Premis

Te’n recordes de quan eres petita? Feies cas als pares i els veies contents. I de l’escola, quan t’aplicaves a fer una feina ben feta i feies felices a les teves mestres? Si t’hi esforçaves una mica podies aconseguir fàcilment una pila de somriures d’aprovació.
La relació amb Déu d’algunes persones ha quedat estancada en aquesta etapa: procuren complir les normes religioses per fer-lo feliç i aconseguir el seu reconeixement. Per aquest motiu hi ha persones que s’enfaden amb Déu perquè s’han esforçat a complir les normes i a canvi no han rebut res, la vida no els ha donat allò que esperaven.
Complir la llei religiosa per fer-se agradables a Déu és una manera de voler-lo comprar i fer-lo manejable. Si et comportes correctament Déu et premiarà i si ho fas malament et castigarà. Però la vida de vegades tracta amb duresa a la bona gent i en canvi premia amb una vida regalada persones que han actuat de forma clarament immoral. Resulta molt estrany pensar que Déu castiga a uns i dóna premis tan poc merescuts a altres.
La relació amb Déu no es resol amb una fórmula comercial o d’intercanvi, encara que sigui elaborada i subtil com els que pensen que els premis vindran més endavant en una altra vida. Però mentrestant què cal dir als pobres, als malalts, als perseguits? Han de seguir patint com si no passés res? També n’hi ha que pensen que el premi és saber-se bo i no tenir remordiments. Haver complert els mínims que marca la llei els deixa satisfets i amb això ja n’hi ha prou.
Aquesta mena de negocis fan inviable la religió autèntica. Quan Jesús entra al Temple de Jerusalem i tira per terra les taules del canvi de moneda i fa fora els animals pels sacrificis, ataca frontalment la concepció comercial de la religió. No només critica que hi hagi famílies sacerdotals que s’enriqueixen amb els negocis que es fan al Temple, sinó que denuncia la idea mateixa de voler guanyar-se les simpaties de Déu sacrificant animals per fer-lo content.
Jesús critica qualsevol forma d’actuar que tingui per objectiu comprar a Déu, atraure el seu favor o satisfer-lo: ni bones obres, ni sacrificis, ni temples... Déu no és pot comprar: ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? Si es pogués comprar Déu seria una exclusiva dels que són bons o dels que tenen un Temple més gran o dels que disposen de recursos per comprar-ho tot… i Déu és a l’abast de tothom de forma completament lliure i gratuïta.
Segons Jesús no podem fer res per guanyar-nos el favor de Déu perquè ja ens l’ha donat. Déu ens ho ha donat tot per avançat: ha posat la vida a les nostres mans per a que en disposem. I la vida que ens dóna podem acollir-la amb més o menys encert i donar-li la destinació que entenguem que és millor. Però si escoltem la vida ella mateixa ens reclamarà respostes concretes que no podem deixar de donar.
No ets tu qui ha de d’esperar res de Déu, és la vida, i Déu a través d’ella, qui esperen de tu una resposta.

Superar les lleis

La Llei jutja els fets i distingeix amb claredat què està bé i què malament. És d’una gran utilitat pràctica però és una simplificació enganyosa que perd de vista la persona. Les persones som procés, història, evolució... Un mateix fet en el context d’un procés personal pot ser bo i en un altre situació ser dolent. Per exemple cridar i insultar en comptes de pegar pot formar part d’un procés de millora, en canvi cridar i perdre la paciència sense motiu és una reacció criticable. Amb les lleis podem avaluar una acció però qualsevol idea que ens fem sobre la persona a partir d’un sol fet és sempre inadequada.
D’altra banda la Llei sol posar l’accent en què no s’ha de fer i amb això deixa sense resposta què cal fer. Detectar els errors, les pífies o els pecats ajuda a créixer però només fins a cert punt. Sense una motivació que desperti les nostres energies rarament aconseguim corregir les coses que no funcionen. I, en canvi, posar l’accent en el mal i el pecat sol tenir un efecte no desitjat que és convertir-los en els protagonistes de la vida personal. Hom només mira què ha d’evitar i viu pendent de qualsevol element sospitós.
Fixa’t en quantes persones s’han acabat allunyant del cristianisme perquè s’ha ocupat només de prohibicions i condemnes i ha estat incapaç de transmetre cap proposta inspiradora o il·luminadora.
La Llei té una funció pedagògica: ensenya que hi ha comportaments que estan bé i altres que no. És útil per recordar que hi ha límits i que allò que fem té conseqüències però viure és, tot i acceptar les limitacions i els resultats de les pròpies accions, maldar per anar més enllà i cercar què convé fer.
Quan Jesús diu que hi ha un sol manament que és estimar, no reforça o completa la Llei sinó que la fa a miques. Estimar és molt, molt més que seguir una llei i cap codi, cap normativa, no pot desplegar una llista d’obligacions que ho reguli. L’amor supera qualsevol obligació i porta les persones a actuar més enllà dels mínims de convivència i de respecte. Estimar és un repte permanent que convida a superar les regulacions i les lleis.
Jesús contraposa les lleis, que obliguen des de fora, als desigs que neixen del cor i guien l’actuació personal des de dins. Atendre les motivacions profundes, gestionar sàviament el dolor o la ràbia, donar sortida a les il·lusions, tenir cura dels nostres vincles i complicitats i, en general, ocupar-se del món interior ple de sentiments i emocions, permet triar i decidir què convé fer. La persona està per sobre de les normes, no per desobeir-les, sinó perquè amb la seva actuació és l’única capaç de portar fins al final les millors intencions de la legalitat: cercar el bé i superar el mal.
No busquis Déu, el de Jesús, en les lleis, les normes, les pautes, les tradicions o els costums. En tot això trobaràs algunes pistes per començar però Déu és molt més. Tota la vida en parla, és força, és impuls, és desig de més: més justícia, més pau, més tendresa, més solidaritat. No sents com batega dins teu?

Alliberar

Tota la vida del jueu està regulada per la Llei de Moisés. Seguir els sis-cents tretze manaments (potser tu pensaves que eren deu) permet d’ajustar totes les accions personals a la voluntat de Déu. Més encara, per tot allò que no està especificat a l’escriptura hi ha una àmplia tradició d’interpretacions que els experts han anat desenvolupant al llarg del temps i que resol totes les dificultats. En la Llei ja està dit tot allò que cal saber.
Jesús coneix la Llei i en força casos la respecta però actua amb molta llibertat davant d’algunes normes: fa poc cas de les lleis sobre aliments purs i impurs; relativitza la festa del dissabte, que era un element distintiu del judaisme; no respecta les normes que prohibeixen tocar els malalts o els ferits; no està d’acord amb les condemnes per lapidació que s’apliquen en cas d’adulteri però només a les dones; discrepa dels impostos del Temple de Jerusalem i de la resta de la normativa que en regula el funcionament.
Els costums que critica Jesús són discriminatoris: marginen els malalts, perjudiquen les dones, són una càrrega feixuga per als més pobres o allunyen de Déu aquells que no poden satisfer fins als darrers detalls les exigències de la tradició. Jesús reivindica que el bé de les persones està per sobre de les lleis, les normes i les tradicions, s’indigna amb les autoritats que mantenen aquesta situació i s’hi enfronta.
El sentit crític, la denúncia i la protesta son també elements importants en la tradició jueva. Els profetes són la veu crítica que es fa sentir una vegada i una altra en moments difícils per defensar l’autèntica religió, l’autentica fidelitat a Déu i l’autèntic poble escollit... Jesús forma part d’aquesta tradició, la dels profetes. El seu perfil és molt diferent, per exemple, del sacerdot que té cura del Temple o de l’expert en lleis als que Jesús critica sovint.
Jesús posa per davant de l’obediència a les lleis i tradicions el respecte al que en podríem dir els drets bàsics de la persona. Uns drets que no seran formulats com a tals fins al segle XVII... Hom ha d’obeir les lleis, religioses en aquest cas, però les lleis han de ser justes i han de garantir el bé de les persones. Si generen desigualtats inacceptables o marginació o alguna mena d’injustícia la persona queda alliberada de l’obediència a la llei. El Déu de Jesús no està compromès amb les lleis injustes, ningú que cregui en Ell tampoc no hauria d’acceptar-les.
Podem jutjar el valor de les lleis, de les organitzacions o de les creences pels seus resultats. Defensen el bé comú? Protegeixen els més febles? Reconeixen la dignitat de tots? Davant de la tradició rebuda i de les creences acceptades socialment hauràs de decidir què fas: dones per bona una determinada llei i et fas responsable de la seva continuïtat o treballes per alliberar-te’n.

Abraça

Acollir i fer teva la vida que se t’ha donat i la història que et precedeix, trobar-te i retrobar-te amb tu tota sencera més enllà de la teva imatge, acceptar els altres tal com son sense prejudicis, assumir que hi ha dolor, donar per bo que hi pot haver un Déu que no para de fer-te preguntes en comptes de donar-te respostes... són diverses maneres de reunir allò que estava separat, d’unir allò que és divers, de refer lligams que s’havien afluixat o trencat. Sí, tu formes part d’un tot immens però no sense el teu consentiment, no sense algun esforç per superar els obstacles que te’n separen.
Descobrir-te unida a tu, als altres, a la vida, al món, a Déu... pots viure-ho de maneres molt diverses però que en qualsevol cas és una de les experiències religioses fonamentals, un dels cims del recorregut personal de la gent de fe que també passa per valls i fondalades. El concepte religiós que ho expressa millor és el de reconciliació, fer les paus, reunir-se, tornar-se a apropar.
El treball per la reconciliació és una de les claus que resumeixen la vida de Jesús. El seus missatges i accions van en aquesta direcció: refer ponts, reobrir camis, desfer barreres, superar marginacions, eliminar prejudicis religiosos. Ja veus que reconciliar és molt més que el sagrament actual de la reconciliació. És un estil de vida, una línia de creixement personal, una manera de construir les relacions personals i socials, i de cercar la pau, de fer justícia, d’actuar sobre la natura... Un gest que expressa perfectament aquesta reconciliació és l’abraçada, com apareix a la paràbola del pare bo.
Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.” Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, començà a passar necessitat. Llavors reflexionà i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: tracta'm com un dels teus jornalers.” I se n'anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als seus criats: “De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.”
En una societat patriarcal que venera els ancians... Què fa un cap de família corrent a tirar-se al coll del fill com fan els nens petits amb els seus pares? És una bogeria. L’alegria supera la lògica dels retrets o dels ajustos de comptes, i per descomptat, deixa de banda qualsevol norma o tradició sobre qui és l’ofès o qui té més dret a estar enutjat.
La reconciliació és una dinàmica poderosa que ho canvia tot. Sense oblidar les ferides, que hi són, aconsegueix que ni l’enuig, ni la rancúnia, ni la venjança no tinguin la darrera paraula. La reconciliació posa l’objectiu en fer un pas endavant i no en cercar una compensació que molt sovint és impossible de trobar. Supera la situació de trencament perquè mira més enllà i aprofita la nova oportunitat que s’ha obert.
Treballar per la reconciliació és una forma de posar en valor la religió, és una mostra de la gran capacitat regeneradora de la fe, de la força constructiva que les religions poden arribar a despertar en les persones i els grups. No tinc clar si les persones som bones, però sí sé que podem fer coses bones i aprofitar les oportunitats que la vida ens ofereix per tornar a començar n’és una de les més clares.