diumenge, 27 de maig del 2012

El diari de l’avi


El meu avi Ramón es va despertar un matí i va adonar-se que tenia mig cos paralitzat. Des d’aquell dia va haver d’anar en cadira de rodes i acceptar que ja no podia sostenir el diari amb les dues mans... en aquella època ell es passava tot el matí llegint-lo. La meva àvia va fer diverses proves fins que va trobar una solució: amb una planxa de fusta i unes gomes va muntar un suport per a que pogués llegir el diari assegut a la cadira de rodes.
L’enginy és un dels camins de l’amor. També ho són la paciència, la confiança, la generositat i uns quants més. Però agafis el camí que agafis la qüestió sempre és la mateixa: trobar la resposta encertada a una dificultat que ha aparegut. Se sol tractar de problemes aparentment banals pel qui s’ho mira des de fora però en ells hom si està jugant el present i el futur d’una relació.
Rarament les relacions personals avancen gràcies a idees abstractes, principis, o normes... les relacions interpersonals viuen de superar els reptes quotidians: concrets, localitzats, vinculats a unes circumstàncies i sobretot a la història de les persones. Aquestes situacions per senzilles que semblin estan carregades de significats, són l’expressió visible de les il·lusions i les frustracions de cadascú, dels desigs i les pors. De fet la majoria de grans problemes es desencadenen a partir de dificultats sense importància.
Sovint s’ha interpretat el Regne que anuncia Jesús com una utopia, una idea, un projecte. Res més lluny de la veritat. Jesús no va teoritzar sobre el Regne, ell és va concentrar a aportar solucions concretes a les dificultats que va trobar-se: la puresa d’un leprós, la soledat d’una vídua, la tristesa d’un centurió, l’absurd de no poder ajudar els malalts en dissabte... El Regne és molt ampli però es juga en gestos concrets i detalls pràctics. El Regne està sempre vinculat a persones i circumstàncies. Les intervencions de Jesús fan que les persones mirin més enllà, cap a un Déu bo i generós, però és l’experiència viscuda, la nova situació que s’ha generat a partir d’un gest, la que fa obrir els ulls i endevinar o tastar alguna cosa de Déu, no una nova idea o una nova teoria.

dimarts, 15 de maig del 2012

El mirall trencat


Al carrer hi havia un mirall abandonat. Era una peça gran: hom s’hi podia veure ben bé de cos sencer. Però algú jugant l’ha trencat i ara està fet a trossos. Hi ha bocins escampats per tota la vorera. Quan la llum del sol s’hi reflecteix es poden veure milers de petits sols.
No és gens fàcil avui trobar algun projecte o alguna realitat que pugui ser imatge de Déu o del Regne. En altre temps la confiança en el progrés o l’ordre de la natura eren pistes per descobrir l’Absolut i la seva mà guiant la nostra història. Avui desconfiem del progrés i de l’ordre de la natura, no està clar cap on anem, i ni tan sols sabem si val la pena orientar la nostra vida en alguna direcció. Mirat fredament, totes les direccions semblen bones i qualsevol podria tenir raó.
La nostra vida, més aviat, fa salts: gaudim d’algunes experiències que ens omplen enmig d’un mar de sensacions sense massa connexió, passem d’una cosa a l’altra sense poder-nos aturar i ens trobem immersos en els ambients més variats.
Tampoc l’Església actual no es pot presentar com una referència clarificadora: fragmentada en mil veus que criden simultàniament a la creativitat arriscada i a la fidelitat més estricta, a la revisió a fons i a l’obediència cega... I en la que sembla més fàcil el diàleg amb els no creients que entre els seus propis membres.
Es fa difícil assenyalar cap a Déu... I és inútil enyorar-se: res no tornarà a ser com abans. Un mirall trencat no és pot recompondre. Però cada boci de mirall, per petit i escantonat que sigui, és capaç de reflectir l’univers sencer. I podem cercar Déu en els fragments, amb tanta fe almenys com se’l va cercar en les grans idees i en els grans projectes. Per començar a seguir Jesús tampoc no cal entendre tot l’evangeli, n’hi ha prou amb respondre a una paraula que ens hagi interpel·lat.

dimarts, 1 de maig del 2012

I tu, què veus?


Què veus, Jeremies? Què veus, Amós? Què veus, Zacaries? Amb aquesta pregunta s’inicien diversos discursos dels profetes a la Bíblia. De vegades és tracta de visions que transporten el profeta a un món diferent, a un espai nou on es descobreix un missatge de Déu més o menys secret. Però tot sovint es tracta de contemplar una escena ben quotidiana: una branca d’ametller florit, la preparació de la collita de la fruita, el treball d’un terrisser... Aquestes imatges tenen la capacitat de despertar al profeta i ajudar-lo a descobrir alguna pista sobre què està dient Déu ara. Les accions més senzilles i properes tenen una força extraordinària per expressar les descobertes més profundes i difícils sobre nosaltres, la vida i la fe.
Amb aquesta idea torno a posar-me a treballar en aquest bloc.