Pujar i baixar

Explicava la meva mare que quan jo era petit m’enfilava al sofà del menjador i després no en sabia baixar. Cansada de perseguir-me i pensant que en qualsevol moment de distracció podia caure i obrir-me el cap va decidir ensenyar-me a baixar del sofà ajagut de boca terrosa i deixant penjar les cames cap avall fins tocar de peus a terra. No tinc records d’aquella etapa de la meva vida però sé que la vaig superar amb el cap sencer.
Els antics pujaven a les muntanyes cercant Déu... Avui hi ha qui prova de descobrir qui és Jesús pensant quines atribucions li correspondrien com a Fill de Déu. Però aquest enfocament ens allunya de Jesús perquè es poden fer tota mena de plantejaments i arribar a les conclusions més diverses.
Resulta impossible d’aproximar-se a Jesús i començar-lo a entendre sense compartir amb ell algunes de les preocupacions o interessos que el van moure. Qui no viu a fons les seves pròpies experiències és incapaç d’entendre l’experiència d’un altre. Fora del terreny de l’experiència humana la imatge de Jesús es desdibuixa.
Jesús tampoc parteix d’idees sinó d’experiències viscudes, d’anècdotes (les paràboles), per parlar del Pare i del seu Regne: una moneda perduda, un bri que creix, un veí inoportú... No són un simple recurs didàctic entre altres. Les situacions quotidianes són un camí per acostar-se a Déu.
Seguint Jesús aprenem a tocar de peus a terra i a assaborir la vida amb tots els seus matisos: ell s’apropa a les situacions personals més fosques i amargues, i alhora, sap gaudir de les estones de festa amb els amics o de pau enmig del silenci de la nit.
Més endavant, quan descobrim que Jesús és més que un home qualsevol, tampoc no podem oblidar com ell ha viscut i pretendre situar-lo més enllà de tot. Jesús ressuscitat conserva les seves ferides a les mans i al costat.
Sí, el reconeixem com el Fill de Déu però això no li ha estalviat cap experiència: ni el fracàs, ni el dolor, ni la mort. El recorregut humà de Jesús no és una simple anècdota, és la clau que permet descobrir qui és ell i com és Déu.
Cercar Jesús a partir de l’experiència humana no rebaixa la seva divinitat, sinó que posa de manifest les possibilitats i la riquesa infinites de tot allò que és humà.

Una mirada

Dono classe a diversos cursos i al cap del dia veig una pila de gent diferent. Sempre trobes algú que et crida l’atenció. Per exemple, m’he trobat amb alumnes que semblen llegir-te el pensament. Et miren i expliquen als seus companys què ara faràs tal o qual cosa que, efectivament, tu estaves a punt de fer, o et miren malament abans que puguis dir que cal fer alguns deures per demà passat.
És una experiència sorprenent de proximitat en la que no calen les paraules, n’hi ha prou amb una mirada. I l’efecte és reversible: jo també puc endevinar el seu pensament i captar què dirà o què sent. Encara que sol limitar-se a moments molt concrets.
Jesús envoltat de gent nota que algú l’ha tocat o sent una veu que el crida enmig d’una esbroncada o llegeix en els ulls del deixeble les seves preocupacions. No li calen explicacions. Jesús està atent i sap captar els mínims detalls. En el to de veu o en el posat de les persones endevina les seves il·lusions o les seves pors. I, per això, quan fa una proposta sap el que està fent i molt sovint encerta a obrir-los noves possibilitats en la seva vida.
També en el silenci de la pregària podem endevinar aquesta mateixa mirada de part de Déu. Ell ho sap tot i res no li passa per alt de la nostra història, dels nostres dubtes i certeses, dels nostres somnis i desigs... No tenim res a amagar. Podem parlar de tot i amb franquesa. Tampoc pel fet que estem de bon o mal humor no deixarà d’escoltar-nos, podem estar segurs que entén els nostres motius. Déu ens acull i ens escolta sense condicions, ni presses, ni limitacions d’horari. La saviesa de Déu, més que fer-nos por, ens permet parlar amb absoluta llibertat.
Déu llegeix el nostre interior amb molta més claredat que nosaltres mateixos. I per això, a mesura que podem superar la necessitat de donar excuses per quedar bé, podem veure-ho tot més clar. Gràcies a Ell podem veure’ns a nosaltres amb més llum. I així, parlant amb Déu, com més va més ens coneixem, més clara és la nostra consciència sobre nosaltres mateixos. Com més a prop del seu punt de vista ens situem millor perspectiva tenim sobre nosaltres. La seva mirada va aclarint la nostra mirada. La forma en que Déu ens mirar és el camí per veure’ns en profunditat, per acceptar-nos, per avançar sense obstacles ni límits cap a nosaltres mateixos i per acollir els altres sense que ens calguin més explicacions.