Hi ha persones que quan es troben amb situacions difícils
esperen esquivar-les mirant cap a un altre costat. Està clar que això no
resol res. Una via per superar aquesta mena de situacions que no tenen
fàcil solució és canviar de perspectiva, provar d’enfocar-ho de forma
diferent. Encara que no puguem canviar els fets sí que és possible
canviar la forma en com ens els prenem.
De vegades el resultat és sorprenent: allò que resultava feixuc o dolorós pot arribar a fer riure. En això precisament consisteix la ironia, en capgirar les coses, en dir just el contrari d’allò que és i relativitzar allò que considerem normal o que sempre hem tingut per cert.
Pots riure dels teus defectes, de les teves manies, de les situacions que et desborden... Fixa’t que tots els acudits i totes les bromes són sobre temes que preocupen seriosament. També hi ha qui els fa servir com una arma per atacar a algú encara que això no sol ajudar a millorar.
La fe i la ironia estan relacionades. Si la fe és acceptar que la realitat pot ser diferent de com la veiem a simple vista, la ironia prova de mirar el món cap per avall. Son dues maneres de fer crítica o de posar en dubte allò que està establert, de renovar la nostra mirada sobre els fets i ajudar-nos a anar més enllà.
Als textos de l’evangeli hi ha alguns exemples d’ironia que solen passar desapercebuts. Algunes persones s’adrecen a Jesús i li diuen rabí -que vol dir mestre- però moltes vegades són persones que el volen posar en evidencia per desacreditar-lo; altres vegades són els deixebles que li diuen mestre quan estan a punt de dir o fer una ximpleria. Ho fan Pere i, més endavant, Judes quan ajuda a detenir Jesús.
Però la millor ironia es troba a la llista de promeses que fa Jesús als deixebles com a premi per haver-lo acompanyat: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.
Persecucions? Vaja quin premi! Jesús primer i més tard bona part dels seus seguidors seran perseguits, detinguts, interrogats, empresonats i, alguns, executats. Encara que ser perseguit pugui ser un signe d’autenticitat, de confirmació que hom parla i actua en nom de Déu com els va passar als antics profetes, no és exactament un premi.
La relació amb Déu sovint resulta contradictòria i desesperant. Com pot ser que tenir fe pugui ser tan perjudicial? Hi ha situacions límit que més val prendre-se-les amb bon humor, somriure i confiar.
De vegades el resultat és sorprenent: allò que resultava feixuc o dolorós pot arribar a fer riure. En això precisament consisteix la ironia, en capgirar les coses, en dir just el contrari d’allò que és i relativitzar allò que considerem normal o que sempre hem tingut per cert.
Pots riure dels teus defectes, de les teves manies, de les situacions que et desborden... Fixa’t que tots els acudits i totes les bromes són sobre temes que preocupen seriosament. També hi ha qui els fa servir com una arma per atacar a algú encara que això no sol ajudar a millorar.
La fe i la ironia estan relacionades. Si la fe és acceptar que la realitat pot ser diferent de com la veiem a simple vista, la ironia prova de mirar el món cap per avall. Son dues maneres de fer crítica o de posar en dubte allò que està establert, de renovar la nostra mirada sobre els fets i ajudar-nos a anar més enllà.
Als textos de l’evangeli hi ha alguns exemples d’ironia que solen passar desapercebuts. Algunes persones s’adrecen a Jesús i li diuen rabí -que vol dir mestre- però moltes vegades són persones que el volen posar en evidencia per desacreditar-lo; altres vegades són els deixebles que li diuen mestre quan estan a punt de dir o fer una ximpleria. Ho fan Pere i, més endavant, Judes quan ajuda a detenir Jesús.
Però la millor ironia es troba a la llista de promeses que fa Jesús als deixebles com a premi per haver-lo acompanyat: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.
Persecucions? Vaja quin premi! Jesús primer i més tard bona part dels seus seguidors seran perseguits, detinguts, interrogats, empresonats i, alguns, executats. Encara que ser perseguit pugui ser un signe d’autenticitat, de confirmació que hom parla i actua en nom de Déu com els va passar als antics profetes, no és exactament un premi.
La relació amb Déu sovint resulta contradictòria i desesperant. Com pot ser que tenir fe pugui ser tan perjudicial? Hi ha situacions límit que més val prendre-se-les amb bon humor, somriure i confiar.
