Trossos de ceràmica

Al museu de les termes romanes de Badalona hi ha algunes peces de ceràmica ibèrica. Les van trobar fetes miques en excavar un jaciment proper i un equip d’arqueòlegs les va reconstruir. Hi havia fragments en molt bon estat que encara conservaven el dibuix original, altres en canvi l’havien perdut i alguns forats es van haver de reomplir amb guix.
Tot sovint trobar l’equilibri personal s’assembla força a la reconstrucció d’una vas de terrissa. Amb paciència cal anar trobant quin és el lloc que correspon a cada fragment, a cada desig, a cada emoció, a cada idea... en benefici del conjunt.
Durant molt de temps la pedagogia oficial de l’Església s’ha limitat a identificar, denunciar i prohibir els pecats com si amb això ja quedés tot resolt. Però els desigs, els sentiments i les idees que ens poden portar a fer el mal formen part de nosaltres, estan profundament entrelligats amb altres desigs i sentiments que ens animen a viure i a estimar. No es pot pretendre suprimir-los sense més ni més.
A mesura que ens coneixem a fons podem identificar quins desigs, emocions i pensaments val la pena d’animar i de quins convé prendre distància. Però els impulsos problemàtics mai no desapareixeran del tot, només els podem limitar i minimitzar, amb sort, quedaran com adormits.
Hem d’aconseguir ser nosaltres mateixos amb totes les peces, tan les que conserven el dibuix original del seu creador, com les lletges o deformades pel temps. Ens cal, doncs, aprendre a conviure amb el pecat i el mal. Quan la persona no reconeix els seus desigs o emocions perjudicials i els nega o els amaga solen convertir-se en una font de malestar... a part de fer impossible gestionar-los.
Nosaltres també contribuïm a fer el mal, encara que no vulguem. Convé acceptar-ho amb humilitat. En això consisteix portar la pròpia creu: fer-nos càrrec de les nostres mancances ―encara que no en siguem directament culpables― i estalviar als altres una part del dolor i el malestar que hi ha en el nostre entorn. Sense cap mena de dubte, els millors companys de camí són els que tenen ben assumides les seves pròpies limitacions i no pretenen carregar-les a ningú altre.
En relació al pecat els primers cristians parlaven de reconciliació entre Déu i les persones, entre diversos grups humans i també, d’alguna manera, de la persona amb ella mateixa. Reconciliar parla d’aconseguir un tot on no hi falta res però es tracta d’una totalitat on cada part, cada matís, ha estat reconeguda pels altres i ha quedat integrada.
Al capdavall només un vas o una gerra de terrissa sencers són útils per contenir vins, olis, llavors o algun tresor.

La guia d’excursions

Vaig sortir d’excursió amb els meus fills i els meus nebots. Sobre el paper la ruta semblava molt evident però a partir d’un cert punt no hi havia un camí clar i vam tirar pel dret muntanya amunt fins trobar un pas. Un cop dalt de tot vam veure que s’hi podia arribar per tres camins diferents.
Les explicacions, per detallades que siguin, només són una aproximació. L’autèntic coneixement el dóna l’experiència. Massa sovint en qüestions de fe la gent es conforma amb quatre instruccions aparentment clares en comptes de voler aprofundir. També sol ser habitual que quan les instruccions fallen hom abandoni la fe... com si en fer-se malbé el pany de la porta de casa decidíssim canviar de domicili.
Un cristianisme acceptat socialment va propiciar en el passat una progressiva simplificació de la fe. I avui encara no tenim una consciència clara de què és important i què no en qüestions de fe. Cal, doncs, anar a les arrels i recuperar l’experiència de fe amb tota la seva profunditat, sense patir per com ens organitzem o què s’ha de celebrar tal dia. I per fer-ho caldrà aprendre de la nostra història, de la història concreta de les persones que han viscut la fe, dels milers de sants anònims que han seguit Jesús.
Observant les persones que al llarg dels segles han seguit les línies de treball de Jesús s’endevinen diversos nuclis d’experiència significatius. Un nucli es troba en la lluita per la justícia, la denúncia de la marginació i el treball per la promoció humana, la construcció de la pau, la cura de la salut i l’educació. Un altre és l’experiència de vida en comú, en grups de reflexió o de pregària, en petites comunitats, en la vida parroquial, en comunitats religioses i en monestirs, en moviments i associacions, en trobades i celebracions. Un tercer camí és la recerca de Déu des del silenci, aprofundint en un mateix, amb l’estudi, la pregària, la meditació...
No es pot trobar ni seguir Jesús en abstracte. Ell es troba sempre encarnat en contextos i experiències concretes. O bé trobo a Jesús en mi, o bé el trobo en la comunitat o bé el trobo en els pobres del nostre món. Sense refer l’experiència de Jesús no és possible conèixer-lo, ni entendre’l, ni seguir-lo.
Fora d’aquest nuclis d’experiència no hi ha fe cristiana possible, ni tampoc autèntica Església. Les diverses línies de treball són, en realitat, una xarxa de camins que estan interconnectats i uns porten als altres i, al final, tots arriben a Jesús. En qualsevol cas sense trepitjar cap camí, ni perdre’s ni patir alguna esgarrinxada és impossible trobar-lo.