L’Evangeli de tu a tu

Hi ha molta gent que no té cap problema en decidir per ella mateixa què pensa, què vol, com s’han de fer les coses o qui ha de governar però no és tan fàcil trobar persones que s’atreveixin a llegir i pensar sobre qüestions de fe per si mateixes.
Encara que hi ha una llarga tradició cristiana d’estudi de les escriptures, també s’ha prohibit la lectura directa de la Bíblia en algunes èpoques. Llegir i rellegir els Evangelis és una forma de conèixer Jesús, una manera de dialogar amb ell i trobar pistes per no quedar-te estancada en el camí de la fe.
El treball amb les escriptures avança gràcies a tres grups d’accions que, en principi, segueixen un cert ordre encara que ja veuràs que cada text pot ser diferent. Es tracta d’entendre, de reflexionar i de fer-ne vida.
Per entendre n’hi ha prou amb llegir amb calma i atenció per no deixar-se cap detall important. Més d’una vegada et sorprendrà el que diu el text, sobretot si ho compares amb les idees que habitualment corren. Més endavant potser et serà necessari fer servir altres recursos: investigar paraules que tenen un significat específic; buscar informació sobre personatges o fets històrics o costums jueus; aprofundir sobre la idea general del llibre, no només d’un fragment que aïllat pot mancar de sentit; etc... Tot allò que et pugui ajudar a saber bé què diu el text serveix per aquest primer objectiu.
Reflexionar no depèn tant dels textos com d’allò que et puguin arribar a suggerir. Imagina que tu formes part de la història o que la situació és actual. Hi ha una distància entre tu i el text que cal escurçar d’alguna manera. Sigui com sigui, considera que les paraules que llegeixes estan escrites pensant en tu. Amb el teu permís tot allò que el text digui et farà sentir incomoditat, alegria, interès, desconcert, rarament et resultarà indiferent. Deixa’t qüestionar o animar però no corris a treure conclusions. Valora bé a què val la pena fer cas i a què no.
El potencial de les paraules de Jesús no s’esgota en fer-se entendre o en suggerir noves idees son capaces també de transformar i enriquir la teva vida. Fer-ne vida vol dir que d’alguna manera les paraules de l’Evangeli passen a formar part de la teva història. Ja sigui perquè recordar i repetir alguns fragments t’ajuda a pregar, a sintonitzar amb la mentalitat de Jesús o a experimentar una major pau; o perquè n’has tret una indicació concreta sobre què has de fer o què és més important i t’esperona, et motiva, fa que no t’aturis.
Seria un error pensar que l’Evangeli només són paraules boniques o que es tracta només d’un llibre de receptes sobre com cal actuar, és això i molt més. Algunes vegades les paraules que has llegit se’t quedaran com una espina clavada ben endins i trigaràs un temps a trobar-hi resposta.
Conèixer un text fa més fàcil la reflexió però com més hi reflexiones més preparada estàs per entendre tots els seus detalls i matisos. Hi ha textos que els entendràs ràpidament i altres que fins i tot amb l’ajuda d’experts mai no acabaràs d’entendre del tot. En alguns moments de la teva vida una paràbola et farà reflexionar durant hores i anys després no et dirà res. No importa entendre-ho tot, ni reflexionar més o menys, n’hi ha prou amb viure a fons algun boci de l’Evangeli que t’hagi cridat l’atenció per mantenir oberta la teva relació amb Jesús. Cercar en l’Evangeli no és mai una qüestió que puguis donar per tancada, es tracta de no deixar d’escoltar i de provar de respondre sense conformar-te amb el que ja creus saber o ja creus fer bé. Com amb qualsevol amistat, vaja.

Paraules prestades

Una eina clau de la nostra tradició religiosa és la paraula. Els textos de la Bíblia, sobretot els dels Evangelis, són un element bàsic de referencia per a la fe. Caben mirades diverses sobre què és ser cristià però totes parteixen de Jesús i de les informacions sobre ell recollides en els Evangelis.
Gràcies als textos evangèlics ens podem acostar a l’experiència de Jesús i reprendre-la. En el cas de la pregària, podem agafar les seves paraules en préstec per aprendre a pregar. Repetint el que ell va dir ens acostem als seus sentiments més profunds.
De l’experiència viscuda per Jesús neixen les seves paraules. Tornant a dir les seves paraules podem accedir en certa manera a la seva experiència. A condició, clar, que les paraules de Jesús connectin amb alguna experiència similar viscuda per nosaltres. Les paraules de Jesús son la forma d’expressió dels seus sentiments religiosos i poden servir també per donar forma als nostres. Potser et sembli que allò que llegeixes a l’Evangeli no té cap relació amb allò que estàs vivint però tard o d’hora, si insisteixes, descobriràs una expressió de Jesús que encaixa com anell al dit amb la teva experiència actual.
Les emocions i els sentiments són difícils de definir (tampoc no cal que t’ocupis a fer-ho) però és bo saber-los-hi posar nom i saber-los distingir. No és el mateix estar trista que sentir ràbia, encara que de vegades apareguin juntes. I es molt diferent llegir la ràbia que sents com a força per millorar, que percebre-la com a desig de venjança. Les emocions son com son però el sentit que prenen pot ser divers i depèn de les paraules que fem servir per interpretar-les.
Les paraules sàvies de la nostra tradició (salms, cançons, pregàries...) et posen en contacte amb milers de creients que han fet el mateix camí que tu i són una escola per aprendre a donar forma a les emocions i als sentiments religiosos i no tan religiosos. Jesús també va aprendre a pregar amb paraules prestades, sobretot dels salms de l’Antic Testament, que son una col·lecció de pregàries cantades. Aquests salms son encara avui la base principal de moltes de les pregàries de les comunitats de religioses i religiosos.
Les claus que ofereix Jesús als seus deixebles per aprendre a pregar es troben al parenostre. D’entrada destaca que Déu és pare i se li pot parlar de tu a tu, en segona persona del singular. No el tracta ni de vós ni de vostè, ni d’omnipotent, ni de res de tot això. És un Déu proper. Parlar a Déu de vós, com fan tantes pregàries, és una forma no gaire cristiana de fer pregària i potencia un sentiment de respecte distant i poruc que no encaixa amb la mentalitat de Jesús.
El parenostre parla també d’un Regne de germanes i germans que és molt més ampli que les esglésies cristianes, que es va obrint pas entres nosaltres a la recerca d’un món just i que ens uneix a tota la humanitat. Convida a viure el present i a estar pendent només del pa de cada dia, sense buscar res més, ni voler-se assegurar el futur. Centra tota l’atenció en perdonar, en superar les ofenses, en unir les persones, en refer els lligams trencats... aquesta sembla ser la única tasca que ens ha d’importar. I ho planteja d’una forma molt arriscada: demana que Déu ens perdoni, ens aculli, ens estimi com nosaltres ho fem. Preferiria que fos a l’inrevés. Per acabar Jesús proposa que vetllem per no caure en la temptació: els problemes hi son, no ens podem estalviar les dificultats, però preguem per superar-los sense rendir-nos, sense desanimar-nos.
El parenostre defineix el sentit dels principals sentiments religiosos segons Jesús. Acceptar i repetir les seves paraules és deixar-se amarar per aquests sentiments. “Només” et cal patir per: confiar en Déu, esperar i treballar per un món just, viure al dia, reconciliada i en pau amb tothom, decidida a tirar endavant malgrat tot.

Pregària solidària

La persona religiosa demana perquè confia en Déu i se sap limitada. Tot i que només pots descobrir les teves limitacions si en algun moment has portat fins al límit les teves possibilitats. Demanar sense motiu podria ser simplement un mal costum fruit de la peresa. El primer pas per aprendre a demanar doncs és provar d’anar més enllà d’on ara ets i descobrir què passa. També es podria dir que allò que encara no has trobat a faltar no té sentit demanar-ho.
Hi ha molts problemes que no necessiten una especial intervenció de Déu per solucionar-se i esperar que ho arregli Ell podria ser una excusa per no fer res. N’hi hauria “prou” amb fer l’esforç d’arribar a un acord entre les persones implicades. Déu mateix, segons Jesús, dona per vàlides les solucions a que puguin arribar les persones per si soles: Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.
Moltes peticions que se solen fer en les pregàries -perquè hom creu que pregar és només demanar- se centren en necessitats bàsiques: salut, alimentació, seguretat, protecció... Però quin sentit pot tenir demanar pa pels pobres si jo en tinc de sobres? I quin sentit podria tenir demanar justícia pel tercer mon si jo gaudeixo de productes que els compro a ells a un preu injust?
Davant d’un problema, la fe pot alimentar l’esperança que hi ha solució, o ajudar a mantenir la confiança en un mateix i en els altres malgrat les dificultats però la fe no té perquè ser directament la solució. En aquests cassos no té gaire sentit demanar res a Déu si primer no ens ho hem plantejat seriosament nosaltres. Les demandes que és refereixen a un bé col·lectiu són responsabilitat de tots. Millor que demanar és treballar, cercar, espavilar-se... per canviar allò que està a les nostres mans.
En altres cassos Jesús apunta que tampoc no val la pena demanar a Déu allò que Ell ja sap que necessitem. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
Crec que el valor principal que té demanar és que ens ajuda a posar-nos al costat dels altres. Compartir el seu dolor i les seves preocupacions és deixar que el seu mal ens afecti, sentir la seva tristesa i la seva por, encara que sigui a distància. Pregar per les necessitats dels altres, deixar-los entrar en el teu espai de silenci i d’intimitat, et fa més empàtica, més humil, més solidària, més humana. És una manera de mantenir viu el teu lligam amb la resta de persones. Fes lloc en el teu espai interior pel patiment dels altres per compartir també amb ells la teva esperança.