Forquilla o braçalet?

Quan la meva filla gran va fer divuit anys el meu pare li va regalar un braçalet de plata. Era en realitat una forquilla antiga transformada hàbilment per un joier. La plata per si sola té el seu valor però no té ni la meitat d’interès que pot tenir una eina útil per menjar o un accessori per vestir-se de festa.
Les persones també som un metall valuós que ha de saber trobar la seva forma de ser útil. En cada etapa de la nostra vida se’ns plantegen nous reptes i hem de trobar la millor manera de donar-los-hi resposta. La nostra felicitat dependrà d’encertar quines de les nostres capacitats hem de mobilitzar i fins a quin punt aconseguim compartir-ne els resultats amb els altres.
Quan es tracta de seguir Jesús passa una cosa semblant: a cadascú li cal descobrir quines habilitats poden ser-li útils per posar-se al servei dels que l’envolten. De fet, hi ha una infinitat de formes diferents de seguir Jesús. Si hem arribat a la conclusió de que Jesús és Déu no ens hauria de sorprendre que se’l pugui trobar per infinits camins.
També és cert que el camí que nosaltres escollim no ens ho descobrirà tot de Jesús, perquè ningú tot sol no pot esgotar tota la profunditat i riquesa de matisos que té la seva persona. Arribar a percebre un perfil de Jesús suficientment complet només és possible en comunitat. És a través del conjunt d’opcions diverses que es configura una imatge mínimament clara de Jesús.
Així doncs cercar Jesús és a la vegada un camí personal i un camí compartit, un procés de recerca interior i alhora de diàleg, un treball de definició personal i simultàniament de consolidació de projectes amb altres perfils i mentalitats, un servei esforçat i també un regal.
Dins de la comunitat cadascú pot arribar a ser una autoritat en la seva especialitat i la seva paraula tindrà un pes destacat a l’hora de decidir sobre determinades qüestions. Però pel que fa a la vida en comú o al seguiment de Jesús tots tenim només visions parcials, igualment interessants i valuoses però incompletes, i això fa impossible que ningú pugui decidir encertadament en nom de tots. Només la recerca d’un consens o la participació democràtica permeten prendre aquest tipus de decisions.
Els braçalets i les forquilles fan serveis diferents però per parlar de Jesús allò que compta és servir. Cada servidor és doncs una veu autoritzada per parlar d'Ell i també el seu vot val per decidir com l'hem de seguir tots junts.

Fotografies antigues

Des de fa anys el meu oncle ha anat recollint dades i fotografies antigues de la família. En molts casos les imatges són úniques i no és possible trobar-les enlloc més. D’alguns rebesavis aquestes imatges en blanc i negre i el seu nom és tot el que ens ha quedat d’ells.
Jesús tenia poca cosa més que la seva roba quan el van condemnar, no va deixar res escrit, ni tampoc no tenim cap imatge massa fiable d’ell. Tot el que ens ha quedat són els records que ens han transmès els seus deixebles: fets, paraules, impressions...
En la cultura jueva d’aquell temps, bàsicament oral, hi havia formes d’expressió que facilitaven la retenció de les idees que hom volia transmetre: paràboles, adagis, repeticions dins d’un mateix discurs, gestos simbòlics que acompanyen una idea... Gràcies a tots aquests recursos emprats per Jesús s’ha conservat la major part del seu missatge.
A part però de les seves explicacions hi ha una altra font d’informació per conèixer-lo. Són les reaccions que va despertar la seva acció: l’alegria d’algunes persones, la reacció adversa de les autoritats, un entusiasme popular que no va durar gaire, la fidelitat d’un grup de deixebles...
Aquest grup de seguidors que podien ser dotze o més depenent de les informacions; pescadors, treballadors humils, algun aventurer, alguna dona...  van col·laborar amb ell, tot i que no sempre el van entendre, i van seguir-lo gairebé fins al final. A Jerusalem el van deixar sol i van fugir. La reacció dels deixebles sembla confirmar que eren, això, simples seguidors sense massa iniciativa ni criteri.
Contra tot pronòstic però, després de desaparèixer, els deixebles van tornar. No és fàcil de reconstruir amb detall què va passar exactament, els mateixos evangelis en donen explicacions diverses. Tot indica però que van descobrir alguna cosa de Jesús que els va canviar, ara sí, la vida.
El canvi d’actitud dels deixebles explica molt més que les seves paraules. El seu retorn, la seva resurrecció com a deixebles i com a grup, parla de la resurrecció de Jesús. La seva nova forma d’actuar dóna a conèixer, revela,  la nova vida de Jesús que ells ja han fet seva. L’alegria, la confiança, la valentia dels deixebles és, com una fotografia a tot color, la millor imatge de la resurrecció de Jesús. També avui, viure com a ressuscitats és el principal argument que tenim els seguidors de Jesús per parlar de la seva resurrecció.