Regar

Un tros abans d’arribar al cim de sant Mateu, a la dreta del camí, hi ha una font que raja tot l’any. Un petit canal en recull l’aigua i la porta fins una bassa mig enrunada. Muntanya avall s’endevinen les diverses terrasses ocupades en altre temps pels horts regats per l’aigua d’aquesta font.
Avui no hi ha cap hort i els arbres s’han fet seu l’espai. Malgrat tot, sense recs ni pagès que tingui cura de l’hort, l’aigua que se sobreïx de la bassa continua corrent i no ha deixat mai de regar aquest recó del bosc on els arbres són més alts i l’herba és més verda.
A casa nostra hi ha força espais, abans de l’Església, que han esdevingut camps abandonats. Moltes persones han pres altres direccions, els seguidors de Jesús s’han reduït i la dinàmica comunitària ha perdut força. Amb tot, hi ha qui ha decidit continuar fent camí.
L’esperit de Jesús és més ampli i més fort que la comunitat i la seva organització per això, tot i les dificultats, hi ha persones i grups que segueixen trobant dia a dia motius per seguir-lo dins i fora dels ambients tradicionalment cristians. Més important que els canals és l’aigua que hi circula i encara que es produeixi un deteriorament institucional, com ara, hom no deixa de trobar noves pistes per cuidar la pròpia fe.
A alguns els costarà acceptar que la fe no sigui un terreny clarament delimitat. Però és evident que les organitzacions són només un mitjà i que les esquerdes de la institució són alhora un perill i una oportunitat que convida a créixer cap a fora. El mateix esperit que va animar Jesús avui motiva, desvetlla, suggereix, renova... a tot aquell qui es deixa portar per ell i així és possible encetar noves rutes cap al Jesús de sempre.
I sí, algun dia caldrà que hom s’ocupi de discernir dels nous camins quins són vàlids i quins no. Però caldrà fer-ho amb formules innovadores, capaces d’integrar les noves descobertes i les tradicions més antigues. L’Esperit ha fet créixer noves experiències i les diverses persones, grups i comunitats que han crescut fora dels recs habituals també tenen coses a dir. Aquesta escampada, modesta però decidida, de nous brots recorda en molts aspectes les comunitats disperses i agosarades dels primers cristians.

Ametllers florits

Passejant pels voltants de Poblet he vist que els ametllers ja havien florit. L’ametller és el primer arbre que floreix. Les flors maduren abans que l’arbre s’ompli de fulles. Té el tronc negre, o gris, i aspre com la terra on creix. Però en canvi els pètals són d’un teixit blanc delicadíssim i, si t’apropes a les flors, perceps la flaire de mel que desprenen.

L’ametller floreix en ple hivern, és un arbre que s’arrisca. I més d’una vegada ho paga car: una gelada pot matar les flors i fer que es perdi tota la collita d’ametlles. Vestir-se amb robes de primavera quan encara no s’endevina el bon temps és un gest de confiança total. No és que esperi que tot vagi bé sinó que ho dóna per fet.

Les paraules dels profetes que coneixem avui ens han arribat avalades no per la seva eloqüència o per les poderoses imatges de les seves visions... sinó pel risc que van córrer en pronunciar-les. Els profetes van lluitar per mantenir la fe en temps de crisis profundes i, mentre els falsos profetes pintaven el futur de color de rosa, ells van dir les coses pel seu nom, encara que sense resignar-s’hi. I van haver de fer-se sentir anant contracorrent, sovint amb cap més suport que el de Déu: enfrontats al poder establert, a les opinions dominants o al fatalisme que ho donava tot per perdut. En aquest sentit l’ametller és un arbre que fa vida de profeta.

També Jesús, com el profeta itinerant que va ser, queda ben representat per l’ametller. De fet és molt difícil seguir Jesús i no admirar tots els profetes que el van precedir i tots els profetes que, després, l’han seguit. Tots comparteixen una trajectòria molt similar i tots troben en la resurrecció de Jesús un reconeixement. Els que el van precedir troben confirmades les seves esperances, els qui l’han seguit i el seguiran tenen ja anticipada la resposta de Déu als seus problemes: Jesús també ho ha experimentat i Jo estava amb ell.

Els creients han trobat i troben en la resurrecció de Jesús la resposta de Déu a tot el patiment de la humanitat. El mal i el dolor no tenen la darrera paraula. I per això tot creient, si vol, disposa de motius suficients per donar per fet que tot acabarà bé, per dir el que calgui sense vergonya, per decidir sense deixar-se dominar per la por i per viure serenament les dificultats... en definitiva, per portar una vida de profeta.

Però el pas dels dies sotmet a un dur desgast la nostra fe i no tot resulta tan fàcil. Potser per això cada any tornen les flors d’ametller, per omplir els camps foscos i solitaris de llum blanca i olor de mel, i desafiar un cop més el vent gelat que baixa de les muntanyes.

Les brases

Al vespre pels carrers de Dalt la Vila se sent olor de fusta cremada. L’aroma em resulta familiar, és algun veí que encén la seva llar de foc. Quan jo era petit a casa els meus avis l’estufa de llenya cremava tot l’hivern. De bon matí l’àvia remenava les cendres amb un ganxo de ferro i aprofitava les brases encara enceses per revifar el foc.
La tradició és una brasa encesa a punt per fer cremar la llenya nova. L’única manera de conservar-la en la seva forma actual seria remullar-la i apagar el foc. No té més futur que transmetre el foc del que és portadora abans que acabi de consumir-se, encara que després les flames s’escampin en una direcció no prevista.
La tradició es transmet per contacte, per experiència viscuda, a un nivell més profund del que ens donaria la simple explicació. Més encara, si cal explicar-la massa és que la tradició s’està morint. No es tracta d’entendre-la sinó de viure-la, de deixar-se contagiar per una sàvia i antiga barreja de sentiments i descobrir com bateguen dins nostre i com es revifen quan arriben algunes dates assenyalades: una festa major, un aplec, un aniversari...
Viure les tradicions ens dóna la seguretat i la confiança de pertànyer a un grup, de compartir una identitat ja sigui cultural, social o religiosa. És el caliu de l’entorn que ha esdevingut també caliu i força interior. La fe no és el mateix que la tradició però la fe creix i madura a l’escalf de la tradició. La tradició hom la rep, la fe neix de dins, no és pot adquirir. Per altra banda existeixen tradicions que no tenen o han perdut la seva relació amb la fe.
La fe sense les tradicions que l’acompanyen, sense l’escalf dels altres que ens han passat al davant o que conviuen amb nosaltres, sol quedar adormida i sense forma: la fe necessita expressar-se, compartir-se, celebrar-se... Com el metall en brut necessita el foc i del martell per arribar a ser una eina útil.
Un cop la fe ha madurat esdevé autònoma de les tradicions que l’han acompanyat, igual que l’eina forjada es pot utilitzar ara per remenar les brases que abans han servit per donar-li la forma. Cadascú ha de decidir què conservar i què deixar estar de tot allò que ha rebut.
Una fe adulta és capaç de reconèixer amb agraïment l’estimació dels qui l’ha acompanyat en el seu creixement, però també és capaç d’evitar amb seny tan la repetició mimètica de tot com l’acceptació immediata de qualsevol novetat. La fe madura és confiança per resistir i evitar les pressions del passat i del futur, és llibertat per ser un mateix ara i aquí i cercar a cada moment allò que més ens pugui acostar a Déu. La fe és una eina imprescindible per ser de debò lliure i poder destriar la cendra de les brases.