Mediacions

Per moure’t pel terreny de la fe convé que aprenguis a distingir-la d’altres coses que no ho són. Rituals, paraules, temples, imatges... són mediacions, recursos, per expressar, compartir o donar suport a la fe. Creure és saber enfocar la mirada més enllà de tot això.
Però també has de saber que la fe deslligada de tot fàcilment se t’escaparà de les mans com quan proves d’agafar un grapat d’aigua. De la fe, com de l’aigua, no en pots disposar si no tens un canal, un dipòsit, una gerra o un got que la contingui. El canal, el dipòsit, la gerra i el got no tenen valor per si mateixos tenen valor per l’aigua que els omple però són imprescindibles per conservar-la.
Això també explica perquè l’experiència de fe, bàsicament la mateixa per a qualsevol creient, pot donar com a resultat vides molt diferents. Depenent dels mitjans, de les mediacions, que es triïn per sostenir aquesta fe et pots trobar des de persones a punt per matar en una guerra santa fins a persones disposades a suportar-ho tot per tal de no fer mal a ningú, des de persones dedicades a la lluita silenciosa de la meditació durant llargues hores fins a persones que no paren de treballar per fer un món on hi càpiga tothom...
La fe, com l’aigua, pren la forma del seu contenidor. Les mediacions que facis servir no són indiferents. És més, estic convençut que algunes formes de viure la fe l’anul·len completament, l’ofeguen i la fan inviable. Hi ha mediacions que en comptes d’ajudar a mirar més enllà ho enfosqueixen tot. En canvi hi ha maneres de prendre’s la fe que li donen més força, més sentit, més intensitat...
Creure és trobar una forma de viure la fe dia a dia que aprofiti de la millor manera possible tota la seva força. Jo quan m’imagino la fe m’agrada més veure-la com un torrent que corre entre les roques que no pas com aigua estancada, més com un camí que no un punt d’arribada, més com una construcció que cal anar inventant pas a pas que no una llista d’instruccions a seguir.
Per tenir cura de la meva fe m’ha servit, i em serveix encara, seguir els passos de Jesús. Per mi ell ha deixat començats els millors recorreguts que conec per donar vida a la fe, impedir que es quedi adormida o tancada, fer créixer la persona i acostar-se a Déu.

Feblesa

Estàs disposada a confiar, a creure, a esperar més enllà del que sembla raonable? Aquesta perspectiva et farà més lliure i descobriràs al teu davant un horitzó ple de possibilitats que mai no havies imaginat. Deixa’m però per un moment que et parli de dificultats: la fe et dona una visió més àmplia i més profunda del món i de les persones... però també fa que descobreixis més clarament les teves limitacions.
Hi ha una gran desproporció entre voler estimar els enemics, o voler anunciar als pobres un canvi de vida, i els recursos de que disposes per fer-ho possible. La fe no amaga les nostres febleses sinó que les fa més evidents. Descobrir-les pot ser un primer pas per superar-les però no esperis que la fe les esborri de cop.
Sí, ja m’imagino què estàs pensant: si la fe no t’estalvia res sinó que més aviat et complica la vida, no és perjudicial? Més d’una persona es fa enrere quan s’adona de les complicacions que té creure però no està gens clar que deixar de tenir en compte les dificultats sigui una bona solució.
La fe autèntica és a la vegada consciència de les limitacions i confiança en que es poden superar. La fe és la capacitat de gestionar els nostres límits no donant-los per definitius, tampoc ignorant-los, sense desesperar-nos ni deixar-nos enganyar per l’optimisme fàcil. La fe ens dóna alhora l’atreviment i la serenitat per respondre amb les nostres forces limitades a reptes il·limitats.

La fe

No t’has preguntat mai perquè hi ha gent que creu i gent que no creu? La pregunta és interessant perquè no té una resposta fàcil. Persones que han viscut les mateixes experiències o que es troben amb les mateixes dificultat uns són creients i altres no. Et sembla que la fe és una opció personal? Tampoc això no està massa clar. Hi ha qui voldria creure però no troba dins seu cap mena de convicció ferma que li confirmi que realment té fe i per això arriba a la conclusió que ell no pot ser creient ni que vulgui.
Potser no et fas cap pregunta, la fe ha deixat de ser una qüestió important per a moltes persones, i no sents cap necessitat d’aprofundir aquest tema. Però tampoc no seria estrany que en algun moment també dubtessis de si tu mateixa tens, o pots arribar a tenir, fe.
Per la meva part, després de donar-hi moltes voltes, em vaig adonar que la fe no es té gràcies a res sinó malgrat tot. D’entrada no és gràcies a cap idea, ni a cap seguretat personal que tens fe. Tampoc és gràcies als ensenyaments que has rebut, ni a les circumstàncies de la teva vida, ni gràcies a les persones que més admires. Si tu no fas cap pas tot això restarà només com una aproximació a la fe. Tampoc no hi ha obstacles insalvables: malgrat tot allò que et posa de mal humor o que no pots entendre, malgrat els excessos de l’Església o malgrat les crítiques justificades a la religió... és possible tenir fe.
Creure és una recerca que comença suposant que pots tenir fe. I aquesta és una aposta que tothom pot fer. Només si comences per acceptar, sense gaires arguments clars, que podries tenir fe, amb el temps podràs trobar motius per creure. No et dic que t’imaginis o simulis tenir fe sinó que visquis i actuïs comptant que tens fe i el temps ja et dirà quin valor té la teva aposta.
La fe és una mirada alternativa. La fe canvia la teva perspectiva sobre tu i sobre el món. És una disposició a veure les coses diferent... de fet és un punt de vista que dona l’oportunitat a les persones i les situacions de ser diferents. També obre la possibilitat a que Déu pugui existir. Només quan t’ho mires tot des d’aquesta perspectiva pots descobrir fins a quin punt té sentit creure.

Olor d’espígol

Aquest matí, cap al final del meu tomb amb bicicleta, m’ha sorprès el perfum d’unes mates d’espígol. L’olor d’espígol sempre m’ha agradat. Em transporta a experiències de la meva infància, dels estius al Penedès, d’excursions per la muntanya... Sembla impossible que una glopada d’olor que dura només uns instants pugui resumir i encadenar tantes i tantes experiències.
No és fàcil explicar com és el nostre món interior però sí podem dir que les experiències se sumen i es reforcen i que hi ha sensacions i sentiments que poden semblar momentanis però que no ho són i acaben per dibuixar prioritats ben definides que donen consistència a la nostra història personal.
Així trobem vivències puntuals que resumeixen i expliquen qui som, què ens interessa o què esperem. Un sol dia amb els seus diversos moments pot contenir la totalitat de la nostra vida. Com diu el salm, als ulls de Déu mil anys són com un dia... i un sol dia mil anys. L’experiència cristiana també queda ben definida pels moments puntuals que l’alimenten i la van concretant durant la jornada. Aquí vull repassar els elements que han donat i donen consistència a la meva fe. Ressegueixo les vint-i-quatre hores d’un possible dia qualsevol...
Me’n vaig a dormir, em fico al llit, penso molt poc en el dia que vindrà i em fixo en el dia que acaba i en dono gràcies. M’adreço a Déu, espero que ell sabrà escoltar-me, però també m’asseguro que em quedi ben viu i ben clar el record dels detalls de bondat i de generositat de les persones amb que m’he trobat. Si volem estimar és l’únic record que val la pena d’esforçar-se per conservar.
M’adormo amb facilitat, encara que de tant en tant també tinc malsons. No he trobat encara una resposta clara que resolgui totes les meves pors. Entenc que hi ha coses que no depenen de mi i no serveix de res insistir. En aquest punt només puc confiar sense entendre: tot està en mans de Déu.
Em llevo, em dutxo, esmorzo i surto cap a la feina repetint alguna cançó de Taizé o del grup Kairoi en veu molt baixa o xiulant. Encara que a voltes perdo el fil la música torna i m’acompanya tot el camí fins que arribo a la sala de professors de l’escola. Algunes vegades durant el dia sento que la melodia es repeteix i m’alegra pensar que en algun racó dins meu es respira pau.
A primera hora del matí és quan millor treballo i aprofito per preparar les classes de religió, les celebracions que fem amb els alumnes o bé alguna sessió de formació de la parròquia. Sovint hi ha un text o altre de l’evangeli que convé rellegir. Sempre que torno a un mateix fragment hi trobo nous matisos, se m’acudeixen noves reflexions o entenc més bé què diu. És la millor forma que conec d’estar a prop de Jesús i de no acomodar-me a una imatge feta a la mida dels meus gustos. Sense l’evangeli la meva vida seria una altra.
Pel passadís em saluden alguns alumnes. Els més trastos mai no perden l’oportunitat i sempre són els primers d’acostar-se. A classe no és fàcil encertar què els pot convenir, ni tampoc està massa clar que les notes que els posem siguin justes... però aquí al passadís, com hauria de ser sempre, la relació tu a tu passa al davant de tot. Si alguna cosa ens fa tirar endavant a tots és la proximitat personal. Espero que aquesta trobada mínima els sigui profitosa, espero saber estar al seu costat i no perdre la capacitat de confiar. Sé que les relacions personals sinceres poden canviar el món.
A classe, quan puc explicar-me, m’ho passo fantàsticament bé. Treballant amb la paraula, parlant o escrivint, sóc molt feliç. Compto que aquesta és la meva vocació, la vida no m’ha indicat altra cosa. No necessito tantes hores de classe com faig per ser feliç, però em calen per arribar a final de mes. Tocar de peus a terra és imprescindible per a una experiència de fe equilibrada.
Tinc tendència a revisar una i altra vegada alguns esdeveniments. Passo hores i hores donant voltes a les idees. Dubto, m’enfado, analitzo tots el detalls possibles, cerco informació, discuteixo amb mi mateix o amb algun voluntari imaginari... La raó és una màquina trituradora. Amb el temps he après que no n’hi ha per tant, que tot i, possiblement, tenir raó en algunes qüestions això no m’ajuda a avançar. Passejar amb bicicleta o sortir a fer un tomb són recursos per trencar aquesta espiral i fer un parèntesi que m’ha salvat la vida més d’una vegada. Alguns cops fins i tot trobo temps llargs per al silenci i la meditació.
Quedem amb els amics per sopar. Fem pregària i sopem junts un cop al mes, compartim la fe i l’amistat. Aquetes trobades són una sort increïble, no conec gaires experiències tan semblants al darrer sopar de Jesús. Són sagrament de sagrament, com l’eucaristia és sagrament de Jesús i Jesús ho és del Pare.
Poc abans d’anar a dormir trec un moment el cap per la finestra, miro el cel i aspiro amb els ulls tancats l’aire de la nit... és dels pocs retalls de bellesa natural de què puc disposar a ciutat. Empassar-me l’aire net i fresc em fa sentir viu. La respiració és una pregària sense paraules, la més bàsica, un sí a la vida i a l’Esperit que l’anima.
Depèn d’èpoques hi ha recursos que m’han ajudat més que altres. En qualsevol cas el pas del temps no els desgasta: van servir a d’altres abans que a mi, em són útils ara i serviran més endavant. Són com les petites flors seques de l’espígol que malgrat haver passat trenta o quaranta anys encara fan olor quan les fregues amb els dits.

Pujar fins als núvols

El dissabte va ploure tot el dia, però per diumenge s’anunciava bon temps i vam decidir pujar a l’Aneto. Després d’hores d’avançar, quan ja érem a 3200 metres d’alçada, una boira espessa ens va envoltar i vam haver de baixar sense fer el cim.
Malgrat tot va ser una experiència increïble: el cims verds de les muntanyes de l’entorn il·luminats per la primera llum del dia, un cel blavíssim durant gairebé tota l’ascensió, les roques gegants per on ens vam enfilar, la remor constant de l’aigua que s’escorria invisible per tot arreu, la gelera lluent, el mar de núvols que teníem sota els peus, la boira que es va presentar de cop...
Tot alimentava la impressió d’estar en un espai únic i excepcional on podries quedar-te aturat hores i hores mirant amunt i avall sense avorrir-te. De la mateixa manera qualsevol sensació de cansament o de por es veia superada de llarg per l’alegria i l’admiració.
En situacions com aquesta, on t’adones de la immensitat del món i de la força de la vida, et sents sobrepassat: no tens prous sentits per captar-ho tot, ni prou memòria per retenir allò que perceps, ni paraules adequades per identificar els teus records...
Aquesta immensitat, però, només es pot endevinar perquè en realitat no l’arribes a conèixer mai, ni la pots fer teva del tot. La tens al davant però se t’escapa. Més aviat és ella la que et té a tu. Igual que l’experiència del desig, que com més viu el sents més notes allò que et falta en comptes d’allò que tens, aquí, com més àmplia és la perspectiva sobre el món més descobreixes tot allò que no saps, que no entens, que no controles...
L’experiència de ser sobrepassat pacíficament revela l’existència d’un espai de misteri, d’un més enllà del nostre món quotidià. No és massa difícil adonar-se’n. Encara que és un àmbit de desconeixement i no ens dóna gaire informació. Per això són possibles interpretacions diverses: podria ser l’espai que Déu habita, també podria ser un buit infinit.
En qualsevol cas, encara que Déu hi visqui segueix essent un espai de preguntes, no de respostes. El poc que en podem saber és que sorprèn, desconcerta, crida l’atenció, es fa admirar, interessa, genera dubtes... Es presenta doncs com una provocació, un repte o un punt de partida, mai un punt d’arribada. Podria ser la veu de Déu que crida en silenci, a través del món i de a natura, i convida a cercar, a treballar, a provar, a insistir. O potser només diu: “El cim encara és allà dalt. Torna-ho a intentar.”

El cotxe groc

És jornada de portes obertes a l’escola, mentre els mestres parlen amb els pares, els nens i les nenes s’entretenen amb les joguines dels diversos racons: cuines, cotxes, jocs de construcció...  Durant una bona estona hi ha hagut un cotxe groc sobre una taula oblidat de tothom. Una nena agafa el cotxe i comença a jugar, immediatament una altra se li acosta i li allarga la mà: “El vull jo.”
Moltes vegades no donem importància a una cosa fins que no descobrim que té valor per a algú. Tampoc les grans paraules: la solidaritat, l’empatia, la justícia, la pau, la fe... no tenen cap valor si no són importants per a algú: ens atrau la solidaritat de tal ONG o de tal persona, ens sedueix la fe d’aquella tradició, ens admira el sentit de la justícia de tal decisió o ens indigna la manca d’equitat de tal sentència.
La fe cristiana tampoc no tindria cap sentit sense Jesús, un Jesús encarnat i contextualitzat, amb gestos i actituds concretes. Ni s’hauria mantingut viva sense persones de diverses èpoques que han reprès i aprofundit aquesta experiència. És la saviesa pràctica, la forma de viure, l’espiritualitat concreta la que dóna força i consistència a una fe.
L’experiència religiosa és més important que no les idees, les normes o els textos que proven de delimitar en què consisteix aquesta experiència. Massa sovint es confonen les explicacions i les precisions tècniques amb la fe. I és que manejar idees és força més fàcil que no pas seguir de prop el girs sorprenents que fa la vida.
No es pot doncs ni educar, ni despertar la fe al marge de l’experiència creient. Per això resulta impossible separar l’Església i els seus membres del missatge de Jesús. Perquè, en realitat, el missatge no és allò que es diu o s’ensenya sinó allò que es viu i l’ambient que es respira. De la mateixa manera que hi ha vides i entorns que donen valor a la fe i en reforcen el sentit, hi ha situacions i experiències que poden enfosquir-la completament.
En qualsevol cas cadascú ha de decidir en quines experiència es vol fixar i així fàcilment trobarà arguments bé per criticar la fe, bé per elogiar-la. També haurà de valorar si en té prou amb les notícies que apareixen als mitjans de comunicació o amb el discurs oficial de l’Església, o bé li cal cercar més a fons. Està clar que hi ha experiències actuals que permeten descobrir tota la profunditat que pot tenir la fe: comunitats, grups, congregacions, projectes solidaris i també la vida d’algunes parròquies afortunades.
Només acostant-nos a aquestes persones i experiències es possible que es desperti alguns dels nostre interessos i arribem a dir “jo també vull”.

Lleganyes i rascades

De petits la meva mare de vegades ens deia: “Vine, què hi tens aquí?” S’humitejava el dit amb la punta de la llengua i ens treia una lleganya enganxada a la vora de l’ull. En altres ocasions la saliva servia per netejar una rascada a la pell.
Jesús guareix un cec escopint i fregant-li els ulls amb la saliva... No és un gest gaire sofisticat, però tampoc no és repulsiu, sobretot si l’entenem com una intervenció maternal.
Encara hi ha persones que consideren Jesús com un simple transmissor d’idees. Però és impossible comprendre qui és sense fixar-se en la seva sensibilitat, la seva compassió, la seva tendresa, la seva proximitat maternal... Aquests sentiments que Jesús mostra tot sovint, també el dolor o l’alegria, comuniquen molt més l’amor de Déu que no les seves paraules.
Tampoc la nostra fe no es pot entendre al marge dels sentiments. Ni les nocions ben definides de la teologia, ni les normes morals o els infinits aclariments de la litúrgia poden despertar la fe. Les millors idees no són més, ni menys, que bons acompanyants de l’experiència de fe que neix del cor.
Malauradament hi ha una fixació racionalista en el cristianisme catòlic que es nega a reconèixer el paper central dels sentiments en la vida del creient. Està clar que la fe no es pot reduir a una emoció momentània. La qüestió és reconèixer la importància dels desigs i les aspiracions humanes en els que s’arrela la fe i acceptar que la vida personal no és mou per raons sinó per profunds sentiments i conviccions. Al final, negar o perseguir els sentiments esdevé una font de malestar i de desequilibri personal.
Als evangelis veiem com Jesús s’emociona i expressa el seu estat d’ànim sense avergonyir-se’n: plora, dóna gràcies, es desespera, dubta... I per això mateix, perquè sap viure cada situació i sap gestionar les seves emocions pot entendre el món interior dels altres i acompanyar-los en el seu camí personal: “Què voleu?” “Per què ploreu?” “Què discutíeu?” “No tingueu por.” Jesús acull tothom, és fa proper, còmplice, entén els problemes de la gent i les situacions per les que passen perquè s’accepta i es coneix a si mateix... res d’allò que és humà no li queda lluny.
Els sentiments i les emocions són la principal manifestació de per on va la nostra vida, de per on va la nostra fe. No fora possible tenir cura de la vida, ni tenir cura del dia a dia de la nostra fe, sense acollir i atendre els nostres estats d’ànim. Qui no és coneix, no s’escolta, no sospesa el valor real de cada emoció, ni cerca la forma de gestionar allò que sent insistint o rectificant... mai no sabrà on és, ni d’on ve, ni cap a on va. Tampoc no podrà entendre els que té al costat ni captar cap pista d’allò que Déu li està dient. Com podria pretendre, aleshores, treure la brossa de l’ull d’un altre si ell mateix està cec?

Trossos de ceràmica

Al museu de les termes romanes de Badalona hi ha algunes peces de ceràmica ibèrica. Les van trobar fetes miques en excavar un jaciment proper i un equip d’arqueòlegs les va reconstruir. Hi havia fragments en molt bon estat que encara conservaven el dibuix original, altres en canvi l’havien perdut i alguns forats es van haver de reomplir amb guix.
Tot sovint trobar l’equilibri personal s’assembla força a la reconstrucció d’una vas de terrissa. Amb paciència cal anar trobant quin és el lloc que correspon a cada fragment, a cada desig, a cada emoció, a cada idea... en benefici del conjunt.
Durant molt de temps la pedagogia oficial de l’Església s’ha limitat a identificar, denunciar i prohibir els pecats com si amb això ja quedés tot resolt. Però els desigs, els sentiments i les idees que ens poden portar a fer el mal formen part de nosaltres, estan profundament entrelligats amb altres desigs i sentiments que ens animen a viure i a estimar. No es pot pretendre suprimir-los sense més ni més.
A mesura que ens coneixem a fons podem identificar quins desigs, emocions i pensaments val la pena d’animar i de quins convé prendre distància. Però els impulsos problemàtics mai no desapareixeran del tot, només els podem limitar i minimitzar, amb sort, quedaran com adormits.
Hem d’aconseguir ser nosaltres mateixos amb totes les peces, tan les que conserven el dibuix original del seu creador, com les lletges o deformades pel temps. Ens cal, doncs, aprendre a conviure amb el pecat i el mal. Quan la persona no reconeix els seus desigs o emocions perjudicials i els nega o els amaga solen convertir-se en una font de malestar... a part de fer impossible gestionar-los.
Nosaltres també contribuïm a fer el mal, encara que no vulguem. Convé acceptar-ho amb humilitat. En això consisteix portar la pròpia creu: fer-nos càrrec de les nostres mancances ―encara que no en siguem directament culpables― i estalviar als altres una part del dolor i el malestar que hi ha en el nostre entorn. Sense cap mena de dubte, els millors companys de camí són els que tenen ben assumides les seves pròpies limitacions i no pretenen carregar-les a ningú altre.
En relació al pecat els primers cristians parlaven de reconciliació entre Déu i les persones, entre diversos grups humans i també, d’alguna manera, de la persona amb ella mateixa. Reconciliar parla d’aconseguir un tot on no hi falta res però es tracta d’una totalitat on cada part, cada matís, ha estat reconeguda pels altres i ha quedat integrada.
Al capdavall només un vas o una gerra de terrissa sencers són útils per contenir vins, olis, llavors o algun tresor.

La guia d’excursions

Vaig sortir d’excursió amb els meus fills i els meus nebots. Sobre el paper la ruta semblava molt evident però a partir d’un cert punt no hi havia un camí clar i vam tirar pel dret muntanya amunt fins trobar un pas. Un cop dalt de tot vam veure que s’hi podia arribar per tres camins diferents.
Les explicacions, per detallades que siguin, només són una aproximació. L’autèntic coneixement el dóna l’experiència. Massa sovint en qüestions de fe la gent es conforma amb quatre instruccions aparentment clares en comptes de voler aprofundir. També sol ser habitual que quan les instruccions fallen hom abandoni la fe... com si en fer-se malbé el pany de la porta de casa decidíssim canviar de domicili.
Un cristianisme acceptat socialment va propiciar en el passat una progressiva simplificació de la fe. I avui encara no tenim una consciència clara de què és important i què no en qüestions de fe. Cal, doncs, anar a les arrels i recuperar l’experiència de fe amb tota la seva profunditat, sense patir per com ens organitzem o què s’ha de celebrar tal dia. I per fer-ho caldrà aprendre de la nostra història, de la història concreta de les persones que han viscut la fe, dels milers de sants anònims que han seguit Jesús.
Observant les persones que al llarg dels segles han seguit les línies de treball de Jesús s’endevinen diversos nuclis d’experiència significatius. Un nucli es troba en la lluita per la justícia, la denúncia de la marginació i el treball per la promoció humana, la construcció de la pau, la cura de la salut i l’educació. Un altre és l’experiència de vida en comú, en grups de reflexió o de pregària, en petites comunitats, en la vida parroquial, en comunitats religioses i en monestirs, en moviments i associacions, en trobades i celebracions. Un tercer camí és la recerca de Déu des del silenci, aprofundint en un mateix, amb l’estudi, la pregària, la meditació...
No es pot trobar ni seguir Jesús en abstracte. Ell es troba sempre encarnat en contextos i experiències concretes. O bé trobo a Jesús en mi, o bé el trobo en la comunitat o bé el trobo en els pobres del nostre món. Sense refer l’experiència de Jesús no és possible conèixer-lo, ni entendre’l, ni seguir-lo.
Fora d’aquest nuclis d’experiència no hi ha fe cristiana possible, ni tampoc autèntica Església. Les diverses línies de treball són, en realitat, una xarxa de camins que estan interconnectats i uns porten als altres i, al final, tots arriben a Jesús. En qualsevol cas sense trepitjar cap camí, ni perdre’s ni patir alguna esgarrinxada és impossible trobar-lo.

El motlle

A la meva filla gran li han regalat un motlle de silicona per fer pastissos. Té unes lletres gravades al fons que diuen cookie que queden reproduïdes en relleu a la part superior del pastís un cop desemmotllat.
Les paraules també són una mena de motlle que dóna forma a l’experiència: identifiquem què és una ombra que es mou en la llunyania dient que es tracta d’un isard, o aclarim que no hi ha perill quan diem que l’aigua és poc fonda... Les paraules posen en relació experiències noves amb altres de conegudes i els donen un significat.
Les pregàries que recitem funcionen igual, són una manera de donar forma a l’experiència religiosa. Resar és una de les formes més simples de pregària: demana poc esforç, ajuda a fixar l’atenció i poc a poc va despertant els nostres sentiments. D’entrada pot semblar un tipus de pregària pobre o, potser, buit, però amb el temps i de forma imperceptible les paraules es va omplint de vida. Per això no és indiferent el motlle que fem servir per resar. El que diem crida o convoca a una certa experiència.
A mi, per exemple, se’m fa estrany parlar de vós. Fa molt de temps que no  sento d’expressions com aquestes que ja eren rares quan jo era petit. En canvi, la paraula que Jesús tria per adreçar-se a Déu és Abba, papà, és l’expressió familiar que faria servir un nen. Costa d’entendre que la versió catalana del Parenostre mantingui aquest tracte de vós quan s’adreça a Déu.
És molt diferent dir: Pare nostre que esteu en el cel... (en segona persona del plural) que dir: Pare nostre que estàs en el cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia dóna'ns avui; perdona les nostres culpes, que nosaltres perdonem els qui ens han ofès; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal.
Les paraules, no les grans paraules que apareixen als documents oficials ni els tecnicismes de les aules de teologia, sinó les que repetim cada dia configuren la nostra experiència de Déu. La pregària adreçada a un Tu expressa i dóna consistència als sentiments de confiança, de proximitat, d’estimació... I obre el camí per parlar tu a tu amb Ell.
És un tret distintiu de Jesús: res de paraules altisonants, ni de celebracions solemnes, res de temples pomposos, ni d’intermediaris que gesticulen davant de la multitud... Cal saber pregar en un racó amagat i adreçar-se tu a tu al Déu que ens acompanya a tot arreu. Només parlant a Déu de Tu és possible refer l’experiència de Jesús que es reconeix com a Fill... Ell, la seva vida i les seves paraules, són el motlle que ens permet arribar a viure també com a fills.