He trobat els seus mitjons mig amagats sota el sofà del menjador, les vambes qui sap on paren, sobre el seu llit hi havia una samarreta rebregada i, per terra, uns pantalons d’esport, al costat de la banyera hi han quedat els calçotets amb la tovallola mullada... Sí, no hi ha dubte: el meu fill petit ja ha tornat del partit i s’ha dutxat.
Sota un sofà, en un recó de l’habitació, al costat de la banyera... segons el punt de vista d’un adolescent una casa ofereix moltes possibilitats per desfer-se de la roba bruta.
A mesura que madurem la vida també ens ofereix oportunitats per desfer-nos d’allò que ens fa nosa. A voltes es tracta d’una sotragada que ens fa dubtar de tot i ens convida a abandonar plantejaments que ja han caduca, altres vegades és la sensació tranquil·la que una situació ha arribat al seu final i ens anima a fer nous passos.
D’una manera o altre la vida ens va despullant, tan si ens agrada com si no, i ens posa davant del mirall perquè distingim allò que és secundari d’allò que és fonamental. Així ens n’adonem de qui som, què volem, què ens fa feliços o què espera la vida de nosaltres. Són descobertes imprescindibles per poder aprofitar al màxim el temps que tenim, per viure’l amb intensitat i estar pendents de tot allò que ens acosta a Déu. Tot el contrari, no aclarir-se sobre un mateix sol ser una font de patiment.
Un cop hem anat entenent i assumint com som ens resulta més fàcil actuar amb llibertat. Ja no ens cal dissimular, ni patir per quedar bé, som com som. I això també fa possible entendre’ns millor amb els altres.
Però hi ha altres moments en que la sensació d’estar nus ens resulta dolorosa i feixuga: percebem la nostra absoluta fragilitat, com si tota la nostra vida pengés d’un fil molt feble i no tinguéssim cap altre lloc on agafar-nos, ni res per protegir-nos. Aquesta mateixa experiència és la que va viure Jesús a la creu: abandonat pels amics, desacreditat davant del poble, condemnat per les autoritats, maltractat, nu... i oblidat per Déu, o això podia semblar.
L’aposta cristiana és que sota de tota la nostra vestimenta, quan ens desfem de la nostra darrera peça de roba, hi ha un esperit de resistència, un darrer suport, Déu, una pau profunda -no una pau que esmorteeix sinó una pau que ens refà- que ens alça, que ens retorna les forces com un bany o una dutxa que ens ressuscita després de donar-ho tot en un partit.
Amb Jesús els crucificats ja no han estan mai més sols, el tenen a ell i poden trobar al seu costat motius per confiar en aquest darrer punt de suport que ens permet mantenir-nos drets.
Sota un sofà, en un recó de l’habitació, al costat de la banyera... segons el punt de vista d’un adolescent una casa ofereix moltes possibilitats per desfer-se de la roba bruta.
A mesura que madurem la vida també ens ofereix oportunitats per desfer-nos d’allò que ens fa nosa. A voltes es tracta d’una sotragada que ens fa dubtar de tot i ens convida a abandonar plantejaments que ja han caduca, altres vegades és la sensació tranquil·la que una situació ha arribat al seu final i ens anima a fer nous passos.
D’una manera o altre la vida ens va despullant, tan si ens agrada com si no, i ens posa davant del mirall perquè distingim allò que és secundari d’allò que és fonamental. Així ens n’adonem de qui som, què volem, què ens fa feliços o què espera la vida de nosaltres. Són descobertes imprescindibles per poder aprofitar al màxim el temps que tenim, per viure’l amb intensitat i estar pendents de tot allò que ens acosta a Déu. Tot el contrari, no aclarir-se sobre un mateix sol ser una font de patiment.
Un cop hem anat entenent i assumint com som ens resulta més fàcil actuar amb llibertat. Ja no ens cal dissimular, ni patir per quedar bé, som com som. I això també fa possible entendre’ns millor amb els altres.
Però hi ha altres moments en que la sensació d’estar nus ens resulta dolorosa i feixuga: percebem la nostra absoluta fragilitat, com si tota la nostra vida pengés d’un fil molt feble i no tinguéssim cap altre lloc on agafar-nos, ni res per protegir-nos. Aquesta mateixa experiència és la que va viure Jesús a la creu: abandonat pels amics, desacreditat davant del poble, condemnat per les autoritats, maltractat, nu... i oblidat per Déu, o això podia semblar.
L’aposta cristiana és que sota de tota la nostra vestimenta, quan ens desfem de la nostra darrera peça de roba, hi ha un esperit de resistència, un darrer suport, Déu, una pau profunda -no una pau que esmorteeix sinó una pau que ens refà- que ens alça, que ens retorna les forces com un bany o una dutxa que ens ressuscita després de donar-ho tot en un partit.
Amb Jesús els crucificats ja no han estan mai més sols, el tenen a ell i poden trobar al seu costat motius per confiar en aquest darrer punt de suport que ens permet mantenir-nos drets.
