Lluitar contra el dolor

Per Jesús hi ha un únic motiu que justifica complicar-se voluntàriament la vida:  ser solidaria. Buscar-te complicacions perquè sí no té cap ni peus, en canvi assumir les conseqüències, de vegades doloroses, de compartir la sort dels altres és una forma de fer més lleuger el pes que carreguen.
Jesús dedica gran part de la seva vida a acompanyar les persones que pateixen a causa de malalties, a causa del rebuig social i religiós, a causa d’injustícies econòmiques... Al final ell mateix acaba exclòs de la societat, condemnat a mort com els pitjors delinqüents, a la creu.
Alguns han vist en el patiment de Jesús a la creu una mena de declaració a favor del dolor, com dient que patir és bo, que obeir Déu vol dir acceptar sense més el dolor. Però aquesta visió de la creu neix d’una lectura incompleta de la seva història. Jesús s’indigna i es planta davant del dolor en molts moments de la seva vida, la creu és la conseqüència del seu enfrontament amb les causes del patiment: autoritats que es desentenen del poble, costums socials i creences religioses que generen marginació, abusos econòmics... La mort de Jesús és la conseqüència acceptada però no buscada de la seva forma de viure.
Quan Jesús es posa en camí cap a Jerusalem ja sap que pot acabar malament i així ho explica als seus deixebles que no ho acaben d’entendre. Jesús no va a Jerusalem perquè el matin sinó per completar la seva feina, dur la seva predicació, la seva proposta, al cor d’una societat i una religió jueva que pretén transformar. Assumeix les dificultats i els perills del seu viatge però no els busca expressament ni quan diu: no convé que un profeta mori fora de Jerusalem. Es tracta d’una ironia, ens realitat als de Jerusalem els convindria escoltar els profetes i fer-ne cas en comptes de matar-los.
Una cosa semblant passa amb la llista de persones a qui Jesús anomena feliços: feliços els pobres, feliços els qui ploren, feliços els qui tenen fam i set, feliços els perseguits... Però, feliços? De debò? Pel fet de passar-ho malament? Ja s’ha dit alguna vegada, que no es tracta de complaure’s en el mal i el dolor com si això ens fes millors. Han d’alegrar-se perquè la situació en la que es troben pot ser superada, el Déu que predica Jesús vol que aquestes problemàtiques es resolguin i les persones puguin compartir els bens de forma justa, riure’s de les dificultats o disposar d’un entorn on viure amb dignitat.
El discurs de Jesús és un reconeixement de que hi ha persones que pateixen, no es pot fer veure que no hi són, i una reivindicació de la seva dignitat. Però és, també, l’afirmació -potser boja o desmesurada- d’una confiança radical i d’una esperança sense límits en que les dificultats i el dolor poden ser superats, i que, per tant, té sentit embrutar-se les mans per lluitar-hi en contra. Malgrat les pèrdues, el cansament, la violència, la injustícia establerta, la mort... podem confiar en que vindran temps millors.
Jesús mantindrà fins al darrer moment a la creu la seva esperança i els seus seguidors podran descobrir en la seva mort encara un darrer servei: mor entre altres condemnats, és fa solidari de la seva condemna i de totes les condemnes a mort. Qualsevol que estigui en desacord amb la mort de Jesús a la creu entendrà també que allà s’hi estan denunciant tantes morts injustes i la injustícia mateixa de la pena de mort.

Responsables

Els motius pels quals una persona actua amb sentit de servei poden ser diversos però tard o d’hora es troben confrontats amb la prova del dia a dia i difícilment els arguments poc sòlids la superen. El servei directe a les persones o bé et despulla de prejudici i de manies i et fa més humana i més valenta o et deixa fora de joc. Ningú no es manté fent un servei al llarg dels anys si no té motius ben fonamentats per fer-lo. Fins i tot, en moltes ocasions, malgrat tenir unes conviccions clares convé fer alguna aturada per recuperar forces.
Somiar amb canviar-ho tot sol ser font de decepcions. El servei és, tot el contrari, concret i real, efectiu i present, encara que sovint resti invisible. El servei és un bany de realisme i una immersió en la vida concreta que t’obliga a ser tu mateixa de forma ben real sense màscares, posant en joc els teus recursos sense reserves.
Quan Jesús veu que molta gent s’apunta a seguir-lo els pregunta: Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Si algú s’imagina que fer un servei l’ajudarà a quedar bé o que li facilitarà sentir-se satisfet o que resoldrà els seus problemes personals no fa un càlcul gaire encertat. Servir vol dir posar-se a disposició dels altres i això vol dir cedir el control sobre el propi temps, renunciar al protagonisme i acceptar de no saber fins a quin punt s’aconseguiran els objectius plantejats.
Per altra banda hi ha qui considera que servir és una forma de tranquil·litzar la consciència. Però més aviat cal tenir clar tot el contrari: tot i que jo no soc la causa de cap malaltia, ni he contaminat amb productes tòxics cap espai natural, ni soc responsable que l’atur augmenti, i molts d’aquest mals ja existien abans que jo nasqués... sé que sense alguna mena d’esforç meu tot això seria pitjor.
Ja s’ha dit, la qüestió no és el sentiment de culpa, la culpa és només un avís,  la culpa pot despertar-nos però la feina ben feta demana voluntat de construir no de castigar-se, recerca de solucions no complaença en la pena. Sentir-se culpable i conformar-s’hi és un carreró sense sortida que accentua el nostre dolor i fa perdre de vista el patiment dels altres. La indignació i el desacord amb les injustícies, en canvi, porten al reconeixement del dolor dels que s’ho passen malament i activen processos de canvi, no dinàmiques de lamentació.
Ves a saber perquè ens sentim inclinats a ajudar en un primer moment però al final és el respecte per les persones allò que t’ha d’importar. És el desacord amb el mal i el dolor que castiga persones concretes allò que t’impulsarà a tenir-ne cura. Les coses que no funcionen i les situacions injustes t’empenyen, si tu et deixes, a donar resposta, aviven el teu interès i desperten el teu enginy.
I sí, hi ha mals que semblen dominar-ho tot i no sabem si mai podrem frenar-los. En sentit estricte no són culpa nostra, són mals estructurals que es perpetuen independentment del que les persones vulguem, són el resultat de segles d’accions individuals que ara no es poden aturar amb una simple intervenció personal. Són inèrcies que s’han instal·lat i ens semblen normals: la contaminació, les injustícies socials, la falta d’investigació de certes malalties... Però hi ha qui continua contribuint al seu creixement i qui s’hi planta en contra. Servir és plantar-se en contra dels mals actuals, és assumir voluntàriament responsabilitats, tan si et toquen com si no, pel bé d’algú que en pateix les conseqüències.

Perdre el temps junts

Tenir cura dels altres sembla que ha de consistir principalment en ser-los útil però prioritzar la utilitat encaixa malament amb les relacions interpersonals, quan no les fa impossibles. I si a la base del servei no hi ha un cert sentit de gratuïtat, no d’eficiència o d’obtenció de resultats, tot són malentesos.
Qualsevol servei o qualsevol ajuda ha de partir d’una mínima experiència prèvia d’entesa i complicitat. Voler ser la solució sovint no soluciona res. Alguns es presenten com a experts, com a tècnics o com a savis i, moltes vegades, n’hi ha prou amb escoltar i fer costat, posar-se al costat, ni passar davant i deixar l’altre enrere, ni seguir-lo o perseguir-lo pendent de tot allò que fa.
Seure a l’ombra junts, mirant cap a l’horitzó, tot prenent alguna beguda fresca i parlant sense presses... és una manera fantàstica de perdre el temps. És el context adequat per parlar de qualsevol cosa, inclús de qüestions de les que costa parlar. No importa l’edat, ni els estudis, ni l’orientació sexual, ni la professió, ni la cultura, ni el coeficient intel·lectual... només deixar-se portar per la confiança que es va generant.
Algunes vegades, fins i tot veient-se cada dia, poden passar anys fins que les persones arriben a connectar o a sincerar-se, a renunciar als prejudicis i barreres i començar a parlar amb el cor a la mà d’allò que hom realment necessita. Passar temps junts, perdre el temps junts, és gratuït, no arregla res però ho acaba transformant tot i aleshores tot és possible i qualsevol solució que es plantegi pot ser la bona.
Si vols ser d’alguna ajuda i treballar al servei de les persones en la teva professió, sigui la que sigui, o col·laborant com a voluntària en algun projecte solidari o atenent algú de la família que depèn de tu pensa primer que ets inútil o inadequada per resoldre la vida dels altres. La seva vida és seva. I abans de fer res cal que acceptis la seva diferència, les seves negatives, els seus dubtes, la seva ximpleria, els seus errors, el seu dret a decidir i a equivocar-se... per poder alegrar-te també amb les seves alegries i els seus encerts.
Jesús passa moltes hores amb persones de tot tipus parlant, escoltant, guarint-les. Compartir la vida de la gent el posa en condicions de fer alguna cosa útil. Els seus miracles criden l’atenció perquè les solucions ràpides i espectaculars són atractives però mai no fa res sense que abans les persones concretin què demanen: Què vols que faci per tu?
L’espectacle dels miracles amaga qüestions importants que s’entenen millor quan observem la trobada de Jesús amb persones a les que no fa res d’especial, llevat de parlar amb elles. Aquest és el cas d’una dona samaritana amb la que es trobada Jesús un dia calorós prop d’un pou. Després de parlar una estona ella s’adona que ha descobert alguna cosa important i corre cap al poble a explicar-ho als seus veïns. La dona reacciona com si efectivament s’hagués produït un miracle.
El contacte personal de qualitat és el que canvia les persones, és el tipus d’ajuda que cal per superar situacions difícils i és la única via per trobar solucions útils per a les persones.

Déu inútil

En les nostres relacions podem fixar-nos en la utilitat, com solem fer amb els objectes, o destacar el valor que hom té per si mateix com a persona. Això també val per reflexionar sobre la forma de tractar Déu. Encara que, en aquest punt, cal dir que les nostres explicacions seran només aproximacions i que amb prou feines serviran per aclarir alguns malentesos que corren sobre Ell.
El tipus d’equívocs que més es troben en parlar de la divinitat són els que fan referència a la seva utilitat. Se la considera l’origen del moviment, la causa de tot, la ment ordenadora que estableix les lleis de la natura, la justificació de la moral o la solució final de la història de la humanitat. I encara hi ha els que s’enfaden perquè no intervé prou clarament per resoldre els greus problemes que ens afecten: la fam, la guerra o la destrucció del planeta.
En tots els casos Déu seria la peça que falta en algun trencaclosques, un motor o un mecanisme necessari pel moviment, una idea aclaridora o l’argument definitiu per tancar una discussió i saber qui té raó.
Per Jesús però Déu no compta per la seva utilitat sinó per ser tal com és. I, igual que un paisatge o una pintura o una música o un amic, és no utilitzable, inútil. Déu, un quadre, un amic potser poden arribar a ser d’alguna ajuda en algun moment però bàsicament són com són i per això tenen valor.
Déu és únic, amb una vida pròpia, i capaç de relacionar-se tu a tu. Jesús parla sovint de dialogar amb Ell, dels lligams afectius amb Ell i d’Ell amb les persones, també de la impossibilitat de preveure què farà o d’entendre’l del tot. Amb Jesús Déu es presenta com a ésser personal lligat a experiències personals, no a coses o teories: és el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob... Un Déu de persones que no s’amaga, que es deixa trobar però que no es presta a ser utilitzat o manipulat. Déu no és la clau de cap teoria, no és una eina, no és el mitjà per a res.
Només al marge d’objectius utilitaris o pràctics és possible experimentar el Déu autèntic. Pels jueus la manera d’estar a prop de Déu és el descans religiós del dissabte, un dia no productiu, un temps no pràctic, d’inactivitat col·lectiva. També Jesús s’allunyava de tant en tant de la gent i de l’acció per trobar moments de repòs, estones sense cap urgència, gratuïtes, per estar amb Déu o amb els deixebles.
Les hores d’aturada i de quietud, el temps en que no estàs treballant tu mateixa per obtenir algun resultat, ni estàs pendent d’aconseguir res de ningú, ni de Déu tampoc, els moments sense presses ni condicionants són els adequats per gaudir de la bellesa, cultivar l’amistat o descobrir alguna cosa de la divinitat. Només en aquesta dimensió inútil o gratuïta és possible detectar detalls que solen passar desapercebuts en el dia a dia, descobrir tot allò que de debò importa de tu, dels altres o de Déu.
El Déu de Jesús està associat a una manera d’entendre el món en la que es valora per sobre de tot les persones. La defensa que fa Jesús de la personalitat de Déu per sobre de la seva utilitat és també una defensa del valor de totes les persones, un valor que no depèn de la seva utilitat o productivitat sinó del fet de ser elles mateixes, úniques i irrepetibles.

Servir

Ens movem dins d’una xarxa de relacions que conformen el nostre món, el món en el que vivim. Aixequem una pedra amb l’ajuda d’un company per construir una casa o anotem en un paper les propostes que s’han fet durant una reunió de treball. Les nostres accions ens posen en contacte amb objectes i persones i creen aquestes relacions: amb la pedra, amb el company, amb el paper, amb els participants a la reunió...
Les trobades, reaccions, topades, complicitats, projectes, recerques, col·laboracions que es produeixen amb persones i objectes ens mantenen en forma, ens ensenyen, ens posen a prova, ens alimenten, ens obren nous horitzons, ens alegren o entristeixen i ens fan viure milers d’altres experiències que van conformant i enriquint la nostra vida. La nostra història personal té la forma que té de resultes del nostre diàleg, o la nostra interacció, amb les persones i els objectes que ens envolten.
És impossible no formar part d’aquesta xarxa de relacions però sí que pots triar com hi participes. Hi ha dues maneres de fer-ho: o bé acceptes tractar l’altre de tu a tu, és a dir, d’igual a igual o bé planteges una relació desigual en la què tu actues i l’altre simplement rep la teva acció. La primera sol ser el tipus de relació que hi ha entre persones, la segona respon a l’esquema habitual de relació amb els objectes. En la segona, l’objecte és un mitjà per aconseguir algun objectiu, té valor per la seva utilitat. En la primera, en canvi, tractem l’altre com algú que té valor per si mateix, sense mirar la utilitat o el benefici.
No hi ha un tercer tipus de relació, per exemple, amb els animals. O els tractem com objectes i els fem servir per menjar-ne la carn, la llet o els ous, i aprofitem la seva pell o les seves plomes; o bé tenim amb ells una relació de tu a tu, de confiança i de respecte: ens fan companyia, passegem amb ells i treballem junts, ja siguin cavalls, gossos, papagais o dofins.
En el moment que es tracten les persones com si fossin coses i es fan servir de mitjans per aconseguir alguna benefici es produeix un problema greu de falta de reconeixement del seu valor. Hom sembla considerar que viu en un món d’objectes on tot allò que està a l’abast es pot utilitzar per al que convingui. Jesús denúncia aquesta forma de fer: Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor.
Servir és tot el contrari: es tracta de saber reconèixer en qualsevol de les nostres accions les persones que es veuran afectades per elles. Cal redactar un informe? No es tracta d’omplir pàgines sinó de que sigui útil a qui l’ha de llegir. Fabriquem sabates? No es tracta de cuir o de fil sinó de servir a qui les ha de calçar. Vas pel carrer? No es tracta d’anar ràpida o lenta sinó de fer compatible el teu desplaçament amb el dels altres que també hi passen.
Facis el que facis, encara que només tractis amb objectes, recorda que vius en un món de persones i que tot allò que fas les afecta, que d’una manera o altra elles són destinatàries de la teva influència i que quan camines al costat d’un igual no hi ha neutralitat possible: o acompanyes o et tornes un entrebanc més dels que ha de superar.