El silenci del magatzem

Per les vacances de Nadal sempre passava alguns dies a casa dels avis a Vilafranca. Me n’anava al petit magatzem que tenien a tocar del pati i jugava a construir qui sap què amb fustes i claus vells. Era un espai tranquil i silenciós. Allà vaig sentir per primer cop el soroll dels corcs que rosseguen la fusta. No va ser fàcil, vaig trigar uns quants dies a identificar qui feia aquell rac, rac, rac...
Els sons es tapen els uns als altres, els més forts s’imposen i els més febles, potser hi són, però no se senten. Només en silenci podem descobrir els sons més lleugers i identificar-los.
Un coneixement aprofundit d’un mateix passa també necessàriament pel silenci. De primer hom s’aparta del soroll que l’envolta, després, descobreix el soroll que l’omple per dins i ha de desactivar aquest segon focus de distorsió si vol captar els petits moviments que es produeixen en el seu interior: desigs, idees, dubtes que tot just apunten i que el neguit del dia a dia amaga.
Ens passa el mateix quan volem saber en quin món vivim. Si prenem distància de les paraules de moda i del rebombori que les acompanya, podem començar a pensar per nosaltres mateixos i adonar-nos de què val la pena d’admirar i què no funciona en la nostra societat. En aquest entorn de calma i silenci és quan podem sentir les veus gairebé imperceptibles dels qui viuen al marge, veus que demanen amb tota justícia molt més del que sabem donar. També podem descobrir les persones que treballen sense fer soroll per respondre’ls-hi.
El silenci resulta sempre revelador, no tant perquè ens digui res sinó perquè crea un ambient adequat on sentir tot allò que habitualment no captem: queixes, esperances, interrogants, encerts... El silenci ens posa en situació d’escoltar, ens desperta l’atenció i ens convida a reaccionar. El silenci és viu, fa audibles molts sons, amaga una força increïble.
Encara que tot sovint es parla de que Déu ha dit això o Déu ha dit allò, no es una expressió prou clara: la principal eloqüència de Déu es troba en el seu silenci. Déu escolta, Déu no tapa amb soroll allò que ens podria resultar feixuc de sentir, Déu no substitueix la nostra responsabilitat per ordres directes, Déu espera i confia. El seu silenci ens crida a escoltar amb atenció: les veus més febles, els sons més amagats, les remors més subtils...
Amb l’estratègia del silenci Déu es situa molt a prop d’aquells que habitualment no es fan sentir, dels petits, dels febles, dels oblidats... més encara se situa com el darrer de tots, el més subtil i imperceptible. No es gens estrany doncs que ens vingui a trobar com un nounat feble i desvalgut i que la fragilitat i la màxima senzillesa siguin els camins que ens porten cap a Ell més que no pas la força i el soroll.

Estar-se al sol

Un dels plaers més dolços del temps d’hivern a la muntanya és trobar un recó arrecerat i estirar-se sobre l’herba a prendre el sol. Pots endevinar com passa el vent gelat sense tocar-te i notar com els diversos membres del teu cos es van refent del fred que han acumulat pel camí. Mires cap al cel completament blau i serè, sents el silenci que t’envolta i no et cal res més.
És un plaer senzill i universal: encara que tothom s’estirés a prendre el sol n’hi hauria de sobres per a tots els qui en volguessin. La natura no fa distincions i els sol surt tan per uns com per als altres. Tot fa pensar que tampoc el seu creador no fa distincions i que es dóna sense posar cap condició.
Sí, Déu es dóna de forma gratuïta però alhora call lluitar per trobar-lo. Hi ha creences que el temps mostra que són fruit de les nostres pors o expressions que es revelen insuficients per parlar de Déu, rituals que descobrim buits o pràctiques que esdevenen perjudicials per a la persona... Tot això cal superar-ho, Déu està més enllà de tots els intermediaris, de totes les paraules, de totes les religions.
Quan deixem enrere les mediacions per acostar-nos més a Déu ens trobem amb el silenci més absolut. Sense els recursos, ni les imatges, ni les teologies que les tradicions religioses ens ofereixen és impossible d’entendre ni de dir res sobre Déu. Déu se’ns presenta aleshores com un gran buit, com la impossibilitat de dir res encertadament, com a silenci. Per alguns això prova que Déu realment no existeix, per altres és el màxim que podem arribar a descobrir d’Ell.
La perspectiva d’un Déu que està més enllà de tot, que és impossible d’atrapar amb cap definició, amb cap dogma, amb cap tradició, que ens envolta i alhora se’ns escapa... ens deixa sense paraules. Encara que també ens fa més lliures: ens buida dels pesos inútils que carreguem, ens asserena amb el seu silenci pacífic i ens acull en un espai sense restriccions en el que cap tot i tothom.
Entrar i deturar-se en aquest espai silenciós i acollidor que és Déu mateix, i deixar que el seu esperit ens vagi fent seus, com deixem que l’escalfor del sol ens vagi penetrant, ens transforma. Aquest és el camí per arribar a dir allò que creguem oportú i acollir amb respecte i admiració les diverses paraules que les tradicions religioses ens han transmès sobre Ell. Descobrir per experiència pròpia la immensitat desbordant de Déu ens prepara per servir-nos humilment de les mediacions que la vida ens ha posat a l’abast: persones, rituals, imatges, conceptes mostren ara el seu gran valor... sempre relatiu, sempre insuficient.

Gotes de pluja

M’estic dret mirant com cau la pluja. Tot el dia que plou. De primer plovia amb força, queien gotes grans i seguides, però ara el ritme s’ha alentit i cada vegada les gotes són més petites. Sembla impossible que només amb l’aigua de la pluja es puguin omplir els grans embassaments. Les gotes són fràgils, passen davant nostre i esclaten sobre el terra. Les grans masses d’aigua, en canvi, amaguen una força terrible, sense contenció esdevenen un corrent destructor que s’ho enduu tot per davant.
Una persona pot passejar sota la pluja però no podria donar ni un pas envestit per una riuada. Hi ha tantes diferències com parlar amb un amic és diferent  d’intentar fer-se sentir davant d’una multitud. Parlar mirant-se als ulls, en un clima de confiança, sense interferències, pendents l’un del que diu l’altre... no és el mateix que captar l’atenció del públic i mantenir l’interès una bona estona.
La comunicació pública té les seves lleis i està carregada de condicionants que van més enllà de les forces o de la voluntat de les persones: tendències, modes, pressions socials, interessos econòmics... Amb tot hi ha qui sap triomfar en aquest àmbit.
Jesús fa servir maneres pròpies de les relacions interpersonals en la seva actuació pública: pocs discursos i molts diàlegs, moltes persones concretes i poques masses anònimes... Conec persones que en el tracte personal fan just a l’inrevés i en comptes de parlar t’engeguen un discurs i proven de vendre’t qualsevol cosa.
Què fa Jesús? És, potser, un ingenu que no se n’adona dels mecanismes que mouen les multituds? Actuar en societat com si es tractés d’una trobada entre amics amb tota mena d’interlocutors: dones, marginats, estrangers, soldats, mestres de la llei, malalts... és una opció. És donar prioritat a les persones per davant de la seva posició social o religiosa i, també, renunciar per davant als beneficis que hom en pugui treure. Encetar un tu a tu és una forma privilegiada, potser l’única, de comunicar-se seriosa i respectuosament, acceptant un procés compartit del que es desconeix el final.
És cert, les grans masses tenen un poder increïble, però és un poder cec i inconstant. Només el degoteig tossut és capaç de crear un clima acollidor on cadascú pot ser ell mateix i fer passos endavant.