Salpar

Fa temps vaig observar al port de Barcelona com salpava un ferri. Ja feia estona que tenia els motors en marxa i sortia un fum espès de les seves xemeneies. Van afluixar les amarres i les hèlices van començar a remoure l’aigua amb força. D’entrada el seu treball semblava inútil, va ser després d’insistir durant uns llargs segons que el vaixell es va començar a moure.
És fa difícil dir en quin moment precís va salpar el vaixell perquè quan es va començar a desplaçar ja feia una bona estona que moltes coses s’havien posat en moviment. També les accions que emprenem nosaltres comencen a decidir-se molt abans del moment en que hi pensem. Són el resultat d’un procés que només descobrim quan produeix les primeres conseqüències però que ja fa temps que estava en marxa.
La nostra vida és un feix de processos de creixement i ampliació, de recerca, d’acostament i integració, i també de repetició, de fugida, de defensa o de replegament que afecten el nostre organisme, els nostres desig i idees, la nostra xarxa de relacions, la nostra acció...
Són processos que es produeixen tan si hi pensem com si no. De fet podem no saber on serem d’aquí a un any, ni tan sols d’aquí a una hora, podem no saber ni com ni quan es va iniciar un cert canvi en nosaltres... però sabem -o hauríem de saber- que estem en marxa, que ens estem movent i que tot allò que passa amb la nostra vida succeeix perquè ens trobem en una dinàmica de renovació constant.
Si parem atenció, poc a poc podrem descobrir quins moviments estan en marxa ara, endevinar quin és el procés que ens ha dut a una determinada decisió i també tenir cura d’aquest procés abans que ens porti a prendre noves decisions. En aquesta cura i atenció als processos és on les persones tenim llibertat d’elecció. Podem triar amb què estem d’acord i amb què no, i prendre la iniciativa en les decisions que vindran. De fet si ens proposéssim fer alguna cosa que no estès arrelada en cap d’aquests processos, no arribaríem mai a fer-la realitat.
No importa com va començar un enamorament, o l’interès per algun tema, o la mala llet que ens pugui dominar actualment... Allò que podem decidir, perquè sí depèn de nosaltres, és si volem mantenir-los i com fer-ho.
Quan ens hi fixem podem veure que no tots els processos són iguals i que hem de triar. Ens cal descobrir de tot allò que la vida ens està proposant què val la pena realment, descobrir entre moltes veus quina és la veu de Déu. No som responsables de tot allò que apareix en la nostra vida, sí que som responsables d’escollir en quina aventura ens embarquem.

El canó de llum

A l’escola on treballo quan els alumnes organitzen algun espectacle sol haver-n’hi un parell que s’ocupen del canó de llum. Amb tota la sala a les fosques aquest focus projecta un raig de llum sobre els presentadors o segueix per l’escenari alguna actuació individual. És un llum molt potent i si alguna vegada jugant jugant te l’enfoquen directament als ulls quedes ben enlluernat.
La consciència és llum, com un focus il·lumina què passa en la nostra vida i fa que ens n’adonem. Gràcies a ella podem saber on som i cap on anem. Registra les dades que estem rebent del nostre entorn i percep què està passant dins de nosaltres mateixos. Més encara, fa preguntes, compara, distingeix i pressiona per fer sortir la veritat a la llum.
Per això, pot ajudar-nos a prendre decisions mostrant-nos les opcions que tenim, aportant pros i contres, tenint en compte tot allò que hem aprés i tot allò que pot passar. De tot en fa l’avaluació i ens descobreix què és realment millor. Encara que ella pròpiament no decideix. Un cop tot s’ha investigat està tot a punt perquè el cor prengui una decisió. Tenir una idea clara de què cal fer no és el mateix que voler-ho fer. És, doncs, finalment el cor, el sentiment de que alguna cosa val la pena, qui decideix.
L’activitat de la consciència però també pot enlluernar-nos. Quan la seva capacitat d’inquirir i de posar sota sospita perd el fre, pressiona sense cap motiu la persona i qüestiona tot allò que fa o pensa. Aleshores hom està pendent de quedar bé amb les exigències de la consciència, deixa de tenir una visió equilibrada de la realitat i de si mateix, i és més vulnerable al desànim. La por a fer res mal fet, els dubtes sobre qualsevol sentiment o desig es van poc a poc imposant i el paralitzen.
Una consciència adulta ha de saber identificar també quines són les seves limitacions i fer silenci o abaixar la intensitat de llum quan la situació ho demana. Per poder captar els detalls més profunds i seriosos de la persona, ja parli un mateix ja sigui un altre el que parla, la consciència ha de renunciar, d’entrada, a intervenir: ni criticar, ni avaluar, ni qüestionar... I en canvi li cal escoltar i acollir amb confiança.
L’actitud que serveix per tractar dades, fets i idees... no es adequada per captar què es mou en el món personal, dels sentiments i de les experiències viscudes. Aquí cal una actitud contemplativa, desperta i atenta però extremadament discreta. Les paraules que neixen del cor només es poden pronunciar sota una llum tènue i en un ambient de confidència.

El gos guia

Ahir a l’autobús hi viatjava un gos guia. L’animal estava ajagut tranquil·lament als peus de la seva mestressa i no se’n va apartar en cap moment: ni quan un passatger va ensopegar amb la seva cua, ni quan un nen va provar d’oferir-li un bocí del seu berenar que el gos es va quedar mirant. Només es va moure quan la seva propietària es va alçar i ell la va acompanyar fins a la porta.
Els gossos pigall no van on ells desitgen sinó allà on la persona cega que guien vol anar. La fe funciona igual: fa possible que la persona trobi allò que cerca, encara que sense la voluntat de recerca de la persona la fe no tindria cap utilitat.
La fe no inventa res, ho descobreix. La fe és una forma concreta de mirar, de llegir, d’interpretar el mateix que tothom veu i sent. Amb la fe es descobreixen detalls, rastres o pistes que no es perceben a simple vista, igual que l’oïda o l’olfacte dels gossos perceben dades del nostre món que a nosaltres se’ns escapen.
La fe ens obre les ulls a una perspectiva nova sobre la realitat, a una percepció oberta dels esdeveniments. Moltes vegades en els evangelis els deixebles de Jesús són comparats amb els cecs. Són incapaços de veure més enllà d’allò que sempre s’ha dit o d’allò que tothom dóna per sabut. La mirada de Jesús eixampla l’horitzó: la persona és més important que els rituals, els marginats poden superar la seva situació, Déu és Pare també dels estrangers... Una mirada atenta, com la de Jesús, descobreix noves possibilitats allà on molts només perceben limitacions.
La fe és un regal, com tenir una bona forma física o habilitat per resoldre problemes matemàtics. Però també és resultat d’un treball d’entrenament. La sensibilitat que dóna la fe no es desperta fàcilment i cal un guiatge. Jesús, per exemple, va seguir de jove a Joan Baptista. Però, passat el temps de formació, un mateix ha d’obrir els ulls i actuar d’acord amb allò que veu.
La fe és mirar sempre més enllà i adonar-se que és insuficient tot el que ja se sap o es té o s’està fent. I, per això, tenir fe és lluitar constantment per deixar un espai obert a allò que podria arribar a ser malgrat no es vegi clar encara: acollir les sorpreses, acceptar els reptes, redescobrir camins ja fets, esperar sense defallir, posar confiança... i avançar malgrat la pròpia ceguesa i els dubtes que sempre ens provocarà.