Els motius pels quals una persona actua amb sentit de
servei poden ser diversos però tard o d’hora es troben confrontats amb
la prova del dia a dia i difícilment els arguments poc sòlids la
superen. El servei directe a les persones o bé et despulla de prejudici i
de manies i et fa més humana i més valenta o et deixa fora de joc.
Ningú no es manté fent un servei al llarg dels anys si no té motius ben
fonamentats per fer-lo. Fins i tot, en moltes ocasions, malgrat tenir
unes conviccions clares convé fer alguna aturada per recuperar forces.
Somiar amb canviar-ho tot sol ser font de decepcions. El servei és, tot el contrari, concret i real, efectiu i present, encara que sovint resti invisible. El servei és un bany de realisme i una immersió en la vida concreta que t’obliga a ser tu mateixa de forma ben real sense màscares, posant en joc els teus recursos sense reserves.
Quan Jesús veu que molta gent s’apunta a seguir-lo els pregunta: Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Si algú s’imagina que fer un servei l’ajudarà a quedar bé o que li facilitarà sentir-se satisfet o que resoldrà els seus problemes personals no fa un càlcul gaire encertat. Servir vol dir posar-se a disposició dels altres i això vol dir cedir el control sobre el propi temps, renunciar al protagonisme i acceptar de no saber fins a quin punt s’aconseguiran els objectius plantejats.
Per altra banda hi ha qui considera que servir és una forma de tranquil·litzar la consciència. Però més aviat cal tenir clar tot el contrari: tot i que jo no soc la causa de cap malaltia, ni he contaminat amb productes tòxics cap espai natural, ni soc responsable que l’atur augmenti, i molts d’aquest mals ja existien abans que jo nasqués... sé que sense alguna mena d’esforç meu tot això seria pitjor.
Ja s’ha dit, la qüestió no és el sentiment de culpa, la culpa és només un avís, la culpa pot despertar-nos però la feina ben feta demana voluntat de construir no de castigar-se, recerca de solucions no complaença en la pena. Sentir-se culpable i conformar-s’hi és un carreró sense sortida que accentua el nostre dolor i fa perdre de vista el patiment dels altres. La indignació i el desacord amb les injustícies, en canvi, porten al reconeixement del dolor dels que s’ho passen malament i activen processos de canvi, no dinàmiques de lamentació.
Ves a saber perquè ens sentim inclinats a ajudar en un primer moment però al final és el respecte per les persones allò que t’ha d’importar. És el desacord amb el mal i el dolor que castiga persones concretes allò que t’impulsarà a tenir-ne cura. Les coses que no funcionen i les situacions injustes t’empenyen, si tu et deixes, a donar resposta, aviven el teu interès i desperten el teu enginy.
I sí, hi ha mals que semblen dominar-ho tot i no sabem si mai podrem frenar-los. En sentit estricte no són culpa nostra, són mals estructurals que es perpetuen independentment del que les persones vulguem, són el resultat de segles d’accions individuals que ara no es poden aturar amb una simple intervenció personal. Són inèrcies que s’han instal·lat i ens semblen normals: la contaminació, les injustícies socials, la falta d’investigació de certes malalties... Però hi ha qui continua contribuint al seu creixement i qui s’hi planta en contra. Servir és plantar-se en contra dels mals actuals, és assumir voluntàriament responsabilitats, tan si et toquen com si no, pel bé d’algú que en pateix les conseqüències.
Somiar amb canviar-ho tot sol ser font de decepcions. El servei és, tot el contrari, concret i real, efectiu i present, encara que sovint resti invisible. El servei és un bany de realisme i una immersió en la vida concreta que t’obliga a ser tu mateixa de forma ben real sense màscares, posant en joc els teus recursos sense reserves.
Quan Jesús veu que molta gent s’apunta a seguir-lo els pregunta: Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Si algú s’imagina que fer un servei l’ajudarà a quedar bé o que li facilitarà sentir-se satisfet o que resoldrà els seus problemes personals no fa un càlcul gaire encertat. Servir vol dir posar-se a disposició dels altres i això vol dir cedir el control sobre el propi temps, renunciar al protagonisme i acceptar de no saber fins a quin punt s’aconseguiran els objectius plantejats.
Per altra banda hi ha qui considera que servir és una forma de tranquil·litzar la consciència. Però més aviat cal tenir clar tot el contrari: tot i que jo no soc la causa de cap malaltia, ni he contaminat amb productes tòxics cap espai natural, ni soc responsable que l’atur augmenti, i molts d’aquest mals ja existien abans que jo nasqués... sé que sense alguna mena d’esforç meu tot això seria pitjor.
Ja s’ha dit, la qüestió no és el sentiment de culpa, la culpa és només un avís, la culpa pot despertar-nos però la feina ben feta demana voluntat de construir no de castigar-se, recerca de solucions no complaença en la pena. Sentir-se culpable i conformar-s’hi és un carreró sense sortida que accentua el nostre dolor i fa perdre de vista el patiment dels altres. La indignació i el desacord amb les injustícies, en canvi, porten al reconeixement del dolor dels que s’ho passen malament i activen processos de canvi, no dinàmiques de lamentació.
Ves a saber perquè ens sentim inclinats a ajudar en un primer moment però al final és el respecte per les persones allò que t’ha d’importar. És el desacord amb el mal i el dolor que castiga persones concretes allò que t’impulsarà a tenir-ne cura. Les coses que no funcionen i les situacions injustes t’empenyen, si tu et deixes, a donar resposta, aviven el teu interès i desperten el teu enginy.
I sí, hi ha mals que semblen dominar-ho tot i no sabem si mai podrem frenar-los. En sentit estricte no són culpa nostra, són mals estructurals que es perpetuen independentment del que les persones vulguem, són el resultat de segles d’accions individuals que ara no es poden aturar amb una simple intervenció personal. Són inèrcies que s’han instal·lat i ens semblen normals: la contaminació, les injustícies socials, la falta d’investigació de certes malalties... Però hi ha qui continua contribuint al seu creixement i qui s’hi planta en contra. Servir és plantar-se en contra dels mals actuals, és assumir voluntàriament responsabilitats, tan si et toquen com si no, pel bé d’algú que en pateix les conseqüències.
