Fractura

El meu fill Joan va decidir saltar amb el monopatí unes escales, una roda li va quedar encallada i va sortir disparat cap endavant. Fractura parcial de clavícula deia l’informe mèdic. Al principi estava molt content de tenir una nova ferida de la que parlar, però poc a poc es va anar desanimant perquè li feia mal i no podia jugar a res. Després de tres setmanes amb el braç immobilitzat i tres més sense fer esport tot ha tornat a la normalitat, a la seva edat una fractura no és problema.
Sovint les causes d’un trencament o d’una divisió són la mar de simples i les solucions no gaire complicades... encara que tenen un cost. No voler reconèixer el mal que ens fa o la por a haver de cedir, sol fer que la situació es mantingui indefinidament i la solució de la fractura s’allargui mesos o anys.
Quan un gest, una paraula, una mirada ens obre el camí de la reconciliació percebem clarament fins a quin punt n’estàvem de necessitats de retrobar-nos. Hi ha mil camins senzills per a qui està disposat a reconciliar-se, només cal deixar-se anar.
La reconciliació entre persones, entre grups socials o ètnics, fins i tot amb un mateix i la pròpia història, també amb Déu... podria resumir molt bé el contingut de tot l’evangeli, el sentit del Regne i tota la vida de Jesús. Reincorporar els marginats a la societat, ajudar les persones a refer-se de les ferides rebudes, fer del perdó un element clau de les relacions personals, acollir tan a jueus com a pagans, adreçar-se a un Déu d’estimació més que de condemna... són alguns del camins que recorre Jesús.
Un repte d’aquest abast no queda de cap manera ben representat per la pràctica d’un únic sagrament i encara menys en format individual, hi ha una gran quantitat de gestos més que poden servir per aquest fi. I de fet el principal sagrament de la reconciliació deu ser seure tots junts al voltant de la taula amb els germans, atents a fer arribar el pa a qui no en té, celebrant un Déu proper que es deixa trobar en les coses més senzilles.
Jesús mateix és, des del punt de vista creient, la reconciliació en persona: la sorprenent possibilitat de que convisquin alhora la identitat personal d’un jueu del segle I i la imatge que té Déu de tota la humanitat, les accions concretes de tres o quatre anys de predicació i el misteri inabastable d’un Déu que ho ha fet tot, unes quantes paraules o moltes, encara que limitades, i el saber infinit...
A la clavícula del Joan el punt on hi havia hagut la fractura encara es nota, hi ha quedat un petit bony, però les dues parts de l’os estan unides, segons diuen els experts, més sòlidament que no pas abans. Així encara és possible identificar en bona mesura cada fragment però és que la reconciliació no anul·la les diferències, ni barreja, ni confon, ni suprimeix res sinó que construeix ponts.

Peça de puzle

Fa anys recordo haver fet un puzle i al final descobrir que li faltava una peça. Pel forat que quedava al mig del trencaclosques es podia reconèixer fàcilment la forma que havia de tenir, la vaig buscar però no la vaig arribar a trobar per enlloc.
La figura del forat i la de la de la peça absent són la mateixa, una en negatiu, l’altra en positiu. El mateix perfil que defineix la personalitat d’algú, delimita igualment les seves mancances. Els dons i els defectes són dues cares d’una mateixa personalitat.
Però les mancances o els defectes no són simples forats o buits o desitjos insatisfets... són també possibilitats de complementar-se amb altres, encaixar i compartir. Tal vegada això sigui el que ens costa més d’acceptar: que els altres tenen allò que ens cal o allò que ens podria anar bé. I sovint desitjaríem ser-ne els propietaris únics per assegurar el nostre benestar.
Curiosament tenir consciència dels propis límits i acceptar els propis defectes més que tancar-nos o aïllar-nos ens allibera de la por i de la necessitat de dominar-ho tot i ens permet conviure en pau. Una vida en comú autèntica només resulta possible quan hi ha un reconeixement benèvol i actualitzat de les limitacions de cadascú.
Semblantment un grup, una comunitat, una església que coneix les seves limitacions i sap encaixar els seus fracassos és més capaç d’acceptar els de fora, les altres comunitats i persones amb les seves diferències i singularitats.
Més encara, només una persona o una comunitat que se sap limitada i amb defectes pot tenir alguna cosa a dir o a esperar de Déu. Qui ho sap tot, ho té tot i ho controla tot no té cap interès per ningú altre, i menys per Déu, ni espera res d’Ell, ni s’entreté a descobrir què diu.
Sense mancances, sense dificultats, sense misteri no hi ha ni desig ni recerca. Ningú no mira més enllà d’allò que pot veure i tocar si no troba res a faltar. És millor signe del Déu de Jesús un trencaclosques incomplet que una figura feta i acabada.

De qui és aquesta roba?

Hi ha dies que sobre la taula del menjador s’amuntega una bona pila de roba neta a punt per plegar: samarretes, pantalons, dessuadores, calces, mitjons... No sempre és fàcil reconèixer de qui és cada peça i els mitjons, o alguna samarreta, de vegades canvien de propietari per un temps. Algú es queixa: Això no m’entra! Altres ni se n’adonen.
Fer pregària amb els salms o amb altres oracions bíbliques és com posar-se una roba antiga que en el seu moment es va fer a mida per a algú altre. Amb aquest vestit posat és impossible restar indiferent: o bé t’hi trobes estrany com si et tibés o el seu tacte t’irrités la pell, o pots experimentar amb sorpresa que sembla fet expressament per a tu.
Quan llegeixes tu ets el meu Déu jo et cerco... o quan repeteixes Pare nostre... els teus sentiments es vesteixen amb les paraules d’altres i de cop et trobes dient coses que potser no hauries sabut com dir. Resar seguint la veu d’altres persones és una forma d’aprendre a pregar. Les paraules et porten a llocs o situacions a les que si fos per tu sol no hauries anat a parar mai. T’ajuden a expressar el teu món interior i alhora t’adrecen en una direcció en la que és possible trobar Déu.
Les paraules no són només paraules, són els vestits amb els que es presenten les sensacions, els records o els desigs i, en el moment adequat, tenen la capacitat de donar-los forma i presència: són un vestit de festa, o un de dol, o roba per abrigar-se... en un moment d’alegria, de pena o de soledat. Les paraules no només diuen sinó que fan: interpreten l’experiència i li donen un cert sentit.
Mentre repeteixes alguna d’aquestes pregàries també t’adones que encara que els sentiments que experimentes siguin profundament teus i únics... són a la vegada compartits pels qui els han resat abans que tu. Notes aleshores com la teva perspectiva sobre la vida s’eixampla i endevines que moltes persones podrien entendre perfectament el que estàs vivint i que podria haver-hi una simpatia o una complicitat universal.
Repetir les paraules d’un pelegrí cansat o les d’una colla que acaba de recuperar la llibertat però, sobretot, les de Jesús et permeten ficar-te en la seva pell i acostar-te als recons més profunds d’ell mateix. I així, poc a poc, són les paraules de Jesús les que van donant forma a la teva experiència. Poc a poc et van acostant a la seva forma de ser. Poc a poc, si et deixes, les paraules et van fent cada cop més a la seva imatge i vas esdevenint una nova creació... no ja per decisió d’un altre sinó amb el teu consentiment i la teva recerca.

Pere

El juliol passat va morir en Pere, religiós claretià, que va dedicar-se durant molts anys al treball amb joves. Va ser responsable els anys setanta i vuitanta del moviment Hora-3.
No va ser ell sol, van ser els seus companys de comunitat, altres religiosos i religioses, joves i no tan joves, capellans diocesans els que entre tots van fer possible aquest projecte en uns anys que van destacar també altres propostes similars crescudes al caliu de la renovació conciliar i de l’ambient il·lusionat de la transició.
Avui la situació és força diferent i algunes fórmules d’èxit d’aquell temps han quedat obsoletes però resten d’aquest projecte alguns elements de futur. Fent balanç del treball fet aquells anys per mi resulta fonamental l’opció de donar prioritat a l’experiència per sobre de la catequesi o la teologia: experiència de fer procés personal, de vida de grup, de pregària i celebració, de trobada amb gent diversa, de servei solidari...
Donar valor a l’experiència situa a la persona com a protagonista i des d’aquest camí personal viscut amb atenció tot allò que es fa o es descobreix va prenent sentit. Moltes persones vam descobrir amb l’Hora-3 una forma de viure treballant per donar resposta dia a dia a allò que la vida ens planteja, vam madurar una fe lluitada i contrastada, vam adquirir un sentit de compromís amb les persones, tu a tu...
Formar persones que se senten protagonistes de la seva història té també els seus riscos: un cop has descobert fins on pots arribar no és fàcil encaixar en institucions que donen prioritat al seu funcionament regular per davant de les persones. No parlo només de la institució eclesial, sinó també d’empreses, de serveis de l’administració o d’associacions que tenen si fa no fa el mateix estil.
Crec que el treball d’en Pere no va ser només una proposta per a joves, crec que el que vam viure val per a totes les edats i per a totes les èpoques, que la radicalitat dels joves –sovint idealitzada- retrata molt bé la radicalitat de l’evangeli: són primer les persones que les lleis o les institucions.
Qualsevol proposta d’evangelització o de renovació eclesial, qualsevol projecte educatiu o de solidaritat... que prengui com a inspiració l’evangeli necessita partir d’aquest mateixa base: el protagonisme de les persones, ajudar a descobrir dins de cadascú la crida a ser un mateix i alhora despertar el  desig de fer camí pas a pas amb els altres... És en aquesta experiència que ressona la veu de Jesús que convida a anar sempre més a fons, sempre més enllà.

Vida de parella

L’estiu és una bona època per estar junts la parella. Sovint t’adones quan arriba el començament de curs i has de fer mil equilibris perquè tot a la família funcioni. Llavors costa trobar una estona per parlar o tranquil·litat per fer l’amor.
Hem decidit fer camí plegats i el sexe és un bon moment per posar a prova la nostra traça per coincidir, compartir i estar pendents l’un de de l’altre. El sexe, fa que centrem l’atenció en nosaltres i la nostra relació i deixa ens suspens per una estona tota la resta.
La vida de parella és una barreja de confrontació per afermar la posició de cadascú i alhora de generositat i sentit de servei, d’alegria per tantes coses que compartim i de frustració per tantes altres situacions que ens superen, de tendresa que ens fa ser arriscats i de pors que ens frenen, d’il·lusió renovada i de cansament llargament acumulat sobre algunes qüestions. Les experiències importants són d’aquesta mena: tant poden fer-nos increïblement feliços com desgraciats i es fa difícil separar uns aspectes dels altres.
Tampoc no és gens fàcil de distingir en les experiències religioses més profundes quina part hi ha d’autocomplaença i quina part de descoberta del misteri de Déu, quina part hi ha de tancament intimista i quina part d’obertura a nous horitzons, quina part hi ha d’estímul que fa créixer i quina part és només una forma de consol infantil.
En l’experiència religiosa autèntica, com en el sexe, hi ha una lluita per arribar a trobar l’altre. Encara que és un repte que no es pot completar mai totalment perquè l’altre sempre queda en bona part fora del nostre abast. Lluitar és confiar que no deixarem mai de trobar pistes per continuar cercant-lo.
Sense aquesta lluita diària per l’altre -una lluita plena de dificultats i malentesos, de desigs i decepcions però també d’alegries i felicitat- el coneixement de l’altre mai no passaria de la superfície. Cal lluitar contra tot allò que ja donem per sabut, cal lluitar contra la idea que els problemes se solucionen sols i cal lluitar, sobretot, contra la necessitat de controlar-ho tot... l’altre, si és de debò ell mateix, sempre serà diferent de nosaltres.
El sexe és un estímul i una oportunitat per construir i refer la nostra relació: només és possible amb la complicitat de tots dos. Poder tenir cura amb dedicació i serenitat dels moments de trobada tu a tu i acceptar que part de l’èxit està en mans d’un altre, ens acosta realment al nostre objectiu, ja sigui la parella, ja sigui Déu.

Sobretaula

Ahir al final del sopar ens vam allargar xerrant. Els vespres no sempre coincidim tota la família a casa i tampoc no és fàcil que els temes de conversa interessin a tothom. Encara que hi ha dies que es crea un caliu especial i ningú no té pressa per marxar.
I és que algunes situacions fan realitat de la millor manera possible allò que un desitja: poder participar tots cinc amb interès d’una mateixa conversa en un clima de pau i confiança.
També l’Esperit -que és desig de més i més vida- no s’expressa amb igual força en qualsevol situació. Hi ha moments privilegiats. Pels cristians, per exemple, la vida de Jesús expressa millor que cap altre fet què pot donar de sí l’Esperit. Jesús és un cas singular de vivència profunda d’aquest Esperit de tendresa, de solidaritat, de recerca, de defensa de la justícia... Ell com mai ningú altre ha viscut deixant-se portar per la inspiració i el desig de Déu.
La vida de Jesús doncs ha donat forma concreta a un desig profund compartit per molts. I per això moltes persones han trobat i troben en la seva vida un estímul i un referent per viure d’acord amb l’Esperit.
Aquest Esperit, com tots els desigs, quan no arriba a trobar alguna via de realització esdevé un impuls molest que només produeix inquietud i desesperança i, a la llarga, una sensació de cansament de la mateixa vida. En canvi encertar amb una fórmula que permeti fer-lo treballar ens omple de felicitat i això renova i alimenta les nostres forces.
Grups religiosos, projectes, celebracions, converses de sobretaula... poden ser maneres de donar forma als nostres somnis. Encara que qualsevol activitat o proposta que sigui incapaç de fer-se ressò d’algun tipus d’esperança o d’inspirar cap mena de desig constructiu: d’aprofundiment, de pregària, de festa, de canvi, de justícia... és una proposta buida, una acció sense sentit, una pèrdua de temps i un motiu de cansament. En aquests casos la presència de l’Esperit tendeix a zero.

Cantàvem tots alhora

A finals d’agost hem estat a Taizé. L’ambient, les persones que hi hem trobat, les estones de pregària... tot ha fet que fos una experiència molt rica. Com en altres ocasions m’he sentit especialment feliç cantant.
Cantar amb tanta gent, tots alhora, és una sensació molt particular. Sembla que cantis portat per una onada que t’arrossega suaument. Encara que dubtis o no entonis bé o pronunciïs malament algunes paraules la veu de tota l’assemblea t’empeny i et porta just allà on volies arribar. I tots, cantant junts, pregant junts, cercant junts fem, per uns instants, l’experiència d’estar realment molt a prop els uns dels altres.
Ho sabem els que escrivim: la lletra és limitada, la música no té fronteres, no necessita traducció, pot ser compartida per tothom immediatament. La música aplega i uneix.
Així també actua l’Esperit que és més música que no pas lletra. Perquè encara que pugui inspirar moltes paraules, primer de tot és alè, respiració, desig, inquietud... experiències assequibles a tothom vingui d’on vingui, pensi com pensi, faci el que faci, cregui o no cregui.
L’Esperit és absolutament de tots sense excepció: homes i dones, savis i senzills, rics i pobres, de cada persona i de totes les altres a la vegada, d’una comunitat concreta i també de tota la resta d’esglésies i credos.
Acostar-se a aquest batec primordial que ressona en tot allò que es viu, que s’endevina anterior a tot i que es manté actiu malgrat tantes limitacions concretes, que desperta i mou i anima la vida a ser sempre més viva... és el cor, el nucli, el fonament de qualsevol experiència religiosa. I, a la vegada, és el desig que batega al fons de cada gest d’estimació, de tota recerca seriosa i de qualsevol projecte realment humanitzador.
L’Esperit doncs és un però desperta una varietat infinita d’activitats i d’experiències, el desig és únic però pren diversitat de formes i mou infinitat de persones i grups. És la vida mateixa que es desplega en mil matisos diferents, un impuls inicial que s’escampa en totes direccions.
Cap expressió no esgota doncs aquesta força de l’Esperit ni el revela completament, cap paraula no el pot descriure satisfactòriament, ni cap experiència contenir-lo en exclusiva. Per aquest motiu cap recerca, cap veu, cap autoritat, cap religió no pot dir que està inspirada per l’Esperit si no és capaç de tenir en compte la resta de recerques, de veus, d’autoritats i de religions que també són inspirades per Ell.
L’Esperit és, en darrer terme, força i serenitat per fer camí malgrat totes les diferències i els desajustos, malgrat la falta d’entesa i els conflictes, i així doncs capacitat per gaudir ja ara de la proximitat dels altres en tot allò que coincidim perquè ens hem alliberat de la desconfiança i la por davant d’allò que ens fa diferents... i podem cantar a una sola veu.

Aquí hi ha maduixes!

Quan anem d’excursió per la muntanya sempre hi ha algú de la família que ressegueix amb atenció els marges del camí per veure si hi descobreix maduixes. Aquest estiu hem superat el nostre propi rècord: n’hem omplert dues carmanyoles ben plenes.

Encara que hi ha qui és més hàbil que els altres a l’hora de descobrir maduixetes amagades sota les fulles o entre les herbes tothom s’anima en algun moment i és capaç de trobar-ne un bon grapat.

Espavilar-se per ser el primer a descobrir detalls amagats o difícils de veure és una motivació que sempre funciona. Sí, competir és un gran estímul per progressar, en tot cas cal saber en quina lluita ens hem ficat.

Hi ha qui s’especialitza a trobar defectes o problemes en tot per minúsculs que siguin. No dóna res per bo d’allò que s’ha dit o s’ha fet, ho posa en dubte, ho qüestiona, ho investiga i ho repassa tot amb atenció. És un camí de recerca estimulant però també un joc perillós quan es trasllada a les relacions personals: esforçar-se només a descobrir les febleses o les limitacions dels altres acaba per generar una desconfiança malaltissa que ho enverina tot.

Un altre tipus de repte per mantenir desperta l’atenció és saber detectar quines són les inquietuds d’aquells que tenim a prop, més enllà del que diuen o fan. Els diversos matisos que pot tenir la veu, la llum o la foscor d’una mirada, un gest més ràpid o més lent del que és habitual... ens descobreix il·lusions i alegries, dubtes i lluites, ens descobreix en definitiva la persona real i viva, com nosaltres mateixos, i ens posa en situació d’entendre’ns i compartir.

Qui ha après a veure les persones amb tota l’alegria i el dolor que porten dins, també sap identificar els detalls menys importants que tot sovint s’interposen en les relacions entre persones i no té massa dificultats per deixar-los de banda.

Una persona, també una religió o una filosofia, que només sàpiga descobrir pecats i problemes està pràcticament cega. No arribarà a veure alguna cosa fins que no s’adoni de quins motius té per confiar, de quins encerts i quines alegries, de quines lluites i passos endavant pot compartir i assaborir ara i aquí. Cal un sentit crític molt desenvolupat per distingir les maduixes de les fulles però encara és més important tenir criteri per saber-se quedar amb les maduixes i no atipar-se de fulles.

Fer bicicleta

Gairebé cada cap de setmana surto a fer un tomb amb bicicleta per camins i carreteres dels voltants de Badalona. Amb els anys ha esdevingut un temps privilegiat per recuperar el to després d’una setmana de feina.
De bon començament el ritme de les pedalades em serveix per compassar la respiració i recuperar el control sobre mi mateix. Agafar i deixar anar l’aire és un dels ritmes més bàsics del nostre organisme i asserenar-lo ens permet asserenar tota la nostra vida.
Durant el temps que Jesús i els seus deixebles van recórrer Galilea també es van trobar amb setmanes estressants. En aquests casos Jesús els proposa d’anar a un lloc despoblat i reposar. Canviar d’ambient, trencar el ritme accelerat i caòtic del dia a dia, és la manera de poder reprendre amb sentit la feina que s’està fent.
Al cap d’una bona estona de pedalar començo a percebre molt millor tot allò que m’envolta: m’adono dels colors del paisatge, sento sons que no sentia i oloro perfums (o pudors) que fins ara no havia captat. Poc a poc vaig descobrint nous detalls que em parlen de per on estic passant.
Gràcies als sentits es recupera el present, fins ara segrestat pels deures pendents i les obligacions. I es pot deixar de donar voltes a les qüestions que ens preocupen i concentrar-nos en aprofitar allò que estem fent. Centrar la mirada en el present permet adonar-nos de què estem vivint i viure-ho de debò.
Jesús parla de saber percebre els signes dels temps, els esdeveniments que anuncien la proximitat de Déu i també per on va la seva voluntat. És possible de trobar aquesta mena de signes en la vida de cadascú, en la vida de cada dia, pistes que aporten llum sobre el moment pel que estem passant jo i els que m’envolten.
Després segueixo avançant en silenci, mentre puc, mirant d’assaborir la ruta i res més. Algunes vegades davant d’un paisatge o d’una descoberta que em ve al cap de sobte o pel record d’alguna persona trobo algun motiu encara per pujar un tercer graó: adreçar-me a Déu, per pregar i donar gràcies.
Respirar serenament, obrir els sentits al present i mirar cap a Déu són els camins que conec que porten a fer pregària. Probablement aquesta ruta també es pugi fer sense bicicleta però no sense algun altre recurs que ens tregui de les rutines diàries i després ens hi retorni. No podem canviar determinats aspectes de la nostra vida sí que podem viure millor o pitjor la vida que se’ns ha donat.

Aprendre a pintar

Vaig anar amb els meus alumnes a visitar el museu del Prado. En una de les sales on hi ha les pintures de Goya hi havia un pintor fent una copia d’un quadre. Ens hi vam acostar i el pintor deixant la seva feina i mirant-nos fixament ens va dir: No estic copiant, estic aprenent a pintar.
Cercar de reproduir els efectes aconseguits per Goya, fent i refent barreges de colors, és una manera de reconstruir el seu procés de treball i aprendre a pintar com ell. Seguir Jesús no consisteix en repetir les seves paraules o imitar els seus gestos sinó en refer la seva experiència personal.
Massa sovint s’ha insistit en la gran diferència que hi ha entre Jesús i nosaltres. Tot i que la fe ens porta a aquesta conclusió, és insuficient per descobrir qui és Jesús realment i seguir-lo. Cal també aprofundir en les coincidències.
Si exagerem la distància que ens separa correm el perill de convertir els gestos de Jesús en accions màgiques fora del nostre abast. I això si ens fixem en els gestos que molts es fixen només en els objectes, com el pa o el vi, en comptes d’adonar-se que el centre de tot és l’acció de reunir-se, partir i compartir.
Quan Jesús pren el pa i diu feu això no proposa només partir el pa, parla de posar la vida al servei dels altres com ell ha fet. Per refer, doncs, l’experiència de Jesús ens cal partir dels seus gestos tal com ens han arribat amb tot el respecte però no per tancar-los en una vitrina o penjar-los en una sala d’exposicions, sinó per reprendre’ls i que vagin transformant la nostra vida. De res no serviren si no n’aprenguéssim res.
Els gestos de Jesús no ens donen idees, ni són una llista d’accions a fer, suggereix una forma de ser, un estil de vida: acollidor, confiat més en el donar que en el rebre, solidari... I posen a l’abast de tothom la seva forma de viure. Perquè partir i repartir són gestos que tothom pot fer, no són cap raresa, ni una feina d’especialistes. Més encara, sense fer aquesta experiència no es pot entendre a Jesús. Podem mirar i admirar, escoltar i meditar però hi ha coses que només s’entenen quan es proven de fer: partir el pa en comunitat i compartir-lo amb els necessitats.
Igual que la mà del pintor deixa traces úniques sobre la tela que identifiquen el seu estil i permeten de reconèixer-lo molt més encara que la seva pròpia signatura... els gestos de Jesús identifiquen també la seva personalitat i quin és l’estil de vida que fa possible construir el Regne. Per a tot creient reprendre l’activitat de Jesús és una forma privilegiada de trobar-lo i seguir-lo.

Aigua viva

Fins i tot enmig d’una gran ciutat com Barcelona, plena de construccions i de xarxes de servei, és possible trobar corrents naturals d’aigua. Durant molts anys la meva escola, que està al mig de l’eixample, s’ha servit de l’aigua d’un pou situat sota del gimnàs per abastir totes les seves instal·lacions.
Però tots els pous, tant si l’aigua hi neix d’un corrent subterrani com si recullen l’aigua de la pluja, només poden oferir l’aigua que han rebut. També les persones només podem donar allò que hem recollit.
Una actuació ètica i responsable no apareix del no-res, ni sense motiu, ni es manté al llarg del temps sense uns recursos. El sentit de servei, la solidaritat, la recerca de la justícia, l’esforç per una igualtat real... només és poden sostenir amb una certa riquesa i una certa energia personals que cal alimentar. 
No n’hi ha prou, doncs, amb saber què no s’ha de fer o amb obeir sinó que cal desitjar alguna cosa que valgui la pena per actuar bé. I no podem conèixer què val la pena sense viure-ho. La felicitat viscuda, encara que només sigui un tast de felicitat, ens descobreix on es troba el bé.
Sense una mínima experiència de felicitat al costat dels altres la persona no té res que el mogui a ser altruista, ni generós, ni servicial. El comportament ètic neix de la felicitat –poca o molta- compartida amb els altres.
Evidentment no sempre és fàcil descobrir aquesta felicitat i també hi ha qui tenint-la a l’abast la deixa de banda per cercar altres felicitats.
Així actua Jesús: abans de fer cap proposta concreta sobre què cal fer, dedica temps a estar amb les persones. Abans de proposar als deixebles de portar la pròpia creu fa camí amb ells una llarga temporada; abans d’acceptar el retorn dels diners estafats per Zaqueu s’asseu a taula amb ell. Assumir un compromís seriós demana abans que res d’un espai on es respiri confiança.
I un cop hagi passat el temps caldrà trobar la manera de renovar aquesta confiança en les possibilitats de viure bé al costat dels altres. Aquells que, malgrat totes les dificultats i complicacions, mantenen una actuació responsable han trobat alguna font que els alimenta més enllà dels resultats immediats, com qui ha trobat aigua fresca enmig d’un desert de ciment i asfalt, com qui ha descobert i acollit l’esperit de fraternitat que brolla dins dels que segueixen Jesús.

Anells de creixement

Passant amb bicicleta per la carretera de la Vallençana vaig veure que havien tallat alguns pins. Els troncs ja no hi eren i només quedaven les soques. S’hi podien distingir de forma clara els anells de creixement: al centre de tot el primer any de vida i, després, el segon, el tercer... abraçant els anteriors.
Les persones creixem com els arbres: les nostres experiències no queden desades en calaixos unes separades de les altres sinó que les noves envolten i fan seves totes les anteriors. Les alegries o les penes del passat recent tenyeixen el nostre estat d’ànim actual, i també les persones que hem trobat i les experiències viscudes, tot allò que hem aprés i estimat, fins i tot allò que hem oblidat, continua viu en el nostre present.
De vegades, però, hi ha situacions o experiències (un fracàs, el dolor, les nostres pors, dificultats...) que ens tanquen en un cercle del que sembla impossible sortir, com si el passat s’hagués fet seu el present.
Lluitar contra el passat no sol servir de res, els fets no es poden canviar. Però sí que poden adquirir nous significats. Una mala, experiència sense deixar de ser-ho, admet més d’una reacció per part nostra.
No es tracta d’intentar oblidar-lo, ni de donar-li més protagonisme, tampoc de voler-nos justificar, més aviat de fer-li lloc... sabent que forma i formarà part de la nostra història. És la dificultat d’acceptar les experiències passades i el fet de voler-les canviar, allò que ens impedeix viure’n de noves. En canvi, acceptar el propi passat és assumir els problemes però alhora també és donar-nos l’oportunitat d’aprofitar tot allò que hem aprés i obrir-nos a noves perspectives.
L’evangeli ens presenta molt sovint a Jesús acompanyant persones en aquest procés. No nega, ni fuig, ni amaga, ni endolceix la realitat, tampoc l’exagera: hi ha marginats, leprosos, gent que plora, pecadors... Jesús no proposa explicacions, acull, escolta, atén, toca. Tampoc els pecats o les faltes comeses no són motiu de grans discursos o reflexions, sense alçar la veu o en silenci, simplement s’accepten.
En la religió de Jesús el més important no és la condemna, tampoc es tracta d’una eufòria mística que oblida les pròpies limitacions o els fracassos. Els problemes i les limitacions hi són i s’accepten, però es tracta d’una acceptació esperançada: cap situació no es dóna definitivament per tancada.
Jesús abraça les situacions més fosques amb la seva esperança contagiosa. Al capdavall, tocar el cel no és fugir de la realitat, n’hi ha prou amb aconseguir sortir del petit cercle asfixiant on ens hem anant acomodant i tornar a fer camí... també els nous anells del pi comencen per abraçar als anteriors per, després, créixer i superar-los.

L’aixeta

A casa l’aixeta de la cuina perd aigua. El tub de sortida no queda ben ajustat i la pressió de l’aigua fa que surti pels costats. Aquest model ja no es fabrica i no es troben peces de recanvi, caldrà buscar alguna solució.
Durant segles hom ha semblat confiar només en un únic canal per decidir què calia fer en la comunitat cristiana. Tot havia de passar per un únic conducte: el clergat. No és difícil de veure que la vida de la comunitat és molt més rica i variada i que, per sort, de les persones més diverses surten també iniciatives valuoses.
Aquesta visió restrictiva i, encara avui, dominant sobre qui és autoritat en l’Església és la causa, entre d’altres, de l’allunyament de molts creients.
Al principi l’autoritat estava relacionada amb el fet d’haver conegut Jesús: els qui havien conviscut amb ell van esdevenir les persones de referència dins de les primeres comunitats. Igualment més endavant aquelles persones que la comunitat trobava que havien refet fidelment l’experiència de Jesús –per la seva radicalitat, pel seu testimoni fins a la mort- van esdevenir també un model a seguir.
L’autoritat no és una posició o un càrrec, és la capacitat d’obrir camins per anar a trobar Jesús i seguir-lo. L’autoritat està unida a la saviesa per trobar com fer present ara i aquí la veu i el gest de Jesús. I si la comunitat no viu pendent de les necessitats de les persones, d’actualitzar la presència de Jesús, la comunitat no viu.
Per això, quan es tracta de decidir què fer, totes les veus dins la comunitat són, almenys potencialment, la veu de Jesús i han de poder ser escoltades. De fet ningú tot sol no pot arribar a abastar en tota la seva dimensió la riquesa de Jesús. El valor universal de la persona de Jesús rau en això: que tot i ser el mateix sempre, en nous contextos i noves situacions és capaç de desvetllar noves respostes. En els grups, en les comunitats i en general en l’Església cap veu única arriba a representar de forma suficient Jesús.
No es tracta de plantejar que el sacerdoci no sigui la veu de Déu, sinó que tots els altres membres de la comunitat, facin el servei que facin, també són igualment veus autoritzades. No s’entendria que hi hagués servidors de primera i servidors de segona. En tot cas hi ha qui serveix la comunitat i qui només se serveix ell mateix. L’autoritat, com ja s’ha dit, és la capacitat d’aportar no la de retenir i ser dipòsit, presa, tap o aixeta. Cap altre signe ens permet finalment destriar l’autèntica autoritat de la falsa.

L’habitació buida

Aquest cap de setmana hem tret els mobles de l’habitació del Joan per pintar les parets. L’habitació buida fa una sensació estranya: la veu hi ressona i sembla més espaiosa. Però un cop enllestida la feina, amb tots els mobles altre vegada al seu lloc, observant tot el que hi ha cabut i l’espai que queda lliure, encara es veu més gran.
L’autèntica dimensió d’un espai es descobreix quan provem d’omplir-lo. La immensitat del cel es fa més evident quan està ocupat per grans nuvolades o quan en una nit clara el descobrim poblat d’estels. També la immensitat de Déu és una immensitat plena.
No és suficient per entendre alguna cosa de Déu insistir en que Ell està més enllà de tot, que no es pot identificar amb cap realitat concreta i que tot allò que podem dir d’Ell és més inexacte que no pas encertat... Tot això és important però no ho és tot.
Sí que de tant en tant convé buidar el concepte que tenim de Déu per evitar que s’ompli de falses seguretats, però Déu és també presència i proximitat. I abans de dir Déu no és aquí, cal començar per dir Déu pot ser aquí i aquí i aquí i aquí... Primer cal acollir i confiar, la crítica –imprescindible- vindrà després.
Sentiments, gestos, cançons, modes, indrets, tradicions, errades... tot pot ser camí per trobar Déu. A través de la natura, de fets i de situacions, però sobretot a través de persones i grups, podem descobrir la seva presència.
Déu és infinitament llunyà, cap experiència ni cap concepte pot abastar-lo, és com l’horitzó que sempre fuig quan ens hi acostem. Però alhora aquest horitzó forma part del nostre paisatge quotidià, està present en tota la nostra vida i alçant la mirada cap a l’horitzó ens posem en camí. L’horitzó és llunyà i present alhora, és ara i aquí desig d’eixamplament i de creixement, és crida a sortir de les quatre parets amb que voldrien protegir-nos. Déu intervé ampliant les nostres perspectives, eixamplant el nostre món, renovant la nostra mirada.
L’horitzó és una abraçada immensa que ho suma, ho reuneix, ho abasta tot: persones, animals, plantes i objectes sense deixar res fora. Des de la perspectiva de Déu tot hi cap, creure en Ell és mirar cada cosa i cada persona pensant també hi cap. 
Déu és una immensitat plena, una grandesa capaç d’integrar-ho tot. Creure en Ell és no tenir por d’integrar, de sumar, d’acollir... que res ni ningú malmeti la nostra capacitat d’abraçar.

Salpar

Fa temps vaig observar al port de Barcelona com salpava un ferri. Ja feia estona que tenia els motors en marxa i sortia un fum espès de les seves xemeneies. Van afluixar les amarres i les hèlices van començar a remoure l’aigua amb força. D’entrada el seu treball semblava inútil, va ser després d’insistir durant uns llargs segons que el vaixell es va començar a moure.
És fa difícil dir en quin moment precís va salpar el vaixell perquè quan es va començar a desplaçar ja feia una bona estona que moltes coses s’havien posat en moviment. També les accions que emprenem nosaltres comencen a decidir-se molt abans del moment en que hi pensem. Són el resultat d’un procés que només descobrim quan produeix les primeres conseqüències però que ja fa temps que estava en marxa.
La nostra vida és un feix de processos de creixement i ampliació, de recerca, d’acostament i integració, i també de repetició, de fugida, de defensa o de replegament que afecten el nostre organisme, els nostres desig i idees, la nostra xarxa de relacions, la nostra acció...
Són processos que es produeixen tan si hi pensem com si no. De fet podem no saber on serem d’aquí a un any, ni tan sols d’aquí a una hora, podem no saber ni com ni quan es va iniciar un cert canvi en nosaltres... però sabem -o hauríem de saber- que estem en marxa, que ens estem movent i que tot allò que passa amb la nostra vida succeeix perquè ens trobem en una dinàmica de renovació constant.
Si parem atenció, poc a poc podrem descobrir quins moviments estan en marxa ara, endevinar quin és el procés que ens ha dut a una determinada decisió i també tenir cura d’aquest procés abans que ens porti a prendre noves decisions. En aquesta cura i atenció als processos és on les persones tenim llibertat d’elecció. Podem triar amb què estem d’acord i amb què no, i prendre la iniciativa en les decisions que vindran. De fet si ens proposéssim fer alguna cosa que no estès arrelada en cap d’aquests processos, no arribaríem mai a fer-la realitat.
No importa com va començar un enamorament, o l’interès per algun tema, o la mala llet que ens pugui dominar actualment... Allò que podem decidir, perquè sí depèn de nosaltres, és si volem mantenir-los i com fer-ho.
Quan ens hi fixem podem veure que no tots els processos són iguals i que hem de triar. Ens cal descobrir de tot allò que la vida ens està proposant què val la pena realment, descobrir entre moltes veus quina és la veu de Déu. No som responsables de tot allò que apareix en la nostra vida, sí que som responsables d’escollir en quina aventura ens embarquem.

El canó de llum

A l’escola on treballo quan els alumnes organitzen algun espectacle sol haver-n’hi un parell que s’ocupen del canó de llum. Amb tota la sala a les fosques aquest focus projecta un raig de llum sobre els presentadors o segueix per l’escenari alguna actuació individual. És un llum molt potent i si alguna vegada jugant jugant te l’enfoquen directament als ulls quedes ben enlluernat.
La consciència és llum, com un focus il·lumina què passa en la nostra vida i fa que ens n’adonem. Gràcies a ella podem saber on som i cap on anem. Registra les dades que estem rebent del nostre entorn i percep què està passant dins de nosaltres mateixos. Més encara, fa preguntes, compara, distingeix i pressiona per fer sortir la veritat a la llum.
Per això, pot ajudar-nos a prendre decisions mostrant-nos les opcions que tenim, aportant pros i contres, tenint en compte tot allò que hem aprés i tot allò que pot passar. De tot en fa l’avaluació i ens descobreix què és realment millor. Encara que ella pròpiament no decideix. Un cop tot s’ha investigat està tot a punt perquè el cor prengui una decisió. Tenir una idea clara de què cal fer no és el mateix que voler-ho fer. És, doncs, finalment el cor, el sentiment de que alguna cosa val la pena, qui decideix.
L’activitat de la consciència però també pot enlluernar-nos. Quan la seva capacitat d’inquirir i de posar sota sospita perd el fre, pressiona sense cap motiu la persona i qüestiona tot allò que fa o pensa. Aleshores hom està pendent de quedar bé amb les exigències de la consciència, deixa de tenir una visió equilibrada de la realitat i de si mateix, i és més vulnerable al desànim. La por a fer res mal fet, els dubtes sobre qualsevol sentiment o desig es van poc a poc imposant i el paralitzen.
Una consciència adulta ha de saber identificar també quines són les seves limitacions i fer silenci o abaixar la intensitat de llum quan la situació ho demana. Per poder captar els detalls més profunds i seriosos de la persona, ja parli un mateix ja sigui un altre el que parla, la consciència ha de renunciar, d’entrada, a intervenir: ni criticar, ni avaluar, ni qüestionar... I en canvi li cal escoltar i acollir amb confiança.
L’actitud que serveix per tractar dades, fets i idees... no es adequada per captar què es mou en el món personal, dels sentiments i de les experiències viscudes. Aquí cal una actitud contemplativa, desperta i atenta però extremadament discreta. Les paraules que neixen del cor només es poden pronunciar sota una llum tènue i en un ambient de confidència.

El gos guia

Ahir a l’autobús hi viatjava un gos guia. L’animal estava ajagut tranquil·lament als peus de la seva mestressa i no se’n va apartar en cap moment: ni quan un passatger va ensopegar amb la seva cua, ni quan un nen va provar d’oferir-li un bocí del seu berenar que el gos es va quedar mirant. Només es va moure quan la seva propietària es va alçar i ell la va acompanyar fins a la porta.
Els gossos pigall no van on ells desitgen sinó allà on la persona cega que guien vol anar. La fe funciona igual: fa possible que la persona trobi allò que cerca, encara que sense la voluntat de recerca de la persona la fe no tindria cap utilitat.
La fe no inventa res, ho descobreix. La fe és una forma concreta de mirar, de llegir, d’interpretar el mateix que tothom veu i sent. Amb la fe es descobreixen detalls, rastres o pistes que no es perceben a simple vista, igual que l’oïda o l’olfacte dels gossos perceben dades del nostre món que a nosaltres se’ns escapen.
La fe ens obre les ulls a una perspectiva nova sobre la realitat, a una percepció oberta dels esdeveniments. Moltes vegades en els evangelis els deixebles de Jesús són comparats amb els cecs. Són incapaços de veure més enllà d’allò que sempre s’ha dit o d’allò que tothom dóna per sabut. La mirada de Jesús eixampla l’horitzó: la persona és més important que els rituals, els marginats poden superar la seva situació, Déu és Pare també dels estrangers... Una mirada atenta, com la de Jesús, descobreix noves possibilitats allà on molts només perceben limitacions.
La fe és un regal, com tenir una bona forma física o habilitat per resoldre problemes matemàtics. Però també és resultat d’un treball d’entrenament. La sensibilitat que dóna la fe no es desperta fàcilment i cal un guiatge. Jesús, per exemple, va seguir de jove a Joan Baptista. Però, passat el temps de formació, un mateix ha d’obrir els ulls i actuar d’acord amb allò que veu.
La fe és mirar sempre més enllà i adonar-se que és insuficient tot el que ja se sap o es té o s’està fent. I, per això, tenir fe és lluitar constantment per deixar un espai obert a allò que podria arribar a ser malgrat no es vegi clar encara: acollir les sorpreses, acceptar els reptes, redescobrir camins ja fets, esperar sense defallir, posar confiança... i avançar malgrat la pròpia ceguesa i els dubtes que sempre ens provocarà.

Despullar-se

He trobat els seus mitjons mig amagats sota el sofà del menjador, les vambes qui sap on paren, sobre el seu llit hi havia una samarreta rebregada i, per terra, uns pantalons d’esport, al costat de la banyera hi han quedat els calçotets amb la tovallola mullada... Sí, no hi ha dubte: el meu fill petit ja ha tornat del partit i s’ha dutxat.
Sota un sofà, en un recó de l’habitació, al costat de la banyera... segons el punt de vista d’un adolescent una casa ofereix moltes possibilitats per desfer-se de la roba bruta.
A mesura que madurem la vida també ens ofereix oportunitats per desfer-nos d’allò que ens fa nosa. A voltes es tracta d’una sotragada que ens fa dubtar de tot i ens convida a abandonar plantejaments que ja han caduca, altres vegades és la sensació tranquil·la que una situació ha arribat al seu final i ens anima a fer nous passos.
D’una manera o altre la vida ens va despullant, tan si ens agrada com si no, i ens posa davant del mirall perquè distingim allò que és secundari d’allò que és fonamental. Així ens n’adonem de qui som, què volem, què ens fa feliços o què espera la vida de nosaltres. Són descobertes imprescindibles per poder aprofitar al màxim el temps que tenim, per viure’l amb intensitat i estar pendents de tot allò que ens acosta a Déu. Tot el contrari, no aclarir-se sobre un mateix sol ser una font de patiment.
Un cop hem anat entenent i assumint com som ens resulta més fàcil actuar amb llibertat. Ja no ens cal dissimular, ni patir per quedar bé, som com som. I això també fa possible entendre’ns millor amb els altres.
Però hi ha altres moments en que la sensació d’estar nus ens resulta dolorosa i feixuga: percebem la nostra absoluta fragilitat, com si tota la nostra vida pengés d’un fil molt feble i no tinguéssim cap altre lloc on agafar-nos, ni res per protegir-nos. Aquesta mateixa experiència és la que va viure Jesús a la creu: abandonat pels amics, desacreditat davant del poble, condemnat per les autoritats, maltractat, nu... i oblidat per Déu, o això podia semblar.
L’aposta cristiana és que sota de tota la nostra vestimenta, quan ens desfem de la nostra darrera peça de roba, hi ha un esperit de resistència, un darrer suport, Déu, una pau profunda -no una pau que esmorteeix sinó una pau que ens refà- que ens alça, que ens retorna les forces com un bany o una dutxa que ens ressuscita després de donar-ho tot en un partit.
Amb Jesús els crucificats ja no han estan mai més sols, el tenen a ell i poden trobar al seu costat motius per confiar en aquest darrer punt de suport que ens permet mantenir-nos drets.

Regar

Un tros abans d’arribar al cim de sant Mateu, a la dreta del camí, hi ha una font que raja tot l’any. Un petit canal en recull l’aigua i la porta fins una bassa mig enrunada. Muntanya avall s’endevinen les diverses terrasses ocupades en altre temps pels horts regats per l’aigua d’aquesta font.
Avui no hi ha cap hort i els arbres s’han fet seu l’espai. Malgrat tot, sense recs ni pagès que tingui cura de l’hort, l’aigua que se sobreïx de la bassa continua corrent i no ha deixat mai de regar aquest recó del bosc on els arbres són més alts i l’herba és més verda.
A casa nostra hi ha força espais, abans de l’Església, que han esdevingut camps abandonats. Moltes persones han pres altres direccions, els seguidors de Jesús s’han reduït i la dinàmica comunitària ha perdut força. Amb tot, hi ha qui ha decidit continuar fent camí.
L’esperit de Jesús és més ampli i més fort que la comunitat i la seva organització per això, tot i les dificultats, hi ha persones i grups que segueixen trobant dia a dia motius per seguir-lo dins i fora dels ambients tradicionalment cristians. Més important que els canals és l’aigua que hi circula i encara que es produeixi un deteriorament institucional, com ara, hom no deixa de trobar noves pistes per cuidar la pròpia fe.
A alguns els costarà acceptar que la fe no sigui un terreny clarament delimitat. Però és evident que les organitzacions són només un mitjà i que les esquerdes de la institució són alhora un perill i una oportunitat que convida a créixer cap a fora. El mateix esperit que va animar Jesús avui motiva, desvetlla, suggereix, renova... a tot aquell qui es deixa portar per ell i així és possible encetar noves rutes cap al Jesús de sempre.
I sí, algun dia caldrà que hom s’ocupi de discernir dels nous camins quins són vàlids i quins no. Però caldrà fer-ho amb formules innovadores, capaces d’integrar les noves descobertes i les tradicions més antigues. L’Esperit ha fet créixer noves experiències i les diverses persones, grups i comunitats que han crescut fora dels recs habituals també tenen coses a dir. Aquesta escampada, modesta però decidida, de nous brots recorda en molts aspectes les comunitats disperses i agosarades dels primers cristians.

Ametllers florits

Passejant pels voltants de Poblet he vist que els ametllers ja havien florit. L’ametller és el primer arbre que floreix. Les flors maduren abans que l’arbre s’ompli de fulles. Té el tronc negre, o gris, i aspre com la terra on creix. Però en canvi els pètals són d’un teixit blanc delicadíssim i, si t’apropes a les flors, perceps la flaire de mel que desprenen.

L’ametller floreix en ple hivern, és un arbre que s’arrisca. I més d’una vegada ho paga car: una gelada pot matar les flors i fer que es perdi tota la collita d’ametlles. Vestir-se amb robes de primavera quan encara no s’endevina el bon temps és un gest de confiança total. No és que esperi que tot vagi bé sinó que ho dóna per fet.

Les paraules dels profetes que coneixem avui ens han arribat avalades no per la seva eloqüència o per les poderoses imatges de les seves visions... sinó pel risc que van córrer en pronunciar-les. Els profetes van lluitar per mantenir la fe en temps de crisis profundes i, mentre els falsos profetes pintaven el futur de color de rosa, ells van dir les coses pel seu nom, encara que sense resignar-s’hi. I van haver de fer-se sentir anant contracorrent, sovint amb cap més suport que el de Déu: enfrontats al poder establert, a les opinions dominants o al fatalisme que ho donava tot per perdut. En aquest sentit l’ametller és un arbre que fa vida de profeta.

També Jesús, com el profeta itinerant que va ser, queda ben representat per l’ametller. De fet és molt difícil seguir Jesús i no admirar tots els profetes que el van precedir i tots els profetes que, després, l’han seguit. Tots comparteixen una trajectòria molt similar i tots troben en la resurrecció de Jesús un reconeixement. Els que el van precedir troben confirmades les seves esperances, els qui l’han seguit i el seguiran tenen ja anticipada la resposta de Déu als seus problemes: Jesús també ho ha experimentat i Jo estava amb ell.

Els creients han trobat i troben en la resurrecció de Jesús la resposta de Déu a tot el patiment de la humanitat. El mal i el dolor no tenen la darrera paraula. I per això tot creient, si vol, disposa de motius suficients per donar per fet que tot acabarà bé, per dir el que calgui sense vergonya, per decidir sense deixar-se dominar per la por i per viure serenament les dificultats... en definitiva, per portar una vida de profeta.

Però el pas dels dies sotmet a un dur desgast la nostra fe i no tot resulta tan fàcil. Potser per això cada any tornen les flors d’ametller, per omplir els camps foscos i solitaris de llum blanca i olor de mel, i desafiar un cop més el vent gelat que baixa de les muntanyes.

Les brases

Al vespre pels carrers de Dalt la Vila se sent olor de fusta cremada. L’aroma em resulta familiar, és algun veí que encén la seva llar de foc. Quan jo era petit a casa els meus avis l’estufa de llenya cremava tot l’hivern. De bon matí l’àvia remenava les cendres amb un ganxo de ferro i aprofitava les brases encara enceses per revifar el foc.
La tradició és una brasa encesa a punt per fer cremar la llenya nova. L’única manera de conservar-la en la seva forma actual seria remullar-la i apagar el foc. No té més futur que transmetre el foc del que és portadora abans que acabi de consumir-se, encara que després les flames s’escampin en una direcció no prevista.
La tradició es transmet per contacte, per experiència viscuda, a un nivell més profund del que ens donaria la simple explicació. Més encara, si cal explicar-la massa és que la tradició s’està morint. No es tracta d’entendre-la sinó de viure-la, de deixar-se contagiar per una sàvia i antiga barreja de sentiments i descobrir com bateguen dins nostre i com es revifen quan arriben algunes dates assenyalades: una festa major, un aplec, un aniversari...
Viure les tradicions ens dóna la seguretat i la confiança de pertànyer a un grup, de compartir una identitat ja sigui cultural, social o religiosa. És el caliu de l’entorn que ha esdevingut també caliu i força interior. La fe no és el mateix que la tradició però la fe creix i madura a l’escalf de la tradició. La tradició hom la rep, la fe neix de dins, no és pot adquirir. Per altra banda existeixen tradicions que no tenen o han perdut la seva relació amb la fe.
La fe sense les tradicions que l’acompanyen, sense l’escalf dels altres que ens han passat al davant o que conviuen amb nosaltres, sol quedar adormida i sense forma: la fe necessita expressar-se, compartir-se, celebrar-se... Com el metall en brut necessita el foc i del martell per arribar a ser una eina útil.
Un cop la fe ha madurat esdevé autònoma de les tradicions que l’han acompanyat, igual que l’eina forjada es pot utilitzar ara per remenar les brases que abans han servit per donar-li la forma. Cadascú ha de decidir què conservar i què deixar estar de tot allò que ha rebut.
Una fe adulta és capaç de reconèixer amb agraïment l’estimació dels qui l’ha acompanyat en el seu creixement, però també és capaç d’evitar amb seny tan la repetició mimètica de tot com l’acceptació immediata de qualsevol novetat. La fe madura és confiança per resistir i evitar les pressions del passat i del futur, és llibertat per ser un mateix ara i aquí i cercar a cada moment allò que més ens pugui acostar a Déu. La fe és una eina imprescindible per ser de debò lliure i poder destriar la cendra de les brases.

Música al cos

Tot sovint sento dins del meu cap una tonada que es repeteix. Bé, no sempre és la mateixa, va a temporades. De forma involuntària quan vaig pel carrer o quan m’estic sense fer res la musiqueta torna, dura un temps i després desapareix. Alguns cops em molesta, altres vegades m’afegeixo a la seva cançó. 
Sembla clar que la música ha vingut de fora i que dins meu només hi ha el seu ressò. Però també podria ser que les persones tinguéssim música dins i que per això la que ve de fora troba fàcilment la manera de mantenir-se viva en nosaltres.
On hi ha vida, hi ha música: els batecs del nostre cor o la nostra respiració són sonors, es fan sentir en tot el cos, marquen o segueixen el ritme amb què vivim les nostres experiències, la seva intensitat evoluciona segons el nostre estat d’ànim i, encara, prenen mil sonoritats diferents en les nostres trobades amb els altres. Òrgans, experiències, estats d’ànim, idees... interpreten tots alhora una composició musical –la nostra història- com si fossin els membres d’una orquestra.
El nostre cos, els nostres moviments i processos vitals són un instrument musical. Però un instrument que està íntimament connectat a cadascú de nosaltres. El que li pugui passar a un violí o un timbal em pot saber greu però no ho visc; i si una flauta rep un cop el flautista no se’n sent però si jo forço la veu per cridar em fa mal el coll.
Una de les característiques del cristianisme és entendre el cos com un auxiliar gairebé extern a la persona: tot és la raó o la voluntat. Però l’evangeli no parla pas d’això: la vida és corporal, els gestos valen tant com les paraules i les idees, al final Jesús ofereix el seu cos i és ell amb un cos renovat que ressuscita...
La seva realitat corporal no ho és tot però si una dimensió fonamental. No és una simple eina externa. Igualment jo sóc el meu cos -no només- i donant-lo em dono, exposant-lo m’exposo... Jesús no va lluitar contra el cos sinó que el va posar al servei dels altres: va tocar els malalts, va allargar la mà als que no podien caminar i va partir el pa amb els pobres. Tampoc no va rebutjar els desigs del cos, sinó que va concentrar-se en el desigs de pau i solidaritat, d’estimació i de respecte.
També Jesús insisteix en el fet que el nostre cos, o la nostra corporalitat, és un temple. En aquell temps hi havia gent convençuda que la religió demanava construir grans edificis. Però tornem-hi: Jesús no parla d’un temple desconnectat de mi, independent de la meva vida, sinó la possibilitat de ser jo mateix espai d’acollida i de pregària.
Cadascú, amb la seva corporalitat, és expressió de la presència de l’Esperit. Déu no és fora, com la música, abans que res és dins nostre i la nostra corporalitat és el santuari on fa ressonar la seva veu.

Neu càlida

La neu acabada de caure té un tacte molt especial. Encara que és freda i, si hi jugues prou estona, les mans et queden insensibles, és flonja i lleugera com el plomissol, gairebé càlida.
Tot i que aquest estat dura ben poc. La neu nova es troba en un punt d’equilibri molt delicat: els minúsculs cristalls de glaç que la formen es fonen ràpidament quan puja la temperatura o poc a poc es van endurint si el fred persisteix. Resulta una experiència tan singular que al cap del temps fins i tot pots dubtar de si aquella sensació agradable era real o només va ser una il·lusió.
L’experiència de Déu, és rara i efímera com el tacte càlid dels flocs de neu. I pot passar que el seu record se’ns desdibuixi: fàcilment hom pot menysprear-la i considerar que no va ser més que un engany momentani, fàcilment hom pot sobrevalorar-la i pretendre que aquesta experiència ho justifiqui tot.
L’experiència religiosa és d’una fragilitat extraordinària i s’escapa al que podem dir amb paraules però no és no-res. És un crit silenciós, la llum d’una estrella remota, una pista que ens convida a decantar-nos cap a una direcció concreta, una proposta que espera la nostra resposta. Depèn de nosaltres. Podem passar de llarg sense fixar-nos-hi, podem donar-li credibilitat i poc a poc descobrir si ens porta a algun indret nou o interessant. Una pista o un indici no ho diu tot d’entrada i cal continuar fent camí i cercant.
La fe no és del tot madura sense acceptar el valor limitat de les pistes que segueix: acceptant el seus límits es converteixen en un recurs imprescindible per guiar el propi camí. En canvi oblidar que es tracta d’una experiència limitada i considerar aquesta experiència com una resposta ja completa i definitiva sobre nosaltres o sobre Déu pot portar a comportaments fanàtics que ens impedeixen veure res més.
En aquest sentit les millors expressions de l’experiència autèntica de Déu solen ser desconcertants i paradoxals, com la calidesa de la neu. Arribem a conclusions com aquestes: que allò que has viscut de forma casual és alhora un missatge de Déu; que no et pots quedar aturat perquè tot depèn de tu, sense deixar d’esperar-ho tot de Déu; que has de confiar en tu mateix encara que siguis l’únic que veu una determinada cosa i alhora acceptar que els altres també tenen raó; que ja has trobat Déu i que per això segueixes lluitant per trobar-lo...
Més enllà del que és fàcil de definir i d’encaixar en els nostres conceptes hi ha situacions que ens desborden i que ens obren a una perspectiva totalment nova, que, si ens deixem portar, ens omplen de sorpresa i d’alegria -com un nen que toca per primera vegada la neu acabada de caure- i ens fan créixer i avançar.