Tota tu sencera

Què diem o què volem dir quan diem jo? El teu jo és molt més que les coses que dius o que es diuen de tu; que les idees o la imatge que tens de tu mateixa; molt més que el teu passat, més que el teu present i, també, més que el teu futur; més que els teus desitjos i emocions, que els teus dubtes i les teves contradiccions... I no et facis il·lusions: encara que ho ajuntis tot no tindràs una bona definició de qui ets.
Hi ha dos tipus d’obres d’art. Unes, com les pintures, presenten tots els seus elements alhora. Pots tardar més o menys a copsar tots els detalls però tens la imatge completa i acabada al teu davant. En altres, pensa per exemple en la música, és impossible tenir de cop i a la vegada tots els seus components. Si sonessin simultàniament totes les notes no entendries res. En aquestes segones l’obra es desplega al llarg del temps i en cada moment disposes només d’un component que es va afegint als anteriors i s’ajuntarà amb els següents.
El nostre jo és com la música, o com una novel·la, que es desplega en el temps i mai no tens totes les peces a la vegada. Allò que creies saber de tu queda matisat o enriquit o posat en dubte per nous fets i noves experiències. El jo és un misteri que es va revelant poc a poc. En dies que, dins teu, l’horitzó estigui clar i que no hi hagi núvols podràs gairebé endevinar d’on vens i cap on vas però en general hauràs de fer camí amb un coneixement parcial del teu jo, suficient per avançar però incomplet.
Les imatges o les idees que semblen resumir qui som de forma clara i entenedora son només una aproximació. I per a qui té por de ser com és se solen convertir en un parany. Defensar la imatge que tenim de nosaltres o que voldríem que tothom tingués o buscar certa perfecció imaginada ens mata. Ens dona seguretat, tot sembla estable i definit, però és una forma de fugida i ens allunya del nostre jo autèntic. Bàsicament es tracta de comptar que ets una peregrina que fa camí i no una escultura destinada a fer bonic.
Estigues atenta a la teva vida, tota ella parla de tu, no només les paraules que ets capaç de formular o les idees que pots arribar a conjuntar, allò que fas i allò que deixes de fer, què sents i com reacciones, amb qui estàs i què somies... Tot et va descobrint qui ets i què et cal i això et permet tenir cura de tu mateixa.

Acollir

La vida ens l’han donada, no ha nascut de nosaltres mateixos, altres han intervingut per tal que nosaltres arribéssim a viure. Però aquesta situació no es va produir només un cop en el passat sinó que es produeix constantment en el present una vegada i una altra: depenem de l’aire que respirem, de disposar de menjar o d’aigua, de que el cos funcioni, d’haver escapat a un accident o de no viure en una zona de guerra. Estar viva depèn de persones i de circumstàncies que no pots controlar. Viure i seguir viva és, d’entrada, el fruit de l’atzar... o un regal.
Un cop t’adones que la teva vida no és del tot teva, que algú va decidir per tu la teva existència i que mai no arribaràs a dominar-la completament, pots enfadar-te i revoltar-te... o bé pots acceptar-la. Acceptar la vida és com desembolicar el regal: fins que no ho facis no podràs fer res amb allò que tens a les teves mans.
Per viure, a més a més d’estar viva, et cal acceptar, acollir, fer teva la vida, sense matisos, sense retallades, sense por, tota, tal i com te l’has trobat. I no una vegada sinó moltes, cada canvi que et trobis reclamarà de tu que el rebis amb els braços oberts i l’abracis: ara sóc estudiant o malalta o mare atabalada o ciutadana d’una Europa que rebutja els refugiats o massa alta perquè aquest vestit em quedi bé...  o tot a l’hora.
El següent pas serà decidir què fas amb la vida que tens a les mans. Però acceptar la realitat, la forma concreta que pren la teva vida ara i aquí, és la condició imprescindible per viure-la, aprofitar-la i canviar-la si cal. I això val per les circumstancies que t’envolten i també per les persones que et trobes.
Si vols pots rebutjar els presents que la vida et va portant però viure passa per acceptar i acollir més que no pas per rebutjar. I per fer-ho et cal tenir una mirada optimista, i potser una mica ingènua, disposada a identificar oportunitats més que limitacions, i a valorar els obsequis més que les complicacions.
Jesús convida a aturar-se i aprendre a mirar la vida com un regal que se’ns dóna gratuïtament sense cap esforç. No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, no anava vestit com cap d’ells. (Mateu 6,25-29)
La primera resposta a la vida, abans de fer res, és l’admiració, la sorpresa i l’agraïment. Atura’t, mira i admira que hi ha en tu i al teu voltant i dóna gràcies a la vida, a Déu... Sigui com sigui deixa anar el teu agraïment i el vent ja el farà arribar al seu destí. L’agraïment transformarà la teva mirada sobre tu i sobre la vida i t’omplirà d’una alegria senzilla i fresca... Potser hi haurà altres moments en que se’t farà difícil donar gràcies, aprofita des d’ara qualsevol oportunitat que tinguis per fer-ho.

Obre els ulls

A l’evangeli de Marc se’ns explica com Jesús guareix un cec prop de Jericó. Hi ha gent que queda sorpresa i admirada davant d’aquest miracle però també hi ha molta gent, especialment avui, que no s’ho creu. Probablement tots dos punts de vista són víctimes d’una certa ceguesa que els impedeix entendre del tot el text.
Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut a la vora del camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: “Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!” Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, tingues pietat de mi!” Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo.” Ells van cridar el cec dient-li: “Coratge! Aixeca’t, que et crida.” Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: “Què vols que faci per tu?” El cec respongué: “Rabuní, fes que hi vegi.” Jesús li digué: “Vés, la teva fe t’ha salvat.” A l’instant hi veié i el seguia camí enllà. (Marc 10,46-52)
Per què el cec, quan encara és cec, s’aixeca d’un salt i corre cap a Jesús? Què guia al cec? Què ha descobert que potser altres no veuen? I, per què un cop guarit segueix Jesús pel camí? No és estrany per un miracle, sobretot quan Jesús l’acomiada i li diu que se’n vagi?
Pot ser que Jesús hagi curat el seus ulls però més encara Jesús li ha ofert una sortida a la seva situació personal, una nova manera de veure les coses, una possibilitat de canvi i de creixement. I ell, el cec, ha decidit acceptar la proposta, ho ha decidit ell personalment, en contra de l’opinió general que el volia fer callar.
El cec ha passat d’estar-se assegut al marge del camí sense fer res, pendent de la caritat de la gent per a poder viure, a moure’s i caminar ell tot sol. Tot i ser cec ha vist un nou horitzó i un nou futur. Ara ja no es comporta com un minusvàlid, un discapacitat o una víctima, ara és un protagonista més, una persona autònoma capaç de cercar i de moure’s, una persona amb iniciativa que ha decidit seguir Jesús.
Però què ha fet Jesús? D’entrada no s’ha assegut al seu costat a plànyer la seva situació desgraciada sinó que l’ha cridat, l’ha convidat a sortir de la seva situació. Obrir els ulls a noves possibilitats i créixer és el primer element de l’experiència religiosa que planteja Jesús. Això és la fe: un canvi, una conversió, un pas endavant... tot i no tenir res encara.
Les arrels més profundes de la religió de Jesús es remunten als seus avantpassat que eren pastors nòmades i pels quals caminar era viure i quedar-se aturats era perdre oportunitats. Ells van descobrir Déu a l’horitzó, com una crida o un repte constant: per molt que avancis l’horitzó sempre et parla d’anar més enllà. Creure en aquest Déu és doncs posar-se en camí per cercar.