En desacord amb el dolor

Rebre, acollir, acceptar, integrar, assumir... no vol dir estar d’acord. Hi ha un cas en el que aquesta distinció resulta especialment important: el dolor. No acceptar el dolor és, sovint, una manera de fer més gran el patiment. No tenim altre remei doncs que assumir que el dolor forma part de la nostra vida. Però això no vol dir que patir sigui bo. Certament el dolor pot fer-nos madurar, ajudar-nos a obrir els ulls, acostar-nos a altres persones que també pateixen però no té cap sentit cercar-lo expressament.
Assumir el dolor vol dir, en primer lloc, no amagar-lo. No pots ocultar als nens la mort d’un avi, ni negar el dolor que sents sense provocar, a la llarga, un dolor encara més gran, un xoc encara més dur amb la realitat. Cal donar-se temps per fer el procés de dol, d’acceptació de la fragilitat i de les nostres limitacions, i quan sigui possible, de descoberta d’aspectes positius. Segurament la prova més dura per a la nostra maduresa com a persones és aquesta: aprendre a conviure amb el dolor. Quan abans t’hi posis millor.
El dol demana silenci. O millor dit, seguir un procés d’aquietament. Cal silenciar les explicacions, les justificacions, els raonaments i sobretot deixar de capficar-se amb qui té la culpa del dolor que sents. En el dolor hi ha molta violència i molt ràbia amagades, per les nostres il·lusions trencades, per la impotència que sentim contra el mal, per la pèrdua d’algú que estimem, del que ens hem allunyat o que hem perdut per sempre... L’aquietament és necessari per no introduir més violència.
Hi ha particularment una manera de respondre al dolor que, tot i amagar una bona dosi d’agressivitat, sovint s’ha considerat bona i fins i tot necessària: cercar-ne els culpables. Però això no fa més que encendre la ira contra tu o contra algú altre. Sí, potser hi ha algun culpable del teu mal però saber qui és o fer-li-ho pagar no et servirà per superar el teu malestar. El silenci cura, anar a la caça i captura de culpables no.
Per deixar que les ferides es curin mínimament, cal despullar d’arguments el dolor tan com sigui possible i vetllar curosament per no contribuir a crear-ne de nou. Reaccionar produint més patiment es donar-li la raó al dolor i, és caure en una dinàmica perversa, una repetició absurda, que fa impossible qualsevol curació.
Qui va pecar perquè nasqués cec? pregunten els deixebles a Jesús. És a dir, a més a més del mal que veiem, la ceguesa, hi deu haver més mal que no veiem: uns pares irresponsables, un Déu venjador que tot ho castiga... La resposta de Jesús és que no hi ha pecat, que no hi ha culpables. Amb aquesta resposta ataca qualsevol pretensió de justificar religiosament el patiment, de plantejar que Déu exerceix violència o l’alimenta, o que algú mereixi passar-s’ho malament. És una posició tan radical i seriosa que molts cristians encara avui no han arribat a assimilar-la. El mal existeix, però seria imperdonable contribuir d’alguna manera a fer-lo més gran i no treballar amb totes les nostres forces per pal·liar-lo.
Culpabilitzar algú altre o a tu mateixa és una forma d’amplificar el dolor i d’alimentar la ràbia i la frustració. Es una reacció irracional i destructiva. De fet és una responsabilitat mal entesa. No es tracta ni d’ignorar, ni d’oblidar el dolor i les seves causes, cal conèixer-les i combatre-les però no per venjança, ni per donar sortida a la nostra ràbia. Només si fem callar les veus que davant la violència demanen més violència podem tenir cura de la vida i no malmetre l’alegria i la bondat que la vida també conté.

Misteri

En temps de Jesús tot allò que resultava desconegut o era impossible de controlar -malalties, aiguats, guerres- es considerava que era cosa de Déu (o del dimoni). Avui la ciència ha trobat explicació per a moltes d’aquestes qüestions que fins fa poc eren un misteri i, per aquest motiu, molta gent ha arribat a la conclusió que Déu és inútil.
Amb tot el respecte per la ciència, cal dir que hi ha un bon grapat de qüestions importants que no tenen una solució científica i que segueixen, i seguiran, pendents de resposta. Es tracta principalment de preguntes personals o morals: què he de fer amb la meva vida?, perquè estimo tal persona i no tal altra?, com és que aquest conflicte no és resol?, perquè sóc així i no d’una altra manera?...
Malgrat els avenços científics segueixen existint doncs molts misteris sense resposta. Són temes pendents que en un moment o altre et faran sentir incòmoda. Però pensar, com molta gent del segle I, que Déu és la solució de tot no és la idea de Jesús. De fet, potser és una sort que la creença en un Déu màgic estigui en crisi perquè això ens obliga a aprofundir com ens cal tractar els misteris i considerar la possibilitat de que Déu parli a través del silenci o de l’absència de respostes.
Jesús critica els predicadors que pretenen donar solucions per tranquil·litzar la gent: Us diran el messies es aquí o és allí. No us ho cregueu! No hi ha solucions fàcils. També en un moment donat Jesús deixa de fer miracles i es retira amb els deixebles perquè veu que la gent no fa cas del seu missatge.
Així doncs si tu has decidit creure en Déu i donar-li l’oportunitat d’existir, vigila no et facis il·lusions pensant que Ell respondrà a totes les teves preguntes. Encara que es molest no entendre algunes situacions que són importants per a tu, pensa que potser valorem massa el fet d’entendre i sovint estimar o comptar amb algú es acceptar-lo sense entendre’l del tot.
A algunes persones la presència molesta d’interrogants els fa fugir cap endavant a la recercar d’alguna satisfacció que tapi o ensordeixi els seus neguits: un àpat abundant ajuda a superar qualsevol disgust, tenir un bon sou tranquil·litza, manar sobre altres persones reforça l’autoestima, complir els seus manaments ens assegura que Déu no s’enfadarà amb nosaltres... El Déu de Jesús es fa present a través dels interrogants que posen en crisi les nostres seguretats.
Viure és saber acollir els dubtes i les molèsties que deixen al descobert les insuficiències del nostre món i no provar d’amagar-les amb falses solucions. És un repte per a qualsevol persona responsable, sigui creient o no, assumir els interrogants que l’envolten i no girar-s’hi d’esquena.
El silenci de Déu davant de les situacions que ens qüestionen pot ser un crit sense paraules que et convida a no quedar-te aturada i mirar de donar-hi tu algun tipus de resposta. No es tracta tant que ho entenguis o trobis una bona explicació científica o teològica, sinó que provis de fer-hi alguna cosa.

Arrels

Jesús era jueu i és impossible entendre la seva personalitat sense conèixer la cultura i la religió en les que va ser educat i sense identificar els principals trets de l’època històrica en que va viure. Per exemple, sabia llegir, com un bon grup dels seus contemporanis. A casa nostra, en canvi, l’analfabetisme serà força important fins a principis del segle XX!
Va créixer en una cultura religiosa mil·lenària que havia aprés a seguir Déu pel desert, que també tenia força clar tot allò que no era Déu, que el va ensenyar a pregar i a buscar els desigs d’aquest Déu, la seva voluntat, sobretot pel que fa a la justícia i el bé de tots. Va aprendre també a lluitar per defensar la seva identitat religiosa davant dels costums estrangers o dels abusos dels seus líders. Igualment estima i coneix bé el seu país, la terra que trepitja, els camps que floreixen a la primavera i els corbs que s’hi alimenten; i també les ciutats i pobles on té amics a qui visitar.
Jesús no comença de zero, té com a base una cultura, uns costums, una societat, una religió i uns precedents a qui seguir.
Els seus discursos i paràboles estan profundament arrelats en els interessos i les preocupacions del seu temps: la situació econòmica amb préstecs, deutes i impostos o el creixement dels productes de l’hort i els treballadors que fan la collita, o la construcció de cases i de pous... Forma part del grup social de la gent humil i això també el defineix: qui és aquest? pregunten alguns.
Per seguir Jesús cal tocar de peus a terra. És imprescindible per entendre’l bé adonar-se del seu profund arrelament cultural, històric, social i geogràfic. No és un estrany, ni una persona sense país, ni tradicions, ni reptes, ni projectes polítics. Alguns creuen que podria haver viscut al marge de tot això i que si va parlar de temes significatius per la gent del segle I només va ser per fer-se entendre. Jesús no és un fantasma que parla de part de Déu. És de carn i ossos: té gana, té set, s’adorm, s’enfada... com nosaltres. Per això té coses a dir sobre la nostra gana o les nostres preocupacions. La seva vida és real i això vol dir concreta històricament, socialment, religiosament.
La fe de debò sempre és desenvolupa en un ambient concret, és una experiència arrelada en la vida real que madura gràcies a les complicacions que es troba. La fe no et separa del món sinó que t’hi fica més a fons, t’hi compromet, t’hi lliga estretament. Per això cal que recordis que una fe que no et porti mai a situacions de conflicte o que no et plantegi dubtes no és una fe autèntica. La fe es viu en el dia a dia, barrejada en mil situacions i circumstàncies, al costat de persones que l’aprecien i d’altres que la critiquen, però, poc a poc, és capaç de transformar l’entorn on està arrelada perquè se l’estima.

Els altres

Jesús és presenta a Cafarnaüm i amb poc temps la seva fama s’escampa per tot arreu. Però es tracta d’una fama ambigua. Les males llengües l’acusen d’anar acompanyat de pecadors i de dones de mala reputació, de parlar amb estrangers, de parar atenció a persones que la societat rebutja, de tocar malats i cadàvers, cosa que el fa impur, de tenir uns deixebles poc escrupolosos amb la Llei... La seva família troba que no està bé del cap i les autoritats se’l miren amb recel. No sembla gens recomanable anar amb Ell.
El primer moviment de Jesús sempre és d’apropament, de confiança, d’acceptació de tothom, d’acolliment... No posa barreres ni condicions en les seves trobades amb la gent. També s’asseu a taula amb mestres de la Llei que el volen conèixer. Aquesta dinàmica la van mantenir les primeres comunitats cristianes que integraven tota mena de persones i que es van obrir amb relativa facilitat als no jueus.
I tu, com ho veus? T’imagines casa teva plena de gent refugiada o malalta? O aturant-te pel carrer a donar conversa a tots els que et trobes: un avi solitari, un sensesostre, un immigrant que ha rebut una carta del jutjat i no sap què fer, un pidolaire, un venedor ambulant? Prova de fer-ho alguna vegada és una bona manera d’entendre Jesús i de descobrir qui són els altres.
La qüestió és que et mantinguis activa en la lluita contra les barreres que se solen instal·lar entre les persones. Per què davant d’una persona desconeguda la resposta més normal ha de ser mantenir les distàncies? Està clar que no podem ser amics de tothom, ni cuidar de totes les persones que ens trobem al llarg del dia. Però, no és una ximpleria molt gran pensar que som enemics d’algú que no coneixem i que cada persona que trobem és un perill del que cal defensar-se?
Abans de conèixer algú no saps com és millor tractar-lo, tampoc no saps com està la gent que fa temps que no veus. En aquest moment zero de la trobada només et pots guiar per allò que tu creus: confies o et deixes endur per la por. En cada trobada tu a tu a l’ascensor, al metro o a la feina, però també en reunions familiars o amb els teus amics es juga aquesta partida. Al final, si vas deixant que la por t’imposi el seu criteri qualsevol relació es torna impossible.
La por ens guanya algunes vegades, per això cal plantar-li cara sempre que puguem, per això ens cal defensar que qualsevol desconegut és potencialment bo i amigable. Perquè una cosa és reconèixer i acceptar que tenim por, i una altra ben diferent és deixar que ella tingui la darrera paraula sobre les nostres relacions.
Quan Jesús es presenta als deixebles de nit i per sorpresa els diu no tingueu por... ni bona nit, ni la pau sigui amb vosaltres. Per començar bé cal, abans que res, deixar la por de banda.