Aprendre a pintar

Vaig anar amb els meus alumnes a visitar el museu del Prado. En una de les sales on hi ha les pintures de Goya hi havia un pintor fent una copia d’un quadre. Ens hi vam acostar i el pintor deixant la seva feina i mirant-nos fixament ens va dir: No estic copiant, estic aprenent a pintar.
Cercar de reproduir els efectes aconseguits per Goya, fent i refent barreges de colors, és una manera de reconstruir el seu procés de treball i aprendre a pintar com ell. Seguir Jesús no consisteix en repetir les seves paraules o imitar els seus gestos sinó en refer la seva experiència personal.
Massa sovint s’ha insistit en la gran diferència que hi ha entre Jesús i nosaltres. Tot i que la fe ens porta a aquesta conclusió, és insuficient per descobrir qui és Jesús realment i seguir-lo. Cal també aprofundir en les coincidències.
Si exagerem la distància que ens separa correm el perill de convertir els gestos de Jesús en accions màgiques fora del nostre abast. I això si ens fixem en els gestos que molts es fixen només en els objectes, com el pa o el vi, en comptes d’adonar-se que el centre de tot és l’acció de reunir-se, partir i compartir.
Quan Jesús pren el pa i diu feu això no proposa només partir el pa, parla de posar la vida al servei dels altres com ell ha fet. Per refer, doncs, l’experiència de Jesús ens cal partir dels seus gestos tal com ens han arribat amb tot el respecte però no per tancar-los en una vitrina o penjar-los en una sala d’exposicions, sinó per reprendre’ls i que vagin transformant la nostra vida. De res no serviren si no n’aprenguéssim res.
Els gestos de Jesús no ens donen idees, ni són una llista d’accions a fer, suggereix una forma de ser, un estil de vida: acollidor, confiat més en el donar que en el rebre, solidari... I posen a l’abast de tothom la seva forma de viure. Perquè partir i repartir són gestos que tothom pot fer, no són cap raresa, ni una feina d’especialistes. Més encara, sense fer aquesta experiència no es pot entendre a Jesús. Podem mirar i admirar, escoltar i meditar però hi ha coses que només s’entenen quan es proven de fer: partir el pa en comunitat i compartir-lo amb els necessitats.
Igual que la mà del pintor deixa traces úniques sobre la tela que identifiquen el seu estil i permeten de reconèixer-lo molt més encara que la seva pròpia signatura... els gestos de Jesús identifiquen també la seva personalitat i quin és l’estil de vida que fa possible construir el Regne. Per a tot creient reprendre l’activitat de Jesús és una forma privilegiada de trobar-lo i seguir-lo.

Aigua viva

Fins i tot enmig d’una gran ciutat com Barcelona, plena de construccions i de xarxes de servei, és possible trobar corrents naturals d’aigua. Durant molts anys la meva escola, que està al mig de l’eixample, s’ha servit de l’aigua d’un pou situat sota del gimnàs per abastir totes les seves instal·lacions.
Però tots els pous, tant si l’aigua hi neix d’un corrent subterrani com si recullen l’aigua de la pluja, només poden oferir l’aigua que han rebut. També les persones només podem donar allò que hem recollit.
Una actuació ètica i responsable no apareix del no-res, ni sense motiu, ni es manté al llarg del temps sense uns recursos. El sentit de servei, la solidaritat, la recerca de la justícia, l’esforç per una igualtat real... només és poden sostenir amb una certa riquesa i una certa energia personals que cal alimentar. 
No n’hi ha prou, doncs, amb saber què no s’ha de fer o amb obeir sinó que cal desitjar alguna cosa que valgui la pena per actuar bé. I no podem conèixer què val la pena sense viure-ho. La felicitat viscuda, encara que només sigui un tast de felicitat, ens descobreix on es troba el bé.
Sense una mínima experiència de felicitat al costat dels altres la persona no té res que el mogui a ser altruista, ni generós, ni servicial. El comportament ètic neix de la felicitat –poca o molta- compartida amb els altres.
Evidentment no sempre és fàcil descobrir aquesta felicitat i també hi ha qui tenint-la a l’abast la deixa de banda per cercar altres felicitats.
Així actua Jesús: abans de fer cap proposta concreta sobre què cal fer, dedica temps a estar amb les persones. Abans de proposar als deixebles de portar la pròpia creu fa camí amb ells una llarga temporada; abans d’acceptar el retorn dels diners estafats per Zaqueu s’asseu a taula amb ell. Assumir un compromís seriós demana abans que res d’un espai on es respiri confiança.
I un cop hagi passat el temps caldrà trobar la manera de renovar aquesta confiança en les possibilitats de viure bé al costat dels altres. Aquells que, malgrat totes les dificultats i complicacions, mantenen una actuació responsable han trobat alguna font que els alimenta més enllà dels resultats immediats, com qui ha trobat aigua fresca enmig d’un desert de ciment i asfalt, com qui ha descobert i acollit l’esperit de fraternitat que brolla dins dels que segueixen Jesús.