El cargol de mar

Vaig anar a Vilafranca a casa d’una tia meva amb els meus fills. Tafanejant per aquí i per allà van trobar la closca d’un vell cargol de mar. El recordava bé de quan jo era petit. En aquella època els cargols de mar estaven de moda, em sembla que n’hi havia un a cada casa. “Compte, compte que no us caigui!” “Se sent el soroll del mar?” D’un en un tots van posar l’orella a la boca del cargol i es van quedar escoltant amb atenció: la remor llunyana de les onades i el so del vent se sentien perfectament.
Amagat com estava devia fer una colla d’anys que ningú no n’escoltava el so. La progressiva desaparició de la religió de l’escena pública també ha fet que molta gent deixi de sentir la veu de Déu, encara que això no vol dir que hagi deixat de parlar.
Els pobles primitius escoltaven la veu de Déu en els fenòmens meteorològics. L’antic Israel va descobrir que Déu parlava en els esdeveniments històrics. Els deixebles van adonar-se, una mica tard això sí, que Déu els havia parlat a través de la vida de Jesús. No només amb allò que Jesús havia dit, sinó també amb els seus gestos, amb les seves actituds, amb les seves amistats, amb els seus fracassos i, finalment, amb la seva resurrecció. Tot parlava de Déu, la vida de Jesús tota sencera era paraula de Déu.
Després de Jesús els deixebles també van aprendre a llegir la seva vida com a paraula de Déu. Igualment podem fer nosaltres amb la nostra. Déu parla a través de la història personal, la nostra i la dels altres, dels esdeveniments quotidians, de les dificultats que experimentem, dels reptes que se’ns presenten, de les il·lusions que sentim... La vida és la paraula de Déu.
Però, com els deixebles amb la vida de Jesús, llegir i entendre la vida demana temps. Molt sovint és quan ja ha passat que podem valorar amb encert una  experiència. La nostra comprensió, doncs, va un pas per darrere de la vida i cal tenir paciència. D’entrada avancem a cegues guiats només per una remor llunyana gairebé imperceptible que ens promet qui sap què. Potser que trobarem el mar si la seguim o que arribarem a ser feliços. I d’aquesta manera s’encén el desig en el nostre cor sense saber encara on anem exactament.
Déu, més que donar instruccions, sedueix. Així doncs, abans de descobrir per on pot anar Déu percebem el desig de trobar alguna cosa més. Encara que Déu no és l’única seducció que ens podem trobar i ens caldrà posar a prova les diverses promeses que ens arriben. Hem d’acostar-nos i parar l’orella amb atenció, el temps ens anirà revelant en quins sons ressona la veu de Déu i quins són només soroll, quins desigs val la pena de cultivar i quins són prescindibles, per on la vida pot ser més vida i en quina direcció no hi ha res a esperar.

Camins per la muntanya

Aquest cap de setmana hem fet la Pica d’Estats. Hi hem pujat per la banda de la Vall Ferrera. La ruta és coneguda des de fa més de cent anys. El camí es fa llarg però és fàcil de seguir: està indicat amb marques de pintura i també amb fites de pedra.
Seguir els passos d’altres és una bona forma d’arribar lluny, més lluny d’on podríem arribar nosaltres sols. Avancem gràcies a allò que altres han descobert i ens han transmès. La fe també és un camí que han recorregut altres abans que nosaltres i seguir-lo és reconèixer que tenim molt per aprendre.
He tingut la sort de trobar-me amb persones que m’han descobert aspectes fonamentals de la fe: persones amb esperit crític, gent compromesa amb els marginats, germanes i germans amb un profund sentit comunitari, pobles sencers que saben sortir al carrer i fer festa, homes i dones de pregària, lectors atents de l’evangeli, educadors entregats al servei dels joves... I segur que me’n deixo alguns.
La religió autèntica no és cosa d’un sempre és de dos o més. I nosaltres no som els primers. Tot comença en descobrir un gest o una paraula atractiva d’algú que ens ha passat al davant, com si fos la fita que assenyala una ruta, i posant-se a seguir-la.
Encara que, pel que fa a l’experiència religiosa, la iniciativa tampoc és d’aquells que ens van al davant, en darrer terme la iniciativa és de Déu. Si Déu mateix és com creiem que és, ningú no el podria arribar a conèixer si Ell no volgués, si Ell no es fes proper. No hi ha cap possibilitat d’experiència religiosa si Déu no ho vol, si no ens deixa cap pista...
La fe és una relació personal amb algú més enllà de tot algú que madura en les relacions personals concretes. Encara que també podem trobar –i trobarem- gent impresentable. Però malgrat que el camí estigui ple de fang o hagi quedat desdibuixat enmig d’un pedregar o es desviï i faci marrada, porta a cims de bellesa increïble. No es tracta de seguir una tradició religiosa dient que sí a tot i a tothom. Les tradicions no són bones pel sol fet de ser-nos donades i tenir les seves arrels en Déu, sinó que són bones per la seva capacitat de fer-nos créixer i madurar avui, de fer-nos avançar.