Com ho sap?

Al metro hi viatjava un nen petit amb la seva mare i els seus avis. “Aquesta estació és Bac de Roda”, va fer el nen. La seva mare es va mirar els avis amb cara d’estranyesa i els va dir: “No sé com ho sap.”
De petits aprenem moltes coses sense que ningú s’ocupi d’ensenyar-nos-les. Tot just endevinem que una informació pot tenir algun valor ja provem d’aprofitar-la. Igualment quan ens fem grans només aprenem allò que ens interessa independentment del que ens vulguin ensenyar.
L’interès per fer-nos notar, per ser un més i no quedar-nos enrere desperta la nostra atenció. D’aquest desig de no allunyar-nos dels altres i de créixer neix la nostra primera saviesa.
Desitjar ens fa savis. Cercant allò que volem escoltem, observem, regirem, triem, provem, insistim... i aprenem. La saviesa no són idees sinó descobertes sobre qui som, què hem de fer, amb qui volem estar, què val la pena, i també alguna decepció. Encara que és impossible fer passos endavant sense perseguir algun desig.
Els desigs són el motor de la nostra vida. És cert que a voltes poden resultar problemàtics i causar-nos dolor o alterar-nos fins al punt de reaccionar amb violència. Però són també la força que ens mou a estimar, a actuar solidàriament, a construir la pau...
El desig ens empeny sense demanar-nos permís, no en coneixem l’origen i, més enllà de cada objectiu concret, no en podem endevinar el seu propòsit final... S’assembla molt al que Jesús explica de l’Esperit: notem la seva força però no sabem ni d’on ve ni cap a on va.
Sigui com sigui aquesta energia persistent, que ens dóna força més enllà de les nostres forces, és un regal que se’ns fa i que cal saber acollir. Al capdavall el desig resulta decisiu per arribar a ser nosaltres mateixos i saber si l’estació en la que hem baixat del tren és realment el lloc on volíem anar i ens satisfà, o no és així i cal tornar-se a posar en camí.

Error

Els ordinadors de fa uns anys no tenien un funcionament gaire estable. Donaves una instrucció equivocada i ja no podien continuar treballant. “S’ha produït un error fatal i l’ordinador s’apagarà”. En un moment podies perdre tota la feina que havies estat fent.
Les persones no funcionem així. Equivocar-se no sol ser el final de tot encara que ens ho pugui semblar. Els errors són, moltes vegades, un pas més: ens ajuden a avançar, a prendre consciència de nous problemes, a aprofundir, a rectificar... Mai no es perd res completament, totes les experiències compten en la nostra vida, tant per bé com per mal. Ens cal saber encaixar-les i treure’n algun profit.
Jesús es troba amb persones que han equivocat el seu camí però no les renya, ni les alliçona... espera que elles mateixes treguin les conclusions pertinents i les anima a tornar-se a posar en marxa. Amb el seu silenci càlid els descobreix que Déu és una porta sempre oberta, un horitzó esperançat.
Massa vegades es pensa que la resposta que espera Déu de nosaltres és la perfecció moral... Ell és sant, Ell és perfecte, nosaltres no. Voler-ho tot ara i aquí és una il·lusió infantil que impedeix la nostra maduració i ens omple d’amargor.
L’adult en la fe és aquell que ha aprés a caminar malgrat les limitacions i els fracassos, a espavilar-se amb els recursos que Déu li ha donat i a cercar el bé en unes circumstàncies en les que allò que s’ha aconseguit, personalment o comunitària, no és mai definitiu. Déu espera de nosaltres que no deixem de confiar, de lluitar, de cercar, que no ens rendim ni ens conformem.
Només Déu és sant. “Sant” més que “perfecte” vol dir “separat”, “diferent”, que no és com res del que coneixem. Encara que Jesús i la tradició bíblica ens ha ensenyat que Déu comparteix la seva santedat. Les persones ens podem deixar seduir per Ell i aleshores la nostra perspectiva sobre nosaltres i els altres canvia: ja no ens guiem per allò que és habitual, conegut o esperable... ens guiem per una esperança fora del que és normal. Gràcies a aquesta santedat cedida que ens distancia del que és més corrent podem fer coses excepcionals, sense ser perfectes.
Res no ens estalviarà de cometre noves errades però podem confiar en que cap error no serà fatal.

Forquilla o braçalet?

Quan la meva filla gran va fer divuit anys el meu pare li va regalar un braçalet de plata. Era en realitat una forquilla antiga transformada hàbilment per un joier. La plata per si sola té el seu valor però no té ni la meitat d’interès que pot tenir una eina útil per menjar o un accessori per vestir-se de festa.
Les persones també som un metall valuós que ha de saber trobar la seva forma de ser útil. En cada etapa de la nostra vida se’ns plantegen nous reptes i hem de trobar la millor manera de donar-los-hi resposta. La nostra felicitat dependrà d’encertar quines de les nostres capacitats hem de mobilitzar i fins a quin punt aconseguim compartir-ne els resultats amb els altres.
Quan es tracta de seguir Jesús passa una cosa semblant: a cadascú li cal descobrir quines habilitats poden ser-li útils per posar-se al servei dels que l’envolten. De fet, hi ha una infinitat de formes diferents de seguir Jesús. Si hem arribat a la conclusió de que Jesús és Déu no ens hauria de sorprendre que se’l pugui trobar per infinits camins.
També és cert que el camí que nosaltres escollim no ens ho descobrirà tot de Jesús, perquè ningú tot sol no pot esgotar tota la profunditat i riquesa de matisos que té la seva persona. Arribar a percebre un perfil de Jesús suficientment complet només és possible en comunitat. És a través del conjunt d’opcions diverses que es configura una imatge mínimament clara de Jesús.
Així doncs cercar Jesús és a la vegada un camí personal i un camí compartit, un procés de recerca interior i alhora de diàleg, un treball de definició personal i simultàniament de consolidació de projectes amb altres perfils i mentalitats, un servei esforçat i també un regal.
Dins de la comunitat cadascú pot arribar a ser una autoritat en la seva especialitat i la seva paraula tindrà un pes destacat a l’hora de decidir sobre determinades qüestions. Però pel que fa a la vida en comú o al seguiment de Jesús tots tenim només visions parcials, igualment interessants i valuoses però incompletes, i això fa impossible que ningú pugui decidir encertadament en nom de tots. Només la recerca d’un consens o la participació democràtica permeten prendre aquest tipus de decisions.
Els braçalets i les forquilles fan serveis diferents però per parlar de Jesús allò que compta és servir. Cada servidor és doncs una veu autoritzada per parlar d'Ell i també el seu vot val per decidir com l'hem de seguir tots junts.

Fotografies antigues

Des de fa anys el meu oncle ha anat recollint dades i fotografies antigues de la família. En molts casos les imatges són úniques i no és possible trobar-les enlloc més. D’alguns rebesavis aquestes imatges en blanc i negre i el seu nom és tot el que ens ha quedat d’ells.
Jesús tenia poca cosa més que la seva roba quan el van condemnar, no va deixar res escrit, ni tampoc no tenim cap imatge massa fiable d’ell. Tot el que ens ha quedat són els records que ens han transmès els seus deixebles: fets, paraules, impressions...
En la cultura jueva d’aquell temps, bàsicament oral, hi havia formes d’expressió que facilitaven la retenció de les idees que hom volia transmetre: paràboles, adagis, repeticions dins d’un mateix discurs, gestos simbòlics que acompanyen una idea... Gràcies a tots aquests recursos emprats per Jesús s’ha conservat la major part del seu missatge.
A part però de les seves explicacions hi ha una altra font d’informació per conèixer-lo. Són les reaccions que va despertar la seva acció: l’alegria d’algunes persones, la reacció adversa de les autoritats, un entusiasme popular que no va durar gaire, la fidelitat d’un grup de deixebles...
Aquest grup de seguidors que podien ser dotze o més depenent de les informacions; pescadors, treballadors humils, algun aventurer, alguna dona...  van col·laborar amb ell, tot i que no sempre el van entendre, i van seguir-lo gairebé fins al final. A Jerusalem el van deixar sol i van fugir. La reacció dels deixebles sembla confirmar que eren, això, simples seguidors sense massa iniciativa ni criteri.
Contra tot pronòstic però, després de desaparèixer, els deixebles van tornar. No és fàcil de reconstruir amb detall què va passar exactament, els mateixos evangelis en donen explicacions diverses. Tot indica però que van descobrir alguna cosa de Jesús que els va canviar, ara sí, la vida.
El canvi d’actitud dels deixebles explica molt més que les seves paraules. El seu retorn, la seva resurrecció com a deixebles i com a grup, parla de la resurrecció de Jesús. La seva nova forma d’actuar dóna a conèixer, revela,  la nova vida de Jesús que ells ja han fet seva. L’alegria, la confiança, la valentia dels deixebles és, com una fotografia a tot color, la millor imatge de la resurrecció de Jesús. També avui, viure com a ressuscitats és el principal argument que tenim els seguidors de Jesús per parlar de la seva resurrecció.

Fer saltar pedres sobre l’aigua

De petits jugàvem a fer saltar pedres sobre l’aigua. Cercàvem pedres planes i les llençàvem amb força arran de la superfície perquè al fregar l’aigua saltessin cap amunt. Alguna pedra podia arribar a fer quatre o cinc bots abans de perdre velocitat i enfonsar-se.
Hi ha persones que semblen disposades a fer tota mena de salts per evitar la més petita ombra de patiment. Està bé eludir el sofriment però no es pot pretendre de viure com si el dolor no existís: no anomenar les malalties pel seu nom, no parlar de records que ens entristeixen, no donar credibilitat a les dades que ens parlen de marginació...
El dolor no és bo però reconèixer i acceptar la seva presència és educatiu. Assumir que hi ha dolor és un signe de maduresa i equilibri personal i és el primer pas per plantar-li cara.
La vida de Jesús està en gran part dedicada a atendre el dolor i la desesperança i cercar-hi respostes. Ell no fa cas de les lleis que impedeixen apropar-se als malats, els toca i els guareix; elogia la fe de les persones que estan disposades a lluitar per canviar la seva situació; convida a portar la pròpia creu i seguir-lo, que és com convidar a no quedar-se aturat malgrat el sofriment...
Moltes vegades s’ha insistit en la bondat del dolor, com si patir i passar-s’ho malament fos voluntat de Déu, pagant així pel pecat propi o pel dels altres, i assumint amb paciència que la felicitat ara i aquí no és possible. Però no és aquest el missatge de Jesús, ni el sentit de la creu.
Jesús fa seu el sofriment d’altres i es complica la vida desafiant lleis injustes fins a l’extrem de ser detingut i condemnat. Però tot això ho fa amb l’objectiu d’obrir noves possibilitats a la felicitat, no per patir. El patiment és resultat del seu sentit de servei. I és servint que el Regne es va obrint pas poc a poc, que les benaurances es comencen a fer realitat.
Amb la mort a la creu Jesús se submergeix completament en el dolor i el sense sentit però no hi queda atrapat, torna a alçar-se i els deixebles el descobreixen viu. Des d’aleshores enfonsar-se i tornar a néixer de l’aigua és el distintiu dels cristians, el baptisme: compartir el dolor dels que pateixen amb l’esperança de poder alçar-se junts, ressuscitats. Només amb aquesta esperança té sentit mullar-se.

L'empelt

De jove passava els estius al Penedès, en una masia. Recordo que van arrencar una vinya vella que hi havia a prop de casa. Amb el tractor van anar estirant els ceps un a un. La primera part de les arrels era tan gruixuda com el tronc i en totes hi havia una mena de nus força gran. Després vaig saber que aquest nusos de la fusta eren els empelts que s’havien fet en plantar la vinya quaranta o cinquanta anys enrere.
L’empelt uneix l’arrel d’un cep resistent a les malalties, però estèril, amb la branca d’una varietat productiva de vinya que es convertirà en la soca de la nova planta i donarà fruit. Alguna vegada s’ha comparat la relació entre Jesús i nosaltres amb un empelt: Jesús renova la nostra vida empeltant-la amb la de Déu...
Durant força temps Jesús viu la seva vida com un de tants. Poc a poc els deixebles s’adonen de la seva singularitat. I, finalment després de la mort, amb la resurrecció descobreixen que en Jesús hi bategava una vida, la vida de Déu, que res, ni la mort, no ha pogut ofegar. Des d’aquesta nova perspectiva s’adonen que tota la vida de Jesús els parla de Déu.
Encara que Jesús no és un mitjà de comunicació qualsevol. I no es limita tampoc a parlar de Déu o a donar bons exemples. Ell ha fet present Déu perquè Ell és de Déu, Ell és Déu. I com a tal ha compartit amb nosaltres els projectes de Déu, els sentiments de Déu, les prioritats de Déu, els interessos de Déu... D’aquesta manera ha posat Déu a l’abast de tots. No ha passat de llarg davant de cap persona, ni de cap qüestió, ni de cap situació dolorosa i per això tota la vida humana ha queda transformada, tota, amb una nova saba, empeltada de Déu.
Però Jesús ha estat presència de Déu sense deixar de ser un home. Ell s’ha mogut dins dels límits de la condició humana: s’ha sorprès, ha dubtat, ha estimat, ha somiat, s’ha entristit, ha patit... també ha mort. Encara que ha estat amb la seva manera de viure la vida, amb la trama de la seva història personal, amb les decisions que ha anat prenent que ha anat fet realitat la proximitat de Déu. D’aquesta manera vivint com un de nosaltres ha donat una nova consistència a les possibilitats de viure humanament. Gràcies a Ell ara és més possible arribar a donar els fruits que esperem.
Són dos aspectes que no es poden separar, que estan estretament nuats. Ha viscut la seva vida amb un sentit d’humanitat tan profund i generós, tan solidari i compromès com només Déu podia haver-ho fet.

Ventada

Avui fa vent. Bufa tan fort que quan han tocat les deu al campanar alguna campanada gairebé no se sentia. No seria estrany que demà apareguessin als mitjans de comunicació imatges d’arbres tombats a terra arrencats de soca-rel. Els arbres caiguts, de vegades n’hi ha de molt grans, criden l’atenció per la mida de les seves arrels però més encara pel fet que no han estat suficients per mantenir-los drets.
No sempre es poden precisar les causes, a part de la ventada, de la caiguda d’aquests arbres: potser la fusta estava malalta, potser tenien una gran xarxa d’arrels però eren massa superficials... Les arrels són qüestió d’educació: tenir una gran extensió de coneixements no garanteix que la persona es pugui mantenir dreta quan fa mal temps.
Tampoc no es tracta de voler-ho aprofundir tot. N’hi ha prou amb tenir alguna idea contrastada de qui som i què volem. Davant de la gran quantitat d’informació i d’estímuls que rebem cada dia la qüestió principal és saber valorar i triar.
Però com adonar-se de que no totes les dades són igual de rellevants? Amb bones idees no n’hi ha prou: hom ha de descobrir per experiència que pot orientar-se en aquesta selva de dades. La persona ha d’aprendre a escoltar-se a ella mateixa i arriscar-se ha triar, ha de tenir marge per provar i  equivocar-se, si cal, i donar-se temps encara per fer-se càrrec de què li va responent el món que l’envolta.
Si alguna persona s’acosta a la comunitat eclesial, es trobarà amb uns situació molt similar: una saviesa mil·lenària enorme de la que no sembla gens fàcil indicar què pot tenir d’interessant.
La resposta més habitual quan es tracta d’identificar el nucli de la fe cristiana és establir una llista de continguts prioritaris, presentar-los de la millor forma possible tot matisant alguns detalls tècnics, insistir en aclarir i precisar el sentit de les celebracions més importants i donar algunes indicacions pràctiques per aterrar la fe a la vida de cada dia. Però tot això amaga el que de debò manté viva la fe.
La fe s’arrela en l’experiència de trobada tu a tu amb Jesús: pot ser un text, pot ser una persona, pot ser un fet... allò que ens posa davant seu i ens descobreix una nova profunditat en nosaltres i en els qui viuen al nostre costat.
Si la comunitat cristiana no fos capaç de crear, animar i tenir cura d’espais d’experiència, de recerca, d’aprofundiment, de contrast, de descoberta personal de Jesús... les seves explicacions i aclariments restarien sense valor i les seves celebracions o els seus projectes no aportarien cap novetat.
Forçosament donar prioritat a l’experiència personal fa menys compacta la unitat ideològica de la comunitat però la cohesió eclesial no depèn de la uniformitat d’idees sinó del lligam que neix entre els qui viuen la fe arrelats en Jesús. Sense arribar a aquest nivell del subsòl cristià no hi ha arbre que aguanti en aquest bosc quan fa mal temps.