El silenci del magatzem

Per les vacances de Nadal sempre passava alguns dies a casa dels avis a Vilafranca. Me n’anava al petit magatzem que tenien a tocar del pati i jugava a construir qui sap què amb fustes i claus vells. Era un espai tranquil i silenciós. Allà vaig sentir per primer cop el soroll dels corcs que rosseguen la fusta. No va ser fàcil, vaig trigar uns quants dies a identificar qui feia aquell rac, rac, rac...
Els sons es tapen els uns als altres, els més forts s’imposen i els més febles, potser hi són, però no se senten. Només en silenci podem descobrir els sons més lleugers i identificar-los.
Un coneixement aprofundit d’un mateix passa també necessàriament pel silenci. De primer hom s’aparta del soroll que l’envolta, després, descobreix el soroll que l’omple per dins i ha de desactivar aquest segon focus de distorsió si vol captar els petits moviments que es produeixen en el seu interior: desigs, idees, dubtes que tot just apunten i que el neguit del dia a dia amaga.
Ens passa el mateix quan volem saber en quin món vivim. Si prenem distància de les paraules de moda i del rebombori que les acompanya, podem començar a pensar per nosaltres mateixos i adonar-nos de què val la pena d’admirar i què no funciona en la nostra societat. En aquest entorn de calma i silenci és quan podem sentir les veus gairebé imperceptibles dels qui viuen al marge, veus que demanen amb tota justícia molt més del que sabem donar. També podem descobrir les persones que treballen sense fer soroll per respondre’ls-hi.
El silenci resulta sempre revelador, no tant perquè ens digui res sinó perquè crea un ambient adequat on sentir tot allò que habitualment no captem: queixes, esperances, interrogants, encerts... El silenci ens posa en situació d’escoltar, ens desperta l’atenció i ens convida a reaccionar. El silenci és viu, fa audibles molts sons, amaga una força increïble.
Encara que tot sovint es parla de que Déu ha dit això o Déu ha dit allò, no es una expressió prou clara: la principal eloqüència de Déu es troba en el seu silenci. Déu escolta, Déu no tapa amb soroll allò que ens podria resultar feixuc de sentir, Déu no substitueix la nostra responsabilitat per ordres directes, Déu espera i confia. El seu silenci ens crida a escoltar amb atenció: les veus més febles, els sons més amagats, les remors més subtils...
Amb l’estratègia del silenci Déu es situa molt a prop d’aquells que habitualment no es fan sentir, dels petits, dels febles, dels oblidats... més encara se situa com el darrer de tots, el més subtil i imperceptible. No es gens estrany doncs que ens vingui a trobar com un nounat feble i desvalgut i que la fragilitat i la màxima senzillesa siguin els camins que ens porten cap a Ell més que no pas la força i el soroll.

Estar-se al sol

Un dels plaers més dolços del temps d’hivern a la muntanya és trobar un recó arrecerat i estirar-se sobre l’herba a prendre el sol. Pots endevinar com passa el vent gelat sense tocar-te i notar com els diversos membres del teu cos es van refent del fred que han acumulat pel camí. Mires cap al cel completament blau i serè, sents el silenci que t’envolta i no et cal res més.
És un plaer senzill i universal: encara que tothom s’estirés a prendre el sol n’hi hauria de sobres per a tots els qui en volguessin. La natura no fa distincions i els sol surt tan per uns com per als altres. Tot fa pensar que tampoc el seu creador no fa distincions i que es dóna sense posar cap condició.
Sí, Déu es dóna de forma gratuïta però alhora call lluitar per trobar-lo. Hi ha creences que el temps mostra que són fruit de les nostres pors o expressions que es revelen insuficients per parlar de Déu, rituals que descobrim buits o pràctiques que esdevenen perjudicials per a la persona... Tot això cal superar-ho, Déu està més enllà de tots els intermediaris, de totes les paraules, de totes les religions.
Quan deixem enrere les mediacions per acostar-nos més a Déu ens trobem amb el silenci més absolut. Sense els recursos, ni les imatges, ni les teologies que les tradicions religioses ens ofereixen és impossible d’entendre ni de dir res sobre Déu. Déu se’ns presenta aleshores com un gran buit, com la impossibilitat de dir res encertadament, com a silenci. Per alguns això prova que Déu realment no existeix, per altres és el màxim que podem arribar a descobrir d’Ell.
La perspectiva d’un Déu que està més enllà de tot, que és impossible d’atrapar amb cap definició, amb cap dogma, amb cap tradició, que ens envolta i alhora se’ns escapa... ens deixa sense paraules. Encara que també ens fa més lliures: ens buida dels pesos inútils que carreguem, ens asserena amb el seu silenci pacífic i ens acull en un espai sense restriccions en el que cap tot i tothom.
Entrar i deturar-se en aquest espai silenciós i acollidor que és Déu mateix, i deixar que el seu esperit ens vagi fent seus, com deixem que l’escalfor del sol ens vagi penetrant, ens transforma. Aquest és el camí per arribar a dir allò que creguem oportú i acollir amb respecte i admiració les diverses paraules que les tradicions religioses ens han transmès sobre Ell. Descobrir per experiència pròpia la immensitat desbordant de Déu ens prepara per servir-nos humilment de les mediacions que la vida ens ha posat a l’abast: persones, rituals, imatges, conceptes mostren ara el seu gran valor... sempre relatiu, sempre insuficient.

Gotes de pluja

M’estic dret mirant com cau la pluja. Tot el dia que plou. De primer plovia amb força, queien gotes grans i seguides, però ara el ritme s’ha alentit i cada vegada les gotes són més petites. Sembla impossible que només amb l’aigua de la pluja es puguin omplir els grans embassaments. Les gotes són fràgils, passen davant nostre i esclaten sobre el terra. Les grans masses d’aigua, en canvi, amaguen una força terrible, sense contenció esdevenen un corrent destructor que s’ho enduu tot per davant.
Una persona pot passejar sota la pluja però no podria donar ni un pas envestit per una riuada. Hi ha tantes diferències com parlar amb un amic és diferent  d’intentar fer-se sentir davant d’una multitud. Parlar mirant-se als ulls, en un clima de confiança, sense interferències, pendents l’un del que diu l’altre... no és el mateix que captar l’atenció del públic i mantenir l’interès una bona estona.
La comunicació pública té les seves lleis i està carregada de condicionants que van més enllà de les forces o de la voluntat de les persones: tendències, modes, pressions socials, interessos econòmics... Amb tot hi ha qui sap triomfar en aquest àmbit.
Jesús fa servir maneres pròpies de les relacions interpersonals en la seva actuació pública: pocs discursos i molts diàlegs, moltes persones concretes i poques masses anònimes... Conec persones que en el tracte personal fan just a l’inrevés i en comptes de parlar t’engeguen un discurs i proven de vendre’t qualsevol cosa.
Què fa Jesús? És, potser, un ingenu que no se n’adona dels mecanismes que mouen les multituds? Actuar en societat com si es tractés d’una trobada entre amics amb tota mena d’interlocutors: dones, marginats, estrangers, soldats, mestres de la llei, malalts... és una opció. És donar prioritat a les persones per davant de la seva posició social o religiosa i, també, renunciar per davant als beneficis que hom en pugui treure. Encetar un tu a tu és una forma privilegiada, potser l’única, de comunicar-se seriosa i respectuosament, acceptant un procés compartit del que es desconeix el final.
És cert, les grans masses tenen un poder increïble, però és un poder cec i inconstant. Només el degoteig tossut és capaç de crear un clima acollidor on cadascú pot ser ell mateix i fer passos endavant.

Tots els colors de la tardor

A la tardor el bosc té els colors més vius i intensos que en cap altra època de l’any. Hi ha fulles de tots els tons de verd i se n’hi barregen d’altres que van del groc fins al taronja i al marró. Creix una herba verdíssima sobre la terra fosca, ennegrida per la humitat de les pluges, als marges hi ha flors blanques, grogues o violetes i entre les fulles esclaten vermelles les cireres d’arboç.
El grocs contrasten amb els verds, sobre els verds destaquen el blanc i el vermell i hi ha canvis en la combinació de colors a cada revolt del camí. És un joc de contrastos formidable. Cap color per si sol no és capaç de produir un efecte semblant. El conjunt és molt més ric que tots els colors per separat.
Les persones som com un bosc. Cap detall per si sol no descobreix qui som, només veient el conjunt hom es pot fer una idea suficient de la nostra personalitat. Igualment Jesús, no podem quedar-nos només amb la seva mort o amb els seus miracles. Va tot junt i contrasta i es complementa: la vida i la mort, la mort i la resurrecció, els fets i les paraules, les paraules i els silencis, les situacions i les persones, els adversaris i els amics, les alegries i les penes...
Un pot fixar-se en una paraula de Jesús o admirar un gest concret. Però són només camins per endinsar-se en el bosc. Dins hi ha tot un món que no es pot reduir ni simplificar. És un empobriment notable pensar que tot el que Jesús ens descobreix de Déu es troba en les seves paraules. És tota la seva persona que ens parla de Déu. És la vida de Jesús que dona força a les paraules, igual que les paraules il·luminen els gestos i que els gestos tenen cura de persones concretes i són alhora una denuncia de les situacions injustes... 
Es necessita temps per recórrer tots els recons d’un bosc i potser mai no acabarem de conèixer del tot Jesús però dins d’aquesta atmosfera podem aprendre moltes coses. És mirant-ho des de dins, des de la perspectiva de Jesús, respirant el seu ambient, movent-nos en els seu espai... que prenen sentit els seus gestos, les seves paraules, la seva experiència de Déu, fins i tot la seva mort.
I també, és clar, en aquest entorn qui vulgui seguir Jesús trobarà elements d’enriquiment, de contrast, d’aprofundiment, de pau... i podrà trobar un sentit a la seva vida: seguir-lo de prop a ell fins arribar a formar part amb ell d’aquest paisatge que és el rostre de Déu.

Els nusos de la fusta

Anant de Montgat fins a Premià pel camí que passa entre la via i la platja hi ha de tant en tant alguns ponts de fusta. Amb el fregament dels passos la fusta s’ha anat tornant lluent i també comença a estar desgastada. Les rodes de la bicicleta detecten però els bonys que fan els nusos de la fusta que encara conserven el seu gruix original.
Recordo alguns sopars amb els amics... Són com nusos en la matèria dels meus records. Parlant i menjat vaig tenir la sensació de que el temps no passava. Ara m’adono que no anava desencaminat: han resistit la mar de bé el pas dels anys.
Hi ha moments en que les nostres experiències adquireixen una densitat i una consistència fora del normal. Sembla com si amb allò que estem fent ja en tinguéssim prou i no ens calgués res més, com si tot el passat hagués quedat oblidat i el futur fos irrellevant.
El darrer sopar de Jesús... És important recordar que va ser un sopar: el pa i el vi separats de l’ambient d’amistat i de festa, separats de la vida i els gestos de Jesús, quedarien del tot fora de context i esdevindrien simples ídols. El sopar, doncs, amb els deixebles té també aquest aire de consistència, de profunditat, de riquesa i de plenitud vital.
Compartir el pa i beure d’una mateixa copa són gestos més antics que Jesús. Estan carregats de significat ja d’abans: moltes persones han menjat junts i han brindat, han compartit les seves alegries i les seves penes. Ara amb Jesús, a més a més, esdevenen un resum de la seva trajectòria vital i alhora un nus que el lliga estretament als seus seguidors.
Sopars com aquests suggereixen una riquesa que va molt més enllà de l’aliment i de l’amistat. Això també s’endevina quan un sopar no surt com nosaltres voldríem malgrat haver-lo preparat amb tot l’interès. Descobrim aleshores que es tracta d’una mena de regal que no podem aconseguir per les nostres pròpies forces ni tampoc controlar. Pot tractar-se de la sort, pot ser el favor de Déu o el buf de la seva inspiració.
Retornar una vegada i una altra al sopar de Jesús, mantenir el caliu de l’amistat, repetir el gest de partir i compartir, sostenir l’aposta de la fe en que malgrat tot Déu completarà el seu projecte... és la manera de perseguir amb insistència aquest regal que tot sovint s’amaga. I així ho fem, tot i saber que la major part de la fusta és llisa i ben poca és nus.

Pujar i baixar

Explicava la meva mare que quan jo era petit m’enfilava al sofà del menjador i després no en sabia baixar. Cansada de perseguir-me i pensant que en qualsevol moment de distracció podia caure i obrir-me el cap va decidir ensenyar-me a baixar del sofà ajagut de boca terrosa i deixant penjar les cames cap avall fins tocar de peus a terra. No tinc records d’aquella etapa de la meva vida però sé que la vaig superar amb el cap sencer.
Els antics pujaven a les muntanyes cercant Déu... Avui hi ha qui prova de descobrir qui és Jesús pensant quines atribucions li correspondrien com a Fill de Déu. Però aquest enfocament ens allunya de Jesús perquè es poden fer tota mena de plantejaments i arribar a les conclusions més diverses.
Resulta impossible d’aproximar-se a Jesús i començar-lo a entendre sense compartir amb ell algunes de les preocupacions o interessos que el van moure. Qui no viu a fons les seves pròpies experiències és incapaç d’entendre l’experiència d’un altre. Fora del terreny de l’experiència humana la imatge de Jesús es desdibuixa.
Jesús tampoc parteix d’idees sinó d’experiències viscudes, d’anècdotes (les paràboles), per parlar del Pare i del seu Regne: una moneda perduda, un bri que creix, un veí inoportú... No són un simple recurs didàctic entre altres. Les situacions quotidianes són un camí per acostar-se a Déu.
Seguint Jesús aprenem a tocar de peus a terra i a assaborir la vida amb tots els seus matisos: ell s’apropa a les situacions personals més fosques i amargues, i alhora, sap gaudir de les estones de festa amb els amics o de pau enmig del silenci de la nit.
Més endavant, quan descobrim que Jesús és més que un home qualsevol, tampoc no podem oblidar com ell ha viscut i pretendre situar-lo més enllà de tot. Jesús ressuscitat conserva les seves ferides a les mans i al costat.
Sí, el reconeixem com el Fill de Déu però això no li ha estalviat cap experiència: ni el fracàs, ni el dolor, ni la mort. El recorregut humà de Jesús no és una simple anècdota, és la clau que permet descobrir qui és ell i com és Déu.
Cercar Jesús a partir de l’experiència humana no rebaixa la seva divinitat, sinó que posa de manifest les possibilitats i la riquesa infinites de tot allò que és humà.

Una mirada

Dono classe a diversos cursos i al cap del dia veig una pila de gent diferent. Sempre trobes algú que et crida l’atenció. Per exemple, m’he trobat amb alumnes que semblen llegir-te el pensament. Et miren i expliquen als seus companys què ara faràs tal o qual cosa que, efectivament, tu estaves a punt de fer, o et miren malament abans que puguis dir que cal fer alguns deures per demà passat.
És una experiència sorprenent de proximitat en la que no calen les paraules, n’hi ha prou amb una mirada. I l’efecte és reversible: jo també puc endevinar el seu pensament i captar què dirà o què sent. Encara que sol limitar-se a moments molt concrets.
Jesús envoltat de gent nota que algú l’ha tocat o sent una veu que el crida enmig d’una esbroncada o llegeix en els ulls del deixeble les seves preocupacions. No li calen explicacions. Jesús està atent i sap captar els mínims detalls. En el to de veu o en el posat de les persones endevina les seves il·lusions o les seves pors. I, per això, quan fa una proposta sap el que està fent i molt sovint encerta a obrir-los noves possibilitats en la seva vida.
També en el silenci de la pregària podem endevinar aquesta mateixa mirada de part de Déu. Ell ho sap tot i res no li passa per alt de la nostra història, dels nostres dubtes i certeses, dels nostres somnis i desigs... No tenim res a amagar. Podem parlar de tot i amb franquesa. Tampoc pel fet que estem de bon o mal humor no deixarà d’escoltar-nos, podem estar segurs que entén els nostres motius. Déu ens acull i ens escolta sense condicions, ni presses, ni limitacions d’horari. La saviesa de Déu, més que fer-nos por, ens permet parlar amb absoluta llibertat.
Déu llegeix el nostre interior amb molta més claredat que nosaltres mateixos. I per això, a mesura que podem superar la necessitat de donar excuses per quedar bé, podem veure-ho tot més clar. Gràcies a Ell podem veure’ns a nosaltres amb més llum. I així, parlant amb Déu, com més va més ens coneixem, més clara és la nostra consciència sobre nosaltres mateixos. Com més a prop del seu punt de vista ens situem millor perspectiva tenim sobre nosaltres. La seva mirada va aclarint la nostra mirada. La forma en que Déu ens mirar és el camí per veure’ns en profunditat, per acceptar-nos, per avançar sense obstacles ni límits cap a nosaltres mateixos i per acollir els altres sense que ens calguin més explicacions.

Peus cansats

Després d’anar tot el dia amunt i avall per l’escola, arribo a casa amb els peus desfets. Em trec les sabates, m’assec, estiro les cames i deixo reposar els peus descalços sobre el terra fred. Poc a poc noto com es van refent. Demà al final del dia probablement torni a tenir els peus adolorits però sé que aquesta no és una situació irreversible i que puc trobar-hi remei.
Estar ben integrat en la societat és com portar les sabates ben cordades: amb els peus ben subjectes segur que no farem cap pas en fals. Situats dins de la línia que marca el nostre entorn podem viure segurs. Les normes escrites i, sobretot, no escrites, els rumors, les mirades, els aplaudiments o les modes ens indicaran què cal fer. Però en realitat la pressió social s’aprofita de les nostres febleses i incideix sobre les nostres pors i els nostres dubtes per dictar-nos la direcció que hem de prendre.
Cedir a les pressions ens permet integrar-nos en la vida social però no es pot demanar a ningú que renunciï a ser ell mateix. Més encara quan els prejudicis i les pors porten a marginar les persones que no encaixen per algun motiu. Jesús constantment pren distància de les pressions socials i religioses del seu temps. La majoria de gestos i paraules de Jesús pretenen donar protagonisme als marginats. Jesús fa que tothom s’adoni –també els afectats- que la seva situació no és irreversible i que tothom té un lloc en aquest món. La sensació de ser valorat, que un mateix també val la pena, actua com a motor de canvi i superació.
Sovint s’ha caigut en la temptació de fer servir la religió per alimentar les inseguretats individuals i així garantir la pau social. Però potenciar el sentiments de derrota o de culpabilitat acaba anul·lant les persones i la societat perd dinamisme. Només qui se sap protagonista pot ser responsable d’un mateix i dels altres.
Jesús no fonamenta el seu missatge en les pors de la gent, ni en els seus sentiments de culpabilitat, no amenaça, no desqualifica, no pressiona. Més aviat treballa per donar consistència a les seves esperances. Serà més o menys difícil desfer-se de les pors i dels dubtes i plantar cara a les dificultats però la religió de Jesús no burxa en les febleses de les persones. Al costat de Jesús un es pot sentir fracassat, fràgil, insegur, pecador... sense sentir-se rebutjat per Déu. Déu no dóna el fracàs per bo, ni ens en fa retret sinó que confia que ens en sortirem. El Déu de Jesús no culpabilitza, tot el contrari, té cura que els nostres peus no ensopeguin amb cap pedra.

Portes i claus

Per accedir a l’habitació dels mals endreços on guardem les bicicletes ens cal travessar tres portes tancades amb tres claus diferents. No és per qüestions de seguretat. L’accés al traster comunitari es va complicar quan es van fer les obres d’ampliació del museu de les termes romanes que hi ha just a sota casa nostra. Des d’aleshores tenim dues portes més.
Resoldre una qüestió que ens preocupa s’assembla a obrir una porta. Amb la clau adequada podem accedir a la resposta que cerquem. D’aquesta manera quan la nostra vida ens planteja algun enigma, el primer que fem és provar d’utilitzar claus que ens han fet un bon servei altres vegades per tal de resoldre’l. Igualment quan pretenem imaginar-nos com actua Déu solem fer servir alguna de les explicacions que habitualment ens ajuden a obrir portes.
Una de les claus més simples, o més infantils, per trobar sentit a les experiències viscudes és considerar que aquelles que ens satisfan són un premi, i el dolor o les dificultats són alguna mena de càstig. És una clau que tenim tendència a utilitzar perquè ens ajuda en algunes situacions però sovint resulta problemàtica: Què passa amb el patiment dels nens? O amb les malalties incurables? Realment és un càstig just? O se’n pot treure algun benefici que justifiqui el dolor? Aquesta clau no resulta gens adequada per tractar de Déu... més aviat aquesta clau obre la porta de sortida per allunyar-se definitivament d’Ell.
Algunes persones prefereixen pensar que res no té sentit abans que acceptar un càstig o perseguir un premi que mai no arriba. Si fem l’esforç de mirar més enllà de premis i càstigs, podem adonar-nos de que hi ha una certa lògica en aquesta història. La vida no deixa mai de presentar-nos noves situacions i, d’una manera o altre, la nostra actuació és una resposta. Entre nosaltres i la vida hi ha un diàleg.
El diàleg és una clau força més subtil per llegir la dinàmica de la vida. Però si esperem que la vida ens doni respostes ja ens podem esperar asseguts. Més aviat cal que ens prenguem la vida com una gran bateria de preguntes, o com un misteri inesgotable que sempre ens sorprèn, o com un repte maratonià que ens demana a cada moment que fem alguna cosa.
Poc a poc aquest diàleg ens podrà ajudar a descobrir qui és cadascú: respondre ens ajuda a definir qui som realment nosaltres mateixos però també va deixant al descobert com és la vida de rica i d’imprevisible. I el diàleg també anirà estrenyent cada cop més els lligams entre nosaltres i aquesta vida que podem arribar a estimar bojament encara que no l’entenguem del tot. Aquest plantejament també serveix per situar-se davant de Déu. Ell és manté en el misteri i a distància. Ell és Ell i jo soc jo. Ell proposa i jo responc... com puc o com sé. Ell és responsable de la seva part i jo de la meva. I alhora jo creient puc fer camí al seu costat i travessar junts algunes portes tancades.

El cargol de mar

Vaig anar a Vilafranca a casa d’una tia meva amb els meus fills. Tafanejant per aquí i per allà van trobar la closca d’un vell cargol de mar. El recordava bé de quan jo era petit. En aquella època els cargols de mar estaven de moda, em sembla que n’hi havia un a cada casa. “Compte, compte que no us caigui!” “Se sent el soroll del mar?” D’un en un tots van posar l’orella a la boca del cargol i es van quedar escoltant amb atenció: la remor llunyana de les onades i el so del vent se sentien perfectament.
Amagat com estava devia fer una colla d’anys que ningú no n’escoltava el so. La progressiva desaparició de la religió de l’escena pública també ha fet que molta gent deixi de sentir la veu de Déu, encara que això no vol dir que hagi deixat de parlar.
Els pobles primitius escoltaven la veu de Déu en els fenòmens meteorològics. L’antic Israel va descobrir que Déu parlava en els esdeveniments històrics. Els deixebles van adonar-se, una mica tard això sí, que Déu els havia parlat a través de la vida de Jesús. No només amb allò que Jesús havia dit, sinó també amb els seus gestos, amb les seves actituds, amb les seves amistats, amb els seus fracassos i, finalment, amb la seva resurrecció. Tot parlava de Déu, la vida de Jesús tota sencera era paraula de Déu.
Després de Jesús els deixebles també van aprendre a llegir la seva vida com a paraula de Déu. Igualment podem fer nosaltres amb la nostra. Déu parla a través de la història personal, la nostra i la dels altres, dels esdeveniments quotidians, de les dificultats que experimentem, dels reptes que se’ns presenten, de les il·lusions que sentim... La vida és la paraula de Déu.
Però, com els deixebles amb la vida de Jesús, llegir i entendre la vida demana temps. Molt sovint és quan ja ha passat que podem valorar amb encert una  experiència. La nostra comprensió, doncs, va un pas per darrere de la vida i cal tenir paciència. D’entrada avancem a cegues guiats només per una remor llunyana gairebé imperceptible que ens promet qui sap què. Potser que trobarem el mar si la seguim o que arribarem a ser feliços. I d’aquesta manera s’encén el desig en el nostre cor sense saber encara on anem exactament.
Déu, més que donar instruccions, sedueix. Així doncs, abans de descobrir per on pot anar Déu percebem el desig de trobar alguna cosa més. Encara que Déu no és l’única seducció que ens podem trobar i ens caldrà posar a prova les diverses promeses que ens arriben. Hem d’acostar-nos i parar l’orella amb atenció, el temps ens anirà revelant en quins sons ressona la veu de Déu i quins són només soroll, quins desigs val la pena de cultivar i quins són prescindibles, per on la vida pot ser més vida i en quina direcció no hi ha res a esperar.

Camins per la muntanya

Aquest cap de setmana hem fet la Pica d’Estats. Hi hem pujat per la banda de la Vall Ferrera. La ruta és coneguda des de fa més de cent anys. El camí es fa llarg però és fàcil de seguir: està indicat amb marques de pintura i també amb fites de pedra.
Seguir els passos d’altres és una bona forma d’arribar lluny, més lluny d’on podríem arribar nosaltres sols. Avancem gràcies a allò que altres han descobert i ens han transmès. La fe també és un camí que han recorregut altres abans que nosaltres i seguir-lo és reconèixer que tenim molt per aprendre.
He tingut la sort de trobar-me amb persones que m’han descobert aspectes fonamentals de la fe: persones amb esperit crític, gent compromesa amb els marginats, germanes i germans amb un profund sentit comunitari, pobles sencers que saben sortir al carrer i fer festa, homes i dones de pregària, lectors atents de l’evangeli, educadors entregats al servei dels joves... I segur que me’n deixo alguns.
La religió autèntica no és cosa d’un sempre és de dos o més. I nosaltres no som els primers. Tot comença en descobrir un gest o una paraula atractiva d’algú que ens ha passat al davant, com si fos la fita que assenyala una ruta, i posant-se a seguir-la.
Encara que, pel que fa a l’experiència religiosa, la iniciativa tampoc és d’aquells que ens van al davant, en darrer terme la iniciativa és de Déu. Si Déu mateix és com creiem que és, ningú no el podria arribar a conèixer si Ell no volgués, si Ell no es fes proper. No hi ha cap possibilitat d’experiència religiosa si Déu no ho vol, si no ens deixa cap pista...
La fe és una relació personal amb algú més enllà de tot algú que madura en les relacions personals concretes. Encara que també podem trobar –i trobarem- gent impresentable. Però malgrat que el camí estigui ple de fang o hagi quedat desdibuixat enmig d’un pedregar o es desviï i faci marrada, porta a cims de bellesa increïble. No es tracta de seguir una tradició religiosa dient que sí a tot i a tothom. Les tradicions no són bones pel sol fet de ser-nos donades i tenir les seves arrels en Déu, sinó que són bones per la seva capacitat de fer-nos créixer i madurar avui, de fer-nos avançar.

Canvi de conductor

Un cotxe s’ha aturat davant del semàfor vermell. De cop s’han obert les dues portes del davant, el conductor i l’acompanyant n’han sortit de pressa i han intercanviat els seus llocs. Just tancar les portes s’ha encès el semàfor verd i el cotxe s’ha posat en marxa altra vegada. Potser el conductor estava cansat o l’acompanyant volia conduir... vés a saber!

Conduir o acompanyar són dues formes diferents de fer el mateix viatge: el conductor té la perspectiva de les ordres que cal donar al vehicle; l’acompanyant percep més aviat el resultat: si es corre massa o si és còmode circular així.

Força textos de l’evangeli conviden a seguir Jesús, a escoltar-lo, a posar en pràctica les seves indicacions: ell és el conductor. Però des de molt antic els seguidors de Jesús ha descobert que la única via realment efectiva de fer el que Jesús proposa és situar-se en el seu lloc: ser també conductor i assumir la responsabilitat de portar el volant.

Per ficar-nos dins de l’evangeli és útil que ens imaginem que nosaltres som el centurió o Marta o Pere que tenen Jesús al seu davant i provar de reviure els seus sentiments. Però constantment l’evangeli ens convida a posar-nos en la pell de Jesús: cadascú de nosaltres ha de deixar-se animar pel mateix Esperit que l’anima a ell, ha d’atendre les persones i d’anunciar-los el Regne igual que ell fa, ha de portar la pròpia creu...

No és tracta ni d’imitar-lo ni d’obeir-lo cegament, sense captar ni sentir els seus motius, sense percebre les seves il·lusions o inquietuds. Es tracta d’entrar en l’experiència de Jesús: sentir, viure i veure la realitat des de la seva òptica.

La identificació amb Jesús no és una experiència mística aïllada, com sovint s’ha pretès limitant-la al terreny de la pregària o de la meditació, ni un exercici reservat a certes jerarquies... sinó que és una clau bàsica per a tot aquell que vol entendre i viure la fe cristiana. Les prioritats que van marcar la vida de Jesús són una línia de treball oberta en la que tothom hi cap. Només cal posar-s’hi.

Tot allò que Jesús va fer també es pot esperar de nosaltres: parlar amb Déu de  tu a tu, desafiar les lleis o les autoritats injustes, fer camí amb els qui viuen al marge, responsabilitzar-se de la comunitat, ser perseguit... ara i aquí Jesús som nosaltres.

Surfistes

Davant de la platja de Montgat s’aplega de vegades un grup de surfistes. Al mediterrani no hi ha grans onades i per aquest motiu solen aparèixer en dies de vent o de mala mar per aprofitar les onades que es produeixen. S’estan dins de l’aigua asseguts sobre les planxes amb les cames penjant a banda i banda en espera de que arribi la seva onada.
Els surfistes estan a mercè del mar: surant sobre l’aigua tèrbola, inquieta i misteriosa, i pendents de les onades sense les que no es pot provar de fer res, ni es pot anar enlloc.
Hi ha força aspectes de la nostra vida que no podem controlar i en canvi són imprescindibles per poder arribar a aconseguir molts dels nostres desitjos: les altres persones, els recursos naturals disponibles, les oportunitats que tindrem... Per avançar pacíficament a través d’aquest món nostre ens cal aprendre a fer camí amb tot això que no depèn de la nostra voluntat.
D’entrada ens cal saber encaixar les infinites presències del “no”: no trobar, no saber, no tenir, no poder, no coincidir... No és fàcil conviure amb els “no”. A voltes l’atenció excessiva a tot allò que no podem dominar ens paralitza. I, quan aconseguim avançar, igualment ens costa d’acceptar, amb respecte i un punt d’admiració més que no pas amb menyspreu i amargor, que allò que tant ens convé o tant desitgem queda fora del nostre abast.
Des de molt antic s’ha atribuït a Déu el control de tot allò que a nosaltres se’ns escapava: la pluja, el poder d’impartir justícia o l’origen de les malalties. Però no cal creure en Déu per adonar-se que la nostra vida sura sobre un mar d’aspectes incontrolables.
Amb Déu o sense cal arribar a fer un pacte de confiança amb la vida. Les onades no depenen dels surfistes però, tard o d’hora, arriben i són un regal que  els permet avançar sobre l’aigua. També podem esperar que poc a poc el temps vagi posant a les nostres mans algunes d’aquestes oportunitats que esperem. Seran només provisionalment nostres –com l’onada que porta els surfistes fins que es desfà a la platja- però en podrem disposar i ens ajudaran a fer camí. Qui pot assegurar que darrera dels moviments que sacsegen aquest mar incontrolable no hi ha l’alè de Déu que bufa generosament sobre les aigües des d’abans de la creació?

La florida de les atzavares

 

He sortit a fer un tomb amb bicicleta. En un marge sec hi havia dues atzavares florides, la tija era altíssima. Durant uns quants anys les atzavares són tot fulles verdes, llargues, carnoses i plenes de punxes. Però de cop i volta, una primavera, neix del cor de l’atzavara una tija llarga i gruixuda que s’enfila fins als deu metres d’alçada tota carregada de flors. És la darrera cosa que fa, després de florir l’atzavara mor.

Hi ha una gran desproporció entre la mida de les fulles i la de la tija que sosté els rams de flors. Arribat el moment de la florida la planta fa un canvi radical, concentra totes les seves forces en un objectiu i s’enlaira fins on semblava impossible.

Les normes de la moral, per més ajustades i encertades que siguin, són només els mínims que es poden demanar. La moral és una escola bàsica de vida i de convivència i de tant en tant té qüestions importants a recordar però no ho és tot. Jesús anima a anar més enllà d’aquests mínims. D’entrada hi ha normes injustes que cal superar però també el fet de viure centrat en les lleis ha de ser superat.

A primer cop d’ull pot semblar que Jesús substitueix la Llei de Moisés per una de millor però no és així. Les indicacions que proposa Jesús són desconcertants: desfer-se dels diners i donar-los als pobres, deixar-se prendre la túnica, alegrar-se de ser perseguit, estimar els enemics... Tothom pot entendre què vol dir estimar els qui són de casa i desconfiar dels de fora, però estimar els enemics suposa un gir en la manera d’actuar que no està clar fins on pot portar, ni tan sols si serà possible. Les indicacions de Jesús són paradoxals, són més un repte o una provocació que normes en sentit estricte. Les normes solen donar seguretat en canvi seguir els consells de Jesús és més aviat arriscat.

Jesús no proposa una nova Llei sinó que va més enllà de la llei. Cal proposar reptes que sacsegin les persones i les orientin cap a objectius que cap llei no podria demanar-los. La moral pot ser una preparació però la fe de debò posa a prova, fa madurar, suposa un salt i un canvi de registre que fa donar el màxim d’un mateix.

El diari de l’avi

El meu avi Ramón es va despertar un matí i va adonar-se que tenia mig cos paralitzat. Des d’aquell dia va haver d’anar en cadira de rodes i acceptar que ja no podia sostenir el diari amb les dues mans... en aquella època ell es passava tot el matí llegint-lo. La meva àvia va fer diverses proves fins que va trobar una solució: amb una planxa de fusta i unes gomes va muntar un suport per a que pogués llegir el diari assegut a la cadira de rodes.
L’enginy és un dels camins de l’amor. També ho són la paciència, la confiança, la generositat i uns quants més. Però agafis el camí que agafis la qüestió sempre és la mateixa: trobar la resposta encertada a una dificultat que ha aparegut. Se sol tractar de problemes aparentment banals pel qui s’ho mira des de fora però en ells hom si està jugant el present i el futur d’una relació.
Rarament les relacions personals avancen gràcies a idees abstractes, principis, o normes... les relacions interpersonals viuen de superar els reptes quotidians: concrets, localitzats, vinculats a unes circumstàncies i sobretot a la història de les persones. Aquestes situacions per senzilles que semblin estan carregades de significats, són l’expressió visible de les il·lusions i les frustracions de cadascú, dels desigs i les pors. De fet la majoria de grans problemes es desencadenen a partir de dificultats sense importància.
Sovint s’ha interpretat el Regne que anuncia Jesús com una utopia, una idea, un projecte. Res més lluny de la veritat. Jesús no va teoritzar sobre el Regne, ell és va concentrar a aportar solucions concretes a les dificultats que va trobar-se: la puresa d’un leprós, la soledat d’una vídua, la tristesa d’un centurió, l’absurd de no poder ajudar els malalts en dissabte... El Regne és molt ampli però es juga en gestos concrets i detalls pràctics. El Regne està sempre vinculat a persones i circumstàncies. Les intervencions de Jesús fan que les persones mirin més enllà, cap a un Déu bo i generós, però és l’experiència viscuda, la nova situació que s’ha generat a partir d’un gest, la que fa obrir els ulls i endevinar o tastar alguna cosa de Déu, no una nova idea o una nova teoria.

El mirall trencat

Al carrer hi havia un mirall abandonat. Era una peça gran: hom s’hi podia veure ben bé de cos sencer. Però algú jugant l’ha trencat i ara està fet a trossos. Hi ha bocins escampats per tota la vorera. Quan la llum del sol s’hi reflecteix es poden veure milers de petits sols.

No és gens fàcil avui trobar algun projecte o alguna realitat que pugui ser imatge de Déu o del Regne. En altre temps la confiança en el progrés o l’ordre de la natura eren pistes per descobrir l’Absolut i la seva mà guiant la nostra història. Avui desconfiem del progrés i de l’ordre de la natura, no està clar cap on anem, i ni tan sols sabem si val la pena orientar la nostra vida en alguna direcció. Mirat fredament, totes les direccions semblen bones i qualsevol podria tenir raó.

La nostra vida, més aviat, fa salts: gaudim d’algunes experiències que ens omplen enmig d’un mar de sensacions sense massa connexió, passem d’una cosa a l’altra sense poder-nos aturar i ens trobem immersos en els ambients més variats.

Tampoc l’Església actual no es pot presentar com una referència clarificadora: fragmentada en mil veus que criden simultàniament a la creativitat arriscada i a la fidelitat més estricta, a la revisió a fons i a l’obediència cega... I en la que sembla més fàcil el diàleg amb els no creients que entre els seus propis membres.

Es fa difícil assenyalar cap a Déu... I és inútil enyorar-se: res no tornarà a ser com abans. Un mirall trencat no és pot recompondre. Però cada boci de mirall, per petit i escantonat que sigui, és capaç de reflectir l’univers sencer. I podem cercar Déu en els fragments, amb tanta fe almenys com se’l va cercar en les grans idees i en els grans projectes. Per començar a seguir Jesús tampoc no cal entendre tot l’evangeli, n’hi ha prou amb respondre a una paraula que ens hagi interpel·lat.

I tu, què veus?

Què veus, Jeremies? Què veus, Amós? Què veus, Zacaries? Amb aquesta pregunta s’inicien diversos discursos dels profetes a la Bíblia. De vegades és tracta de visions que transporten el profeta a un món diferent, a un espai nou on es descobreix un missatge de Déu més o menys secret. Però tot sovint es tracta de contemplar una escena ben quotidiana: una branca d’ametller florit, la preparació de la collita de la fruita, el treball d’un terrisser... Aquestes imatges tenen la capacitat de despertar al profeta i ajudar-lo a descobrir alguna pista sobre què està dient Déu ara. Les accions més senzilles i properes tenen una força extraordinària per expressar les descobertes més profundes i difícils sobre nosaltres, la vida i la fe.

Amb aquesta idea torno a posar-me a treballar en aquest bloc.