Amb el nas ficat en les feines del dia a dia
fàcilment es perd de vista l’horitzó i el cel i el paisatge. I caminar
molt sense saber on vas és una forma de no anar enlloc. Després d’uns
dies de feina intensa Jesús proposa als deixebles: Veniu ara vosaltres
sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. A part del valor curatiu
del descans, serveix per recuperar les forces, la proposta de Jesús
d’anar sols i en un lloc despoblat reforça la necessitat de prendre
distància de tant en tant de les ocupacions i de les persones amb qui
estem.
La nostra sensibilitat funciona per contrast: percebem la fredor perquè el nostre cos està calent, el silenci perquè s’atura el soroll, la festa perquè habitualment els dies són laborables i les persones estimades quan ens n’allunyem. Sense introduir canvis o variacions en la nostra vida difícilment percebrem què estem vivint. Això és important: saber què estàs vivint no es un qüestió de pensar del tipus sé que soc a la muntanya, sinó de percebre l’escalfor del sol, el pas del vent, l’olor de l’herba, els crits dels ocells, el verd dels arbres... que em situen realment a la muntanya.
De vegades és suficient una estona de viatge en metro o contemplar el cel en silenci abans d’anar a dormir per saber on ets. En altres ocasions et pot convenir fer alguna cosa més. Igual que el teu cos es tensa pels teus neguits, es cansa perseguint els projectes que et proposes o s’accelera amb les teves il·lusions... també pot funcionar a la inversa: el ritme serè i centrat de la teva activitat física pot fer que tota tu entris en una dinàmica de més pau personal i puguis prendre distància del dia a dia.
Aquesta serenitat la pots trobar fent algun treball manual com pintar parets, modelar fang, remoure la terra, fer un pastís, cosir o fer mitja... També passejant, a peu o en bicicleta, fent esport suau o practicant alguna de les disciplines mil·lenàries que ens han ensenyat els savis d’Orient. Poc a poc t’adonaràs que la teva vida ha recuperat el ritme que li és propi i que perceps més olors, sons, figures i altres sensacions personals que abans se t’escapaven.
L’entorn adequat també facilita aquesta presa de distància de l’activitat quotidiana, retrobar-te amb tu mateixa i assaborir la vida. Destaca per sobre de tot la trobada amb la natura, una trobada lúdica i gratuïta, s’entén que sense objectius pràctics com assolir un cim o identificar diversos tipus d’arbres. I també l’art: contemplar la pintura o escoltar musica o aprofitar els espais arquitectònics concebuts per facilitar el silenci, ja sigui un recó de la teva habitació o recorrent el claustre d’un monestir pensat per caminar llargues estones, seguint el ritme regular de les arcades, sense sortir del lloc on els monjos i les monges s’han compromès a viure permanentment.
Encara que alguns diguin que tot això no és una experiència directament religiosa, cal dir que no és fàcil assenyalar on comença l’experiència religiosa autèntica perquè està profundament barrejada amb el conjunt de la vida. En qualsevol cas sense aquesta presa de distància no és possible endinsar-se en el terreny de la fe que és sempre un espai alternatiu i una visió diferenciada d’allò que és comú i habitual.
La nostra sensibilitat funciona per contrast: percebem la fredor perquè el nostre cos està calent, el silenci perquè s’atura el soroll, la festa perquè habitualment els dies són laborables i les persones estimades quan ens n’allunyem. Sense introduir canvis o variacions en la nostra vida difícilment percebrem què estem vivint. Això és important: saber què estàs vivint no es un qüestió de pensar del tipus sé que soc a la muntanya, sinó de percebre l’escalfor del sol, el pas del vent, l’olor de l’herba, els crits dels ocells, el verd dels arbres... que em situen realment a la muntanya.
De vegades és suficient una estona de viatge en metro o contemplar el cel en silenci abans d’anar a dormir per saber on ets. En altres ocasions et pot convenir fer alguna cosa més. Igual que el teu cos es tensa pels teus neguits, es cansa perseguint els projectes que et proposes o s’accelera amb les teves il·lusions... també pot funcionar a la inversa: el ritme serè i centrat de la teva activitat física pot fer que tota tu entris en una dinàmica de més pau personal i puguis prendre distància del dia a dia.
Aquesta serenitat la pots trobar fent algun treball manual com pintar parets, modelar fang, remoure la terra, fer un pastís, cosir o fer mitja... També passejant, a peu o en bicicleta, fent esport suau o practicant alguna de les disciplines mil·lenàries que ens han ensenyat els savis d’Orient. Poc a poc t’adonaràs que la teva vida ha recuperat el ritme que li és propi i que perceps més olors, sons, figures i altres sensacions personals que abans se t’escapaven.
L’entorn adequat també facilita aquesta presa de distància de l’activitat quotidiana, retrobar-te amb tu mateixa i assaborir la vida. Destaca per sobre de tot la trobada amb la natura, una trobada lúdica i gratuïta, s’entén que sense objectius pràctics com assolir un cim o identificar diversos tipus d’arbres. I també l’art: contemplar la pintura o escoltar musica o aprofitar els espais arquitectònics concebuts per facilitar el silenci, ja sigui un recó de la teva habitació o recorrent el claustre d’un monestir pensat per caminar llargues estones, seguint el ritme regular de les arcades, sense sortir del lloc on els monjos i les monges s’han compromès a viure permanentment.
Encara que alguns diguin que tot això no és una experiència directament religiosa, cal dir que no és fàcil assenyalar on comença l’experiència religiosa autèntica perquè està profundament barrejada amb el conjunt de la vida. En qualsevol cas sense aquesta presa de distància no és possible endinsar-se en el terreny de la fe que és sempre un espai alternatiu i una visió diferenciada d’allò que és comú i habitual.
