Felicitat crítica

És difícil encertar què ens convé. I no hi ha solucions escrites que ens guiïn de forma infal·lible a la felicitat. De vegades podem estar cercant setmanes i mesos un resposta que tenim just al davant i no hem sabut veure.
Per aprendre a triar cal reivindicar primer el dret a equivocar-se. Gran part del valor d’encertar prové de l’experiència empipadora d’haver-se equivocat. Ens cal experimentar què vol dir cremar-se per apreciar el valor de l’avís de no ho toquis, o ens cal participar en un desastre d’excursió per donar importància al temps invertit en preparar una ruta. En canvi, la por a fer-ho malament i la sobreprotecció fomenten la nostra ignorància.
Tampoc no s’entén el poc valor de certes experiències de felicitat si hom no arriba a descobrir fins a quin punt cansen inútilment o com en són de perjudicials. Constatar per experiència les seves limitacions ens disposa a la recerca de felicitats més riques i profundes. Altres vegades simplement es tracta de l’esgotament d’una font de felicitat limitada a una etapa de la nostra vida la que ens empeny a noves recerques.
Sense experiència no es pot fer una valoració ajustada de què busquem. Primer cal acollir, provar, experimentar i només després disposarem d’elements per jutjar què convé fer. Potser per això la gent que ho critica tot mirant-s’ho des de fora sol equivocar-se. La felicitat viscuda ens permet avançar i cercar, ja ho hem dit, però també ens dóna el criteri per triar.
La religió autèntica és una eina crítica per desemmascarar satisfaccions i experiències insuficients. Aquesta tasca l’assumeixen els profetes en la tradició bíblica, ells recorden que la fe dels avantpassat en un Déu nòmada convida a no conformar-se amb el lloc on s’ha arribat i a viure en alerta constant.
És imprescindible que siguis crítica per saber separar allò que és bo i et convé, per estrany que sembli, d’allò perjudicial encara que a primer cop d’ull sigui més vistós o més coherent. Criticar és saber jutjar, valorar, distingir, triar, avaluar, apreciar... No només parlar malament. Si tens cura de fer treballar el teu sentit crític i te l’escoltes és molt possible que escullis bé.
En darrer terme és la nostra consciència que ens fa crítics. Es freqüent l’error d’associar consciència i sentit de culpa... Però la teva consciència és capaç de percebre fins al més petit detall de maldat i també de bondat. Encara que hom sol oblidar aquesta segona possibilitat. La teva consciencia té una percepció increïblement encertada sobre allò que més et convé desitjar.
Del més profund de tu mateixa neix un sentiment d’assentiment o de rebuig davant de les opcions que se’t plantegen i això et dóna bons motius, que potser la raó no entén, per triar un camí o un altre. Jesús no parla de consciència sinó que parla de cor, dels desitjos profunds que guien i orienten les decisions de les persones. No es tracta d’idees...
És una altra de les experiències religioses fonamentals: endevinar que darrera d’una opció concreta hi ha més possibilitats d’estimar, de fer despertar amb força en tu el mateix desig que batega en Déu. Allò que més et motivi a estimar, això et cal fer.
Una qüestió diferent és en quina mesura saps respondre al teu objectiu: pots voler anar massa de pressa o tenir por o ajornar-ho per més endavant o complicar-te amb els mitjans que esculls... Sigui el que sigui, el teu desig és més que una bona intenció o un somni vaporós, és una estel que lluu en la nit i assenyala què sí val la pena de cercar.
Podria ser que en realitat en el fons del fons del nostre desig hi hagués la nit i no l’estel... de fet hi ha persones que semblen actuar guiades per la foscor. Jo crec que l’estel hi és de veritat i que es suficient per orientar-se i despertar les nostres millors aspiracions, que assenyala la felicitat autèntica i que dóna sentit a l’ús que fem de la nostra llibertat.

Guanyar la llibertat

No tenir traves o limitacions és ser lliure. Encara que ja sabem que no és possible la llibertat absoluta: estem condicionats genèticament, físicament, psicològicament, culturalment, històricament... Volem ser lliures, necessitem ser lliures, per poder ser nosaltres mateixos. I si ens trobem amb restriccions que retallen de forma abusiva els nostres marges d’acció ens revoltem.
És relativament fàcil adonar-nos que som limitats: no ens agrada que ens recordin què hem de fer, patim per conservar la salut, no volem ni sentir parlar d’algunes persones, ens fa riure el proper augment de sou que ens han promès o ens queixem de les situacions que no entenem. Tenim una experiència força clara de les nostres dificultats i mancances encara que provem d’amagar-ho.
Però massa sovint oblidem que per ser lliures de debò no n’hi ha prou amb no tenir barreres ni obstacles sinó que cal voler fer alguna cosa amb la llibertat que sí tenim. De què et serveix una tarda sense cap obligació si no penses fer res? Per a què et cal una porta oberta si no vols sortir o no tens cap interès per anar enlloc? Només si actives i poses en joc les teves habilitats per fer alguna cosa que valgui la pena podràs fer teva i aprofitar la llibertat que tens.
Estem vius, som una història en construcció, un procés de creació constant i, malgrat passar per moments difícils, no deixem mai de fer nous passos. Però hi ha una gran diferència entre deixar que la vida et porti o definir tu com vols fer camí per la vida. Facis el que facis, serà la força que siguis capaç de mobilitzar i els recursos personals que siguis capaç de desplegar allò que et farà aprofitar o deixar passar les oportunitats que la vida t’ofereix, que et farà ser més tu mateixa o menys, que et farà més o menys lliure, que farà més o menys rica i intensa la teva vida, que et farà, en definitiva, més o menys feliç.
Per triar com aprofitar la teva vida, o una tarda lliure, trobaràs més d’una idea que d’entrada semblarà bona però, amb poca atenció que hi dediquis, trobaràs que es fondrà com la boirina amb el sol. En canvi descobriràs alguna proposta que et resultarà atractiva i motivadora, que és un estímul que desperta les teves energies. Aquesta és la que has de seguir. La força que ens anima no és infinita però es renova constantment si encertem a ocupar-nos d’allò que més desperta el nostre desig: una tasca, una relació, un projecte. En realitat quan allò que fem ens fa mínimament feliços res no ens pot aturar.
En aquests casos les limitacions que tenim es converteixen en recursos. Potser és una limitació parlar una llengua, tenir una cultura, seguir uns costums, o creure en una religió... Però quan tens un objectiu que t’interessa tot esdevé una ajuda per cercar-lo: la llengua et permet aprendre altres llengües, estimar una cultura o uns costums t’ajuda a apreciar altres tradicions i la religió t’obre els ulls a altres dimensions de la vida.
És imprescindible que guanyis la teva llibertat i la facis rendir per ser tu mateixa, per ser feliç. Que pugis dir com el treballador del que parla la paràbola: Em vas confiar cinc talents, mira: n'he guanyat cinc més. De la poca o molta felicitat que hem viscut en traiem la força per avançar, la felicitat viscuda és l’energia que et mou per anar més enllà d’on ara ets. I també per arribar a fer algunes coses imprescindibles que no tens gens de ganes de fer.

Càstigs

La llei posa al descobert els mals i els abusos que es cometen i els sanciona. Però només si es produeix un canvi personal mínimament seriós es pot evitar que es tornin a produir. Hi ha persones que han estat castigades amb multes o penes de presó i no han canviat gens la seva manera d’actuar.
La fe és mou a un nivell més profund que els càstigs o les sancions i, en molts casos, ha servit de motivació per rehabilitar-se. L’experiència religiosa suposa per a moltes persones un compromís de canvi i de millora. També fa que les persones religioses siguin sensibles a la seva contribució, voluntària o involuntària, al dolor dels altres. De fet, molts creients es reconeixen pecadors.
D’entrada ser pecador no vol dir ser mala persona sinó que hom s’adona de la  facilitat per fer el mal i de les dificultats per fer el bé.
Jesús no és tant pessimista. Ell planteja que som a la vegada sants i pecadors. Sí, és cert que fem el mal també el mal que no volem, potser no hi estem d’acord però hi contribuïm. Però simultàniament som capaços de proposar remeis i d’oferir solucions. Vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills. La nostra història és ambigua: hem dut a terme algunes accions que ara no repetiríem i també l’hem encertada uns quants cops.
Certes formes d’entendre el cristianisme limiten la moral a sentir-se més o menys culpable. Però sentir-te malament després de fer alguna cosa que no et convenç demostra la teva sensibilitat, no et fa ser més bona, ni estar més compromesa amb el benestar dels altres. La culpa és “només” un interrogant molest que potser no té resposta. Insistir en alimentar aquest dolor per castigar-te a tu mateixa no resol res. Com més insisteixis en la teva culpabilitat més difícil et serà trobar la sortida. El sentiment de culpabilitat debilita la teva confiança, fa que busquis la seguretat i que et tanquis. Mentre visquis pendent del teu dolor no podràs reaccionar. Si vols fer-ho, en algun moment hauràs de prendre distància dels teus sentiments de culpa i frustració.
Fixa’t, pels jueus els pecats només els pot perdonar Déu. Només Ell et pot alliberar de la culpa. Per això en la tradició jueva es tan important la festa anual del Yom Kippur el dia de la gran expiació, la festa del perdó de Déu, una oportunitat única per desfer-se de la culpa.
La manera de superar la culpa que proposa Jesús és molt diferent: no s’ha d’esperar, s’ha de cercar. La culpa assenyala el mal però no és la solució, el remei l’has de buscar tu. Es tracta de fer alguna cosa que nosaltres sí que podem fer, de trobar una sortida que pugui ajudar a reparar fins a cert punt el mal fet però sobretot que obri nous horitzons. Acceptar la culpa, reconèixer que ho has fet malament, no és el final sinó que és el punt de partida d’un procés de canvi i maduració. Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
Els primers cristians es deien sants a si mateixos. Ja no estaven pendents de comptabilitzar els seus pecats, ara dedicaven els seus esforços a eixamplar l’horitzó: fer un món més fraternal, superant els malentesos, les disputes, l’odi i l’esperit de venjança... guiats pels desigs d’entesa i d’estimació del seu cor.