De petits jugàvem a fer saltar pedres
sobre l’aigua. Cercàvem pedres planes i les llençàvem amb força arran
de la superfície perquè al fregar l’aigua saltessin cap amunt. Alguna
pedra podia arribar a fer quatre o cinc bots abans de perdre velocitat i
enfonsar-se.
Hi ha persones que semblen disposades a fer tota mena de salts per evitar la més petita ombra de patiment. Està bé eludir el sofriment però no es pot pretendre de viure com si el dolor no existís: no anomenar les malalties pel seu nom, no parlar de records que ens entristeixen, no donar credibilitat a les dades que ens parlen de marginació...
El dolor no és bo però reconèixer i acceptar la seva presència és educatiu. Assumir que hi ha dolor és un signe de maduresa i equilibri personal i és el primer pas per plantar-li cara.
La vida de Jesús està en gran part dedicada a atendre el dolor i la desesperança i cercar-hi respostes. Ell no fa cas de les lleis que impedeixen apropar-se als malats, els toca i els guareix; elogia la fe de les persones que estan disposades a lluitar per canviar la seva situació; convida a portar la pròpia creu i seguir-lo, que és com convidar a no quedar-se aturat malgrat el sofriment...
Moltes vegades s’ha insistit en la bondat del dolor, com si patir i passar-s’ho malament fos voluntat de Déu, pagant així pel pecat propi o pel dels altres, i assumint amb paciència que la felicitat ara i aquí no és possible. Però no és aquest el missatge de Jesús, ni el sentit de la creu.
Jesús fa seu el sofriment d’altres i es complica la vida desafiant lleis injustes fins a l’extrem de ser detingut i condemnat. Però tot això ho fa amb l’objectiu d’obrir noves possibilitats a la felicitat, no per patir. El patiment és resultat del seu sentit de servei. I és servint que el Regne es va obrint pas poc a poc, que les benaurances es comencen a fer realitat.
Amb la mort a la creu Jesús se submergeix completament en el dolor i el sense sentit però no hi queda atrapat, torna a alçar-se i els deixebles el descobreixen viu. Des d’aleshores enfonsar-se i tornar a néixer de l’aigua és el distintiu dels cristians, el baptisme: compartir el dolor dels que pateixen amb l’esperança de poder alçar-se junts, ressuscitats. Només amb aquesta esperança té sentit mullar-se.
Hi ha persones que semblen disposades a fer tota mena de salts per evitar la més petita ombra de patiment. Està bé eludir el sofriment però no es pot pretendre de viure com si el dolor no existís: no anomenar les malalties pel seu nom, no parlar de records que ens entristeixen, no donar credibilitat a les dades que ens parlen de marginació...
El dolor no és bo però reconèixer i acceptar la seva presència és educatiu. Assumir que hi ha dolor és un signe de maduresa i equilibri personal i és el primer pas per plantar-li cara.
La vida de Jesús està en gran part dedicada a atendre el dolor i la desesperança i cercar-hi respostes. Ell no fa cas de les lleis que impedeixen apropar-se als malats, els toca i els guareix; elogia la fe de les persones que estan disposades a lluitar per canviar la seva situació; convida a portar la pròpia creu i seguir-lo, que és com convidar a no quedar-se aturat malgrat el sofriment...
Moltes vegades s’ha insistit en la bondat del dolor, com si patir i passar-s’ho malament fos voluntat de Déu, pagant així pel pecat propi o pel dels altres, i assumint amb paciència que la felicitat ara i aquí no és possible. Però no és aquest el missatge de Jesús, ni el sentit de la creu.
Jesús fa seu el sofriment d’altres i es complica la vida desafiant lleis injustes fins a l’extrem de ser detingut i condemnat. Però tot això ho fa amb l’objectiu d’obrir noves possibilitats a la felicitat, no per patir. El patiment és resultat del seu sentit de servei. I és servint que el Regne es va obrint pas poc a poc, que les benaurances es comencen a fer realitat.
Amb la mort a la creu Jesús se submergeix completament en el dolor i el sense sentit però no hi queda atrapat, torna a alçar-se i els deixebles el descobreixen viu. Des d’aleshores enfonsar-se i tornar a néixer de l’aigua és el distintiu dels cristians, el baptisme: compartir el dolor dels que pateixen amb l’esperança de poder alçar-se junts, ressuscitats. Només amb aquesta esperança té sentit mullar-se.
