes hores amb persones de tot tipus parlant, escoltant, guarint-les. Compartir la vida de la gent el posa en condicions de fer alguna cosa útil. Els seus miracles criden l’atenció perquè les solucions ràpides i espectaculars són atractives però mai no fa res sense que abans les persones concretin què demanen: Què vols que faci per tu?
L’espectacle dels miracles amaga qüestions importants que s’entenen millor quan observem la trobada de Jesús amb persones a les que no fa res d’especial, llevat de parlar amb elles. Aquest és el cas d’una dona samaritana amb la que es trobada Jesús un dia calorós prop d’un pou. Després de parlar una estona ella s’adona que ha descobert alguna cosa important i corre cap al poble a explicar-ho als seus veïns. La dona reacciona com si efectivament s’hagués produït un miracle.
El contacte personal de qualitat és el que canvia les persones, és el tipus d’ajuda que cal per superar situacions difícils i és la única via per trobar solucions útils per a les persones.
