L'empelt

De jove passava els estius al Penedès, en una masia. Recordo que van arrencar una vinya vella que hi havia a prop de casa. Amb el tractor van anar estirant els ceps un a un. La primera part de les arrels era tan gruixuda com el tronc i en totes hi havia una mena de nus força gran. Després vaig saber que aquest nusos de la fusta eren els empelts que s’havien fet en plantar la vinya quaranta o cinquanta anys enrere.
L’empelt uneix l’arrel d’un cep resistent a les malalties, però estèril, amb la branca d’una varietat productiva de vinya que es convertirà en la soca de la nova planta i donarà fruit. Alguna vegada s’ha comparat la relació entre Jesús i nosaltres amb un empelt: Jesús renova la nostra vida empeltant-la amb la de Déu...
Durant força temps Jesús viu la seva vida com un de tants. Poc a poc els deixebles s’adonen de la seva singularitat. I, finalment després de la mort, amb la resurrecció descobreixen que en Jesús hi bategava una vida, la vida de Déu, que res, ni la mort, no ha pogut ofegar. Des d’aquesta nova perspectiva s’adonen que tota la vida de Jesús els parla de Déu.
Encara que Jesús no és un mitjà de comunicació qualsevol. I no es limita tampoc a parlar de Déu o a donar bons exemples. Ell ha fet present Déu perquè Ell és de Déu, Ell és Déu. I com a tal ha compartit amb nosaltres els projectes de Déu, els sentiments de Déu, les prioritats de Déu, els interessos de Déu... D’aquesta manera ha posat Déu a l’abast de tots. No ha passat de llarg davant de cap persona, ni de cap qüestió, ni de cap situació dolorosa i per això tota la vida humana ha queda transformada, tota, amb una nova saba, empeltada de Déu.
Però Jesús ha estat presència de Déu sense deixar de ser un home. Ell s’ha mogut dins dels límits de la condició humana: s’ha sorprès, ha dubtat, ha estimat, ha somiat, s’ha entristit, ha patit... també ha mort. Encara que ha estat amb la seva manera de viure la vida, amb la trama de la seva història personal, amb les decisions que ha anat prenent que ha anat fet realitat la proximitat de Déu. D’aquesta manera vivint com un de nosaltres ha donat una nova consistència a les possibilitats de viure humanament. Gràcies a Ell ara és més possible arribar a donar els fruits que esperem.
Són dos aspectes que no es poden separar, que estan estretament nuats. Ha viscut la seva vida amb un sentit d’humanitat tan profund i generós, tan solidari i compromès com només Déu podia haver-ho fet.

Ventada

Avui fa vent. Bufa tan fort que quan han tocat les deu al campanar alguna campanada gairebé no se sentia. No seria estrany que demà apareguessin als mitjans de comunicació imatges d’arbres tombats a terra arrencats de soca-rel. Els arbres caiguts, de vegades n’hi ha de molt grans, criden l’atenció per la mida de les seves arrels però més encara pel fet que no han estat suficients per mantenir-los drets.
No sempre es poden precisar les causes, a part de la ventada, de la caiguda d’aquests arbres: potser la fusta estava malalta, potser tenien una gran xarxa d’arrels però eren massa superficials... Les arrels són qüestió d’educació: tenir una gran extensió de coneixements no garanteix que la persona es pugui mantenir dreta quan fa mal temps.
Tampoc no es tracta de voler-ho aprofundir tot. N’hi ha prou amb tenir alguna idea contrastada de qui som i què volem. Davant de la gran quantitat d’informació i d’estímuls que rebem cada dia la qüestió principal és saber valorar i triar.
Però com adonar-se de que no totes les dades són igual de rellevants? Amb bones idees no n’hi ha prou: hom ha de descobrir per experiència que pot orientar-se en aquesta selva de dades. La persona ha d’aprendre a escoltar-se a ella mateixa i arriscar-se ha triar, ha de tenir marge per provar i  equivocar-se, si cal, i donar-se temps encara per fer-se càrrec de què li va responent el món que l’envolta.
Si alguna persona s’acosta a la comunitat eclesial, es trobarà amb uns situació molt similar: una saviesa mil·lenària enorme de la que no sembla gens fàcil indicar què pot tenir d’interessant.
La resposta més habitual quan es tracta d’identificar el nucli de la fe cristiana és establir una llista de continguts prioritaris, presentar-los de la millor forma possible tot matisant alguns detalls tècnics, insistir en aclarir i precisar el sentit de les celebracions més importants i donar algunes indicacions pràctiques per aterrar la fe a la vida de cada dia. Però tot això amaga el que de debò manté viva la fe.
La fe s’arrela en l’experiència de trobada tu a tu amb Jesús: pot ser un text, pot ser una persona, pot ser un fet... allò que ens posa davant seu i ens descobreix una nova profunditat en nosaltres i en els qui viuen al nostre costat.
Si la comunitat cristiana no fos capaç de crear, animar i tenir cura d’espais d’experiència, de recerca, d’aprofundiment, de contrast, de descoberta personal de Jesús... les seves explicacions i aclariments restarien sense valor i les seves celebracions o els seus projectes no aportarien cap novetat.
Forçosament donar prioritat a l’experiència personal fa menys compacta la unitat ideològica de la comunitat però la cohesió eclesial no depèn de la uniformitat d’idees sinó del lligam que neix entre els qui viuen la fe arrelats en Jesús. Sense arribar a aquest nivell del subsòl cristià no hi ha arbre que aguanti en aquest bosc quan fa mal temps.