Una eina clau de la nostra tradició religiosa és
la paraula. Els textos de la Bíblia, sobretot els dels Evangelis, són un
element bàsic de referencia per a la fe. Caben mirades diverses sobre
què és ser cristià però totes parteixen de Jesús i de les informacions
sobre ell recollides en els Evangelis.
Gràcies als textos evangèlics ens podem acostar a l’experiència de Jesús i reprendre-la. En el cas de la pregària, podem agafar les seves paraules en préstec per aprendre a pregar. Repetint el que ell va dir ens acostem als seus sentiments més profunds.
De l’experiència viscuda per Jesús neixen les seves paraules. Tornant a dir les seves paraules podem accedir en certa manera a la seva experiència. A condició, clar, que les paraules de Jesús connectin amb alguna experiència similar viscuda per nosaltres. Les paraules de Jesús son la forma d’expressió dels seus sentiments religiosos i poden servir també per donar forma als nostres. Potser et sembli que allò que llegeixes a l’Evangeli no té cap relació amb allò que estàs vivint però tard o d’hora, si insisteixes, descobriràs una expressió de Jesús que encaixa com anell al dit amb la teva experiència actual.
Les emocions i els sentiments són difícils de definir (tampoc no cal que t’ocupis a fer-ho) però és bo saber-los-hi posar nom i saber-los distingir. No és el mateix estar trista que sentir ràbia, encara que de vegades apareguin juntes. I es molt diferent llegir la ràbia que sents com a força per millorar, que percebre-la com a desig de venjança. Les emocions son com son però el sentit que prenen pot ser divers i depèn de les paraules que fem servir per interpretar-les.
Les paraules sàvies de la nostra tradició (salms, cançons, pregàries...) et posen en contacte amb milers de creients que han fet el mateix camí que tu i són una escola per aprendre a donar forma a les emocions i als sentiments religiosos i no tan religiosos. Jesús també va aprendre a pregar amb paraules prestades, sobretot dels salms de l’Antic Testament, que son una col·lecció de pregàries cantades. Aquests salms son encara avui la base principal de moltes de les pregàries de les comunitats de religioses i religiosos.
Les claus que ofereix Jesús als seus deixebles per aprendre a pregar es troben al parenostre. D’entrada destaca que Déu és pare i se li pot parlar de tu a tu, en segona persona del singular. No el tracta ni de vós ni de vostè, ni d’omnipotent, ni de res de tot això. És un Déu proper. Parlar a Déu de vós, com fan tantes pregàries, és una forma no gaire cristiana de fer pregària i potencia un sentiment de respecte distant i poruc que no encaixa amb la mentalitat de Jesús.
El parenostre parla també d’un Regne de germanes i germans que és molt més ampli que les esglésies cristianes, que es va obrint pas entres nosaltres a la recerca d’un món just i que ens uneix a tota la humanitat. Convida a viure el present i a estar pendent només del pa de cada dia, sense buscar res més, ni voler-se assegurar el futur. Centra tota l’atenció en perdonar, en superar les ofenses, en unir les persones, en refer els lligams trencats... aquesta sembla ser la única tasca que ens ha d’importar. I ho planteja d’una forma molt arriscada: demana que Déu ens perdoni, ens aculli, ens estimi com nosaltres ho fem. Preferiria que fos a l’inrevés. Per acabar Jesús proposa que vetllem per no caure en la temptació: els problemes hi son, no ens podem estalviar les dificultats, però preguem per superar-los sense rendir-nos, sense desanimar-nos.
El parenostre defineix el sentit dels principals sentiments religiosos segons Jesús. Acceptar i repetir les seves paraules és deixar-se amarar per aquests sentiments. “Només” et cal patir per: confiar en Déu, esperar i treballar per un món just, viure al dia, reconciliada i en pau amb tothom, decidida a tirar endavant malgrat tot.
Gràcies als textos evangèlics ens podem acostar a l’experiència de Jesús i reprendre-la. En el cas de la pregària, podem agafar les seves paraules en préstec per aprendre a pregar. Repetint el que ell va dir ens acostem als seus sentiments més profunds.
De l’experiència viscuda per Jesús neixen les seves paraules. Tornant a dir les seves paraules podem accedir en certa manera a la seva experiència. A condició, clar, que les paraules de Jesús connectin amb alguna experiència similar viscuda per nosaltres. Les paraules de Jesús son la forma d’expressió dels seus sentiments religiosos i poden servir també per donar forma als nostres. Potser et sembli que allò que llegeixes a l’Evangeli no té cap relació amb allò que estàs vivint però tard o d’hora, si insisteixes, descobriràs una expressió de Jesús que encaixa com anell al dit amb la teva experiència actual.
Les emocions i els sentiments són difícils de definir (tampoc no cal que t’ocupis a fer-ho) però és bo saber-los-hi posar nom i saber-los distingir. No és el mateix estar trista que sentir ràbia, encara que de vegades apareguin juntes. I es molt diferent llegir la ràbia que sents com a força per millorar, que percebre-la com a desig de venjança. Les emocions son com son però el sentit que prenen pot ser divers i depèn de les paraules que fem servir per interpretar-les.
Les paraules sàvies de la nostra tradició (salms, cançons, pregàries...) et posen en contacte amb milers de creients que han fet el mateix camí que tu i són una escola per aprendre a donar forma a les emocions i als sentiments religiosos i no tan religiosos. Jesús també va aprendre a pregar amb paraules prestades, sobretot dels salms de l’Antic Testament, que son una col·lecció de pregàries cantades. Aquests salms son encara avui la base principal de moltes de les pregàries de les comunitats de religioses i religiosos.
Les claus que ofereix Jesús als seus deixebles per aprendre a pregar es troben al parenostre. D’entrada destaca que Déu és pare i se li pot parlar de tu a tu, en segona persona del singular. No el tracta ni de vós ni de vostè, ni d’omnipotent, ni de res de tot això. És un Déu proper. Parlar a Déu de vós, com fan tantes pregàries, és una forma no gaire cristiana de fer pregària i potencia un sentiment de respecte distant i poruc que no encaixa amb la mentalitat de Jesús.
El parenostre parla també d’un Regne de germanes i germans que és molt més ampli que les esglésies cristianes, que es va obrint pas entres nosaltres a la recerca d’un món just i que ens uneix a tota la humanitat. Convida a viure el present i a estar pendent només del pa de cada dia, sense buscar res més, ni voler-se assegurar el futur. Centra tota l’atenció en perdonar, en superar les ofenses, en unir les persones, en refer els lligams trencats... aquesta sembla ser la única tasca que ens ha d’importar. I ho planteja d’una forma molt arriscada: demana que Déu ens perdoni, ens aculli, ens estimi com nosaltres ho fem. Preferiria que fos a l’inrevés. Per acabar Jesús proposa que vetllem per no caure en la temptació: els problemes hi son, no ens podem estalviar les dificultats, però preguem per superar-los sense rendir-nos, sense desanimar-nos.
El parenostre defineix el sentit dels principals sentiments religiosos segons Jesús. Acceptar i repetir les seves paraules és deixar-se amarar per aquests sentiments. “Només” et cal patir per: confiar en Déu, esperar i treballar per un món just, viure al dia, reconciliada i en pau amb tothom, decidida a tirar endavant malgrat tot.
