Vida de parella

L’estiu és una bona època per estar junts la parella. Sovint t’adones quan arriba el començament de curs i has de fer mil equilibris perquè tot a la família funcioni. Llavors costa trobar una estona per parlar o tranquil·litat per fer l’amor.
Hem decidit fer camí plegats i el sexe és un bon moment per posar a prova la nostra traça per coincidir, compartir i estar pendents l’un de de l’altre. El sexe, fa que centrem l’atenció en nosaltres i la nostra relació i deixa ens suspens per una estona tota la resta.
La vida de parella és una barreja de confrontació per afermar la posició de cadascú i alhora de generositat i sentit de servei, d’alegria per tantes coses que compartim i de frustració per tantes altres situacions que ens superen, de tendresa que ens fa ser arriscats i de pors que ens frenen, d’il·lusió renovada i de cansament llargament acumulat sobre algunes qüestions. Les experiències importants són d’aquesta mena: tant poden fer-nos increïblement feliços com desgraciats i es fa difícil separar uns aspectes dels altres.
Tampoc no és gens fàcil de distingir en les experiències religioses més profundes quina part hi ha d’autocomplaença i quina part de descoberta del misteri de Déu, quina part hi ha de tancament intimista i quina part d’obertura a nous horitzons, quina part hi ha d’estímul que fa créixer i quina part és només una forma de consol infantil.
En l’experiència religiosa autèntica, com en el sexe, hi ha una lluita per arribar a trobar l’altre. Encara que és un repte que no es pot completar mai totalment perquè l’altre sempre queda en bona part fora del nostre abast. Lluitar és confiar que no deixarem mai de trobar pistes per continuar cercant-lo.
Sense aquesta lluita diària per l’altre -una lluita plena de dificultats i malentesos, de desigs i decepcions però també d’alegries i felicitat- el coneixement de l’altre mai no passaria de la superfície. Cal lluitar contra tot allò que ja donem per sabut, cal lluitar contra la idea que els problemes se solucionen sols i cal lluitar, sobretot, contra la necessitat de controlar-ho tot... l’altre, si és de debò ell mateix, sempre serà diferent de nosaltres.
El sexe és un estímul i una oportunitat per construir i refer la nostra relació: només és possible amb la complicitat de tots dos. Poder tenir cura amb dedicació i serenitat dels moments de trobada tu a tu i acceptar que part de l’èxit està en mans d’un altre, ens acosta realment al nostre objectiu, ja sigui la parella, ja sigui Déu.

Sobretaula

Ahir al final del sopar ens vam allargar xerrant. Els vespres no sempre coincidim tota la família a casa i tampoc no és fàcil que els temes de conversa interessin a tothom. Encara que hi ha dies que es crea un caliu especial i ningú no té pressa per marxar.
I és que algunes situacions fan realitat de la millor manera possible allò que un desitja: poder participar tots cinc amb interès d’una mateixa conversa en un clima de pau i confiança.
També l’Esperit -que és desig de més i més vida- no s’expressa amb igual força en qualsevol situació. Hi ha moments privilegiats. Pels cristians, per exemple, la vida de Jesús expressa millor que cap altre fet què pot donar de sí l’Esperit. Jesús és un cas singular de vivència profunda d’aquest Esperit de tendresa, de solidaritat, de recerca, de defensa de la justícia... Ell com mai ningú altre ha viscut deixant-se portar per la inspiració i el desig de Déu.
La vida de Jesús doncs ha donat forma concreta a un desig profund compartit per molts. I per això moltes persones han trobat i troben en la seva vida un estímul i un referent per viure d’acord amb l’Esperit.
Aquest Esperit, com tots els desigs, quan no arriba a trobar alguna via de realització esdevé un impuls molest que només produeix inquietud i desesperança i, a la llarga, una sensació de cansament de la mateixa vida. En canvi encertar amb una fórmula que permeti fer-lo treballar ens omple de felicitat i això renova i alimenta les nostres forces.
Grups religiosos, projectes, celebracions, converses de sobretaula... poden ser maneres de donar forma als nostres somnis. Encara que qualsevol activitat o proposta que sigui incapaç de fer-se ressò d’algun tipus d’esperança o d’inspirar cap mena de desig constructiu: d’aprofundiment, de pregària, de festa, de canvi, de justícia... és una proposta buida, una acció sense sentit, una pèrdua de temps i un motiu de cansament. En aquests casos la presència de l’Esperit tendeix a zero.