Felicitat crítica

És difícil encertar què ens convé. I no hi ha solucions escrites que ens guiïn de forma infal·lible a la felicitat. De vegades podem estar cercant setmanes i mesos un resposta que tenim just al davant i no hem sabut veure.
Per aprendre a triar cal reivindicar primer el dret a equivocar-se. Gran part del valor d’encertar prové de l’experiència empipadora d’haver-se equivocat. Ens cal experimentar què vol dir cremar-se per apreciar el valor de l’avís de no ho toquis, o ens cal participar en un desastre d’excursió per donar importància al temps invertit en preparar una ruta. En canvi, la por a fer-ho malament i la sobreprotecció fomenten la nostra ignorància.
Tampoc no s’entén el poc valor de certes experiències de felicitat si hom no arriba a descobrir fins a quin punt cansen inútilment o com en són de perjudicials. Constatar per experiència les seves limitacions ens disposa a la recerca de felicitats més riques i profundes. Altres vegades simplement es tracta de l’esgotament d’una font de felicitat limitada a una etapa de la nostra vida la que ens empeny a noves recerques.
Sense experiència no es pot fer una valoració ajustada de què busquem. Primer cal acollir, provar, experimentar i només després disposarem d’elements per jutjar què convé fer. Potser per això la gent que ho critica tot mirant-s’ho des de fora sol equivocar-se. La felicitat viscuda ens permet avançar i cercar, ja ho hem dit, però també ens dóna el criteri per triar.
La religió autèntica és una eina crítica per desemmascarar satisfaccions i experiències insuficients. Aquesta tasca l’assumeixen els profetes en la tradició bíblica, ells recorden que la fe dels avantpassat en un Déu nòmada convida a no conformar-se amb el lloc on s’ha arribat i a viure en alerta constant.
És imprescindible que siguis crítica per saber separar allò que és bo i et convé, per estrany que sembli, d’allò perjudicial encara que a primer cop d’ull sigui més vistós o més coherent. Criticar és saber jutjar, valorar, distingir, triar, avaluar, apreciar... No només parlar malament. Si tens cura de fer treballar el teu sentit crític i te l’escoltes és molt possible que escullis bé.
En darrer terme és la nostra consciència que ens fa crítics. Es freqüent l’error d’associar consciència i sentit de culpa... Però la teva consciència és capaç de percebre fins al més petit detall de maldat i també de bondat. Encara que hom sol oblidar aquesta segona possibilitat. La teva consciencia té una percepció increïblement encertada sobre allò que més et convé desitjar.
Del més profund de tu mateixa neix un sentiment d’assentiment o de rebuig davant de les opcions que se’t plantegen i això et dóna bons motius, que potser la raó no entén, per triar un camí o un altre. Jesús no parla de consciència sinó que parla de cor, dels desitjos profunds que guien i orienten les decisions de les persones. No es tracta d’idees...
És una altra de les experiències religioses fonamentals: endevinar que darrera d’una opció concreta hi ha més possibilitats d’estimar, de fer despertar amb força en tu el mateix desig que batega en Déu. Allò que més et motivi a estimar, això et cal fer.
Una qüestió diferent és en quina mesura saps respondre al teu objectiu: pots voler anar massa de pressa o tenir por o ajornar-ho per més endavant o complicar-te amb els mitjans que esculls... Sigui el que sigui, el teu desig és més que una bona intenció o un somni vaporós, és una estel que lluu en la nit i assenyala què sí val la pena de cercar.
Podria ser que en realitat en el fons del fons del nostre desig hi hagués la nit i no l’estel... de fet hi ha persones que semblen actuar guiades per la foscor. Jo crec que l’estel hi és de veritat i que es suficient per orientar-se i despertar les nostres millors aspiracions, que assenyala la felicitat autèntica i que dóna sentit a l’ús que fem de la nostra llibertat.

Guanyar la llibertat

No tenir traves o limitacions és ser lliure. Encara que ja sabem que no és possible la llibertat absoluta: estem condicionats genèticament, físicament, psicològicament, culturalment, històricament... Volem ser lliures, necessitem ser lliures, per poder ser nosaltres mateixos. I si ens trobem amb restriccions que retallen de forma abusiva els nostres marges d’acció ens revoltem.
És relativament fàcil adonar-nos que som limitats: no ens agrada que ens recordin què hem de fer, patim per conservar la salut, no volem ni sentir parlar d’algunes persones, ens fa riure el proper augment de sou que ens han promès o ens queixem de les situacions que no entenem. Tenim una experiència força clara de les nostres dificultats i mancances encara que provem d’amagar-ho.
Però massa sovint oblidem que per ser lliures de debò no n’hi ha prou amb no tenir barreres ni obstacles sinó que cal voler fer alguna cosa amb la llibertat que sí tenim. De què et serveix una tarda sense cap obligació si no penses fer res? Per a què et cal una porta oberta si no vols sortir o no tens cap interès per anar enlloc? Només si actives i poses en joc les teves habilitats per fer alguna cosa que valgui la pena podràs fer teva i aprofitar la llibertat que tens.
Estem vius, som una història en construcció, un procés de creació constant i, malgrat passar per moments difícils, no deixem mai de fer nous passos. Però hi ha una gran diferència entre deixar que la vida et porti o definir tu com vols fer camí per la vida. Facis el que facis, serà la força que siguis capaç de mobilitzar i els recursos personals que siguis capaç de desplegar allò que et farà aprofitar o deixar passar les oportunitats que la vida t’ofereix, que et farà ser més tu mateixa o menys, que et farà més o menys lliure, que farà més o menys rica i intensa la teva vida, que et farà, en definitiva, més o menys feliç.
Per triar com aprofitar la teva vida, o una tarda lliure, trobaràs més d’una idea que d’entrada semblarà bona però, amb poca atenció que hi dediquis, trobaràs que es fondrà com la boirina amb el sol. En canvi descobriràs alguna proposta que et resultarà atractiva i motivadora, que és un estímul que desperta les teves energies. Aquesta és la que has de seguir. La força que ens anima no és infinita però es renova constantment si encertem a ocupar-nos d’allò que més desperta el nostre desig: una tasca, una relació, un projecte. En realitat quan allò que fem ens fa mínimament feliços res no ens pot aturar.
En aquests casos les limitacions que tenim es converteixen en recursos. Potser és una limitació parlar una llengua, tenir una cultura, seguir uns costums, o creure en una religió... Però quan tens un objectiu que t’interessa tot esdevé una ajuda per cercar-lo: la llengua et permet aprendre altres llengües, estimar una cultura o uns costums t’ajuda a apreciar altres tradicions i la religió t’obre els ulls a altres dimensions de la vida.
És imprescindible que guanyis la teva llibertat i la facis rendir per ser tu mateixa, per ser feliç. Que pugis dir com el treballador del que parla la paràbola: Em vas confiar cinc talents, mira: n'he guanyat cinc més. De la poca o molta felicitat que hem viscut en traiem la força per avançar, la felicitat viscuda és l’energia que et mou per anar més enllà d’on ara ets. I també per arribar a fer algunes coses imprescindibles que no tens gens de ganes de fer.

Càstigs

La llei posa al descobert els mals i els abusos que es cometen i els sanciona. Però només si es produeix un canvi personal mínimament seriós es pot evitar que es tornin a produir. Hi ha persones que han estat castigades amb multes o penes de presó i no han canviat gens la seva manera d’actuar.
La fe és mou a un nivell més profund que els càstigs o les sancions i, en molts casos, ha servit de motivació per rehabilitar-se. L’experiència religiosa suposa per a moltes persones un compromís de canvi i de millora. També fa que les persones religioses siguin sensibles a la seva contribució, voluntària o involuntària, al dolor dels altres. De fet, molts creients es reconeixen pecadors.
D’entrada ser pecador no vol dir ser mala persona sinó que hom s’adona de la  facilitat per fer el mal i de les dificultats per fer el bé.
Jesús no és tant pessimista. Ell planteja que som a la vegada sants i pecadors. Sí, és cert que fem el mal també el mal que no volem, potser no hi estem d’acord però hi contribuïm. Però simultàniament som capaços de proposar remeis i d’oferir solucions. Vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills. La nostra història és ambigua: hem dut a terme algunes accions que ara no repetiríem i també l’hem encertada uns quants cops.
Certes formes d’entendre el cristianisme limiten la moral a sentir-se més o menys culpable. Però sentir-te malament després de fer alguna cosa que no et convenç demostra la teva sensibilitat, no et fa ser més bona, ni estar més compromesa amb el benestar dels altres. La culpa és “només” un interrogant molest que potser no té resposta. Insistir en alimentar aquest dolor per castigar-te a tu mateixa no resol res. Com més insisteixis en la teva culpabilitat més difícil et serà trobar la sortida. El sentiment de culpabilitat debilita la teva confiança, fa que busquis la seguretat i que et tanquis. Mentre visquis pendent del teu dolor no podràs reaccionar. Si vols fer-ho, en algun moment hauràs de prendre distància dels teus sentiments de culpa i frustració.
Fixa’t, pels jueus els pecats només els pot perdonar Déu. Només Ell et pot alliberar de la culpa. Per això en la tradició jueva es tan important la festa anual del Yom Kippur el dia de la gran expiació, la festa del perdó de Déu, una oportunitat única per desfer-se de la culpa.
La manera de superar la culpa que proposa Jesús és molt diferent: no s’ha d’esperar, s’ha de cercar. La culpa assenyala el mal però no és la solució, el remei l’has de buscar tu. Es tracta de fer alguna cosa que nosaltres sí que podem fer, de trobar una sortida que pugui ajudar a reparar fins a cert punt el mal fet però sobretot que obri nous horitzons. Acceptar la culpa, reconèixer que ho has fet malament, no és el final sinó que és el punt de partida d’un procés de canvi i maduració. Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
Els primers cristians es deien sants a si mateixos. Ja no estaven pendents de comptabilitzar els seus pecats, ara dedicaven els seus esforços a eixamplar l’horitzó: fer un món més fraternal, superant els malentesos, les disputes, l’odi i l’esperit de venjança... guiats pels desigs d’entesa i d’estimació del seu cor.

Premis

Te’n recordes de quan eres petita? Feies cas als pares i els veies contents. I de l’escola, quan t’aplicaves a fer una feina ben feta i feies felices a les teves mestres? Si t’hi esforçaves una mica podies aconseguir fàcilment una pila de somriures d’aprovació.
La relació amb Déu d’algunes persones ha quedat estancada en aquesta etapa: procuren complir les normes religioses per fer-lo feliç i aconseguir el seu reconeixement. Per aquest motiu hi ha persones que s’enfaden amb Déu perquè s’han esforçat a complir les normes i a canvi no han rebut res, la vida no els ha donat allò que esperaven.
Complir la llei religiosa per fer-se agradables a Déu és una manera de voler-lo comprar i fer-lo manejable. Si et comportes correctament Déu et premiarà i si ho fas malament et castigarà. Però la vida de vegades tracta amb duresa a la bona gent i en canvi premia amb una vida regalada persones que han actuat de forma clarament immoral. Resulta molt estrany pensar que Déu castiga a uns i dóna premis tan poc merescuts a altres.
La relació amb Déu no es resol amb una fórmula comercial o d’intercanvi, encara que sigui elaborada i subtil com els que pensen que els premis vindran més endavant en una altra vida. Però mentrestant què cal dir als pobres, als malalts, als perseguits? Han de seguir patint com si no passés res? També n’hi ha que pensen que el premi és saber-se bo i no tenir remordiments. Haver complert els mínims que marca la llei els deixa satisfets i amb això ja n’hi ha prou.
Aquesta mena de negocis fan inviable la religió autèntica. Quan Jesús entra al Temple de Jerusalem i tira per terra les taules del canvi de moneda i fa fora els animals pels sacrificis, ataca frontalment la concepció comercial de la religió. No només critica que hi hagi famílies sacerdotals que s’enriqueixen amb els negocis que es fan al Temple, sinó que denuncia la idea mateixa de voler guanyar-se les simpaties de Déu sacrificant animals per fer-lo content.
Jesús critica qualsevol forma d’actuar que tingui per objectiu comprar a Déu, atraure el seu favor o satisfer-lo: ni bones obres, ni sacrificis, ni temples... Déu no és pot comprar: ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? Si es pogués comprar Déu seria una exclusiva dels que són bons o dels que tenen un Temple més gran o dels que disposen de recursos per comprar-ho tot… i Déu és a l’abast de tothom de forma completament lliure i gratuïta.
Segons Jesús no podem fer res per guanyar-nos el favor de Déu perquè ja ens l’ha donat. Déu ens ho ha donat tot per avançat: ha posat la vida a les nostres mans per a que en disposem. I la vida que ens dóna podem acollir-la amb més o menys encert i donar-li la destinació que entenguem que és millor. Però si escoltem la vida ella mateixa ens reclamarà respostes concretes que no podem deixar de donar.
No ets tu qui ha de d’esperar res de Déu, és la vida, i Déu a través d’ella, qui esperen de tu una resposta.

Superar les lleis

La Llei jutja els fets i distingeix amb claredat què està bé i què malament. És d’una gran utilitat pràctica però és una simplificació enganyosa que perd de vista la persona. Les persones som procés, història, evolució... Un mateix fet en el context d’un procés personal pot ser bo i en un altre situació ser dolent. Per exemple cridar i insultar en comptes de pegar pot formar part d’un procés de millora, en canvi cridar i perdre la paciència sense motiu és una reacció criticable. Amb les lleis podem avaluar una acció però qualsevol idea que ens fem sobre la persona a partir d’un sol fet és sempre inadequada.
D’altra banda la Llei sol posar l’accent en què no s’ha de fer i amb això deixa sense resposta què cal fer. Detectar els errors, les pífies o els pecats ajuda a créixer però només fins a cert punt. Sense una motivació que desperti les nostres energies rarament aconseguim corregir les coses que no funcionen. I, en canvi, posar l’accent en el mal i el pecat sol tenir un efecte no desitjat que és convertir-los en els protagonistes de la vida personal. Hom només mira què ha d’evitar i viu pendent de qualsevol element sospitós.
Fixa’t en quantes persones s’han acabat allunyant del cristianisme perquè s’ha ocupat només de prohibicions i condemnes i ha estat incapaç de transmetre cap proposta inspiradora o il·luminadora.
La Llei té una funció pedagògica: ensenya que hi ha comportaments que estan bé i altres que no. És útil per recordar que hi ha límits i que allò que fem té conseqüències però viure és, tot i acceptar les limitacions i els resultats de les pròpies accions, maldar per anar més enllà i cercar què convé fer.
Quan Jesús diu que hi ha un sol manament que és estimar, no reforça o completa la Llei sinó que la fa a miques. Estimar és molt, molt més que seguir una llei i cap codi, cap normativa, no pot desplegar una llista d’obligacions que ho reguli. L’amor supera qualsevol obligació i porta les persones a actuar més enllà dels mínims de convivència i de respecte. Estimar és un repte permanent que convida a superar les regulacions i les lleis.
Jesús contraposa les lleis, que obliguen des de fora, als desigs que neixen del cor i guien l’actuació personal des de dins. Atendre les motivacions profundes, gestionar sàviament el dolor o la ràbia, donar sortida a les il·lusions, tenir cura dels nostres vincles i complicitats i, en general, ocupar-se del món interior ple de sentiments i emocions, permet triar i decidir què convé fer. La persona està per sobre de les normes, no per desobeir-les, sinó perquè amb la seva actuació és l’única capaç de portar fins al final les millors intencions de la legalitat: cercar el bé i superar el mal.
No busquis Déu, el de Jesús, en les lleis, les normes, les pautes, les tradicions o els costums. En tot això trobaràs algunes pistes per començar però Déu és molt més. Tota la vida en parla, és força, és impuls, és desig de més: més justícia, més pau, més tendresa, més solidaritat. No sents com batega dins teu?

Alliberar

Tota la vida del jueu està regulada per la Llei de Moisés. Seguir els sis-cents tretze manaments (potser tu pensaves que eren deu) permet d’ajustar totes les accions personals a la voluntat de Déu. Més encara, per tot allò que no està especificat a l’escriptura hi ha una àmplia tradició d’interpretacions que els experts han anat desenvolupant al llarg del temps i que resol totes les dificultats. En la Llei ja està dit tot allò que cal saber.
Jesús coneix la Llei i en força casos la respecta però actua amb molta llibertat davant d’algunes normes: fa poc cas de les lleis sobre aliments purs i impurs; relativitza la festa del dissabte, que era un element distintiu del judaisme; no respecta les normes que prohibeixen tocar els malalts o els ferits; no està d’acord amb les condemnes per lapidació que s’apliquen en cas d’adulteri però només a les dones; discrepa dels impostos del Temple de Jerusalem i de la resta de la normativa que en regula el funcionament.
Els costums que critica Jesús són discriminatoris: marginen els malalts, perjudiquen les dones, són una càrrega feixuga per als més pobres o allunyen de Déu aquells que no poden satisfer fins als darrers detalls les exigències de la tradició. Jesús reivindica que el bé de les persones està per sobre de les lleis, les normes i les tradicions, s’indigna amb les autoritats que mantenen aquesta situació i s’hi enfronta.
El sentit crític, la denúncia i la protesta son també elements importants en la tradició jueva. Els profetes són la veu crítica que es fa sentir una vegada i una altra en moments difícils per defensar l’autèntica religió, l’autentica fidelitat a Déu i l’autèntic poble escollit... Jesús forma part d’aquesta tradició, la dels profetes. El seu perfil és molt diferent, per exemple, del sacerdot que té cura del Temple o de l’expert en lleis als que Jesús critica sovint.
Jesús posa per davant de l’obediència a les lleis i tradicions el respecte al que en podríem dir els drets bàsics de la persona. Uns drets que no seran formulats com a tals fins al segle XVII... Hom ha d’obeir les lleis, religioses en aquest cas, però les lleis han de ser justes i han de garantir el bé de les persones. Si generen desigualtats inacceptables o marginació o alguna mena d’injustícia la persona queda alliberada de l’obediència a la llei. El Déu de Jesús no està compromès amb les lleis injustes, ningú que cregui en Ell tampoc no hauria d’acceptar-les.
Podem jutjar el valor de les lleis, de les organitzacions o de les creences pels seus resultats. Defensen el bé comú? Protegeixen els més febles? Reconeixen la dignitat de tots? Davant de la tradició rebuda i de les creences acceptades socialment hauràs de decidir què fas: dones per bona una determinada llei i et fas responsable de la seva continuïtat o treballes per alliberar-te’n.

Abraça

Acollir i fer teva la vida que se t’ha donat i la història que et precedeix, trobar-te i retrobar-te amb tu tota sencera més enllà de la teva imatge, acceptar els altres tal com son sense prejudicis, assumir que hi ha dolor, donar per bo que hi pot haver un Déu que no para de fer-te preguntes en comptes de donar-te respostes... són diverses maneres de reunir allò que estava separat, d’unir allò que és divers, de refer lligams que s’havien afluixat o trencat. Sí, tu formes part d’un tot immens però no sense el teu consentiment, no sense algun esforç per superar els obstacles que te’n separen.
Descobrir-te unida a tu, als altres, a la vida, al món, a Déu... pots viure-ho de maneres molt diverses però que en qualsevol cas és una de les experiències religioses fonamentals, un dels cims del recorregut personal de la gent de fe que també passa per valls i fondalades. El concepte religiós que ho expressa millor és el de reconciliació, fer les paus, reunir-se, tornar-se a apropar.
El treball per la reconciliació és una de les claus que resumeixen la vida de Jesús. El seus missatges i accions van en aquesta direcció: refer ponts, reobrir camis, desfer barreres, superar marginacions, eliminar prejudicis religiosos. Ja veus que reconciliar és molt més que el sagrament actual de la reconciliació. És un estil de vida, una línia de creixement personal, una manera de construir les relacions personals i socials, i de cercar la pau, de fer justícia, d’actuar sobre la natura... Un gest que expressa perfectament aquesta reconciliació és l’abraçada, com apareix a la paràbola del pare bo.
Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.” Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, començà a passar necessitat. Llavors reflexionà i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: tracta'm com un dels teus jornalers.” I se n'anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als seus criats: “De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.”
En una societat patriarcal que venera els ancians... Què fa un cap de família corrent a tirar-se al coll del fill com fan els nens petits amb els seus pares? És una bogeria. L’alegria supera la lògica dels retrets o dels ajustos de comptes, i per descomptat, deixa de banda qualsevol norma o tradició sobre qui és l’ofès o qui té més dret a estar enutjat.
La reconciliació és una dinàmica poderosa que ho canvia tot. Sense oblidar les ferides, que hi són, aconsegueix que ni l’enuig, ni la rancúnia, ni la venjança no tinguin la darrera paraula. La reconciliació posa l’objectiu en fer un pas endavant i no en cercar una compensació que molt sovint és impossible de trobar. Supera la situació de trencament perquè mira més enllà i aprofita la nova oportunitat que s’ha obert.
Treballar per la reconciliació és una forma de posar en valor la religió, és una mostra de la gran capacitat regeneradora de la fe, de la força constructiva que les religions poden arribar a despertar en les persones i els grups. No tinc clar si les persones som bones, però sí sé que podem fer coses bones i aprofitar les oportunitats que la vida ens ofereix per tornar a començar n’és una de les més clares.

En desacord amb el dolor

Rebre, acollir, acceptar, integrar, assumir... no vol dir estar d’acord. Hi ha un cas en el que aquesta distinció resulta especialment important: el dolor. No acceptar el dolor és, sovint, una manera de fer més gran el patiment. No tenim altre remei doncs que assumir que el dolor forma part de la nostra vida. Però això no vol dir que patir sigui bo. Certament el dolor pot fer-nos madurar, ajudar-nos a obrir els ulls, acostar-nos a altres persones que també pateixen però no té cap sentit cercar-lo expressament.
Assumir el dolor vol dir, en primer lloc, no amagar-lo. No pots ocultar als nens la mort d’un avi, ni negar el dolor que sents sense provocar, a la llarga, un dolor encara més gran, un xoc encara més dur amb la realitat. Cal donar-se temps per fer el procés de dol, d’acceptació de la fragilitat i de les nostres limitacions, i quan sigui possible, de descoberta d’aspectes positius. Segurament la prova més dura per a la nostra maduresa com a persones és aquesta: aprendre a conviure amb el dolor. Quan abans t’hi posis millor.
El dol demana silenci. O millor dit, seguir un procés d’aquietament. Cal silenciar les explicacions, les justificacions, els raonaments i sobretot deixar de capficar-se amb qui té la culpa del dolor que sents. En el dolor hi ha molta violència i molt ràbia amagades, per les nostres il·lusions trencades, per la impotència que sentim contra el mal, per la pèrdua d’algú que estimem, del que ens hem allunyat o que hem perdut per sempre... L’aquietament és necessari per no introduir més violència.
Hi ha particularment una manera de respondre al dolor que, tot i amagar una bona dosi d’agressivitat, sovint s’ha considerat bona i fins i tot necessària: cercar-ne els culpables. Però això no fa més que encendre la ira contra tu o contra algú altre. Sí, potser hi ha algun culpable del teu mal però saber qui és o fer-li-ho pagar no et servirà per superar el teu malestar. El silenci cura, anar a la caça i captura de culpables no.
Per deixar que les ferides es curin mínimament, cal despullar d’arguments el dolor tan com sigui possible i vetllar curosament per no contribuir a crear-ne de nou. Reaccionar produint més patiment es donar-li la raó al dolor i, és caure en una dinàmica perversa, una repetició absurda, que fa impossible qualsevol curació.
Qui va pecar perquè nasqués cec? pregunten els deixebles a Jesús. És a dir, a més a més del mal que veiem, la ceguesa, hi deu haver més mal que no veiem: uns pares irresponsables, un Déu venjador que tot ho castiga... La resposta de Jesús és que no hi ha pecat, que no hi ha culpables. Amb aquesta resposta ataca qualsevol pretensió de justificar religiosament el patiment, de plantejar que Déu exerceix violència o l’alimenta, o que algú mereixi passar-s’ho malament. És una posició tan radical i seriosa que molts cristians encara avui no han arribat a assimilar-la. El mal existeix, però seria imperdonable contribuir d’alguna manera a fer-lo més gran i no treballar amb totes les nostres forces per pal·liar-lo.
Culpabilitzar algú altre o a tu mateixa és una forma d’amplificar el dolor i d’alimentar la ràbia i la frustració. Es una reacció irracional i destructiva. De fet és una responsabilitat mal entesa. No es tracta ni d’ignorar, ni d’oblidar el dolor i les seves causes, cal conèixer-les i combatre-les però no per venjança, ni per donar sortida a la nostra ràbia. Només si fem callar les veus que davant la violència demanen més violència podem tenir cura de la vida i no malmetre l’alegria i la bondat que la vida també conté.

Misteri

En temps de Jesús tot allò que resultava desconegut o era impossible de controlar -malalties, aiguats, guerres- es considerava que era cosa de Déu (o del dimoni). Avui la ciència ha trobat explicació per a moltes d’aquestes qüestions que fins fa poc eren un misteri i, per aquest motiu, molta gent ha arribat a la conclusió que Déu és inútil.
Amb tot el respecte per la ciència, cal dir que hi ha un bon grapat de qüestions importants que no tenen una solució científica i que segueixen, i seguiran, pendents de resposta. Es tracta principalment de preguntes personals o morals: què he de fer amb la meva vida?, perquè estimo tal persona i no tal altra?, com és que aquest conflicte no és resol?, perquè sóc així i no d’una altra manera?...
Malgrat els avenços científics segueixen existint doncs molts misteris sense resposta. Són temes pendents que en un moment o altre et faran sentir incòmoda. Però pensar, com molta gent del segle I, que Déu és la solució de tot no és la idea de Jesús. De fet, potser és una sort que la creença en un Déu màgic estigui en crisi perquè això ens obliga a aprofundir com ens cal tractar els misteris i considerar la possibilitat de que Déu parli a través del silenci o de l’absència de respostes.
Jesús critica els predicadors que pretenen donar solucions per tranquil·litzar la gent: Us diran el messies es aquí o és allí. No us ho cregueu! No hi ha solucions fàcils. També en un moment donat Jesús deixa de fer miracles i es retira amb els deixebles perquè veu que la gent no fa cas del seu missatge.
Així doncs si tu has decidit creure en Déu i donar-li l’oportunitat d’existir, vigila no et facis il·lusions pensant que Ell respondrà a totes les teves preguntes. Encara que es molest no entendre algunes situacions que són importants per a tu, pensa que potser valorem massa el fet d’entendre i sovint estimar o comptar amb algú es acceptar-lo sense entendre’l del tot.
A algunes persones la presència molesta d’interrogants els fa fugir cap endavant a la recercar d’alguna satisfacció que tapi o ensordeixi els seus neguits: un àpat abundant ajuda a superar qualsevol disgust, tenir un bon sou tranquil·litza, manar sobre altres persones reforça l’autoestima, complir els seus manaments ens assegura que Déu no s’enfadarà amb nosaltres... El Déu de Jesús es fa present a través dels interrogants que posen en crisi les nostres seguretats.
Viure és saber acollir els dubtes i les molèsties que deixen al descobert les insuficiències del nostre món i no provar d’amagar-les amb falses solucions. És un repte per a qualsevol persona responsable, sigui creient o no, assumir els interrogants que l’envolten i no girar-s’hi d’esquena.
El silenci de Déu davant de les situacions que ens qüestionen pot ser un crit sense paraules que et convida a no quedar-te aturada i mirar de donar-hi tu algun tipus de resposta. No es tracta tant que ho entenguis o trobis una bona explicació científica o teològica, sinó que provis de fer-hi alguna cosa.

Arrels

Jesús era jueu i és impossible entendre la seva personalitat sense conèixer la cultura i la religió en les que va ser educat i sense identificar els principals trets de l’època històrica en que va viure. Per exemple, sabia llegir, com un bon grup dels seus contemporanis. A casa nostra, en canvi, l’analfabetisme serà força important fins a principis del segle XX!
Va créixer en una cultura religiosa mil·lenària que havia aprés a seguir Déu pel desert, que també tenia força clar tot allò que no era Déu, que el va ensenyar a pregar i a buscar els desigs d’aquest Déu, la seva voluntat, sobretot pel que fa a la justícia i el bé de tots. Va aprendre també a lluitar per defensar la seva identitat religiosa davant dels costums estrangers o dels abusos dels seus líders. Igualment estima i coneix bé el seu país, la terra que trepitja, els camps que floreixen a la primavera i els corbs que s’hi alimenten; i també les ciutats i pobles on té amics a qui visitar.
Jesús no comença de zero, té com a base una cultura, uns costums, una societat, una religió i uns precedents a qui seguir.
Els seus discursos i paràboles estan profundament arrelats en els interessos i les preocupacions del seu temps: la situació econòmica amb préstecs, deutes i impostos o el creixement dels productes de l’hort i els treballadors que fan la collita, o la construcció de cases i de pous... Forma part del grup social de la gent humil i això també el defineix: qui és aquest? pregunten alguns.
Per seguir Jesús cal tocar de peus a terra. És imprescindible per entendre’l bé adonar-se del seu profund arrelament cultural, històric, social i geogràfic. No és un estrany, ni una persona sense país, ni tradicions, ni reptes, ni projectes polítics. Alguns creuen que podria haver viscut al marge de tot això i que si va parlar de temes significatius per la gent del segle I només va ser per fer-se entendre. Jesús no és un fantasma que parla de part de Déu. És de carn i ossos: té gana, té set, s’adorm, s’enfada... com nosaltres. Per això té coses a dir sobre la nostra gana o les nostres preocupacions. La seva vida és real i això vol dir concreta històricament, socialment, religiosament.
La fe de debò sempre és desenvolupa en un ambient concret, és una experiència arrelada en la vida real que madura gràcies a les complicacions que es troba. La fe no et separa del món sinó que t’hi fica més a fons, t’hi compromet, t’hi lliga estretament. Per això cal que recordis que una fe que no et porti mai a situacions de conflicte o que no et plantegi dubtes no és una fe autèntica. La fe es viu en el dia a dia, barrejada en mil situacions i circumstàncies, al costat de persones que l’aprecien i d’altres que la critiquen, però, poc a poc, és capaç de transformar l’entorn on està arrelada perquè se l’estima.

Els altres

Jesús és presenta a Cafarnaüm i amb poc temps la seva fama s’escampa per tot arreu. Però es tracta d’una fama ambigua. Les males llengües l’acusen d’anar acompanyat de pecadors i de dones de mala reputació, de parlar amb estrangers, de parar atenció a persones que la societat rebutja, de tocar malats i cadàvers, cosa que el fa impur, de tenir uns deixebles poc escrupolosos amb la Llei... La seva família troba que no està bé del cap i les autoritats se’l miren amb recel. No sembla gens recomanable anar amb Ell.
El primer moviment de Jesús sempre és d’apropament, de confiança, d’acceptació de tothom, d’acolliment... No posa barreres ni condicions en les seves trobades amb la gent. També s’asseu a taula amb mestres de la Llei que el volen conèixer. Aquesta dinàmica la van mantenir les primeres comunitats cristianes que integraven tota mena de persones i que es van obrir amb relativa facilitat als no jueus.
I tu, com ho veus? T’imagines casa teva plena de gent refugiada o malalta? O aturant-te pel carrer a donar conversa a tots els que et trobes: un avi solitari, un sensesostre, un immigrant que ha rebut una carta del jutjat i no sap què fer, un pidolaire, un venedor ambulant? Prova de fer-ho alguna vegada és una bona manera d’entendre Jesús i de descobrir qui són els altres.
La qüestió és que et mantinguis activa en la lluita contra les barreres que se solen instal·lar entre les persones. Per què davant d’una persona desconeguda la resposta més normal ha de ser mantenir les distàncies? Està clar que no podem ser amics de tothom, ni cuidar de totes les persones que ens trobem al llarg del dia. Però, no és una ximpleria molt gran pensar que som enemics d’algú que no coneixem i que cada persona que trobem és un perill del que cal defensar-se?
Abans de conèixer algú no saps com és millor tractar-lo, tampoc no saps com està la gent que fa temps que no veus. En aquest moment zero de la trobada només et pots guiar per allò que tu creus: confies o et deixes endur per la por. En cada trobada tu a tu a l’ascensor, al metro o a la feina, però també en reunions familiars o amb els teus amics es juga aquesta partida. Al final, si vas deixant que la por t’imposi el seu criteri qualsevol relació es torna impossible.
La por ens guanya algunes vegades, per això cal plantar-li cara sempre que puguem, per això ens cal defensar que qualsevol desconegut és potencialment bo i amigable. Perquè una cosa és reconèixer i acceptar que tenim por, i una altra ben diferent és deixar que ella tingui la darrera paraula sobre les nostres relacions.
Quan Jesús es presenta als deixebles de nit i per sorpresa els diu no tingueu por... ni bona nit, ni la pau sigui amb vosaltres. Per començar bé cal, abans que res, deixar la por de banda.

Problemes

Malgrat les nostres bones intencions i els nostres millors desitjos hi ha aspectes de la nostra vida que no funcionen com ens agradaria. Està clar que les dificultats i els fracassos formen part del nostre procés d’aprenentatge i en aquest sentit poden ser benvinguts. Però amb el pas del temps t’anirà quedant clar que amb algunes situacions no hi ha res a fer: parles massa o t’oblides sempre de la mateixa persona o arribes tard a la feina els dilluns o al mínim canvi de temperatura et fa mal el coll...
Són maneres de fer o dificultats que formen part de tu, no te’n pots separar, hauràs d’estar disposada a fer camí amb elles. Ja ho havíem dit que la perfecció era un tema que no tenia gaire relació amb l’Evangeli.
D’altra banda, carregar a coll, amb el millor bon humor possible, aquestes disfuncions no és una tasca inútil. Primer, tu ets responsable de tota tu, tens la teva vida a les mans i has de tenir-ne cura a les verdes i a les madures, no te’n pots amagar. Segon, integrar allò que et disgusta de tu, saber ser acollidora i amable, tolerant i pacient amb tu mateixa, és imprescindible per viure en pau amb tu i és una escola per aprendre a conviure amb els altres i els seus problemes, tics molestos o sorpreses desagradables.
Jesús parla de que Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents... Déu no nega la llum i l’escalfor a ningú. La vida és així: una barreja de coses bones i d’altres de no tant bones, com en un ciutat que hi ha tota mena de persones, com tu que passes per bones i males èpoques i algunes coses et surten bé i altres no. Així doncs, per no fer més grans els problemes, el millor es no posar condicions prèvies i acceptar d’entrada totes les persones i situacions. El Déu de Jesús és perfecte només en aquest sentit, no espera la perfecció de ningú, ni perd la paciència, ni té ningú per adversari, deixa fer i dona confiança a tothom.
Hi ha encara un tercer motiu: fer-te càrrec dels teus problemes i dificultats evita que siguis tu, una carrega feixuga per als altres. La invitació de Jesús a que cadascú carregui la seva creu es pot interpretar en aquest sentit. Quan tu tens ben assumit que una certa cosa no et va bé... no saps quin descans ets per als altres que conviuen amb tu! Quina diferencia amb aquells que s’enfaden i criden perquè no en volen saber res dels seus problemes, s’excusen amb discursos que no s’acaben mai i busquen per tot arreu culpables per justificar-se. És molt més senzill d’encaixar que algú arriba deu minuts tard que no pas haver d’escoltar durant cinc minuts les seves excuses.

Tota tu sencera

Què diem o què volem dir quan diem jo? El teu jo és molt més que les coses que dius o que es diuen de tu; que les idees o la imatge que tens de tu mateixa; molt més que el teu passat, més que el teu present i, també, més que el teu futur; més que els teus desitjos i emocions, que els teus dubtes i les teves contradiccions... I no et facis il·lusions: encara que ho ajuntis tot no tindràs una bona definició de qui ets.
Hi ha dos tipus d’obres d’art. Unes, com les pintures, presenten tots els seus elements alhora. Pots tardar més o menys a copsar tots els detalls però tens la imatge completa i acabada al teu davant. En altres, pensa per exemple en la música, és impossible tenir de cop i a la vegada tots els seus components. Si sonessin simultàniament totes les notes no entendries res. En aquestes segones l’obra es desplega al llarg del temps i en cada moment disposes només d’un component que es va afegint als anteriors i s’ajuntarà amb els següents.
El nostre jo és com la música, o com una novel·la, que es desplega en el temps i mai no tens totes les peces a la vegada. Allò que creies saber de tu queda matisat o enriquit o posat en dubte per nous fets i noves experiències. El jo és un misteri que es va revelant poc a poc. En dies que, dins teu, l’horitzó estigui clar i que no hi hagi núvols podràs gairebé endevinar d’on vens i cap on vas però en general hauràs de fer camí amb un coneixement parcial del teu jo, suficient per avançar però incomplet.
Les imatges o les idees que semblen resumir qui som de forma clara i entenedora son només una aproximació. I per a qui té por de ser com és se solen convertir en un parany. Defensar la imatge que tenim de nosaltres o que voldríem que tothom tingués o buscar certa perfecció imaginada ens mata. Ens dona seguretat, tot sembla estable i definit, però és una forma de fugida i ens allunya del nostre jo autèntic. Bàsicament es tracta de comptar que ets una peregrina que fa camí i no una escultura destinada a fer bonic.
Estigues atenta a la teva vida, tota ella parla de tu, no només les paraules que ets capaç de formular o les idees que pots arribar a conjuntar, allò que fas i allò que deixes de fer, què sents i com reacciones, amb qui estàs i què somies... Tot et va descobrint qui ets i què et cal i això et permet tenir cura de tu mateixa.

Acollir

La vida ens l’han donada, no ha nascut de nosaltres mateixos, altres han intervingut per tal que nosaltres arribéssim a viure. Però aquesta situació no es va produir només un cop en el passat sinó que es produeix constantment en el present una vegada i una altra: depenem de l’aire que respirem, de disposar de menjar o d’aigua, de que el cos funcioni, d’haver escapat a un accident o de no viure en una zona de guerra. Estar viva depèn de persones i de circumstàncies que no pots controlar. Viure i seguir viva és, d’entrada, el fruit de l’atzar... o un regal.
Un cop t’adones que la teva vida no és del tot teva, que algú va decidir per tu la teva existència i que mai no arribaràs a dominar-la completament, pots enfadar-te i revoltar-te... o bé pots acceptar-la. Acceptar la vida és com desembolicar el regal: fins que no ho facis no podràs fer res amb allò que tens a les teves mans.
Per viure, a més a més d’estar viva, et cal acceptar, acollir, fer teva la vida, sense matisos, sense retallades, sense por, tota, tal i com te l’has trobat. I no una vegada sinó moltes, cada canvi que et trobis reclamarà de tu que el rebis amb els braços oberts i l’abracis: ara sóc estudiant o malalta o mare atabalada o ciutadana d’una Europa que rebutja els refugiats o massa alta perquè aquest vestit em quedi bé...  o tot a l’hora.
El següent pas serà decidir què fas amb la vida que tens a les mans. Però acceptar la realitat, la forma concreta que pren la teva vida ara i aquí, és la condició imprescindible per viure-la, aprofitar-la i canviar-la si cal. I això val per les circumstancies que t’envolten i també per les persones que et trobes.
Si vols pots rebutjar els presents que la vida et va portant però viure passa per acceptar i acollir més que no pas per rebutjar. I per fer-ho et cal tenir una mirada optimista, i potser una mica ingènua, disposada a identificar oportunitats més que limitacions, i a valorar els obsequis més que les complicacions.
Jesús convida a aturar-se i aprendre a mirar la vida com un regal que se’ns dóna gratuïtament sense cap esforç. No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, no anava vestit com cap d’ells. (Mateu 6,25-29)
La primera resposta a la vida, abans de fer res, és l’admiració, la sorpresa i l’agraïment. Atura’t, mira i admira que hi ha en tu i al teu voltant i dóna gràcies a la vida, a Déu... Sigui com sigui deixa anar el teu agraïment i el vent ja el farà arribar al seu destí. L’agraïment transformarà la teva mirada sobre tu i sobre la vida i t’omplirà d’una alegria senzilla i fresca... Potser hi haurà altres moments en que se’t farà difícil donar gràcies, aprofita des d’ara qualsevol oportunitat que tinguis per fer-ho.

Obre els ulls

A l’evangeli de Marc se’ns explica com Jesús guareix un cec prop de Jericó. Hi ha gent que queda sorpresa i admirada davant d’aquest miracle però també hi ha molta gent, especialment avui, que no s’ho creu. Probablement tots dos punts de vista són víctimes d’una certa ceguesa que els impedeix entendre del tot el text.
Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut a la vora del camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: “Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!” Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, tingues pietat de mi!” Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo.” Ells van cridar el cec dient-li: “Coratge! Aixeca’t, que et crida.” Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: “Què vols que faci per tu?” El cec respongué: “Rabuní, fes que hi vegi.” Jesús li digué: “Vés, la teva fe t’ha salvat.” A l’instant hi veié i el seguia camí enllà. (Marc 10,46-52)
Per què el cec, quan encara és cec, s’aixeca d’un salt i corre cap a Jesús? Què guia al cec? Què ha descobert que potser altres no veuen? I, per què un cop guarit segueix Jesús pel camí? No és estrany per un miracle, sobretot quan Jesús l’acomiada i li diu que se’n vagi?
Pot ser que Jesús hagi curat el seus ulls però més encara Jesús li ha ofert una sortida a la seva situació personal, una nova manera de veure les coses, una possibilitat de canvi i de creixement. I ell, el cec, ha decidit acceptar la proposta, ho ha decidit ell personalment, en contra de l’opinió general que el volia fer callar.
El cec ha passat d’estar-se assegut al marge del camí sense fer res, pendent de la caritat de la gent per a poder viure, a moure’s i caminar ell tot sol. Tot i ser cec ha vist un nou horitzó i un nou futur. Ara ja no es comporta com un minusvàlid, un discapacitat o una víctima, ara és un protagonista més, una persona autònoma capaç de cercar i de moure’s, una persona amb iniciativa que ha decidit seguir Jesús.
Però què ha fet Jesús? D’entrada no s’ha assegut al seu costat a plànyer la seva situació desgraciada sinó que l’ha cridat, l’ha convidat a sortir de la seva situació. Obrir els ulls a noves possibilitats i créixer és el primer element de l’experiència religiosa que planteja Jesús. Això és la fe: un canvi, una conversió, un pas endavant... tot i no tenir res encara.
Les arrels més profundes de la religió de Jesús es remunten als seus avantpassat que eren pastors nòmades i pels quals caminar era viure i quedar-se aturats era perdre oportunitats. Ells van descobrir Déu a l’horitzó, com una crida o un repte constant: per molt que avancis l’horitzó sempre et parla d’anar més enllà. Creure en aquest Déu és doncs posar-se en camí per cercar.

Tastar

Fer experiència de Déu és com veure un estel fugaç: al cap d’una estona pots arribar a dubtar de si realment ha passat. L’experiència de Déu és només un tast, o una promesa, de tot allò que pot arribar a succeir. En la vida hi ha altres moments semblants: mirades que es troben, portes que s’obren... que diuen molt més del que són.
Aquest instants són tan poca cosa que, o bé s’hi para atenció i hom se’ls pren amb interès, o bé es perden per sempre. La veritat és que, si ens hi fixem bé, alguns fets tenen una capacitat de comunicació més directa i profunda que les paraules. Així és el funcionament del llenguatge simbòlic molt poc es capaç d’evocar o suggerir tota una infinitud...
Jo et proposo que et prenguis la vida com Jesús se la pren i que facis teva la seva forma de viure... Però: per on començar? Hi ha molts aspectes interessants de la vida de Jesús, de la seva forma d’actuar, de la manera que té de relacionar-se amb els altres o de tractar els misteris que amaga la vida. Per on començar?
Prova de repetir algun dels seus gestos. Cada gest seu, per petit que sigui, evoca tota la seva vida i la vida de Jesús és capaç d’evocar Déu sencer. Prova de fer com ell fa, per arribar a viure com ell va viure i finalment, si és possible, arribar a entreveure mínimament el perquè de tot plegat.
Hi ha, segons el meu punt de vista, alguns gestos que tenen una densitat especial i que són un bon resum de la seva manera de ser i de viure. La meva tria de gestos imprescindibles per trobar Jesús tot sencer és aquesta: obrir els ulls, abraçar, deslligar, acompanyar, estar-se al desert, seure a taula i sembrar.
Són set gestos de Jesús que són a la vegada set propostes que el posen al nostre abast, set maneres de fer-lo present i d’actualitzar-lo. Són també set petits sagraments, espais de trobada amb Jesús on fer l’aprenentatge que ens cal per viure en el dia a dia com ell, fonts on alimentar el nostre desig de recerca, llums en mig de la nit per seguir el rastre de la presència del Déu fugisser.

Jesús sencer

Molta gent pensa que les paraules de Jesús ens descobreixen Déu o, si més no, parlen sàviament de Déu i de la vida. Hi estic d’acord. Però això només és una part del missatge de Jesús. Perquè Jesús parla amb tota la seva vida: amb la seva actitud, amb els gestos, amb el to de veu, amb la mirada... fins i tot amb els seus silencis.
Les paraules soles no serien res. Les paraules de Jesús sense la seva vida que les omple de sentit restarien buides. Potser algú pot fer de missatger sense saber què diu el missatge que porta, però llençar una proposta sense l’aval o el suport de la persona que la fa no té cap mena d’interès ni de consistència. I l’evangeli, ja ho hem dit, no és un missatge neutre sinó un repte i una provocació. Les paraules de Jesús són una proposta que no seria res sense la seva vida, sense el seu testimoni.
Si volem descobrir Déu la vida de Jesús, no només les seves paraules, és una ocasió immillorable. Tota ella, en conjunt, ens en parla. Més encara, no és limita a parlar, sinó que el fa proper, el fa visible i palpable. Jesús amb la seva forma de viure fa present les maneres de fer de Déu. Hi ha un concepte que defineix molt bé què és això de gestos i paraules que fan present Déu. És el concepte de sagrament. Per això diem que la vida de Jesús és sagrament de Déu, que ell fa experimentable aquell que està més enllà de tot.
Si tu vols treure partit del missatge de Jesús no et conformis amb aprofitar algunes de les seves idees per parlar i reflexionar sobre Déu, com es limita a fer certa teologia i certa catequesi. Tu també pots veure’l, tocar-lo, assaborir-lo... Tu pots fer-ne experiència. Refer l’experiència de Jesús, fer-la teva, continuar-la, ampliar-la, actualitzar-la et situa en la seva perspectiva, en sintonia amb les seves preocupacions i prioritats, t’implica en les seves activitats, defineix una forma de relacionar-se amb els altres i una manera de buscar la felicitat... i et posa també a prop de Déu.
Si fas teva l’experiència de Jesús tot sencer podràs fer experiència del seu Déu, tastar, encara que sigui mínimament, la seva presència ara i aquí.

Reprendre el camí

El punt de partida per conèixer Jesús són els evangelis. Sí, es tracta d’escrits antics que tenen un llenguatge que avui ens pot sonar estrany. Però no tot et resultarà llunyà: hi ha gestos, moments, frases, situacions... que són sorprenentment actuals. Aquests detalls són els passadissos que fan possible acostar-se a Jesús. I això és suficient per ara, no cal saber-ho tot, es tracta, de moment, de començar a parlar.
Però, què podem esperar dels evangelis i del nostre diàleg amb Jesús? Alguns hi busquen consignes sobre com cal actuar, altres descobrir algun secret del més enllà que posi remei als seus dubtes... El que jo hi he trobat són reptes. I et proposo que, si no vols quedar decebuda, t’ho prenguis també com un repte. No esperis grans explicacions, ni respostes o solucions ja fetes i donades, escolta les propostes que se’t fan i mira de respondre-hi. Jesús fa propostes constantment: seguiu-me, feu això, aneu a anunciar-ho, pugeu a la barca, veniu i ho veureu, digueu-li que vingui...
Els evangelis són un repte i una provocació, una invitació a deixar de costat la forma habitual de mirar les persones i de fer les coses. Què vol dir feliços els pobres… i els humils… i els perseguits? De debò tenen motius per ser feliços? Les benaurances són una provocació. D’entrada no són feliços i les grans promeses tampoc no els faran feliços.
Jesús parla de persones sovint invisibles, parla de la seva felicitat, a la que tenen dret, i els posa al principi de la seva llista d’urgències. És una crida, una reivindicació, un desig seriós de canviar les coses, una crítica a totes les situacions que menystenen a les persones.
Si tu respons, només si respons i t’acostes als que ploren, als que passen fam, als maltractats… podràs arribar a entendre alguna cosa del missatge de Jesús. Primer cal que tu reaccionis, que et preocupis, que t’indignis, que provis de fer com Ell i després entendràs què significa la seva actuació i podràs comprendre el valor de les seves paraules.
Si no proves de posar-te en la pell de Jesús, no entendràs mai res dels evangelis. L’única forma de conèixer Jesús és seguir-lo: provar de reprendre, de continuar, les línies de treball que Ell va fer seves, respondre als reptes que Ell es va plantejar, participar en les seves lluites i viure al seu costat els èxits i els fracassos del seu projecte.
Per entendre Jesús i el seu evangeli no et pots quedar com una simple lectora o una espectadora. Hi ha qui per acostar-se a Jesús s’imagina que és un dels deixebles que l’està escoltant o algú amb qui Jesús s’ha trobat pel camí. És un bon recurs. Però en algun moment hauràs de passar d’observar-lo a fer tu el que fa Ell i esdevenir la protagonista d’una nova història.