Anells de creixement

Passant amb bicicleta per la carretera de la Vallençana vaig veure que havien tallat alguns pins. Els troncs ja no hi eren i només quedaven les soques. S’hi podien distingir de forma clara els anells de creixement: al centre de tot el primer any de vida i, després, el segon, el tercer... abraçant els anteriors.
Les persones creixem com els arbres: les nostres experiències no queden desades en calaixos unes separades de les altres sinó que les noves envolten i fan seves totes les anteriors. Les alegries o les penes del passat recent tenyeixen el nostre estat d’ànim actual, i també les persones que hem trobat i les experiències viscudes, tot allò que hem aprés i estimat, fins i tot allò que hem oblidat, continua viu en el nostre present.
De vegades, però, hi ha situacions o experiències (un fracàs, el dolor, les nostres pors, dificultats...) que ens tanquen en un cercle del que sembla impossible sortir, com si el passat s’hagués fet seu el present.
Lluitar contra el passat no sol servir de res, els fets no es poden canviar. Però sí que poden adquirir nous significats. Una mala, experiència sense deixar de ser-ho, admet més d’una reacció per part nostra.
No es tracta d’intentar oblidar-lo, ni de donar-li més protagonisme, tampoc de voler-nos justificar, més aviat de fer-li lloc... sabent que forma i formarà part de la nostra història. És la dificultat d’acceptar les experiències passades i el fet de voler-les canviar, allò que ens impedeix viure’n de noves. En canvi, acceptar el propi passat és assumir els problemes però alhora també és donar-nos l’oportunitat d’aprofitar tot allò que hem aprés i obrir-nos a noves perspectives.
L’evangeli ens presenta molt sovint a Jesús acompanyant persones en aquest procés. No nega, ni fuig, ni amaga, ni endolceix la realitat, tampoc l’exagera: hi ha marginats, leprosos, gent que plora, pecadors... Jesús no proposa explicacions, acull, escolta, atén, toca. Tampoc els pecats o les faltes comeses no són motiu de grans discursos o reflexions, sense alçar la veu o en silenci, simplement s’accepten.
En la religió de Jesús el més important no és la condemna, tampoc es tracta d’una eufòria mística que oblida les pròpies limitacions o els fracassos. Els problemes i les limitacions hi són i s’accepten, però es tracta d’una acceptació esperançada: cap situació no es dóna definitivament per tancada.
Jesús abraça les situacions més fosques amb la seva esperança contagiosa. Al capdavall, tocar el cel no és fugir de la realitat, n’hi ha prou amb aconseguir sortir del petit cercle asfixiant on ens hem anant acomodant i tornar a fer camí... també els nous anells del pi comencen per abraçar als anteriors per, després, créixer i superar-los.

L’aixeta

A casa l’aixeta de la cuina perd aigua. El tub de sortida no queda ben ajustat i la pressió de l’aigua fa que surti pels costats. Aquest model ja no es fabrica i no es troben peces de recanvi, caldrà buscar alguna solució.
Durant segles hom ha semblat confiar només en un únic canal per decidir què calia fer en la comunitat cristiana. Tot havia de passar per un únic conducte: el clergat. No és difícil de veure que la vida de la comunitat és molt més rica i variada i que, per sort, de les persones més diverses surten també iniciatives valuoses.
Aquesta visió restrictiva i, encara avui, dominant sobre qui és autoritat en l’Església és la causa, entre d’altres, de l’allunyament de molts creients.
Al principi l’autoritat estava relacionada amb el fet d’haver conegut Jesús: els qui havien conviscut amb ell van esdevenir les persones de referència dins de les primeres comunitats. Igualment més endavant aquelles persones que la comunitat trobava que havien refet fidelment l’experiència de Jesús –per la seva radicalitat, pel seu testimoni fins a la mort- van esdevenir també un model a seguir.
L’autoritat no és una posició o un càrrec, és la capacitat d’obrir camins per anar a trobar Jesús i seguir-lo. L’autoritat està unida a la saviesa per trobar com fer present ara i aquí la veu i el gest de Jesús. I si la comunitat no viu pendent de les necessitats de les persones, d’actualitzar la presència de Jesús, la comunitat no viu.
Per això, quan es tracta de decidir què fer, totes les veus dins la comunitat són, almenys potencialment, la veu de Jesús i han de poder ser escoltades. De fet ningú tot sol no pot arribar a abastar en tota la seva dimensió la riquesa de Jesús. El valor universal de la persona de Jesús rau en això: que tot i ser el mateix sempre, en nous contextos i noves situacions és capaç de desvetllar noves respostes. En els grups, en les comunitats i en general en l’Església cap veu única arriba a representar de forma suficient Jesús.
No es tracta de plantejar que el sacerdoci no sigui la veu de Déu, sinó que tots els altres membres de la comunitat, facin el servei que facin, també són igualment veus autoritzades. No s’entendria que hi hagués servidors de primera i servidors de segona. En tot cas hi ha qui serveix la comunitat i qui només se serveix ell mateix. L’autoritat, com ja s’ha dit, és la capacitat d’aportar no la de retenir i ser dipòsit, presa, tap o aixeta. Cap altre signe ens permet finalment destriar l’autèntica autoritat de la falsa.

L’habitació buida

Aquest cap de setmana hem tret els mobles de l’habitació del Joan per pintar les parets. L’habitació buida fa una sensació estranya: la veu hi ressona i sembla més espaiosa. Però un cop enllestida la feina, amb tots els mobles altre vegada al seu lloc, observant tot el que hi ha cabut i l’espai que queda lliure, encara es veu més gran.
L’autèntica dimensió d’un espai es descobreix quan provem d’omplir-lo. La immensitat del cel es fa més evident quan està ocupat per grans nuvolades o quan en una nit clara el descobrim poblat d’estels. També la immensitat de Déu és una immensitat plena.
No és suficient per entendre alguna cosa de Déu insistir en que Ell està més enllà de tot, que no es pot identificar amb cap realitat concreta i que tot allò que podem dir d’Ell és més inexacte que no pas encertat... Tot això és important però no ho és tot.
Sí que de tant en tant convé buidar el concepte que tenim de Déu per evitar que s’ompli de falses seguretats, però Déu és també presència i proximitat. I abans de dir Déu no és aquí, cal començar per dir Déu pot ser aquí i aquí i aquí i aquí... Primer cal acollir i confiar, la crítica –imprescindible- vindrà després.
Sentiments, gestos, cançons, modes, indrets, tradicions, errades... tot pot ser camí per trobar Déu. A través de la natura, de fets i de situacions, però sobretot a través de persones i grups, podem descobrir la seva presència.
Déu és infinitament llunyà, cap experiència ni cap concepte pot abastar-lo, és com l’horitzó que sempre fuig quan ens hi acostem. Però alhora aquest horitzó forma part del nostre paisatge quotidià, està present en tota la nostra vida i alçant la mirada cap a l’horitzó ens posem en camí. L’horitzó és llunyà i present alhora, és ara i aquí desig d’eixamplament i de creixement, és crida a sortir de les quatre parets amb que voldrien protegir-nos. Déu intervé ampliant les nostres perspectives, eixamplant el nostre món, renovant la nostra mirada.
L’horitzó és una abraçada immensa que ho suma, ho reuneix, ho abasta tot: persones, animals, plantes i objectes sense deixar res fora. Des de la perspectiva de Déu tot hi cap, creure en Ell és mirar cada cosa i cada persona pensant també hi cap. 
Déu és una immensitat plena, una grandesa capaç d’integrar-ho tot. Creure en Ell és no tenir por d’integrar, de sumar, d’acollir... que res ni ningú malmeti la nostra capacitat d’abraçar.