Acompanya

Vius en un món de persones, cadascuna diferent única i irrepetible, però totes connectades d’una manera o altra. Així doncs la teva vida està lligada a la seva: pots viure i actuar sabent que tot allò que fas les afecta o fer veure que ho ignores. També pots tenir cura de que el treball que facis els sigui una ajuda i no un entrebanc.
Caminar amb responsabilitat al costat d’altres no es limita a reconèixer i valorar la seva dignitat com a persones, sinó que sovint demanarà de tu alguna feina extra per ajudar als que han quedat per una causa o altra al marge del camí. No importa qui són sinó que es troben en problemes, aquest és l’únic criteri vàlid: primer els que s’han quedat enrere.
Servir és posar-se a disposició dels altres. Però què pots donar als altres de bo que no sigui alguna cosa de tu? El teu temps, el teu saber, el teu interès, la teva alegria, la teva astúcia, el teu bon humor, la teva paciència, la teva capacitat de sorprendre’t... Posar-te a disposició dels altres també és una bona manera de ser tu mateixa amb tot allò de bo que tens.
Al final de l’evangeli de Lluc, després de la crucifixió de Jesús, hi ha un relat que fa una mena de resum de com Jesús ha compartit el seu camí amb els altres:
Dos deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Jesús els preguntà: “De què parleu entre vosaltres tot caminant?” Li contestaren: “Del cas de Jesús de Natzaret.” Aleshores Jesús, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: “Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.” I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. (Lluc 24,13-33)
Per ser mínimament útil als altres, que potser et necessiten, cal anar-los a trobar, no esperar que vinguin, i posar-se al seu costat, compartir el camí que fan al seu ritme, no al teu. Millor començar per preguntar i escoltar en silenci què diuen abans que formular teories o donar lliçons que deixin clar qui ets i quantes coses saps. Són ells que han d’anar descobrint i expressant què necessiten i només aleshores mirar de fer la teva aportació.
Jesús els parla de les escriptures però relacionades amb els seu problema: estan tristos per la crucifixió del seu mestre (el mateix Jesús). Moltes vegades la solució neix de la mateixa vida, per això cal rellegir la pròpia experiència, trobar aquelles pistes que poden aportar llum i connectar-les amb noves perspectives que obrin pas a alternatives que poden resoldre els problemes actuals. Les solucions que no encaixen amb la vida real no solucionen res.
Sigui com sigui l’objectiu final és que les persones afectades puguin reintegrar-se a la vida quotidiana amb la màxima normalitat, que tornin a seure al voltant de la taula com un més. Un cop superada la situació problemàtica ja no els caldrà més la teva ajuda i hauràs de saber retirar-te, per a que ells se n’adonin que són prou forts per seguir fent camí sols. Els dos que fugien discretament morts de por tornen ara decidits cap a Jerusalem tot i ser de nit.

Una casa per a tots

La natura és molt més que un rebost o un magatzem i valorar-la només per la seva utilitat immediata és una ingenuïtat que, a la llarga, posa en perill la seva supervivència i la nostra. Si no és té cap tipus de cura o d’atenció amb el funcionament dels processos naturals que fan possible disposar de recursos per a viure, al final desapareixeran. La natura és capaç d’oferir remei a les nostres necessitats de forma constant no per ser infinita sinó perquè es renova. Precisament l’explotació a gran escala dels recursos naturals ha posat al descobert els seus límits.
Respectar i tenir cura de no interrompre o alterar els cicles naturals és la única manera de conservar-los. Molts d’ells no els podem recrear pel nostre compte. Més encara la natura ja avui està en molts llocs patint greus situacions de degradació al costat de les persones que hi viuen. No es pot esperar que la natura estigui al nostre servei infinitament, ella també ha de ser servida i atesa.
Cal reaccionar. Si no ho fem, el respecte pels drets de les persones mai no serà complet: la terra, la natura, és la casa comú de la humanitat passada, present i futura i de tots els éssers vius. Cada element de la terra té valor per si mateix i a la vegada pels que hi viuen, hi han viscut o hi viuran.
El domini exercit sobre la natura al llarg dels darrers segles i les recerques científiques que s’han dut a terme han produït en moltes persones una pèrdua del sentiment de por i d’admiració. Pot ser bo perdre la por als llamps o a les malalties però creure que la natura no ens pot descobrir res de nou ni acostar-nos al misteri perquè ja ho sabem tot és un error. Només que t’aturis uns moments a contemplar el cel o les muntanyes, o a imaginar els capil·lars finíssims que porten oxigen fins a les últimes cèl·lules del teu cos... fàcilment podràs retrobar la sensació de sorpresa i fascinació.
Vivim voluntàriament enganyats: mentre podem sentir encara una admiració sincera per la bellesa natural que tenim al davant, ens beneficiem d’una cursa per la millora constant de les condicions de vida -al primer món- que camina cap a la destrucció del planeta. Les fotografies que fas i comparteixes de postes de sol increïbles, cascades paradisíaques o papallones exuberants són fetes amb una tecnologia elaborada amb minerals fruit del saqueig i de l’explotació...
Si volem trobar solucions sinceres forçosament haurem de viure de forma més pobra, més austera, més assenyada... i treballar per corregir el mal que s’ha fet i encara es fa. La llibertat no és viure d’esquena a la realitat sinó assumir de cara les complicacions. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres, proposa Jesús.
Per acceptar realment que la natura és la casa comú de tots no n’hi ha prou amb reconèixer els altres i les seves diferències, sinó que també cal admetre que hem de compartir la gestió de la casa, que allò que decidim no ho podem decidir sols, que el seu futur i el nostre estan lligats i que ens cal aprendre a caminar en companyia.