Sí, el cos

Per fer silenci o pregària o meditació o tenir cura del teu món interior, el cos és imprescindible. Potser et semblarà que les postures, els gestos, les músiques o els ambients recollits són una raresa exòtica o una moda copiada de les religions orientals... Durant molt de temps el cristianisme ha sospitat del cos, l’ha menystingut i ha pretès prescindir d’ell pel que fa a l’espiritualitat. Però al principi no era pas així.
Jesús i els primers cristians pensen en la persona sencera. No serà fins més tard, quan el cristianisme faci seva la filosofia de Plató, que hom tractarà per separat cos i ànima: el cos amb prevenció, mirant de controlar-lo o de silenciar-lo; i l’ànima amb un interès purament intel·lectual, massa sovint mancat de sentit de la realitat.
Cal dir que molts excessos religiosos i alguns fanatismes neixen de l’espiritualisme desencarnat, d’imaginar una ànima immortal que ha d’allunyar-se d’aquest món i de la vida i que només amb les seves idees ja en té prou per acostar-se a Déu. Amb aquesta maniobra els sentiments, les necessitats, els desigs i els impulsos queden desatesos i la persona desconnectada del món real i de la resta de persones i lluny del Déu de Jesús.
En la Bíblia, en el relat de la creació, el narrador recalca diverses vegades que Déu observa el món creat i tot allò que en forma part i veu que és bo: els continents i els oceans, el sol i la lluna, els animals i les plantes, l’home i la dona. Igualment quan Jesús és presenta ressuscitat als deixebles, tot i que no és igual que abans, conserva les ferides de la crucifixió. Déu l’ha ressuscitat tot sencer: el seu missatge i el seu cos ferit, la seva història i els seus vincles personals, tota la persona de Jesús. Potser no és fàcil d’explicar què és la resurrecció però està força clar que la resurrecció inclou d’alguna manera el cos, que Déu estima i salva també el cos.
A un nivell molt general, el primer pas per cuidar la dimensió espiritual de la persona és tenir una mínima salut física, emocional i relacional. Sense estar descansada, suficientment alimentada, guarida de malalties, en condicions socials bàsicament justes i asserenada mentalment cap persona no pot començar a ocupar-se del seu món interior. Més endavant sí que la cura espiritual podrà enriquir i consolidar la salut en conjunt.
En un pla més concret els evangelis recorden aspectes externs o físics dels moments de silenci de Jesús. Es retira a llocs deserts, el silenci ambiental és important; fa llargues estones de pregària, hores o dies, i parla de vetllar, es tracta de dedicar-hi temps; prega a terra, potser estirat, potser agenollat i amb el front tocant a terra, adopta una posició que l’ajuda a pregar; critica les pregàries en públic i la xerrameca buida: bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu, i recomana silenci, com sol ser la pràctica de la meditació; també ensenya alguna pregària senzilla, gens retòrica, fàcil de recordar, centrada en només dues idees, Pare i Regne, que es repeteixen sempre en les poques pregàries que coneixem de Jesús.
Sí: cal una certa salut física, psíquica i social per poder-se ocupar de l’espiritualitat. I sí: hi ha un ambient físic, algunes posicions corporals i gestos, una forma de callar, algunes repeticions bàsiques que giren al voltant d’unes poques idees i un temps apropiat, més llarg que curt, que ajuden a créixer interiorment, fer pregària o meditació... tal com ho feien Jesús i els primers cristians.

Fer silenci

Quan estàs cansada i atabalada, fer silenci resulta una experiència reparadora: a mesura que passa el temps tot va tornant al seu lloc. Com les aigües enterbolides del riu després de la tempesta que recuperen, amb el pas de les hores, la seva transparència i es pot tornar a veure la sorra o les pedres del fons i els peixos que hi neden.
Tancada a casa o passejant per la natura, el silenci, la calma, la tranquil·litat fan possible que et retrobis amb tu mateixa. En el teu món interior hi ressonen amb força els ecos dels esdeveniments que vius i dels milers de missatges que t’arriben sense que tinguis temps de desxifrar-los. Com passa amb alguns menjars o begudes, part del seu gust no el descobreixes fins al final de tot i sense aturar-te i deixar de menjar mai no els podries assaborir realment. Sense un temps de silenci perdem l’oportunitat que els fets i les paraules ens diguin res.
Més enllà del silenci reparador i de l’exercici d’escoltar el món que t’envolta, el silenci també posa al descobert els sorolls de les lluites que es produeixen en el teu interior: dubtes, somnis, pors, alegries... Sí, també ressonen dins teu i tot sovint el soroll exterior els tapa. Hi ha neguits que necessiten sortir a la superfície, esclatar com les bombolles del most que fermenta per arribar a ser vi, cercar el seu lloc i que es pugui separar allò que és fonamental d’allò que ja no serveix i més val que el vent s’ho emporti lluny. És fàcil entendre per què algunes persones que passen per moments complicats prefereixen el soroll de fora abans que descobrir l’ebullició del seu mon interior.
Pren nota: el silenci, a part de ser un espai de descans, és també un espai de treball. El silenci té una funció constructiva, és imprescindible per adonar-te de per quin moment passa la teva vida i tenir cura de tu mateixa. Ja hem dit que la consciència no només és capaç de detectar el més mínim detall de maldat sinó també de descobrir qualsevol indici de bondat o de valor positiu, en les teves opcions de futur, en els qui t’envolten i en els teus desigs més íntims... A condició que cap soroll no interfereixi la teva percepció interior o que l’aigua estigui reposada i tot el fang hagi quedat al fons.
Però encara cal parlar d’un altre possibilitat en el camí del silenci: el silenci també pot ser un espai sense cap utilitat immediata, un temps que no soluciona ni millora res, gratuït, és a dir religiós, un espai que té valor per si mateix. Es tracta d’un silenci místic on no escoltes res amb l’ajuda del silenci sinó que atens el silenci mateix.
Si el descans del silenci reparador és imprescindible per a la salut i també escoltar el món i escoltar-te a tu mateixa amb aquell silenci constructiu ho és per tal de recordar qui ets i on estàs... el silenci gratuït et posa en diàleg amb alguna cosa més i t’obre les portes a una nova dimensió, la possibilitat de dialogar amb el misteri. Sovint la feinada de buidar el teu món interior de soroll t’ocupa la major part del temps; només de tant en tant et poses a endreçar aquest espai per orientar-te... i què et queda per fer l’experiència de silenci de debò?
Els antics romans feien servir grans arcs de pedra per indicar una frontera o l’arribada a una ciutat important. Els cristians a l’edat mitjana van construir també arcs d’entrada a les esglésies per indicar una cosa semblant: el pas a una altra dimensió. Dins l’edifici es respira un ambient alternatiu: la llum, les imatges, la música, la forma de comportar-se parlen d’un món diferent, del món de Déu. També dins de cadascú de nosaltres hi ha un arc o una porta, que el nostre cristianisme occidental sembla haver oblidat, que ens permet accedir a l’espai en que Déu habita.