Tots els colors de la tardor

A la tardor el bosc té els colors més vius i intensos que en cap altra època de l’any. Hi ha fulles de tots els tons de verd i se n’hi barregen d’altres que van del groc fins al taronja i al marró. Creix una herba verdíssima sobre la terra fosca, ennegrida per la humitat de les pluges, als marges hi ha flors blanques, grogues o violetes i entre les fulles esclaten vermelles les cireres d’arboç.
El grocs contrasten amb els verds, sobre els verds destaquen el blanc i el vermell i hi ha canvis en la combinació de colors a cada revolt del camí. És un joc de contrastos formidable. Cap color per si sol no és capaç de produir un efecte semblant. El conjunt és molt més ric que tots els colors per separat.
Les persones som com un bosc. Cap detall per si sol no descobreix qui som, només veient el conjunt hom es pot fer una idea suficient de la nostra personalitat. Igualment Jesús, no podem quedar-nos només amb la seva mort o amb els seus miracles. Va tot junt i contrasta i es complementa: la vida i la mort, la mort i la resurrecció, els fets i les paraules, les paraules i els silencis, les situacions i les persones, els adversaris i els amics, les alegries i les penes...
Un pot fixar-se en una paraula de Jesús o admirar un gest concret. Però són només camins per endinsar-se en el bosc. Dins hi ha tot un món que no es pot reduir ni simplificar. És un empobriment notable pensar que tot el que Jesús ens descobreix de Déu es troba en les seves paraules. És tota la seva persona que ens parla de Déu. És la vida de Jesús que dona força a les paraules, igual que les paraules il·luminen els gestos i que els gestos tenen cura de persones concretes i són alhora una denuncia de les situacions injustes... 
Es necessita temps per recórrer tots els recons d’un bosc i potser mai no acabarem de conèixer del tot Jesús però dins d’aquesta atmosfera podem aprendre moltes coses. És mirant-ho des de dins, des de la perspectiva de Jesús, respirant el seu ambient, movent-nos en els seu espai... que prenen sentit els seus gestos, les seves paraules, la seva experiència de Déu, fins i tot la seva mort.
I també, és clar, en aquest entorn qui vulgui seguir Jesús trobarà elements d’enriquiment, de contrast, d’aprofundiment, de pau... i podrà trobar un sentit a la seva vida: seguir-lo de prop a ell fins arribar a formar part amb ell d’aquest paisatge que és el rostre de Déu.

Els nusos de la fusta

Anant de Montgat fins a Premià pel camí que passa entre la via i la platja hi ha de tant en tant alguns ponts de fusta. Amb el fregament dels passos la fusta s’ha anat tornant lluent i també comença a estar desgastada. Les rodes de la bicicleta detecten però els bonys que fan els nusos de la fusta que encara conserven el seu gruix original.
Recordo alguns sopars amb els amics... Són com nusos en la matèria dels meus records. Parlant i menjat vaig tenir la sensació de que el temps no passava. Ara m’adono que no anava desencaminat: han resistit la mar de bé el pas dels anys.
Hi ha moments en que les nostres experiències adquireixen una densitat i una consistència fora del normal. Sembla com si amb allò que estem fent ja en tinguéssim prou i no ens calgués res més, com si tot el passat hagués quedat oblidat i el futur fos irrellevant.
El darrer sopar de Jesús... És important recordar que va ser un sopar: el pa i el vi separats de l’ambient d’amistat i de festa, separats de la vida i els gestos de Jesús, quedarien del tot fora de context i esdevindrien simples ídols. El sopar, doncs, amb els deixebles té també aquest aire de consistència, de profunditat, de riquesa i de plenitud vital.
Compartir el pa i beure d’una mateixa copa són gestos més antics que Jesús. Estan carregats de significat ja d’abans: moltes persones han menjat junts i han brindat, han compartit les seves alegries i les seves penes. Ara amb Jesús, a més a més, esdevenen un resum de la seva trajectòria vital i alhora un nus que el lliga estretament als seus seguidors.
Sopars com aquests suggereixen una riquesa que va molt més enllà de l’aliment i de l’amistat. Això també s’endevina quan un sopar no surt com nosaltres voldríem malgrat haver-lo preparat amb tot l’interès. Descobrim aleshores que es tracta d’una mena de regal que no podem aconseguir per les nostres pròpies forces ni tampoc controlar. Pot tractar-se de la sort, pot ser el favor de Déu o el buf de la seva inspiració.
Retornar una vegada i una altra al sopar de Jesús, mantenir el caliu de l’amistat, repetir el gest de partir i compartir, sostenir l’aposta de la fe en que malgrat tot Déu completarà el seu projecte... és la manera de perseguir amb insistència aquest regal que tot sovint s’amaga. I així ho fem, tot i saber que la major part de la fusta és llisa i ben poca és nus.