No t’has preguntat mai perquè hi ha gent que creu i gent que no creu? La
pregunta és interessant perquè no té una resposta fàcil. Persones que
han viscut les mateixes experiències o que es troben amb les mateixes
dificultat uns són creients i altres no. Et sembla que la fe és una
opció personal? Tampoc això no està massa clar. Hi ha qui voldria creure
però no troba dins seu cap mena de convicció ferma que li confirmi que
realment té fe i per això arriba a la conclusió que ell no pot ser
creient ni que vulgui.
Potser no et fas cap pregunta, la fe ha deixat de ser una qüestió important per a moltes persones, i no sents cap necessitat d’aprofundir aquest tema. Però tampoc no seria estrany que en algun moment també dubtessis de si tu mateixa tens, o pots arribar a tenir, fe.
Per la meva part, després de donar-hi moltes voltes, em vaig adonar que la fe no es té gràcies a res sinó malgrat tot. D’entrada no és gràcies a cap idea, ni a cap seguretat personal que tens fe. Tampoc és gràcies als ensenyaments que has rebut, ni a les circumstàncies de la teva vida, ni gràcies a les persones que més admires. Si tu no fas cap pas tot això restarà només com una aproximació a la fe. Tampoc no hi ha obstacles insalvables: malgrat tot allò que et posa de mal humor o que no pots entendre, malgrat els excessos de l’Església o malgrat les crítiques justificades a la religió... és possible tenir fe.
Creure és una recerca que comença suposant que pots tenir fe. I aquesta és una aposta que tothom pot fer. Només si comences per acceptar, sense gaires arguments clars, que podries tenir fe, amb el temps podràs trobar motius per creure. No et dic que t’imaginis o simulis tenir fe sinó que visquis i actuïs comptant que tens fe i el temps ja et dirà quin valor té la teva aposta.
La fe és una mirada alternativa. La fe canvia la teva perspectiva sobre tu i sobre el món. És una disposició a veure les coses diferent... de fet és un punt de vista que dona l’oportunitat a les persones i les situacions de ser diferents. També obre la possibilitat a que Déu pugui existir. Només quan t’ho mires tot des d’aquesta perspectiva pots descobrir fins a quin punt té sentit creure.
Potser no et fas cap pregunta, la fe ha deixat de ser una qüestió important per a moltes persones, i no sents cap necessitat d’aprofundir aquest tema. Però tampoc no seria estrany que en algun moment també dubtessis de si tu mateixa tens, o pots arribar a tenir, fe.
Per la meva part, després de donar-hi moltes voltes, em vaig adonar que la fe no es té gràcies a res sinó malgrat tot. D’entrada no és gràcies a cap idea, ni a cap seguretat personal que tens fe. Tampoc és gràcies als ensenyaments que has rebut, ni a les circumstàncies de la teva vida, ni gràcies a les persones que més admires. Si tu no fas cap pas tot això restarà només com una aproximació a la fe. Tampoc no hi ha obstacles insalvables: malgrat tot allò que et posa de mal humor o que no pots entendre, malgrat els excessos de l’Església o malgrat les crítiques justificades a la religió... és possible tenir fe.
Creure és una recerca que comença suposant que pots tenir fe. I aquesta és una aposta que tothom pot fer. Només si comences per acceptar, sense gaires arguments clars, que podries tenir fe, amb el temps podràs trobar motius per creure. No et dic que t’imaginis o simulis tenir fe sinó que visquis i actuïs comptant que tens fe i el temps ja et dirà quin valor té la teva aposta.
La fe és una mirada alternativa. La fe canvia la teva perspectiva sobre tu i sobre el món. És una disposició a veure les coses diferent... de fet és un punt de vista que dona l’oportunitat a les persones i les situacions de ser diferents. També obre la possibilitat a que Déu pugui existir. Només quan t’ho mires tot des d’aquesta perspectiva pots descobrir fins a quin punt té sentit creure.
