Malgrat les nostres bones intencions i els nostres millors
desitjos hi ha aspectes de la nostra vida que no funcionen com ens
agradaria. Està clar que les dificultats i els fracassos formen part del
nostre procés d’aprenentatge i en aquest sentit poden ser benvinguts.
Però amb el pas del temps t’anirà quedant clar que amb algunes
situacions no hi ha res a fer: parles massa o t’oblides sempre de la
mateixa persona o arribes tard a la feina els dilluns o al mínim canvi
de temperatura et fa mal el coll...
Són maneres de fer o dificultats que formen part de tu, no te’n pots separar, hauràs d’estar disposada a fer camí amb elles. Ja ho havíem dit que la perfecció era un tema que no tenia gaire relació amb l’Evangeli.
D’altra banda, carregar a coll, amb el millor bon humor possible, aquestes disfuncions no és una tasca inútil. Primer, tu ets responsable de tota tu, tens la teva vida a les mans i has de tenir-ne cura a les verdes i a les madures, no te’n pots amagar. Segon, integrar allò que et disgusta de tu, saber ser acollidora i amable, tolerant i pacient amb tu mateixa, és imprescindible per viure en pau amb tu i és una escola per aprendre a conviure amb els altres i els seus problemes, tics molestos o sorpreses desagradables.
Jesús parla de que Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents... Déu no nega la llum i l’escalfor a ningú. La vida és així: una barreja de coses bones i d’altres de no tant bones, com en un ciutat que hi ha tota mena de persones, com tu que passes per bones i males èpoques i algunes coses et surten bé i altres no. Així doncs, per no fer més grans els problemes, el millor es no posar condicions prèvies i acceptar d’entrada totes les persones i situacions. El Déu de Jesús és perfecte només en aquest sentit, no espera la perfecció de ningú, ni perd la paciència, ni té ningú per adversari, deixa fer i dona confiança a tothom.
Hi ha encara un tercer motiu: fer-te càrrec dels teus problemes i dificultats evita que siguis tu, una carrega feixuga per als altres. La invitació de Jesús a que cadascú carregui la seva creu es pot interpretar en aquest sentit. Quan tu tens ben assumit que una certa cosa no et va bé... no saps quin descans ets per als altres que conviuen amb tu! Quina diferencia amb aquells que s’enfaden i criden perquè no en volen saber res dels seus problemes, s’excusen amb discursos que no s’acaben mai i busquen per tot arreu culpables per justificar-se. És molt més senzill d’encaixar que algú arriba deu minuts tard que no pas haver d’escoltar durant cinc minuts les seves excuses.
Són maneres de fer o dificultats que formen part de tu, no te’n pots separar, hauràs d’estar disposada a fer camí amb elles. Ja ho havíem dit que la perfecció era un tema que no tenia gaire relació amb l’Evangeli.
D’altra banda, carregar a coll, amb el millor bon humor possible, aquestes disfuncions no és una tasca inútil. Primer, tu ets responsable de tota tu, tens la teva vida a les mans i has de tenir-ne cura a les verdes i a les madures, no te’n pots amagar. Segon, integrar allò que et disgusta de tu, saber ser acollidora i amable, tolerant i pacient amb tu mateixa, és imprescindible per viure en pau amb tu i és una escola per aprendre a conviure amb els altres i els seus problemes, tics molestos o sorpreses desagradables.
Jesús parla de que Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents... Déu no nega la llum i l’escalfor a ningú. La vida és així: una barreja de coses bones i d’altres de no tant bones, com en un ciutat que hi ha tota mena de persones, com tu que passes per bones i males èpoques i algunes coses et surten bé i altres no. Així doncs, per no fer més grans els problemes, el millor es no posar condicions prèvies i acceptar d’entrada totes les persones i situacions. El Déu de Jesús és perfecte només en aquest sentit, no espera la perfecció de ningú, ni perd la paciència, ni té ningú per adversari, deixa fer i dona confiança a tothom.
Hi ha encara un tercer motiu: fer-te càrrec dels teus problemes i dificultats evita que siguis tu, una carrega feixuga per als altres. La invitació de Jesús a que cadascú carregui la seva creu es pot interpretar en aquest sentit. Quan tu tens ben assumit que una certa cosa no et va bé... no saps quin descans ets per als altres que conviuen amb tu! Quina diferencia amb aquells que s’enfaden i criden perquè no en volen saber res dels seus problemes, s’excusen amb discursos que no s’acaben mai i busquen per tot arreu culpables per justificar-se. És molt més senzill d’encaixar que algú arriba deu minuts tard que no pas haver d’escoltar durant cinc minuts les seves excuses.
