Peus cansats

Després d’anar tot el dia amunt i avall per l’escola, arribo a casa amb els peus desfets. Em trec les sabates, m’assec, estiro les cames i deixo reposar els peus descalços sobre el terra fred. Poc a poc noto com es van refent. Demà al final del dia probablement torni a tenir els peus adolorits però sé que aquesta no és una situació irreversible i que puc trobar-hi remei.
Estar ben integrat en la societat és com portar les sabates ben cordades: amb els peus ben subjectes segur que no farem cap pas en fals. Situats dins de la línia que marca el nostre entorn podem viure segurs. Les normes escrites i, sobretot, no escrites, els rumors, les mirades, els aplaudiments o les modes ens indicaran què cal fer. Però en realitat la pressió social s’aprofita de les nostres febleses i incideix sobre les nostres pors i els nostres dubtes per dictar-nos la direcció que hem de prendre.
Cedir a les pressions ens permet integrar-nos en la vida social però no es pot demanar a ningú que renunciï a ser ell mateix. Més encara quan els prejudicis i les pors porten a marginar les persones que no encaixen per algun motiu. Jesús constantment pren distància de les pressions socials i religioses del seu temps. La majoria de gestos i paraules de Jesús pretenen donar protagonisme als marginats. Jesús fa que tothom s’adoni –també els afectats- que la seva situació no és irreversible i que tothom té un lloc en aquest món. La sensació de ser valorat, que un mateix també val la pena, actua com a motor de canvi i superació.
Sovint s’ha caigut en la temptació de fer servir la religió per alimentar les inseguretats individuals i així garantir la pau social. Però potenciar el sentiments de derrota o de culpabilitat acaba anul·lant les persones i la societat perd dinamisme. Només qui se sap protagonista pot ser responsable d’un mateix i dels altres.
Jesús no fonamenta el seu missatge en les pors de la gent, ni en els seus sentiments de culpabilitat, no amenaça, no desqualifica, no pressiona. Més aviat treballa per donar consistència a les seves esperances. Serà més o menys difícil desfer-se de les pors i dels dubtes i plantar cara a les dificultats però la religió de Jesús no burxa en les febleses de les persones. Al costat de Jesús un es pot sentir fracassat, fràgil, insegur, pecador... sense sentir-se rebutjat per Déu. Déu no dóna el fracàs per bo, ni ens en fa retret sinó que confia que ens en sortirem. El Déu de Jesús no culpabilitza, tot el contrari, té cura que els nostres peus no ensopeguin amb cap pedra.

Portes i claus

Per accedir a l’habitació dels mals endreços on guardem les bicicletes ens cal travessar tres portes tancades amb tres claus diferents. No és per qüestions de seguretat. L’accés al traster comunitari es va complicar quan es van fer les obres d’ampliació del museu de les termes romanes que hi ha just a sota casa nostra. Des d’aleshores tenim dues portes més.
Resoldre una qüestió que ens preocupa s’assembla a obrir una porta. Amb la clau adequada podem accedir a la resposta que cerquem. D’aquesta manera quan la nostra vida ens planteja algun enigma, el primer que fem és provar d’utilitzar claus que ens han fet un bon servei altres vegades per tal de resoldre’l. Igualment quan pretenem imaginar-nos com actua Déu solem fer servir alguna de les explicacions que habitualment ens ajuden a obrir portes.
Una de les claus més simples, o més infantils, per trobar sentit a les experiències viscudes és considerar que aquelles que ens satisfan són un premi, i el dolor o les dificultats són alguna mena de càstig. És una clau que tenim tendència a utilitzar perquè ens ajuda en algunes situacions però sovint resulta problemàtica: Què passa amb el patiment dels nens? O amb les malalties incurables? Realment és un càstig just? O se’n pot treure algun benefici que justifiqui el dolor? Aquesta clau no resulta gens adequada per tractar de Déu... més aviat aquesta clau obre la porta de sortida per allunyar-se definitivament d’Ell.
Algunes persones prefereixen pensar que res no té sentit abans que acceptar un càstig o perseguir un premi que mai no arriba. Si fem l’esforç de mirar més enllà de premis i càstigs, podem adonar-nos de que hi ha una certa lògica en aquesta història. La vida no deixa mai de presentar-nos noves situacions i, d’una manera o altre, la nostra actuació és una resposta. Entre nosaltres i la vida hi ha un diàleg.
El diàleg és una clau força més subtil per llegir la dinàmica de la vida. Però si esperem que la vida ens doni respostes ja ens podem esperar asseguts. Més aviat cal que ens prenguem la vida com una gran bateria de preguntes, o com un misteri inesgotable que sempre ens sorprèn, o com un repte maratonià que ens demana a cada moment que fem alguna cosa.
Poc a poc aquest diàleg ens podrà ajudar a descobrir qui és cadascú: respondre ens ajuda a definir qui som realment nosaltres mateixos però també va deixant al descobert com és la vida de rica i d’imprevisible. I el diàleg també anirà estrenyent cada cop més els lligams entre nosaltres i aquesta vida que podem arribar a estimar bojament encara que no l’entenguem del tot. Aquest plantejament també serveix per situar-se davant de Déu. Ell és manté en el misteri i a distància. Ell és Ell i jo soc jo. Ell proposa i jo responc... com puc o com sé. Ell és responsable de la seva part i jo de la meva. I alhora jo creient puc fer camí al seu costat i travessar junts algunes portes tancades.