De petits la meva mare de vegades ens deia:
“Vine, què hi tens aquí?” S’humitejava el dit amb la punta de la llengua
i ens treia una lleganya enganxada a la vora de l’ull. En altres
ocasions la saliva servia per netejar una rascada a la pell.
Jesús guareix un cec escopint i fregant-li els ulls amb la saliva... No és un gest gaire sofisticat, però tampoc no és repulsiu, sobretot si l’entenem com una intervenció maternal.
Encara hi ha persones que consideren Jesús com un simple transmissor d’idees. Però és impossible comprendre qui és sense fixar-se en la seva sensibilitat, la seva compassió, la seva tendresa, la seva proximitat maternal... Aquests sentiments que Jesús mostra tot sovint, també el dolor o l’alegria, comuniquen molt més l’amor de Déu que no les seves paraules.
Tampoc la nostra fe no es pot entendre al marge dels sentiments. Ni les nocions ben definides de la teologia, ni les normes morals o els infinits aclariments de la litúrgia poden despertar la fe. Les millors idees no són més, ni menys, que bons acompanyants de l’experiència de fe que neix del cor.
Malauradament hi ha una fixació racionalista en el cristianisme catòlic que es nega a reconèixer el paper central dels sentiments en la vida del creient. Està clar que la fe no es pot reduir a una emoció momentània. La qüestió és reconèixer la importància dels desigs i les aspiracions humanes en els que s’arrela la fe i acceptar que la vida personal no és mou per raons sinó per profunds sentiments i conviccions. Al final, negar o perseguir els sentiments esdevé una font de malestar i de desequilibri personal.
Als evangelis veiem com Jesús s’emociona i expressa el seu estat d’ànim sense avergonyir-se’n: plora, dóna gràcies, es desespera, dubta... I per això mateix, perquè sap viure cada situació i sap gestionar les seves emocions pot entendre el món interior dels altres i acompanyar-los en el seu camí personal: “Què voleu?” “Per què ploreu?” “Què discutíeu?” “No tingueu por.” Jesús acull tothom, és fa proper, còmplice, entén els problemes de la gent i les situacions per les que passen perquè s’accepta i es coneix a si mateix... res d’allò que és humà no li queda lluny.
Els sentiments i les emocions són la principal manifestació de per on va la nostra vida, de per on va la nostra fe. No fora possible tenir cura de la vida, ni tenir cura del dia a dia de la nostra fe, sense acollir i atendre els nostres estats d’ànim. Qui no és coneix, no s’escolta, no sospesa el valor real de cada emoció, ni cerca la forma de gestionar allò que sent insistint o rectificant... mai no sabrà on és, ni d’on ve, ni cap a on va. Tampoc no podrà entendre els que té al costat ni captar cap pista d’allò que Déu li està dient. Com podria pretendre, aleshores, treure la brossa de l’ull d’un altre si ell mateix està cec?
Jesús guareix un cec escopint i fregant-li els ulls amb la saliva... No és un gest gaire sofisticat, però tampoc no és repulsiu, sobretot si l’entenem com una intervenció maternal.
Encara hi ha persones que consideren Jesús com un simple transmissor d’idees. Però és impossible comprendre qui és sense fixar-se en la seva sensibilitat, la seva compassió, la seva tendresa, la seva proximitat maternal... Aquests sentiments que Jesús mostra tot sovint, també el dolor o l’alegria, comuniquen molt més l’amor de Déu que no les seves paraules.
Tampoc la nostra fe no es pot entendre al marge dels sentiments. Ni les nocions ben definides de la teologia, ni les normes morals o els infinits aclariments de la litúrgia poden despertar la fe. Les millors idees no són més, ni menys, que bons acompanyants de l’experiència de fe que neix del cor.
Malauradament hi ha una fixació racionalista en el cristianisme catòlic que es nega a reconèixer el paper central dels sentiments en la vida del creient. Està clar que la fe no es pot reduir a una emoció momentània. La qüestió és reconèixer la importància dels desigs i les aspiracions humanes en els que s’arrela la fe i acceptar que la vida personal no és mou per raons sinó per profunds sentiments i conviccions. Al final, negar o perseguir els sentiments esdevé una font de malestar i de desequilibri personal.
Als evangelis veiem com Jesús s’emociona i expressa el seu estat d’ànim sense avergonyir-se’n: plora, dóna gràcies, es desespera, dubta... I per això mateix, perquè sap viure cada situació i sap gestionar les seves emocions pot entendre el món interior dels altres i acompanyar-los en el seu camí personal: “Què voleu?” “Per què ploreu?” “Què discutíeu?” “No tingueu por.” Jesús acull tothom, és fa proper, còmplice, entén els problemes de la gent i les situacions per les que passen perquè s’accepta i es coneix a si mateix... res d’allò que és humà no li queda lluny.
Els sentiments i les emocions són la principal manifestació de per on va la nostra vida, de per on va la nostra fe. No fora possible tenir cura de la vida, ni tenir cura del dia a dia de la nostra fe, sense acollir i atendre els nostres estats d’ànim. Qui no és coneix, no s’escolta, no sospesa el valor real de cada emoció, ni cerca la forma de gestionar allò que sent insistint o rectificant... mai no sabrà on és, ni d’on ve, ni cap a on va. Tampoc no podrà entendre els que té al costat ni captar cap pista d’allò que Déu li està dient. Com podria pretendre, aleshores, treure la brossa de l’ull d’un altre si ell mateix està cec?
