Surfistes

Davant de la platja de Montgat s’aplega de vegades un grup de surfistes. Al mediterrani no hi ha grans onades i per aquest motiu solen aparèixer en dies de vent o de mala mar per aprofitar les onades que es produeixen. S’estan dins de l’aigua asseguts sobre les planxes amb les cames penjant a banda i banda en espera de que arribi la seva onada.
Els surfistes estan a mercè del mar: surant sobre l’aigua tèrbola, inquieta i misteriosa, i pendents de les onades sense les que no es pot provar de fer res, ni es pot anar enlloc.
Hi ha força aspectes de la nostra vida que no podem controlar i en canvi són imprescindibles per poder arribar a aconseguir molts dels nostres desitjos: les altres persones, els recursos naturals disponibles, les oportunitats que tindrem... Per avançar pacíficament a través d’aquest món nostre ens cal aprendre a fer camí amb tot això que no depèn de la nostra voluntat.
D’entrada ens cal saber encaixar les infinites presències del “no”: no trobar, no saber, no tenir, no poder, no coincidir... No és fàcil conviure amb els “no”. A voltes l’atenció excessiva a tot allò que no podem dominar ens paralitza. I, quan aconseguim avançar, igualment ens costa d’acceptar, amb respecte i un punt d’admiració més que no pas amb menyspreu i amargor, que allò que tant ens convé o tant desitgem queda fora del nostre abast.
Des de molt antic s’ha atribuït a Déu el control de tot allò que a nosaltres se’ns escapava: la pluja, el poder d’impartir justícia o l’origen de les malalties. Però no cal creure en Déu per adonar-se que la nostra vida sura sobre un mar d’aspectes incontrolables.
Amb Déu o sense cal arribar a fer un pacte de confiança amb la vida. Les onades no depenen dels surfistes però, tard o d’hora, arriben i són un regal que  els permet avançar sobre l’aigua. També podem esperar que poc a poc el temps vagi posant a les nostres mans algunes d’aquestes oportunitats que esperem. Seran només provisionalment nostres –com l’onada que porta els surfistes fins que es desfà a la platja- però en podrem disposar i ens ajudaran a fer camí. Qui pot assegurar que darrera dels moviments que sacsegen aquest mar incontrolable no hi ha l’alè de Déu que bufa generosament sobre les aigües des d’abans de la creació?

La florida de les atzavares

 

He sortit a fer un tomb amb bicicleta. En un marge sec hi havia dues atzavares florides, la tija era altíssima. Durant uns quants anys les atzavares són tot fulles verdes, llargues, carnoses i plenes de punxes. Però de cop i volta, una primavera, neix del cor de l’atzavara una tija llarga i gruixuda que s’enfila fins als deu metres d’alçada tota carregada de flors. És la darrera cosa que fa, després de florir l’atzavara mor.

Hi ha una gran desproporció entre la mida de les fulles i la de la tija que sosté els rams de flors. Arribat el moment de la florida la planta fa un canvi radical, concentra totes les seves forces en un objectiu i s’enlaira fins on semblava impossible.

Les normes de la moral, per més ajustades i encertades que siguin, són només els mínims que es poden demanar. La moral és una escola bàsica de vida i de convivència i de tant en tant té qüestions importants a recordar però no ho és tot. Jesús anima a anar més enllà d’aquests mínims. D’entrada hi ha normes injustes que cal superar però també el fet de viure centrat en les lleis ha de ser superat.

A primer cop d’ull pot semblar que Jesús substitueix la Llei de Moisés per una de millor però no és així. Les indicacions que proposa Jesús són desconcertants: desfer-se dels diners i donar-los als pobres, deixar-se prendre la túnica, alegrar-se de ser perseguit, estimar els enemics... Tothom pot entendre què vol dir estimar els qui són de casa i desconfiar dels de fora, però estimar els enemics suposa un gir en la manera d’actuar que no està clar fins on pot portar, ni tan sols si serà possible. Les indicacions de Jesús són paradoxals, són més un repte o una provocació que normes en sentit estricte. Les normes solen donar seguretat en canvi seguir els consells de Jesús és més aviat arriscat.

Jesús no proposa una nova Llei sinó que va més enllà de la llei. Cal proposar reptes que sacsegin les persones i les orientin cap a objectius que cap llei no podria demanar-los. La moral pot ser una preparació però la fe de debò posa a prova, fa madurar, suposa un salt i un canvi de registre que fa donar el màxim d’un mateix.