Gairebé cada cap de setmana surto a fer un tomb amb bicicleta per camins i carreteres dels voltants de Badalona. Amb els anys ha esdevingut un temps privilegiat per recuperar el to després d’una setmana de feina.
De bon començament el ritme de les pedalades em serveix per compassar la respiració i recuperar el control sobre mi mateix. Agafar i deixar anar l’aire és un dels ritmes més bàsics del nostre organisme i asserenar-lo ens permet asserenar tota la nostra vida.
Durant el temps que Jesús i els seus deixebles van recórrer Galilea també es van trobar amb setmanes estressants. En aquests casos Jesús els proposa d’anar a un lloc despoblat i reposar. Canviar d’ambient, trencar el ritme accelerat i caòtic del dia a dia, és la manera de poder reprendre amb sentit la feina que s’està fent.
Al cap d’una bona estona de pedalar començo a percebre molt millor tot allò que m’envolta: m’adono dels colors del paisatge, sento sons que no sentia i oloro perfums (o pudors) que fins ara no havia captat. Poc a poc vaig descobrint nous detalls que em parlen de per on estic passant.
Gràcies als sentits es recupera el present, fins ara segrestat pels deures pendents i les obligacions. I es pot deixar de donar voltes a les qüestions que ens preocupen i concentrar-nos en aprofitar allò que estem fent. Centrar la mirada en el present permet adonar-nos de què estem vivint i viure-ho de debò.
Jesús parla de saber percebre els signes dels temps, els esdeveniments que anuncien la proximitat de Déu i també per on va la seva voluntat. És possible de trobar aquesta mena de signes en la vida de cadascú, en la vida de cada dia, pistes que aporten llum sobre el moment pel que estem passant jo i els que m’envolten.
Després segueixo avançant en silenci, mentre puc, mirant d’assaborir la ruta i res més. Algunes vegades davant d’un paisatge o d’una descoberta que em ve al cap de sobte o pel record d’alguna persona trobo algun motiu encara per pujar un tercer graó: adreçar-me a Déu, per pregar i donar gràcies.
Respirar serenament, obrir els sentits al present i mirar cap a Déu són els camins que conec que porten a fer pregària. Probablement aquesta ruta també es pugi fer sense bicicleta però no sense algun altre recurs que ens tregui de les rutines diàries i després ens hi retorni. No podem canviar determinats aspectes de la nostra vida sí que podem viure millor o pitjor la vida que se’ns ha donat.
De bon començament el ritme de les pedalades em serveix per compassar la respiració i recuperar el control sobre mi mateix. Agafar i deixar anar l’aire és un dels ritmes més bàsics del nostre organisme i asserenar-lo ens permet asserenar tota la nostra vida.
Durant el temps que Jesús i els seus deixebles van recórrer Galilea també es van trobar amb setmanes estressants. En aquests casos Jesús els proposa d’anar a un lloc despoblat i reposar. Canviar d’ambient, trencar el ritme accelerat i caòtic del dia a dia, és la manera de poder reprendre amb sentit la feina que s’està fent.
Al cap d’una bona estona de pedalar començo a percebre molt millor tot allò que m’envolta: m’adono dels colors del paisatge, sento sons que no sentia i oloro perfums (o pudors) que fins ara no havia captat. Poc a poc vaig descobrint nous detalls que em parlen de per on estic passant.
Gràcies als sentits es recupera el present, fins ara segrestat pels deures pendents i les obligacions. I es pot deixar de donar voltes a les qüestions que ens preocupen i concentrar-nos en aprofitar allò que estem fent. Centrar la mirada en el present permet adonar-nos de què estem vivint i viure-ho de debò.
Jesús parla de saber percebre els signes dels temps, els esdeveniments que anuncien la proximitat de Déu i també per on va la seva voluntat. És possible de trobar aquesta mena de signes en la vida de cadascú, en la vida de cada dia, pistes que aporten llum sobre el moment pel que estem passant jo i els que m’envolten.
Després segueixo avançant en silenci, mentre puc, mirant d’assaborir la ruta i res més. Algunes vegades davant d’un paisatge o d’una descoberta que em ve al cap de sobte o pel record d’alguna persona trobo algun motiu encara per pujar un tercer graó: adreçar-me a Déu, per pregar i donar gràcies.
Respirar serenament, obrir els sentits al present i mirar cap a Déu són els camins que conec que porten a fer pregària. Probablement aquesta ruta també es pugi fer sense bicicleta però no sense algun altre recurs que ens tregui de les rutines diàries i després ens hi retorni. No podem canviar determinats aspectes de la nostra vida sí que podem viure millor o pitjor la vida que se’ns ha donat.
