Pregar amb la vida

Què pots fer en el silenci que no podies fer mentre hi havia soroll? Després de posar pau a la teves presses pots ocupar-te de tu mateixa. La vida parla, et parla, i a tu et cal escoltar, acollir, entendre mínimament, abraçar, acceptar i integrar el que t’està dient abans de respondre. És tracta de perdre la por i deixar confiadament que la teva vida sigui allò que ja és ara i aquí.
La vida de vegades és sorprenent, altres repetitiva, amigable o dura, il·lusionant o feixuga però sempre plena de persones que estan al teu costat si tu els ho permets i de detalls que conviden a confiar. I també, és clar, de dificultats i de dolor. No raonis, no busquis explicacions, no donis voltes a les idees... acull-la i accepta-la (ni que volguessis no ho podries canviar-la), no et resisteixis a viure el que estàs vivint, deixa que ressoni dins teu amb tots els seus matisos i dona gràcies.
Sorprendre’s, admirar, alegrar-se, beneir, agrair... és la primera resposta que podem donar a la vida, és la forma més bàsica de fer pregària i l’origen de qualsevol recorregut espiritual. Les persones que ens acompanyen i tot allò que tenim, que ens passa, que som... ens ha estat donat. Sense tot això no podríem ser ni fer res. No pots deixar-ho passar! Adreça’t a la vida, i al misteri que s’hi amaga, i dona’ls la benvinguda dient gràcies.
De les poques pregàries que coneixem de Jesús la majoria son d’agraïment. En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.” Els antics llegien habitualment en veu alta, encara que només fos per a un mateix, també pregaven en veu alta i els companys podien sentir què es deia. Aquí se’ns explica que Jesús agraeix l’atenció de la gent senzilla després d’uns dies de predicació. Però no només diu gràcies, tot ell sembla profundament feliç i satisfet d’aquesta situació que s’ha produït.
Pregar amb la vida és aprendre a donar gràcies per tot en tot moment. Així doncs dona gràcies al final del dia, dona gràcies per les persones que t’has trobat, per les coses que has aprés o que has pogut fer; dona gràcies al final d’un projecte o d’una etapa, al completar una feina o a l’acomiadar-te; dona les gràcies a les persones directament; dona gràcies en tota situació a la vida i al seu autor; i, quan estiguis perduda, cerca de què pots donar gràcies, per petit que sigui el motiu que trobis serà una excusa suficient per reconciliar-te amb la vida.
Abraça amb força i tendresa les persones i els regals que la vida ja t’ha donat i no facis massa cas de tot allò que podria ser. Si no dones primer per bona la vida que t’has trobat a les mans no podràs de cap manera respondre als reptes que la mateixa vida et planteja i et plantejarà. Créixer, aprendre, assumir riscos, acompanyar, actuar generosament, estimar només et serà possible si aplegues l’únic combustible de què disposes: la poca o molta felicitat que hagis viscut. Fer teves totes les alegries per petites que siguin és també l’antídot contra el cansament, el ressentiment o la ràbia que imperceptiblement es van acumulant en les lluites del dia a dia.
Després de donar gràcies, si encara en tens necessitat, pots queixar-te de tot allò que no funciona o demanar allò que trobis a faltar. La vida, i el seu creador, tot ho escolten, encara que van al seu propi ritme quan es tracta de respondre.

Prendre distància

Amb el nas ficat en les feines del dia a dia fàcilment es perd de vista l’horitzó i el cel i el paisatge. I caminar molt sense saber on vas és una forma de no anar enlloc. Després d’uns dies de feina intensa Jesús proposa als deixebles: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. A part del valor curatiu del descans, serveix per recuperar les forces, la proposta de Jesús d’anar sols i en un lloc despoblat reforça la necessitat de prendre distància de tant en tant de les ocupacions i de les persones amb qui estem.
La nostra sensibilitat funciona per contrast: percebem la fredor perquè el nostre cos està calent, el silenci perquè s’atura el soroll, la festa perquè habitualment els dies són laborables i les persones estimades quan ens n’allunyem. Sense introduir canvis o variacions en la nostra vida difícilment percebrem què estem vivint. Això és important: saber què estàs vivint no es un qüestió de pensar del tipus sé que soc a la muntanya, sinó de percebre l’escalfor del sol, el pas del vent, l’olor de l’herba, els crits dels ocells, el verd dels arbres... que em situen realment a la muntanya.
De vegades és suficient una estona de viatge en metro o contemplar el cel en silenci abans d’anar a dormir per saber on ets. En altres ocasions et pot convenir fer alguna cosa més. Igual que el teu cos es tensa pels teus neguits, es cansa perseguint els projectes que et proposes o s’accelera amb les teves il·lusions... també pot funcionar a la inversa: el ritme serè i centrat de la teva activitat física pot fer que tota tu entris en una dinàmica de més pau personal i puguis prendre distància del dia a dia.
Aquesta serenitat la pots trobar fent algun treball manual com pintar parets, modelar fang, remoure la terra, fer un pastís, cosir o fer mitja... També passejant, a peu o en bicicleta, fent esport suau o practicant alguna de les disciplines mil·lenàries que ens han ensenyat els savis d’Orient. Poc a poc t’adonaràs que la teva vida ha recuperat el ritme que li és propi i que perceps més olors, sons, figures i altres sensacions personals que abans se t’escapaven.
L’entorn adequat també facilita aquesta presa de distància de l’activitat quotidiana, retrobar-te amb tu mateixa i assaborir la vida. Destaca per sobre de tot la trobada amb la natura, una trobada lúdica i gratuïta, s’entén que sense objectius pràctics com assolir un cim o identificar diversos tipus d’arbres. I també l’art: contemplar la pintura o escoltar musica o aprofitar els espais arquitectònics concebuts per facilitar el silenci, ja sigui un recó de la teva habitació o recorrent el claustre d’un monestir pensat per caminar llargues estones, seguint el ritme regular de les arcades, sense sortir del lloc on els monjos i les monges s’han compromès a viure permanentment.
Encara que alguns diguin que tot això no és una experiència directament religiosa, cal dir que no és fàcil assenyalar on comença l’experiència religiosa autèntica perquè està profundament barrejada amb el conjunt de la vida. En qualsevol cas sense aquesta presa de distància no és possible endinsar-se en el terreny de la fe que és sempre un espai alternatiu i una visió diferenciada d’allò que és comú i habitual.