Cantàvem tots alhora

A finals d’agost hem estat a Taizé. L’ambient, les persones que hi hem trobat, les estones de pregària... tot ha fet que fos una experiència molt rica. Com en altres ocasions m’he sentit especialment feliç cantant.
Cantar amb tanta gent, tots alhora, és una sensació molt particular. Sembla que cantis portat per una onada que t’arrossega suaument. Encara que dubtis o no entonis bé o pronunciïs malament algunes paraules la veu de tota l’assemblea t’empeny i et porta just allà on volies arribar. I tots, cantant junts, pregant junts, cercant junts fem, per uns instants, l’experiència d’estar realment molt a prop els uns dels altres.
Ho sabem els que escrivim: la lletra és limitada, la música no té fronteres, no necessita traducció, pot ser compartida per tothom immediatament. La música aplega i uneix.
Així també actua l’Esperit que és més música que no pas lletra. Perquè encara que pugui inspirar moltes paraules, primer de tot és alè, respiració, desig, inquietud... experiències assequibles a tothom vingui d’on vingui, pensi com pensi, faci el que faci, cregui o no cregui.
L’Esperit és absolutament de tots sense excepció: homes i dones, savis i senzills, rics i pobres, de cada persona i de totes les altres a la vegada, d’una comunitat concreta i també de tota la resta d’esglésies i credos.
Acostar-se a aquest batec primordial que ressona en tot allò que es viu, que s’endevina anterior a tot i que es manté actiu malgrat tantes limitacions concretes, que desperta i mou i anima la vida a ser sempre més viva... és el cor, el nucli, el fonament de qualsevol experiència religiosa. I, a la vegada, és el desig que batega al fons de cada gest d’estimació, de tota recerca seriosa i de qualsevol projecte realment humanitzador.
L’Esperit doncs és un però desperta una varietat infinita d’activitats i d’experiències, el desig és únic però pren diversitat de formes i mou infinitat de persones i grups. És la vida mateixa que es desplega en mil matisos diferents, un impuls inicial que s’escampa en totes direccions.
Cap expressió no esgota doncs aquesta força de l’Esperit ni el revela completament, cap paraula no el pot descriure satisfactòriament, ni cap experiència contenir-lo en exclusiva. Per aquest motiu cap recerca, cap veu, cap autoritat, cap religió no pot dir que està inspirada per l’Esperit si no és capaç de tenir en compte la resta de recerques, de veus, d’autoritats i de religions que també són inspirades per Ell.
L’Esperit és, en darrer terme, força i serenitat per fer camí malgrat totes les diferències i els desajustos, malgrat la falta d’entesa i els conflictes, i així doncs capacitat per gaudir ja ara de la proximitat dels altres en tot allò que coincidim perquè ens hem alliberat de la desconfiança i la por davant d’allò que ens fa diferents... i podem cantar a una sola veu.

Aquí hi ha maduixes!

Quan anem d’excursió per la muntanya sempre hi ha algú de la família que ressegueix amb atenció els marges del camí per veure si hi descobreix maduixes. Aquest estiu hem superat el nostre propi rècord: n’hem omplert dues carmanyoles ben plenes.

Encara que hi ha qui és més hàbil que els altres a l’hora de descobrir maduixetes amagades sota les fulles o entre les herbes tothom s’anima en algun moment i és capaç de trobar-ne un bon grapat.

Espavilar-se per ser el primer a descobrir detalls amagats o difícils de veure és una motivació que sempre funciona. Sí, competir és un gran estímul per progressar, en tot cas cal saber en quina lluita ens hem ficat.

Hi ha qui s’especialitza a trobar defectes o problemes en tot per minúsculs que siguin. No dóna res per bo d’allò que s’ha dit o s’ha fet, ho posa en dubte, ho qüestiona, ho investiga i ho repassa tot amb atenció. És un camí de recerca estimulant però també un joc perillós quan es trasllada a les relacions personals: esforçar-se només a descobrir les febleses o les limitacions dels altres acaba per generar una desconfiança malaltissa que ho enverina tot.

Un altre tipus de repte per mantenir desperta l’atenció és saber detectar quines són les inquietuds d’aquells que tenim a prop, més enllà del que diuen o fan. Els diversos matisos que pot tenir la veu, la llum o la foscor d’una mirada, un gest més ràpid o més lent del que és habitual... ens descobreix il·lusions i alegries, dubtes i lluites, ens descobreix en definitiva la persona real i viva, com nosaltres mateixos, i ens posa en situació d’entendre’ns i compartir.

Qui ha après a veure les persones amb tota l’alegria i el dolor que porten dins, també sap identificar els detalls menys importants que tot sovint s’interposen en les relacions entre persones i no té massa dificultats per deixar-los de banda.

Una persona, també una religió o una filosofia, que només sàpiga descobrir pecats i problemes està pràcticament cega. No arribarà a veure alguna cosa fins que no s’adoni de quins motius té per confiar, de quins encerts i quines alegries, de quines lluites i passos endavant pot compartir i assaborir ara i aquí. Cal un sentit crític molt desenvolupat per distingir les maduixes de les fulles però encara és més important tenir criteri per saber-se quedar amb les maduixes i no atipar-se de fulles.