En les nostres relacions podem fixar-nos en la utilitat,
com solem fer amb els objectes, o destacar el valor que hom té per si
mateix com a persona. Això també val per reflexionar sobre la forma de
tractar Déu. Encara que, en aquest punt, cal dir que les nostres
explicacions seran només aproximacions i que amb prou feines serviran
per aclarir alguns malentesos que corren sobre Ell.
El tipus d’equívocs que més es troben en parlar de la divinitat són els que fan referència a la seva utilitat. Se la considera l’origen del moviment, la causa de tot, la ment ordenadora que estableix les lleis de la natura, la justificació de la moral o la solució final de la història de la humanitat. I encara hi ha els que s’enfaden perquè no intervé prou clarament per resoldre els greus problemes que ens afecten: la fam, la guerra o la destrucció del planeta.
En tots els casos Déu seria la peça que falta en algun trencaclosques, un motor o un mecanisme necessari pel moviment, una idea aclaridora o l’argument definitiu per tancar una discussió i saber qui té raó.
Per Jesús però Déu no compta per la seva utilitat sinó per ser tal com és. I, igual que un paisatge o una pintura o una música o un amic, és no utilitzable, inútil. Déu, un quadre, un amic potser poden arribar a ser d’alguna ajuda en algun moment però bàsicament són com són i per això tenen valor.
Déu és únic, amb una vida pròpia, i capaç de relacionar-se tu a tu. Jesús parla sovint de dialogar amb Ell, dels lligams afectius amb Ell i d’Ell amb les persones, també de la impossibilitat de preveure què farà o d’entendre’l del tot. Amb Jesús Déu es presenta com a ésser personal lligat a experiències personals, no a coses o teories: és el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob... Un Déu de persones que no s’amaga, que es deixa trobar però que no es presta a ser utilitzat o manipulat. Déu no és la clau de cap teoria, no és una eina, no és el mitjà per a res.
Només al marge d’objectius utilitaris o pràctics és possible experimentar el Déu autèntic. Pels jueus la manera d’estar a prop de Déu és el descans religiós del dissabte, un dia no productiu, un temps no pràctic, d’inactivitat col·lectiva. També Jesús s’allunyava de tant en tant de la gent i de l’acció per trobar moments de repòs, estones sense cap urgència, gratuïtes, per estar amb Déu o amb els deixebles.
Les hores d’aturada i de quietud, el temps en que no estàs treballant tu mateixa per obtenir algun resultat, ni estàs pendent d’aconseguir res de ningú, ni de Déu tampoc, els moments sense presses ni condicionants són els adequats per gaudir de la bellesa, cultivar l’amistat o descobrir alguna cosa de la divinitat. Només en aquesta dimensió inútil o gratuïta és possible detectar detalls que solen passar desapercebuts en el dia a dia, descobrir tot allò que de debò importa de tu, dels altres o de Déu.
El Déu de Jesús està associat a una manera d’entendre el món en la que es valora per sobre de tot les persones. La defensa que fa Jesús de la personalitat de Déu per sobre de la seva utilitat és també una defensa del valor de totes les persones, un valor que no depèn de la seva utilitat o productivitat sinó del fet de ser elles mateixes, úniques i irrepetibles.
El tipus d’equívocs que més es troben en parlar de la divinitat són els que fan referència a la seva utilitat. Se la considera l’origen del moviment, la causa de tot, la ment ordenadora que estableix les lleis de la natura, la justificació de la moral o la solució final de la història de la humanitat. I encara hi ha els que s’enfaden perquè no intervé prou clarament per resoldre els greus problemes que ens afecten: la fam, la guerra o la destrucció del planeta.
En tots els casos Déu seria la peça que falta en algun trencaclosques, un motor o un mecanisme necessari pel moviment, una idea aclaridora o l’argument definitiu per tancar una discussió i saber qui té raó.
Per Jesús però Déu no compta per la seva utilitat sinó per ser tal com és. I, igual que un paisatge o una pintura o una música o un amic, és no utilitzable, inútil. Déu, un quadre, un amic potser poden arribar a ser d’alguna ajuda en algun moment però bàsicament són com són i per això tenen valor.
Déu és únic, amb una vida pròpia, i capaç de relacionar-se tu a tu. Jesús parla sovint de dialogar amb Ell, dels lligams afectius amb Ell i d’Ell amb les persones, també de la impossibilitat de preveure què farà o d’entendre’l del tot. Amb Jesús Déu es presenta com a ésser personal lligat a experiències personals, no a coses o teories: és el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob... Un Déu de persones que no s’amaga, que es deixa trobar però que no es presta a ser utilitzat o manipulat. Déu no és la clau de cap teoria, no és una eina, no és el mitjà per a res.
Només al marge d’objectius utilitaris o pràctics és possible experimentar el Déu autèntic. Pels jueus la manera d’estar a prop de Déu és el descans religiós del dissabte, un dia no productiu, un temps no pràctic, d’inactivitat col·lectiva. També Jesús s’allunyava de tant en tant de la gent i de l’acció per trobar moments de repòs, estones sense cap urgència, gratuïtes, per estar amb Déu o amb els deixebles.
Les hores d’aturada i de quietud, el temps en que no estàs treballant tu mateixa per obtenir algun resultat, ni estàs pendent d’aconseguir res de ningú, ni de Déu tampoc, els moments sense presses ni condicionants són els adequats per gaudir de la bellesa, cultivar l’amistat o descobrir alguna cosa de la divinitat. Només en aquesta dimensió inútil o gratuïta és possible detectar detalls que solen passar desapercebuts en el dia a dia, descobrir tot allò que de debò importa de tu, dels altres o de Déu.
El Déu de Jesús està associat a una manera d’entendre el món en la que es valora per sobre de tot les persones. La defensa que fa Jesús de la personalitat de Déu per sobre de la seva utilitat és també una defensa del valor de totes les persones, un valor que no depèn de la seva utilitat o productivitat sinó del fet de ser elles mateixes, úniques i irrepetibles.
