A la meva filla gran li han regalat un motlle de silicona
per fer pastissos. Té unes lletres gravades al fons que diuen cookie que
queden reproduïdes en relleu a la part superior del pastís un cop
desemmotllat.
Les paraules també són una mena de motlle que dóna forma a l’experiència: identifiquem què és una ombra que es mou en la llunyania dient que es tracta d’un isard, o aclarim que no hi ha perill quan diem que l’aigua és poc fonda... Les paraules posen en relació experiències noves amb altres de conegudes i els donen un significat.
Les pregàries que recitem funcionen igual, són una manera de donar forma a l’experiència religiosa. Resar és una de les formes més simples de pregària: demana poc esforç, ajuda a fixar l’atenció i poc a poc va despertant els nostres sentiments. D’entrada pot semblar un tipus de pregària pobre o, potser, buit, però amb el temps i de forma imperceptible les paraules es va omplint de vida. Per això no és indiferent el motlle que fem servir per resar. El que diem crida o convoca a una certa experiència.
A mi, per exemple, se’m fa estrany parlar de vós. Fa molt de temps que no sento d’expressions com aquestes que ja eren rares quan jo era petit. En canvi, la paraula que Jesús tria per adreçar-se a Déu és Abba, papà, és l’expressió familiar que faria servir un nen. Costa d’entendre que la versió catalana del Parenostre mantingui aquest tracte de vós quan s’adreça a Déu.
És molt diferent dir: Pare nostre que esteu en el cel... (en segona persona del plural) que dir: Pare nostre que estàs en el cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia dóna'ns avui; perdona les nostres culpes, que nosaltres perdonem els qui ens han ofès; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal.
Les paraules, no les grans paraules que apareixen als documents oficials ni els tecnicismes de les aules de teologia, sinó les que repetim cada dia configuren la nostra experiència de Déu. La pregària adreçada a un Tu expressa i dóna consistència als sentiments de confiança, de proximitat, d’estimació... I obre el camí per parlar tu a tu amb Ell.
És un tret distintiu de Jesús: res de paraules altisonants, ni de celebracions solemnes, res de temples pomposos, ni d’intermediaris que gesticulen davant de la multitud... Cal saber pregar en un racó amagat i adreçar-se tu a tu al Déu que ens acompanya a tot arreu. Només parlant a Déu de Tu és possible refer l’experiència de Jesús que es reconeix com a Fill... Ell, la seva vida i les seves paraules, són el motlle que ens permet arribar a viure també com a fills.
Les paraules també són una mena de motlle que dóna forma a l’experiència: identifiquem què és una ombra que es mou en la llunyania dient que es tracta d’un isard, o aclarim que no hi ha perill quan diem que l’aigua és poc fonda... Les paraules posen en relació experiències noves amb altres de conegudes i els donen un significat.
Les pregàries que recitem funcionen igual, són una manera de donar forma a l’experiència religiosa. Resar és una de les formes més simples de pregària: demana poc esforç, ajuda a fixar l’atenció i poc a poc va despertant els nostres sentiments. D’entrada pot semblar un tipus de pregària pobre o, potser, buit, però amb el temps i de forma imperceptible les paraules es va omplint de vida. Per això no és indiferent el motlle que fem servir per resar. El que diem crida o convoca a una certa experiència.
A mi, per exemple, se’m fa estrany parlar de vós. Fa molt de temps que no sento d’expressions com aquestes que ja eren rares quan jo era petit. En canvi, la paraula que Jesús tria per adreçar-se a Déu és Abba, papà, és l’expressió familiar que faria servir un nen. Costa d’entendre que la versió catalana del Parenostre mantingui aquest tracte de vós quan s’adreça a Déu.
És molt diferent dir: Pare nostre que esteu en el cel... (en segona persona del plural) que dir: Pare nostre que estàs en el cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia dóna'ns avui; perdona les nostres culpes, que nosaltres perdonem els qui ens han ofès; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal.
Les paraules, no les grans paraules que apareixen als documents oficials ni els tecnicismes de les aules de teologia, sinó les que repetim cada dia configuren la nostra experiència de Déu. La pregària adreçada a un Tu expressa i dóna consistència als sentiments de confiança, de proximitat, d’estimació... I obre el camí per parlar tu a tu amb Ell.
És un tret distintiu de Jesús: res de paraules altisonants, ni de celebracions solemnes, res de temples pomposos, ni d’intermediaris que gesticulen davant de la multitud... Cal saber pregar en un racó amagat i adreçar-se tu a tu al Déu que ens acompanya a tot arreu. Només parlant a Déu de Tu és possible refer l’experiència de Jesús que es reconeix com a Fill... Ell, la seva vida i les seves paraules, són el motlle que ens permet arribar a viure també com a fills.
