El meu fill Joan va decidir saltar amb el monopatí unes
escales, una roda li va quedar encallada i va sortir disparat cap
endavant. Fractura parcial de clavícula deia l’informe mèdic. Al
principi estava molt content de tenir una nova ferida de la que parlar,
però poc a poc es va anar desanimant perquè li feia mal i no podia jugar
a res. Després de tres setmanes amb el braç immobilitzat i tres més
sense fer esport tot ha tornat a la normalitat, a la seva edat una
fractura no és problema.
Sovint les causes d’un trencament o d’una divisió són la mar de simples i les solucions no gaire complicades... encara que tenen un cost. No voler reconèixer el mal que ens fa o la por a haver de cedir, sol fer que la situació es mantingui indefinidament i la solució de la fractura s’allargui mesos o anys.
Quan un gest, una paraula, una mirada ens obre el camí de la reconciliació percebem clarament fins a quin punt n’estàvem de necessitats de retrobar-nos. Hi ha mil camins senzills per a qui està disposat a reconciliar-se, només cal deixar-se anar.
La reconciliació entre persones, entre grups socials o ètnics, fins i tot amb un mateix i la pròpia història, també amb Déu... podria resumir molt bé el contingut de tot l’evangeli, el sentit del Regne i tota la vida de Jesús. Reincorporar els marginats a la societat, ajudar les persones a refer-se de les ferides rebudes, fer del perdó un element clau de les relacions personals, acollir tan a jueus com a pagans, adreçar-se a un Déu d’estimació més que de condemna... són alguns del camins que recorre Jesús.
Un repte d’aquest abast no queda de cap manera ben representat per la pràctica d’un únic sagrament i encara menys en format individual, hi ha una gran quantitat de gestos més que poden servir per aquest fi. I de fet el principal sagrament de la reconciliació deu ser seure tots junts al voltant de la taula amb els germans, atents a fer arribar el pa a qui no en té, celebrant un Déu proper que es deixa trobar en les coses més senzilles.
Jesús mateix és, des del punt de vista creient, la reconciliació en persona: la sorprenent possibilitat de que convisquin alhora la identitat personal d’un jueu del segle I i la imatge que té Déu de tota la humanitat, les accions concretes de tres o quatre anys de predicació i el misteri inabastable d’un Déu que ho ha fet tot, unes quantes paraules o moltes, encara que limitades, i el saber infinit...
A la clavícula del Joan el punt on hi havia hagut la fractura encara es nota, hi ha quedat un petit bony, però les dues parts de l’os estan unides, segons diuen els experts, més sòlidament que no pas abans. Així encara és possible identificar en bona mesura cada fragment però és que la reconciliació no anul·la les diferències, ni barreja, ni confon, ni suprimeix res sinó que construeix ponts.
Sovint les causes d’un trencament o d’una divisió són la mar de simples i les solucions no gaire complicades... encara que tenen un cost. No voler reconèixer el mal que ens fa o la por a haver de cedir, sol fer que la situació es mantingui indefinidament i la solució de la fractura s’allargui mesos o anys.
Quan un gest, una paraula, una mirada ens obre el camí de la reconciliació percebem clarament fins a quin punt n’estàvem de necessitats de retrobar-nos. Hi ha mil camins senzills per a qui està disposat a reconciliar-se, només cal deixar-se anar.
La reconciliació entre persones, entre grups socials o ètnics, fins i tot amb un mateix i la pròpia història, també amb Déu... podria resumir molt bé el contingut de tot l’evangeli, el sentit del Regne i tota la vida de Jesús. Reincorporar els marginats a la societat, ajudar les persones a refer-se de les ferides rebudes, fer del perdó un element clau de les relacions personals, acollir tan a jueus com a pagans, adreçar-se a un Déu d’estimació més que de condemna... són alguns del camins que recorre Jesús.
Un repte d’aquest abast no queda de cap manera ben representat per la pràctica d’un únic sagrament i encara menys en format individual, hi ha una gran quantitat de gestos més que poden servir per aquest fi. I de fet el principal sagrament de la reconciliació deu ser seure tots junts al voltant de la taula amb els germans, atents a fer arribar el pa a qui no en té, celebrant un Déu proper que es deixa trobar en les coses més senzilles.
Jesús mateix és, des del punt de vista creient, la reconciliació en persona: la sorprenent possibilitat de que convisquin alhora la identitat personal d’un jueu del segle I i la imatge que té Déu de tota la humanitat, les accions concretes de tres o quatre anys de predicació i el misteri inabastable d’un Déu que ho ha fet tot, unes quantes paraules o moltes, encara que limitades, i el saber infinit...
A la clavícula del Joan el punt on hi havia hagut la fractura encara es nota, hi ha quedat un petit bony, però les dues parts de l’os estan unides, segons diuen els experts, més sòlidament que no pas abans. Així encara és possible identificar en bona mesura cada fragment però és que la reconciliació no anul·la les diferències, ni barreja, ni confon, ni suprimeix res sinó que construeix ponts.
